La simplificació destructiva dels infinits matisos humans

La radicalitat, en tots els camps, exigeix el seu domini; per damunt de dignitats, del respecte a les persones, de l'evidència del progrés lent i feixuc que requereix la conversió humana, per damunt de l'empatia... la radicalitat amb el seu rostre de gos violent reclama el seu dret a dominar el món; i en la seva reivindicació és molt radical. Quan actua en un grup religiós, s'inventa un déu així; quan ho fa en un grup polític es converteix en ultradreta o ultraesquerra; quan s'infiltra en una família, només sap atacar i ferir; quan entra dins l'educació, és conductista... La radicalitat és la reducció de la inescrutable diversitat i originalitat de la identitat humana; la reducció a màquina, el maniqueisme antropomòrfic, la incapacitat de comprendre tot allò que no funcioni amb l'energia de l'interès. La radicalitat renuncia a la realitat humana i la redueix a impulsos animals, per això mai no servirà per fer més humà el món que ens envolta, i per això està condemnada a fracassar una vegada i una altra malgrat que en el seu fracàs arrasi la vida i la felicitat de moltes persones.

L'única cosa bona d'aquest fracàs dolorós i sagnant és el fet que servirà per donar pas a una nova era on les persones seran el primer; però per arribar fins aquí, encara queden uns anys.