De què està fet el pensament?

De vegades penso de què està fet el pensament si uns grams d’aquest o d’aquell altre medicament el canvien tant. De què està feta l’esperança, l’optimisme i la pau, si l’oxitocina els hi obre la porta i ens regala tones de llum.

Potser passa només que aquesta matèria, blanca i farmacèutica, que es toca, que pesa, que es mastega, destrueix els murs i les portes que ens aparten del corrent de benestar que tenim a dins i que brolla per tot. No és pas que la matèria farmacològica construeixi la dolçor de la ment; potser l’únic que fa és preparar el receptacle perquè no esbotzi allò que ja està surant a la natura.

Si les pedres poguessin, serien felices. Si les pedres poguessin, estarien vives. Si les pedres poguessin, serien conscients. Si les pedres poguessin, serien felices.

El secret consisteix a saber com preparar aquest sagrari que tenim dins del crani perquè res no destrueixi l’única visió objectiva, que és la que percep una presència invisible en forma d’amor pertot i sempre.

Penso sovint en la mirada del meu fill quan tenia un any i amb els seus ulls escrutava els nostres per esbrinar si érem feliços, si ens estimàvem, si somrèiem. Gairebé no parlava, però la seva mirada, que encara recordo, ho deia tot, i tenia raó. Amb un any, tenia més raó que qualsevol adult. “Esteu contents? Us estimeu? Somrieu de debò? Sou feliços? Sou capaços de veure l’essència preciosa del privilegi d’existir? Puc estar tranquil? Esteu contents?”. Aquest és l’examen de consciència que m’haig d’acostumar a fer cada nit recordant la mirada del meu fill.