No li ha calgut al roure aixoplugar-me, malgrat que la pluja hagi estat densa, amb aquelles gotes gruixudes de finals d’estiu que amaren el bosc i que flairen aromes que el botorn escampa. Em resulta sorprenent que tot segueixi com si res, que després de la tempesta llueixi aquest sol tan esclatant que jo ja no veig, i que l’aire sigui tan net i els núvols tan blancs, i que el color de la pedra del massís de Sant Llorenç es vesteixi amb el mateix roig de quan jo era infant.
I algú gaudirà els matins serens de diumenge: la magdalena del nen a la cuina de casa, la veu de la mare mentre sonen les sardanes i els instants deturen el ritme amb una mandra dolça. I al més recòndit del bosc, dos amants fan l’amor amb delir. L’essencial és tant viu com ahir, com fa mil anys, com sempre... I la mar, exultant, aixeca l’ona i la fa esclatar al pendís de la sorra, i brolla el blanc de l’escuma, i la salabror esquitxa algú que s’ho mira embadalit, com ahir, com sempre... L’endemà de tot... és l’ara de molts, i fou el passat d’altres que encara no hi són... El dia de després és ben viu malgrat que jo ja no hi sóc; amb el bo i el dolent, el goig i el dolor, la llum i les ombres... I perviu la rialla enmig de la foscor; la goteta de rosada damunt de les fulles abans de l’alba; el cant de les granotes vora el llac a la nit d’estiu; els espetecs de Sant Joan sota d’un cel estelat; el pessigolleig de la noia quan descobreix sense esperar-s’ho la mà de qui estima damunt la seva; la primera mirada d’un nadó a la seva mare; el vagit d’un infant que acaba de néixer; el brum de la mar; l’udol del mestral; la remor del blat agitat per l’oratge; el martelleig de la pluja sobre la terra...
El dia després de la meva mort, les coses importants de la vida continuen existint encara que jo ja no hi sigui.
.
5 comments:
Això tan teu em porta a Whitman, tan vital i efímer, tan intel·ligent en la seva concepció de la vida, allà on la mort no hi entrava, doncs tots els sentits s'enfoquen en cada detall, en cada petit miracle que s'esdevé. I sí, tot segueix malgrat una vida s'ha de reubicar després d'haver passat més de cinquanta anys junts amb una altra que ja no hi és, ha de mirar nous horitzons, estimar enfora, gaudir la pròpia vida i vèncer les pors i la tristors que de vegades ens assetgen.
Un bellíssim cant a la vida, al ser, al moment i l'instant.
Una abraçada
Això tan teu em porta a Whitman, tan vital i efímer, tan intel·ligent en la seva concepció de la vida, allà on la mort no hi entrava, doncs tots els sentits s'enfoquen en cada detall, en cada petit miracle que s'esdevé. I sí, tot segueix malgrat una vida s'ha de reubicar després d'haver passat més de cinquanta anys junts amb una altra que ja no hi és, ha de mirar nous horitzons, estimar enfora, gaudir la pròpia vida i vèncer les pors i la tristors que de vegades ens assetgen.
Un bellíssim cant a la vida, al ser, al moment i l'instant.
Una abraçada
ai, s'ha duplicat. Disculpa.
Som ben poca cosa realment, i ens donem massa importància. Som il.lusos gaudint d'una incerta glòria (es nota que estic rellegint el llibre de Joan Sales?)
Hola Jeremias. El dia després de la nostra mort seguirem altres camins convertits en polssim d'estels...vull creure. També he llegit el post sobre Arsuaga. T'adones que el que més ens cal, potser, es lligar una cosa amb l'altra...i esperar molt per treure'n conclusions? vull dir, tot està tan entrelligat entre nosaltres, el temps, la vida, l'espai i el buit...comunicadors com Sagan tenen l'encert de fer-nos mirar les coses serenament i amb atenció...has llegit Lynn Margulys, la seva ex dona? el seu llibre Qué és la vida em va agradar molt...una abraçada
a.
Post a Comment