Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

dijous, 19 de novembre del 2026

La vida que no em va explicar el meu pare



Descobreixo, anys després que el meu pare hagi mort, l'origen de la seva amistat amb un dels seus amics de tota la vida, una d'aquelles persones que tens gravades a la retina per tots els dissabtes al vespre en què has sopat a casa seva truita a la francesa amb pa amb tomàquet, o per quan l'has anat a veure a Calafell, o per quan ells van venir a Sant Antoni de Calonge de visita (parlo de quan jo tenia deu anys). 

El cas és que les dues famílies, la del meu pare i la del seu amic, feien espiritisme a la Terrassa dels anys cinquanta del segle XX. Me'ls imagino clandestins en una d'aquelles cases d'abans, que feien olor de llibre vell, observant com el vas es movia sota dels dits i com un suposat esperit responia des del més enllà les seves preguntes.

No puc evitar preguntar-me per què el meu pare no me'n va parlar mai; i el fet està contrastat, perquè després de saber-ho, he trobat gent a qui sí que ell ho havia explicat i que per tant ja ho sabien; entre aquestes persones la meva mare. I això em lliga amb alguns mots misteriosos que el seu amic li va escriure al meu pare en una carta dels anys seixanta en la qual parlava d'"allò que els unia i que era tan espiritual". 

Fa poc vaig repassar aquestes cartes velles que conservo des que va morir i que em descriuen una quotidianitat del meu pare que mai no em va explicar en vida. La relació amb les seves germanes, la manera de ser del seu pare, les seves inquietuds. Em pregunto si jo he explicat als meus fills prou coses de mi. Intento fer-ho pel que fa a les coses neutres, a les que no són ni bones ni dolentes i que formen part de la vida d'un mateix. Tampoc es tracta d'explicar tots els errors: qui no ha fet mai coses malament? No és que els meus errors siguin molt greus, però els estalvio als meus fills haver de conèixer-los tots; només allò que els pugui servir a ells per ser millors persones. I pel que fa als encerts, també només el que els poden servir per ser millors. Però de la meva vida ordinària, m'agradaria que mai no trobessin a faltar explicacions, ni descripcions d'un món que era molt diferent del seu. 

Potser només és a mi a qui interessa la quotidianitat del passat, els anys cinquanta a Terrassa, l'ambient dels carrers, la mentalitat de la gent, els defectes de la generació de llavors (totes les generacions tenim defectes), també les virtuts, els valors familiars, les pors, les esperances.

Les cartes que alguns amics van enviar al meu pare quan eren jovenets les conservo com un tresor perquè descriuen un món molt diferent; i la gent, abans, elaborava cartes molt llargues i molt ben escrites. No hi havia internet, ni mails, ni whatsapp, ni mòbils... La comunicació escrita era literatura, i ens ha quedat un tresor que ens els descriu, talment com si féssim un viatge al passat i descobríssim aspectes desconeguts dels familiars que ens pensàvem que coneixíem del tot.