Els aeroports són llocs fascinants; barreja de llengües, trets racials diferents, maneres de vestir, de mirar, una actitud d’espera universal, d’asseure’s i deixar que passi el temps, una sensació de no haver de fer res més que ser aquí, pulcritud en tot, sensació de finalitat en el que és provisional, botigues de vins, perfums, xocolata, gent que neteja, endarreriment de vols, famílies unides que xerren i juguen, el mateix amor a totes les cultures i en totes les llengües, la mateixa necessitat de “ser”, de sobreviure, de viure amb dignitat.
Una estona a l’aeroport, un cop ja has fet el checking i esperes el vol, és com una metàfora de la vida; i, normalment, tot és gran i els sostres són alts, i tots estem espectants, i és com hem d’estar.
A mi, m’omple de pau, i és ben bé on soc ara, em limito a descriure el que sento. Soc a l’aeroport d’Oporto, d’aquí a poquet al cel, i després a Barcelona. Demà ja podré posar fotos als escrits.
2 comentaris:
Podries fer mes gran la mida de la lletra, es que es molt petita i costa de llegir.
Parlant d'aeroports, tret d'un poema: "Le aus, son el més semblant a un avió"
Ja està arreglat. Els últims tres articles els he fet per mòbil i no he aconseguit ajustar la lletra ni afegir-hi imatge. Ara ja soc a casa i tinc l'ordinador, i per això he arreglat dels grandàries i hi he afegit fotografies. Merci!
Publica un comentari a l'entrada