Per què els castigues a tots? O el fet que l'autoritat és per natura contrària a la consciència.

.
.

Per què els parles així, animal? Són més que animals. Per què els castigues a tots? Tots ho han fet malament? No? Llavors per què els castigues a tots? Per què crides contra tots? Cridaries així si fossin adults, si tinguessin poder? No ets demòcrata? No ets republicà? No ets una persona amant de la justícia i de la llibertat? Per què els castigues a tots? Ho trobaries correcte si ells fossin el poble i tu un cap d'Estat? Llavors per què ho trobes correcte essent un professor i ells els alumnes? Per què els castigues a tots? Tots ho han fet malament? ¿Amb quina autoritat moral els demanaràs, als que fan les coses bé, que col·laborin a millorar el grup si tu no et portes bé amb ells, castigant-los només pel fet de pertànyer al grup al qual has decidit castigar sense matisos, sense distingir entre els que són responsables i els que no ho són?

¿Per què els dius que s'assabentaran del que és bo, que no saben el que els espera, que vagin preparant la vaselina?

Energumen! Són nens! Vigila el teu llenguatge! Són sagrats! Són el futur del món! Són persones! Són infinitament respectables!

Cal parlar els nens i les nenes amb la convicció que ens dirigim a una mena de déus encarnats, que per un temps deixen de ser déus per a poder conèixer la vulnerabilitat, i que necessiten tornar-ho a aprendre tot, tornar a aprendre el valor absolut de l'amor, la necessitat del respecte, el privilegi d'existir, la joia d'aprendre, de jugar, de viure.

L’autoritat és per natura contrària a la consciència, és per això que cal una aportació d’esforços especial per tal de regular les normes que necessitin d’una autoritat; si aquestes normes no tenen en compte, en la seva forma, el fet que de manera natural la consciència tendeix a la igualtat entre les persones i a la col·laboració, més que no pas a la submissió o al poder, les normes no seran ni acceptades ni assoliran el seu objectiu de millora. Cal fonamentar les relacions i el funcionament tenint cura de la necessitat de igualtat entre les consciències.

Sílvia Pérez Cruz (II). Moments en què la llibertat es disfressa de melodia.

Moments en què la llibertat de fora de la presó entra a dins de la presó, i el que és a dins esdevé lliure, i el que és a fora voldria entrar un instant per a contemplar aquesta llibertat, abraçant persones tancades, sense jutjar fets, ni culpes, ni responsabilitats... només acollint persones, perquè són persones.

Moments en què la llibertat es disfressa de melodia, de veu, d'ànima, i els universos infinitament distants es fonen en un, i tots som iguals, i el mal no té el poder de separar ningú.

Repeteixo, avui, tema; ahir també vaig parlar de la Sílvia Pérez Cruz; últimament els posts els faig per parells, però la cosa va com va. Avui el fat ha volgut que torni a parlar d'ella. 

Escoltar-la m'estalvia píndoles antidepressives, i treu de mi el millor. Avui, els meus alumnes em sentien més proper; no sabien que era perquè m'havia amarat de la cançó de la Sílvia. S'haurien de muntar cursets de professors que consistissin només en escoltar-la, escoltar-la i escoltar-la, i plorar, plorar i plorar; ens acostaríem als nens amb una sensibilitat humana molt superior; només pel fet d'escoltar-la. Parlo per pròpia experiència.

Sílvia Pérez Cruz. Les veus nues són veus que ballen amb la cadència d'una mar imprevisible i inimitable.

.
.

La Terra gira com una gran roca coberta d'aigua atzurada. Es mou per la buidor de l'univers i a la seva atmosfera s'hi escolten veus que ensenyen l'ànima.

Hi ha veus que actuen vestides, previsibles, mudades, d'etiqueta; n'hi ha d'altres, en canvi, que interpreten nues, només amb el que són, i mostrant-ho tot, tot l'interior, reproduint amb detall les ondulacions de l'esperit, el plor, el clam, l'amor, la por, la dolçor, la força, i tot allò que no pot ser atrapat pel llenguatge, tot. 

Les veus nues són veus que ballen amb la cadència d'una mar imprevisible i inimitable. La mar és com és i cap ment humana no pot programar-la ni reproduir-la. Són veus com un arc iris, com el so de la pluja, com la forma del raig d'una cascada, com l'olor del bosc, com l'olor de la sal vora de la mediterrània... Són humanes, perquè qui les deslliga és intensament humana.

De totes aquestes veus que parlo, al llarg del meu temps de vida, de moment, només n'he sentida una, que és la de la Sílvia Pérez Cruz; i de fet, no és just parlar de veus; no són només veus; les veus no són gaire sense una realitat misteriosa que les modula, com modula un violinista les cordes del seu instrument; una realitat que viu més enllà del cos, més enllà del que s'aprèn o del que s'estudia; una realitat que no pensa com dibuixarà la melodia amb la veu amb la qual es manifesta, sinó que senzillament es manifesta perquè la veu i la realitat misteriosa, al llarg de la cançó, són una mateixa essència.

Ens sedueix aquella melodia, aquella veu, aquella interpretació... que la nostra ment no espera, i que, quan escoltem, ens adonem que ja era dins nostre i no ho sabíem; i que entre ella i nosaltres hi ha una nexe, un lligam, una comunió que ens sorprèn i que ens revela detalls de la nostra autèntica identitat. Les veus nues ens mostren espais interiors de nosaltres mateixos que havíem oblidat que teníem, o que potser mai no havíem sabut que teníem. Són l'energia inexplicable que ens mou a estimar l'univers, les persones, la vida i la seva bellesa única.

Avui us presento una altra amant.

Ahir parlava de la meva amant intempestuosa anomenada “dèria per escriure” “vici d'escriure” “onanisme espiritual d'escriure” “borratxera d'escriure”... i fixeu-vos que dic d'escriure i no pas de publicar, perquè el que passi després de fer-li l'amor a la meva amant no és un fenomen que em tregui la son, sobretot en el moment en què l'estimo. Us asseguro que ahir no vaig fer poesia, ni vaig deslligar metàfores, ni vaig exagerar un pèl; la meva descripció fou literal i estrictament objectiva.

Avui us parlaré d'una amant més humil, menys histèrica, potser fins i tot més íntima, que és el gust de cantar, de fer cançons, de tocar el piano, la guitarra, la flauta, i algun altre instrument, segons èpoques i moments. És una amant que perd sempre davant la necessitat de fer servir molt i molt la veu a la meva feina, de vegades estrafent un paper teatral d'algú que fa veure que fa por i que mana molt, de sort que aquest paper l'haig de fer molt poques vegades; però el que és xerrar, xerro com un conferenciant, unes quantes hores al dia, i arribo a casa amb mal de coll; però m'agrada tant cantar que li faig concerts a la meva filla mentre sopa; de fet, gràcies a ella, a com sopa de bé ella mentre li canto, m'he acostumat de nou a cantar i a tocar la guitarra, i a ella li agrada molt, i amb això ja faig. A l'estiu, tinc millor la veu (tampoc no gaire millor), però com a mínim la laringe no em fa mal i arriba un pèl més amunt i potser un pèl més avall; també és veritat que a l'estiu no tinc horaris, i tinc més temps per les meves amants, el priorat (em refereixo al vi), Masriudoms, el terrat a la nit o al migdia, la llibreta, els gargots, els poemes, els relats, el mar, la platja, les torrades de pa amb oli de Masriudoms, el Sol, la pell, la sal... tot això fa cantar més de gust, i treure cançons de tot; melodies que es queden al terrat, i al cor i a les orelles de la meva filla, i que no són res més que camins de muntanya per assolir a cims petits des d'on s'hi veuen les vinyes, la platja i el Sol.

Avui he recuperat un tros d'una de les gravacions del Terrat de Masriudoms, que en Serrat em perdoni. 

El que passi després de fer-li l'amor m'és ben igual.

Aquest vici d'escriure no és una esposa, és una amant intempestiva; ve quan vol, fa el que vol, i exigeix ser adorada com una deessa; no serveix de res planificar res, ni organitzar res, ni projectar res; ella mana; i em té alhora el cor robat i el cervell atordit de nits sense dormir, de passió, de pell de gallina, de ratafia i de cançons que esquincen la nit. La nit es torna dia quan ella hi és, i llavors sóc viu; cansat, gastat i amb ressaca, això sí, però intensament viu; el que passi després de fer-li l'amor, més ben igual.

Quan s'acaba el dia, només queda l'amor de la infantesa.

Quan cau el dia, i s’acosta l’adéu; només queda l’essencial; i l’essencial ens apropa i ens retorna l’amor real de la infantesa, l’únic que de debò roman per sempre.

L’únic que és de debò és aquest amor de la infantesa, que sempre hi és, ni que com l’herba, a l’hivern i sota de la neu, creixi ocult i avergonyit.

Al capvespre, en afeblir-se la vida, es descobreix de nou l’amor real, i revela la seva eternitat, el seu poder absolut damunt de tot i de tothom. 

Per a conèixer el traç dels somriures dels fills i de les filles dels altres i adonar-nos que és idèntic al traç del somriure del nostres fills i filles.

Que bé que estem les persones quan ens estimem!

Ens estimem si ens estimem encara que no pensem igual.

Resulta vertiginós adonar-nos que, a la majoria de conflictes, tots dos bàndols volen la pau, la llibertat, la positivitat... A la majoria de combats, els qui lluiten volen el mateix. A la majoria de guerres, ningú vol fer la guerra.

Si estem tan bé quan ens estimem, i si tots volem el mateix, per què ens fem mal els uns als altres?

Suposo que caldria intensificar les actituds positives:

-L'autocrítica: per part dels dos bàndols; profunda, nua i acarnissada. Condemna del propi mal, i voluntat de refer-lo en el que sigui possible i de rectificar l'error. Per part de cadascun dels dos bàndols, unilateralment i anticipant-nos a que ens ho demanin.

-El respecte a la llibertat de l'altre: del tot, sense matisos, respectar les idees, els sentiments, els fets que no ens agredeixin, la indumentària, l'expressió, els mots, l'aspecte, la vida, la creativitat, la llengua, l'autogestió, la independència, els moviments. Per part de cadascun dels dos bàndols, unilateralment i anticipant-nos a que ens ho demanin.

-L'eliminació de les dependències: acceptar que l'altre no hagi de dependre de nosaltres en res; negar-nos a dependre de ningú. Estar amb algú no pas perquè se'ns obliga a estar-hi sinó perquè ho desitgem. Allunyar-nos d'algú, si aquest algú se sent malament amb la nostra presència; i no pas perquè ens facin fora, sinó perquè ens ve de gust allunyar-nos-en. I això per part de cadascun dels dos bàndols, unilateralment i anticipant-nos a que ens ho demanin.

-L'eliminació de la por: deixar de témer l'altre. Deixem de témer l'altre quan el coneixem. El descobriment del fet que l'altre és si fa no fa com nosaltres ens l'apropa i ens el fa estimar més. La por és un impuls involuntari que si volem ser pacífics i lliures hem d'aprendre a controlar. De vegades, la por ens mou a allunyar-nos del diferent; però el diferent no sempre és un perill; gairebé mai no ho és. Els nostres avantpassats es van salvar perquè la por els va salvar dels tigres, dels caníbals, dels enemics... i en salvar-se, ens van cedir la por com a herència genètica; però la por sovint també ens allunya d'algunes persones adorables que ens envolten, i ens les perdem perquè tenim por en veure-les diferents. De vegades no sabem que tenim por, perquè la nostra ment, a cops, pren decisions sense consultar-nos-ho. La saviesa és en part el do de conèixer les intencions que la nostra ment ens oculta i de poder si convé protegir-nos-en.

-L'ajut a l'altre: per a substituir la competició per la col·laboració, i arribar més amunt que amb la guerra. Per a gaudir de la vida, i no tan sols del poder o de la supervivència. Per a conèixer el traç dels somriures dels fills i de les filles dels altres, i adonar-nos que és idèntic al traç del somriure del nostres fills i filles. Perquè la vida, la nostra, la de cadascú, tingui un sentit i una raó de ser, mes enllà de qualsevol interès egocèntric, material, intel·lectual o religiós. Per a passar-ho bé, i adonar-nos que el goig, quan s'estima, dura més, i que és més gran i més dolç que quan es destrueix.