La vida fa pujada. Li ho vaig sentir una vegada a Miquel Martí i Pol, i llavors potser era massa jovenet per comprendre-ho; ara, amb cinquanta-vuit gairebé, ho entenc millor. Podríem dir que l’existència no està dissenyada precisament per posar-nos-ho fàcil. No és ni tan sols fàcil per aquests “ricatxons” que han nascut amb un compte corrent i patrimonial inflat; i no ho és tampoc per ells perquè la despesa en psicòlegs, psiquiatres, medicaments… és habitualment molt gran. Algun element els deu fallar en aquesta posició aparentment còmoda de no patir per la pròpia supervivència ni per la dels éssers estimats. La vida costa.
Un cop tenim clar això ve l’actitud de resistència. Fem de la felicitat un acte de resistència; algú m’ho va dir, i ho he fet meu. I això és més vàlid com més pendent fa la via per la qual avancem vulguem o no. Aquesta actitud de resistència no ve de cap manera de l’hedonisme i la disbauxa; no és això; potser aquest és l’error dels benestants que prenen píndoles antidepressives. L’actitud de resistència ve d’interioritzar que el que ens fa feliços no és el control de tots els riscos, sinó el gaudi dels instants presents sense expectatives prèvies, assumint, amb un punt d’humor, la possibilitat que tot se’n vagi en orris. Ahir vaig llegir de Freud que la felicitat com a realitat estable no existeix, que només s’experimenta a ràfegues. Tot i la meva ignorància en termes de psicologia psicoanalítica, sé que Freud s’equivoca, igual com li passava a aquell filòsof grec que va demostrar que el moviment no existia mentre anava passejant amunt i avall per la seva cambra; o com li succeeix a aquell neuròleg que va pensant dins del seu cap, amb plena consciència, que el pensament conscient no és res més que matèria interaccionant i que en si no existeix. La felicitat és un acte de resistència.
Neix d’un optimisme irònic, de la capacitat d’observar les realitats quotidianes com si no les haguéssim vist mai, d’admirar-nos de l’expressió d’un infant, d’escoltar allò que les teves orelles senten en aquest moment i que fins que no ho has llegit en això que escric no havies escoltat.
Neix d’aquest Sol que veus per la finestra, o del que intueixes rere uns núvols que fan que el verd sigui més verd.
També d’aquell projecte que se t’ha acudit i que t’emplena d’il·lusió, i de la cançó de la Maggie Cullen que no saps per què, però ho fa brillar tot. Sobretot d’aquestes bombolles enmig del dia en què només hi ets tu; perquè les reserves de la felicitat s’emplenen en la solitud encara que es gaudeixin en companyia.
Però… a on realment guanyes el combat és als esculls, als atacs, a les aparents estratègies del pendent de la vida per destruir la teva resistència. És en aquests moments quan pots guanyar no només la teva felicitat sinó la dels teus, la d’aquells que per saber si les coses van bé miren l’expressió del teu rostre, i que quan van bé, tenen més força.
No ens podran expulsar de l’univers, perquè no hi ha res més fora de l’univers. Si ens ho prenen tot, no podran prendre el sol, el mar, la terra, els camins, i sobretot el somriure. Si ens prenen la vida, no podran destruir tot el que imperceptiblement hi hem aportat, i potser ni ens podran prendre la vida, perquè per molt que diguin, del que passa després que el cos es malmeti, no en saben res; res de res. Qui ens fa mal, no ho té fàcil, perquè l’espai i el temps són molt grans, i probablement som immortals. A tot arreu a on siguem, tindrem instants presents per descobrir noves realitats que donaran sentit a tot. I a més, per cada atac rebut, presentarem batalla, lluitarem, i aquesta lluita és una altra de les fonts de la felicitat independentment que es guanyi o que es perdi. Les derrotes obren nous universos i atorguen una saviesa inesborrable. Aquesta felicitat, segons Freud inexistent, brolla de nosaltres mateixos, de la nostra manera d’existir.
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada