Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Tuesday, June 2, 2009

S'ha mort en Paul (en Paul Dodson, el del "YES"). I salutacions als meus visitants (sé d'on sou).

.



Que fàcil fóra la vida si fóssim més senzills! ¿El que acabo de dir, un tòpic? Però és que parlar de tòpics és un tòpic. Fer servir la tornada “És un tòpic” és una manera de jugar a futbol llançant les pilotes fora. I arriba un punt que un ja no pot més; i va bé dir-ho, ni que els qui t'escolten siguin només els habituals lectors del blog. El meu lector de Cardona, a qui aprofito per saludar; entra com un rellotge cada dia, i em fa moltíssima il·lusió tenir un seguidor de Cardona (o de prop de Cardona). L'altre seguidor és de Vic; entra més de tant en tant, però és molt fidel (mai millor dit). De Barcelona en sou un munt: els qui arribeu des de relatsencatalà, o els qui aterreu des del google sense buscar-me a mi expressament. Saludo també els que entreu directament al meu blog des de Terrassa; això vol dir que em teniu a “pàgines preferides” i deveu ser companys de feina, algun alumne, algun parent que no saluda. Saludo també als molts que arribeu des de la pàgina d'en Jesús Tibau (sou molts); als de l'empordà (crec que sé qui sou); al del Vendrell (que no diu res però que de tant en tant entra); als que sempre em comenteu: l'Helena Arumi, la Cèlia, L'Empar, en Jesús, la Sílvia, la Rita de l'illa Roja, l'Eulàlia Mesalles, l'Assumpta... i me'n deixo un munt. Els qui arriben del Club Català de Naturisme. El meu entusiasta seguidor del Blog de la Sagrada Familia de Terrassa que no para de posar enllaços del blog de la Parròquia al meu blog (al final s'enfadaran amb tu, que jo sóc massa llibertí per estar enllaçat en una parròquia).
A tots vosaltres us agraeixo el gest de llegir-me i d'escoltar de tant en tant les meves queixes per l'estrès, pel cansament esgotador que em provoca el meu ritme vital, per molt que intento prendre-me'l amb filosofia. La vida ens posa a prova. Som provats a foc. Hi ha algú o alguna cosa que sembla que vulgui comprovar si malgrat els cops continuem creient en l'existència. Vet aquí el secret: continuar creient en l'existència; continuar pensant que existir és bo, que el futur és l'amor i que malgrat el dolor que a cops se'ns fica a dins (el dolor que ens trobem a la vida sense haver escollit i que no té cap rostre bo...), viure val la pena; creure en la vida, val la pena.

Aprofito per recordar, i saludar, en Paul, en Paul Dodson, el professor d'anglès, el fundador de l'escola d'anglès “Yes” a Terrassa; amic dels meus pares, amic meu, que va morir diumenge i que em sembla impossible que hagi mort. No oblidarem mai el seu caràcter optimista, la seva fam de cultura i de gastronomia, la seva simpatia. Algun dia m'agradaria tocar-te al piano un altra vegada el “Londonderry Air” o “It's a long way to Tipperary”... Que existeixin persones com tu és la prova que la mort no existeix. El video de You Tube d'avui va en el teu honor. Salut!
.

8 comments:

Anonymous said...

M'ha fet gràcia "sé d'on sou", com si no ens poguéssim escapar de tu. Segurament no podem. Trobo molt maco l'homenatge optimista que has fet de la persona coneguda que s'ha mort.
També trobo maco que et faci feliç rebre visites al blog i que ho diguis sense embuts. Jo de vegades et llegeixo però no deixo comentari per manca de temps o per incompetència expressiva.
Suposo que el teu blog té quelcom d'especial: la persona que l'escriu. No pot ser altra cosa.
Jo, darrerament també passo una època com de decepció, encara enyoro al meu pare mort i el pitjor és que l'enyoro quan menys m'ho espero. Tenir un pare brillant i simpàtic costa més d'oblidar, o potser no. A mi em costa no escoltar-lo per telèfon o no trobar-lo els diumenges al matí a casa quan encara anem tots en pijama perquè vol "escoltar una bona sessió de música amb els aparells del Manel.". També em costa escriure i trobo que no ho faig bé i he perdut la inspiració, per dir-li d'alguna manera a allò que ens empeny a escriure. Abans, em llevava a la nit per escriure un intent de poema que em sortia de les entranyes, que em cremava per dins. Sovint tinc ganes de plorar però no li dic a ningú, perquè no en sé els motius precisos. És com un estat d'ambigüitat que m'aclapara.
Sé que em penediré d'haver escrit tot això. Em pots dir que m'agafi hora al psicòleg i que no em desfogui en el teu blog, que tot té un límit, ja ho sé. Perdona.
M'ha agradat molt la cançó i tot el post.
Ja et vindré a veure en un estat més decent i optimista. Te'n dono la paraula.

Lluís Bosch said...

Doncs em dol aquesta mort, perquè la seva veu m'havia acompanyat molt durant uns quants anys.

Tessa said...

Hola Jeremías,

Sóc la teva lectora de Cardona. No sé com he anat a parar al teu blog, però se'm fa molt interssant i quan tinc una estoneta liiure aprofito per llegir els teus pots. No faig mai cap comentari perquè escriure se'm dons molt malament, però gaudeixo de la lectura.

Em sap greu la mort d'en Paul.

Salutacions.

Nuesa Literària said...

Moltes gràcies, Tessa, pel comentari. Quina alegria haver descobert la identitat del meu lector de Cardona. M'alegro que t'agradi llegir-me. Una abraçada molt forta!

Empar said...

Jeremies, sento la mort del teu amic, i t’envio ànims des de Terrassa.

Em resulta molt sorprenent que puguis saber d’on som els teus lectors, però de fet, ben pensat, no està pas malament, doncs si tothom qui vol pot entrar lliurement i llegir-te, també ha de ser engrescador que tu puguis saber des de on et llegeixen.

M’ha fet il·lusió que te’n recordessis de mi, de fet t’he fet pocs comentaris, encara que sí, que acostumo a entrar al teu blog; em resulta molt interessant. M’agradaria comentar-te més, però no sempre em sento animada a fer-ho.

També m’agradaria dir-te que sento molt algun petit mal entès que em tingut.

Nuesa Literària said...

Hola Empar!
Sé més o menys d'on ve la gent que em visita per un gadget que tinc a l'esquerra més avall que es diu Feedji i que em diu el servidor més proper a la connexió de l'IP, de vegades dona resultats falsos, perquè jo mateix per exemple en algunes ocasions acabo estant connectat a un servidor de Madrid o d'Andalusia, encara que la majoria de vegades hi posa Terrassa o Matadepera. Cas que algú arribi al blog des d'un enllaç d'un altra web, també ho puc saber, fins i tot la web d'on ve. També sé quina paraula ha posat al google la persona que em troba a partir del google. És entretingut i motivador. Si mires el feedji i clickeges a sota on posa "watch..." veuràs tot això que et dic.
Això que dius dels mals entesos no acabo gaire de saber a que et refereixes, però suposo que si no sé ben bé què vols dir és que el malentès no deuria ser massa important.
Salutacions i merci per comentar-me i visitar-me!

Nuesa Literària said...

Rectificació: he dit que el gadget del FEEDJI és a l'esquerra, quan en realitat és a la dreta.

Nuesa Literària said...

Torno a ser jo.
Si vas al FEEDJIT a sota on posa "watch in time..." veuràs en color rosa les paraules que posen al buscador els que arriben a través de google, em fan molta ràbia, i em resulten inquietants, els qui arriben al blog cercant imatges sexuals o pitjor. De vegades, com que sé que arriben al meu blog, faig algun post per intentar reformar-los.