Eduques en allò que calles, en quan ho calles i en com ho calles. Les pulsions tiràniques reproduïdes pels demòcrates educats en societats dictatorials.

Santiago "mata moros" (Autor anònim, segle XVIII)

.

.

.

Eduques en allò que calles, en quan ho calles i en com ho calles. Eduques, en allò que ocultes, en quan ho ocultes i en com ho ocultes. Eduques en l'expressió que poses davant de situacions determinades, ni que no diguis res; i potser perquè no dius res. Eduquen les actituds dels adults més que no pas les seves paraules. Eduquen els silencis, les mirades, les omissions, la por quallada a l'expressió. 

És per això, per exemple, que d'algunes dictadures surten persones tan obsessionades amb la sexualitat; ni que els seus pares i mestres mai no els parlessin de sexe, ni de desig, ni de relacions sexuals. La barca de vela lligada al port no es trenca pel vent huracanat, sinó per la mateixa corda que la té amarrada al port i que fa que quan el vent bufi, s'endugui la tela del masteler sense el mateix masteler. El vent desbocat de la natura hi és ni que l'ignorem i la seva força treballa, bé o malament, segons la llibertat que donem a la vela i els girs que li fem fer.

A les societats que no són lliures, més enllà dels adoctrinaments conscients i voluntaris que s'exerceixen damunt dels seus ciutadans, hi ha una escola constant de dictadura, que no sap que exerceix d'escola, però que esdevé més efectiva que qualsevol universitat i que es materialitza a les normes socials no escrites, a la manera quotidiana de parlar dels adults del poble i dels mitjans de comunicació, als valors no sempre predicats, però presents dins dels hàbits i dels silencis, a les mirades i als mutismes, a tota aquella educació que s'exerceix sense la intenció d'educar, als comportaments irreflexius quotidians, a les exclamacions, a les expressions sovint silencioses, a la por callada.

És per tot això que moltes persones que es consideren a si mateixes progressistes, i que potser fins i tot han liderat canvis polítics vers una major llibertat, un cop l'han aconseguida i un cop s'han convertit en governants o en actors de la nova societat suposadament més lliure, han reproduït progressivament les antigues pulsions tiràniques de les societats dictatorials on van créixer i on es van educar. 

Això fa pensar que després de dècades de dictadura és necessari no només transformar les estructures i el sistema, sinó que cal que cada persona realitzi damunt d'ella mateixa una revolució individual, amb la idea d'autoalliberar-se del bagatge psicològic i social rebut al llarg de dècades de quotidianitat reprimida i espaordida. Aquest autoalliberament és tan complex com atractiu.

Tenim l'exemple de Rússia, a on, després de la llarga dictadura soviètica, l'aparent democratització del sistema no ha aconseguit que les persones i els governants siguin més tolerants ni més democràtics. 

Sense anar tan lluny, a l'estat espanyol, molts dels educats al franquisme que van liderar la transició, reprodueixen un comportament i unes actituds marcadament feixistes, ni que amb la boca vagin dient que són demòcrates. Els espanta el que els és aliè, o el que no entenen, o el que no senten; i encara que per vergonya siguin capaços de dir que estimen la diversitat de l'estat, els seus actes i les seves omissions els delaten; son petits Francos disfressats de demòcrates, que se senten profundament inferiors quan algú del seu mateix estat els diu que no se sent espanyol, o quan els diu que la seva llengua és el català i no el castellà, o quan els diu que la seva nació és Catalunya, i no Espanya. Els petits Francos s'alteren davant les actituds lliures dels que són diferents a ells en idees polítiques, religioses, socials... Si no fos tan políticament incorrecte, prohibirien tot el que no fos entès i sentit per ells. L'Espanya que ells proclamen és un engany de Castella; l'anomenen Espanya, però és Castella imperial.

Estat de comptes després de 16425 postes.

A quaranta-cinc anys exactes de la meva naixença, mentre escolto els grills cantar, en aquesta nit càlida d'un agost que ja s'acaba, penso com de poc duren els instants; però com en són, d'intensos. Recordo cada capbussada d'aquest estiu, enfonsant-me fins a acariciar el fons sorrenc de la riba amb el rostre, el gust de sal al paladar, la fredor de l'aigua, el cop de l'onada... Tot passa, però resta en el record tan o més viu, que en el moment de ser viscut. L'estiu s'acaba per a poder encetar un curs que pot ser meravellós; s'acaba per a permetre l'entrada d'una tardor suggeridora, amb paisatges de color de terra i de vi. Tot s'acaba per a poder renovar-se. Morim perquè en puguin néixer d'altres, que encara que no ens ho sembli (perquè el procés és molt lent) estaran més adaptats que nosaltres a un medi sempre canviant.

A quaranta-cinc anys de la meva naixença, demano perdó pels errors comesos i em proposo no repetir-los. Si digués que no em penedeixo de res, seria un imbècil. Sempre tenim teca per a penedir-nos-en, i em temo que sempre la tindrem. Demano, a les forces de l'existència, que no es cansin de donar-me aquella saba misteriosa que ens permet continuar creient que el progrés humà personal i col·lectiu és possible. Agraeixo, també, els privilegis rebuts, que m'emplenen de responsabilitat, perquè els haig de posar al servei de la humanitat. Agraeixo infinitament la llibertat que se m'ha atorgat: la llum que em permet comprendre foscors antigues, i agraeixo també l'esperança natural i espontània que ha substituït a una fe inventada i imposada. Agraeixo la capacitat de pujar al Dragon Khan i de deixar-me endur, sense por a la mort, sabent que el vent que fa voleiar les fulles a la tardor les estima profundament i governa el seu destí vers una putrefacció física, que es convertirà en vida nova.

A quaranta-cinc anys de la meva naixença, agraeixo el fenotip o l'ensenyament rebut de no odiar el que m'és estranger, estrany, aliè o diferent; la capacitat gens meritòria de passar-ho bé aprenent llengües noves i desconegudes; la gosadia de gaudir amb la bellesa de les persones sense la necessitat de posseir-les ni de controlar-les, el xiuxiueig suau i agradable de no sé qui quan m'assenyala la grandesa d'aquella persona, i d'aquella altra, i d'aquella altra d'allà... El regal de no necessitar ser estimat, i de necessitar, i molt, estimar; potser perquè en tot moment rebo un amor immens no merescut de no sé qui, que sempre hi és i que em regala tempestes amb trons i llampecs dins d'un Museu de la Ciència i Tècnica a on estic jo sol i prou; jo sol i les màquines antigues, el sostre modernista, la lluor dels llamps, l'estridor dels trons, el martelleig de la pluja, el nosequí i jo, bo i ser tan dolent com sóc. No hi pot haver amor més gran que aquell és ofert fins i tot a algú dolent com jo, perquè aquesta mena d'amor no és merescut, i per això té un valor per si mateix i és incondicional.

A quaranta-cinc anys de la meva naixença, em declaro deslligat de l'esclavatge a qualsevol idea, i esclau fidel i voluntari de la capacitat de canviar de pensament o d'opinió quan la veritat em sembli allunyada d'aquest pensament o opinió. Em declaro nu d'idees fixes i deslligat del compromís de mantenir cap fe per la fe mateixa; el meu compromís és amb qualsevol asseveració que mostri la seva veracitat i conveniència. Em declaro deslligat de qualsevol possessió, que si hi és, és només un miratge, perquè en una setmana, en un dia, en un segon... si la natura ho decideix, puc ser mort,i desposseït d'aquest miratge que ens fa creure que tenim alguna cosa, que posseïm alguna cosa. 

Llegia, avui, els últims mots d'en King quan deia que abandonar la lluita per la llibertat o per la idea que fa fimbrar l'arpa del nostre esperit per por a la mort o a la marginació no serveix per evitar aquesta mort ni per a evitar aquesta marginació, perquè la renuncia a la lluita és ja la mort, la protecció de la supervivència física renunciant a la lluita és ja la terrible marginació de la nostra identitat i de la nostra essència que ens imposem a nosaltres mateixos per por a morir-nos. Només aquell que s'abandona a la mort, si cal, per abraçar-se a la seva lluita, a la seva passió, està viu de debò.

A quaranta-cinc anys de la meva naixença, estimo el color verd dels arbres de França, el sol que llu pels camins del bosc, el color canyella de les cales, l'eco dels passadissos de l'institut, l'olor de les classes, els somriures de les persones joves, la seva llibertat i el seu futur, el mar immens de la Terra, les seves profunditats i la seva vida, el so de les onades, el feble tremolor dels estels cadascuna de les nits de la meva vida, les postes de sol que a cada instant de cadascun dels nostres dies llueixen en algun meridià del planeta; fa goig pensar que a cada instant hi ha un meridià sencer ple de postes de sol, la majoria de les quals ningú no veu, i, de les que són vistes, molt poques són mirades.

Enceto el quaranta-cinquè any de la meva vida, miserable com sempre, però amb la secreta il·lusió de ser-ho cada dia una mica menys, i de no molestar gaire a ningú. 

Neofeixisme disfressat de democràcia

.

.

El feixisme no dialoga ni raona; imposa. Al feixista no li importa tenir o no raó; li importa imposar. El feixisme més difícil de combatre és el que es disfressa de democràcia; i és difícil de combatre perquè els ximples no el distingeixen; i hi ha massa ximples. 

I posats a parlar de fanàtics, és en alguns aspectes pitjor el fanàtic ximple que el fanàtic intel·ligent; perquè l'intel·ligent, amb el temps, acabarà perdent el seu fanatisme o fracassarà per les conseqüències d'una iniciativa a la qual, per ego, no voldrà renunciar; el fanàtic ximple, en canvi, amb tota seguretat incrementarà amb el temps el seu fanatisme i l'acabarà defensant amb pistoles o amb qualsevol altra forma de violència.

El feixista camuflat, sigui ximple o llest, pateix una patètica manca d'empatia; aquesta disminució és la causa principal del menyspreu que exerceix i de la ignorància que el domina; ignora el valor i la riquesa de tot el que li és aliè. Pel feixista camuflat, només compta el que es gran, el que és fort, el que és poderós; i tan sols és capaç de valorar el que és petit si és seu, o dels seus. El que és petit i aliè, per un feixista camuflat, ha de desaparèixer.

Per un neofeixista camuflat és perfectament lògic que el ser o no ser dels pobles i de les persones depengui de la seva força física, militar o econòmica. En el fons, el neofeixisme camuflat no és una idea, sinó una actitud front la vida, les persones i els pobles.

El neofeixista camuflat, ni que sigui a nivells inconscients, és un covard, perquè renuncia al seu jo real, als seus sentiments humans espontanis, naturals... i, potser, vulnerables... per abraçar els sentiments i valors dels poderosos; d'aquesta manera aconsegueix no ser esclafat pel fort, i la seva feblesa personal, que es fonamenta en un complex d'inferioritat inconscient, queda compensada per la pertinença a una força arrossegadora que alimenta el seu ego.

La majoria de neofeixistes del segle XXI no s'adonen que ho són; i fins i tot, i paradoxalment, poden considerar-se, a ells mateixos, defensors de la democràcia i de l'ordre establert.

La bondat pronuncia el nostre nom

En veure tota la bellesa que ens envolta... com no estimar? 

En sentir-li tanta intensitat a l'existència... ¿com conformar-se amb l'actitud mediocre de no crear, de no formar part d'aquesta força invisible que fabrica bellesa arreu? 

En emocionar-se davant de tants camins com utilitza la bellesa per a fer-se present... ¿com no estimar la diversitat, com no agrair que siguem diferents, que ens puguem sorprendre, que ens puguem enriquir mútuament? En percebre la força dels colors de la natura... ¿per què obsessionar-se amb anhels materials que no poden afegir res ni a la bellesa ni a la felicitat? 

¿Com no perseguir la bondat, si la bondat pronuncia el nostre nom amb cada raig de sol damunt d'una fulla, amb cada esclat d'una onada, amb cada carícia de l'oreig damunt la nostra pell nua i colrada, amb cada somriure sincer que ens topem per la vida? 

.

.

Quanta mort!

Bella terra aquesta on es mor el cérvol, per la inconsciència d'uns caçadors que s'omplen de banyes i caps morts, com si escapçar éssers capaços de sentir fos l'esport més gloriós de la vida. 

Bellesa austera la d'un paisatge que acull aquest clam silenciós; els ulls aterrits dels qui moren pel plaer d'uns altres. Sang i por. Estesa d'herba groga bruta d'aquesta sang i amarada d'aquesta por. Silenci de l'oreig estripat pel crit esgarrifós del moribund que veu enfosquir-se un sol preciós.

-Gràcies a nosaltres aquesta espècie encara existeix -. Diuen, a la defensiva. I la camisa els put a pólvora i a excrements d'animal trist i espantat. Van, contra els animals nus, amb armes automàtiques que multipliquen la seva malaptesa d'individus Homo sapiens orgullosos i ignorants de la seva pròpia condició animal. Com si per a justificar els camps de concentració, algú, afeccionat a la tortura, digués que aquests camps garanteixen la pervivència d'una espècie que sadolla els seus pobres instints sàdics. Els supermercats venen carn nascuda per a ser criada i devorada pels humans, sense que matar una espècie lliure sigui necessari; com si la llibertat d'una espècie fos suficient per a convertir el seu assassinat en un dret. 

Assassinat i somriure. Adrenalina i rialla buida. I una cria de cérvol plora perquè s'enduen la seva mare morta, penjada d'un pal; perquè s'enduen, en un episodi d'extraordinària bona ratxa, deu o quinze membres del seu ramat. ¿Fins quan continuarem justificant la violència i la mort en nom d'un plaer innoble, el de dominar i matar els més febles? 

Flamarades de blat

Flamarades de blat; al darrere, les vinyes. Pebre vermell de Sol al sud d'agost. Melodia de l'oreig ran de les branques. Lentitud de la Terra sota el cel. Origen i destí a on els ulls es mengen els colors del paisatge i el seu traç; com la pell, com el vestit bru, adobat pel bes precís, i alenat per un vers ocult, per un so amagat, al cor dels fills que han vist qui els ha engendrat.

Els moments i les persones

Hi ha qui veu un tros de terra i pensa en un negoci: possibilitats d'explotació, d'enriquiment... Hi ha qui veu aquest mateix tros de terra i hi descobreix un poema de la natura, un llibre sagrat reflex de la bellesa de tot.

Hi ha qui escolta una melodia, una cançó, un o una cantant... i de seguida hi posa un preu, en compra els drets, es pregunta si serà profitós invertir-hi, si aquell personatge arribarà a la fama... Molts associen d'immediat la idea de cançó amb els diners, la fama i el negoci... Hi ha qui escolta el so de la mateixa cançó i es fon, i tremola, i fimbra com una campana en rebre la sonoritat d'una altra campana veïna; i sap, tot d'un plegat, per què ha nascut, per què val la pena continuar endavant, per què és segur que tot acabarà bé.

Hi ha qui només veu graons, instruments, escales... en un viatge que cerca el definitiu en un altre lloc diferent al qual s'està. I aquest algú no veu que molt del que tenim és ja “punt d'arribada”, destí, finalitat, essència petita i senzilla de la mateixa vida. La vida és un constant punt d'arribada; cada instant representa l'última finalitat de tot; els moments no hi són per arribar enlloc més que als mateixos moments; les persones no hi són per aconseguir res superior a elles mateixes. Els moments hi són per als moments; les persones hi són per a elles mateixes. Cada instant i cada lloc on som són l'instant i el lloc a on hem de ser, cada jorn nou portarà els seus instants; finalitats en ells mateixos.

Hi ha qui sempre té la ment en un lloc i en un instant diferents al lloc i a l'instant en què es troba; hi ha qui sempre és absent del lloc i de l'instant que viu.

Hi ha qui mata l'instant per a perseguir el futur. Hi ha qui es ven el futur per a comprar l'instant; l'obté, i s'hi queda per sempre.

Hi ha qui troba la pau enmig del dolor més profund, i hi ha qui no la troba ni a les alegries.

Hi ha qui no gaudeix de la vida perquè té por de la mort. Hi ha qui no té por de la mort, perquè gaudeix de la vida.

Hi ha qui es nega a viure la vida perquè té por que la seva vida fracassi; hi ha qui s'arrisca al fracàs, sense cap mena de vacil·lació, per a poder viure la vida.

Hi ha qui es passa la vida recriminant els defectes de tothom per aconseguir la perfecció de les coses. Hi ha qui renuncia a la perfecció per no haver d'amargar la vida als altres amb constants recriminacions.

Hi ha qui renuncia a estimar perquè no vol posseir ni encadenar ningú. Hi ha qui es nega a dominar o posseir, perquè s'estima a tothom.
*
*

 
.
.

No em tapis el Sol.

Una altra de les cançons poemes espontànies que van néixer a la migdiada de Masriudoms.

La penjo per si algú la vol aprendre; preferiria mostrar-vos-la cantada per algú altre, però de moment no tinc cap altre intèrpret, és el que hi ha.

Si us agrada, millor.

Si no us agrada, insisteixo, escolteu el Pavarotti i aparteu-vos que em tapeu el sol.

Titelles voluntàries del gran teatre social

Imatge de Jürgen Howaldt a la viquipèdia.

.

.

Quan el prejudici es considera civisme, aquest fals civisme esdevé cadena i presó; esclavatge propi i esclavatge pels altres.

Quan l'apropiació deshonesta dels diners es considera negoci o compensació; aquest fals negoci esdevé corrupció i espoli; corrupció i degradació pròpia, i espoli dels altres.

Quan la supèrbia es considera honor, aquest fals honor esdevé menyspreu i ceguesa; ceguesa pròpia i menyspreu pels altres.

Quan la violència es considera democràcia; aquesta falsa democràcia esdevé tirania i decadència; decadència i podriment de la pròpia missió, i tirania i opressió pel poble, per la seva llibertat d'expressió i per la seva veu.

Quan l'odi a una pàtria que no és la teva o que no sents es considera patriotisme, aquest fals patriotisme esdevé esperó tribal de la violència i animalisme; animalisme per qui l'exerceix, i violència vers la gent innocent d'aquesta pàtria.

Quan la superficialitat es considera l'essència de la vida, aquesta falsa essència es converteix en corrosió i forat; corrosió, rovell i desfeta, per qui l'assumeix, i forat per la societat que perd una persona.

Quan a una camisa de força se l'anomena protocol i correcció; aquesta falsa correcció acaba sent realment una camisa de força i una imposició; camisa de força per qui accepta aquest protocol i aquestes normes subjectives de correcció, i imposició vers tothom amb qui hom es creui, perquè tendim a exigir als altres allò que les circumstàncies o l'educació ens han empès a assumir.
*
*

Solidaritat amb La Nau Cal Àfrica...

Sobren les meves paraules. 

El vídeo, que comparteixo des de l'espai de Manu Chao, ens mostra un projecte laboral portat a terme per un grup de persones d'origen africà de Barcelona, que consisteix en la reutilització i possible comercialització de productes llençats als contenidors; un projecte que sembla que no està sent tolerat per l'administració.

Els 300 treballadors pateixen una ordre de desallotjament tot i estar recolzats pels propietaris de la finca i rebre suport dels veïns del barri.
Malauradament, la matinada del 24 de juliol, 50 furgons els Mossos d'Esquadra es van desplegar un operatiu per desallotjar les tres-centes persones.

*

*

Les idees que volen pertot caçades en una llibreta (II)

Camí de l'avi Pujal (Calella)

*

Fa uns dies us vaig dir que aquest curs havia emplenat dues llibretes petites. Sempre duc una llibreta a la butxaca per a apuntar les idees que venen, que trobo intenses, i que se'n van de seguida; si no les apunto se m'obliden, o com a mínim se m'oblida la manera com se m'havien presentat. La forma, els mots precisos, acostumen a ser importants per a la correcta comprensió. Us vaig dir també que em faltava escriure-vos la segona de les llibretes. La primera la vaig publicar aquí.

Us transcric ara, les idees de la segona, i amb això ja hauré expressat les idees espontànies de tot un curs.

*

La lluita de l'ésser humà damunt la Terra és una lluita per la llibertat dels pobles i de les persones; una lluita per la igualtat, a on ningú, per drets de naixença, tingui més drets o més privilegis que ningú altre; una lluita per la fraternitat, a on el respecte i la tolerància a les idees, costums, estils i formes de les persones camini del bracet amb l'amor a cada persona i a la seva felicitat.

La pompa dels poderosos i els seus privilegis són la vergonya de la inteligència i de la humanitat; atribuir a déu l'origen del poder d'alguns éssers humans sobre d'uns altres és com a mínim una blasfèmia.

*

És interessant pensar en tots els factors que actuen en el moment en què s'engendra una persona i que començaran a determinar el ventall de probabilitats que decidiran com és i com actuarà:

-La informació genètica del pare i de la mare.

-L'atzar de les mutacions.

-La garba de l'entorn, començant ja al període fetal.

-Les dificultats de l'existència.

-Les primeres experiències infantils.

-L'educació que anirà rebent.

-Les informacions que anirà absorbint.

-El grau i qualitat de l'amor que rebrà.

Tots aquests factors, i alguns que em deixo, decidiran com serà i com actuarà la nova persona; és a dir, tots aquests factors governaran la tendència dels seus pensaments, la força de l'inconscient, i per tant els valors de la probabilitat que influirà en les seves decisions.

*

La vida és massa curta per a no estimar-nos.

El temps és massa preciós per a no estimar-nos.

*

Si arriba la mort, seré encara més fidel a la vida; i gaudiré fins a l'última ranera de tot allò en què crec: l'amor, la llibertat, la natura salvatge, la nuesa...

Lluny d'espantar-me, la mort em farà més fidel a la vida, a la qual pertanyo.

*

El regust de la vida és d'esperança per a tothom.

*

Si déu no és amor, no vull que existeixi.

*

Si déu no és amor, no mereix existir.

*

Si déu castiga els qui actuen segons són, no mereix existir.

*

Si al més enllà em trobo algú abandonat de déu, no tinc cap interès en fer companyia a aquest déu.

*

Si déu dóna algú per condemnat sense remei, aquest déu no és el meu déu, ni jo sóc d'ell.

*

Si només hi ha una vida, m'està bé. Si la vida no s'acaba mai, i continua més enllà de la mort, també m'està bé. El que no m'estaria bé fóra tenir una vida tan bonica com la que ens han regalat i que em posessin com a norma no viure-la.

*

La major part de raonaments i opinions, per assenyats que ens semblin, s'elaboren després d'haver pres la decisió sobre com opinem, no abans. Aquesta decisió depèn principalment de les pulsions i de l'inconscient.

*

No experimentaràs el “no ser”, perquè quan “no siguis”, no hi seràs.

*

Fama? Diners? Prestigi? Afalacs? Diners?

Foteu el camp d'aquí! Ara mateix! Fora! Va! Va! Va!

Uniformement desordenat

Tot succeeix en un dia. Un dia és suficient per a capbussar-se en la psicologia d'un grup de persones que coincideixen en un argument atractiu, que anireu descobrint a un ritme serè a mesura que aneu llegint la novel·la. Una línia de ficció que com més avança més va creixent en força i en intensitat. La veu quasi omniscient d'un narrador que es capbussa dins del conscient i de l'inconscient dels personatges, des dels budells fins a la ment racional. Tot plegat en una escenografia propera i quotidiana; amb un realisme social i psicològic que frega la fotografia. Us el recomano de tot cor.

L'autor, Rubèn Intente, ja ens va regalar la màgia del seu Mapa Mut no fa pas gaire. 

Bona lectura!

Només hi ha premi

Els dies lents en una casa de poble amb terrat a dalt de tot; un terrat que només té el cel i els turons clapats d'arbres com a elements més elevats, i des d'on es contemplen les teulades velles de Masriudoms. Un poble fet de silenci i de parets de pedra, a on tornàvem cada migdia i cada nit després de gaudir de la mar i del vent a la platja del Torn. Una casa que ens van cedir generosament persones que se l'estimen i que no hi volen posar a qualsevol. Una casa plena d'éssers invisibles a cada racó; éssers lluminosos i savis, que estimen els pins dels turons del poble i que m'afalagaven tothora demanant-me que escrigués, que composés, que m'assegués a veure què sortia, que em sentís còmode, que era a casa meva, que em considerés a casa meva, però sobretot que m'assegués i que escrigués, que cantés, que no patís per res. Sentir-se acollit així pels que no moren mai, i sentir el xerric constant de la llagosta als arbres, i olor de poble: una barreja de fum de llenya, de pinassa, de farigola; i sentir que no tens luxes que et puguin distreure, i adonar-te que viure així, sense luxes, és un luxe; i saber que d'aquesta casa te'n vas a una mar que també té bosc en companyia d'unes persones que estimen aquesta mar i aquesta costa de la mateixa manera i estil com tu l'estimes; i tornar al poble després, amb la teva família, i retrobar les persones invisibles que gairebé et posen la guitarra a les mans; i dir-los tu, queixós, que no ets guitarrista, ni cantant, ni res, i que no ho fas bé; i dir-te ells que per això volen sentir-te, perquè a causa de les teves manifestes limitacions no cantaràs pas per aconseguir res més que acontentar els pins, i les llagostes, i a ells, que no són vistos per ningú.

He començat aquest escrit no pas amb un vas de vi del priorat, que també, sinó amb la descripció de les vacances; una descripció ficcionada (no gaire ficcionada, creieu-me que no més d'un 1%), per introduir les cançons del terrat de Masriudoms, que poso en comú per si algú amb millor veu i aptituds les vol aprofitar per a ell o ella; alguna vegada a la vida que he tingut el goig d'escoltar de veu d'altres alguna canço composada per mi he sentit una felicitat estranya, en veure com millora, com creix, com perd defectes una lletra o una tonada que jo amb malaptesa he gargotejat. Les vacances se m'han fet massa intenses per a posar-me a escriure; escriure és lent i veu els fruits a llarg termini; i al poble, al terrat, necessitava satisfaccions a curt termini, fondre'm amb les llagostes i els pins, sentir la meva pell voleiar pels turons que em miraven, i veure tota aquella gent invisible contenta.

Us penjo la primera de les tonades, que se'm va acudir pensant en la mort i en la vida; en com combinar la bellesa esclatant de la vida, que regalima tanta bondat en la seva natura; i la tristor que es fa inevitable a cada mort. Que trist haver de marxar entre llàgrimes! Això està mal muntat. No és just que després d'haver viscut tan intensament la vida l'acomiadem amb plors i dolor. És inevitable, suposo, ja ho sé, però... qui se'n va, se n'aniria més feliç si sabés que ningú se sentirà trist o trencat per un adéu que és inevitable. Si mirem la vida com un tot, i no ens quedem només amb l'instant de la mort, veiem que només hi ha premi. El premi és el temps viscut amb intensitat, els anys viscuts. Encara que marxem, el que ens queda és el que hem viscut; per això només hi ha premi. La vida, com un tot, des que es neix fins que es deixa de respirar, ni que s'acabi, és un premi, perquè significa un munt de vivències i de felicitat viscudes; si no haguéssim existit, no les hauríem gaudit, no hauríem estimat. Per tant, hauríem de fer l'esforç, en el moment de marxar nosaltres i de veure marxar els qui ens envolten, d'alegrar-nos per tot el viscut, en comptes d'entristir-nos perquè no duri per sempre.

Una mica és el que diu aquest poema cançó, que està inspirat en les sensacions del naturisme, que va lligat intensament a les vacances que acabo de viure.

Està mal cantada! Sí. Però m'és igual.

Que no arribaràs enlloc cantant-la! Enlloc vull arribar, detesto fer coses per arribar enlloc. Detesto, de fet, bescanviar expressió per diners, art per diners; ni per diners, ni per fama, ni per mandangues amb patates que quan un es mor fan pudor de gat mort. Qui vulgui música perfecte que escolti el Pavaroti i que s'aparti que em tapa el sol. Les coses tenen un valor per elles mateixes, no per arribar a... Cada instant té un valor infinit i és, en ell mateix, un punt d'arribada, una finalitat; present intens que només viu per viure.

Les idees que volen pertot caçades en una llibreta.

Al llarg del curs, he anat emplenant dues llibretes petites, que sempre duc a la butxaca, amb frases o idees que em venien al cap; algunes les he penjat al facebook, d'altres són inèdites; poso aquí totes les frases de la primera de les llibretes perquè no es perdin:


Oblida't d'agradar; agrada't.

*

L'absolut i l'essencial reposen a la sala d'urgències de qualsevol hospital com en un sagrari.

*

-No siguis hippy -li diu el capellà al jove de les rastes -... que els hippies es drogaven...

-No siguis de l'església -li respon el hippy -, perquè l'església va imposar la inquisició durant molts anys.

*

-El castiguem perquè no estima ningú -diu el jutge, mirant el condemnat.

-Fan malament -respon el metge de l'amor -. Si volen que estimi, estimin-lo.

*

-No és un malalt, ha escollit lliurement matar aquella persona -diu el fiscal.

-Per això és un malalt -respon el metge -perquè ha decidit lliurement matar aquella persona.

*

Si fas servir la veritat per a guanyar diners, prestigi o fama... la veritat se t'escaparà.

*

La lògica dels humans pot ser molt acurada; però s'ha d'anar amb compte, i cal sotmetre-la sempre a una revisió, perquè no deixa de ser la lògica d'una espècie de monos més.

*

Si crides és perquè, en allò que dius, no hi veus prou dosi de veritat com per a fer-ho evident sense aixecar la veu.

*

Si tens por d'algú és perquè no l'has mirat bé, i no has vist que és com tu.

*

El covard profereix dins del cotxe els insults que fora del cotxe no gosa proferir.

*

Pots tenir les opinions que vulguis sobre la vida, sobre la moral, sobre l'existència... Però pensa que moltes vegades les opinions íntimes que abraces són la causa fonamental de la teva felicitat o de la teva depressió.

*

Mirat fredament, i des de fora, és tan miraculós que déu existeixi com que existim nosaltres o qualsevol altra cosa.

*

Tot, en la vida, té caràcter de regal; començant ja pel néixer, que no vam treballar-nos. Tot ens arriba sense merèixer-ho, perquè ni que ens ho guanyem, és un regal la possibilitat que tenim de guanyar-nos-ho.

*