Marroc (VI) La posta.

Aquest buf constant del vent, dels alisis, em fa sentir com si estigués navegant a alta mar, però amb olors. La salabror i la humitat picant-nos per totes bandes, i una sorra que cau com una pluja espoltrida. Ens movem per un paisatge de flaires que ens activen i fan estar desperts.

Observem moltes agrupacions de nens dirigits per monitors; alguns duen uniforme, altres no. Són el que a Catalunya anomenaríem esplais. N’hi ha que són masculins, i n’hi ha que són femenins. També n’hi ha de mixtes. Ens trobem amb un grup uniformat de nens i nenes que van repetint la frase que els crida el monitor, com una consigna que els fa estar atents i elaborar una mena de cant, com un mantra; el que és curiós és que la frase és perfectament comprensible en espanyol: “Hola Coronel!”, crida el monitor; “Hola Coronel!”, repeteixen entusiastes els infants.

L’ambient del soc impressiona. El carrer és un espectacle espontani i improvisat d’humanitat i moviment. Botiguers desplegant tot el seu gènere amb un afinat sentit escènic a banda i banda del carrer, i sovint ocupant l’espai del damunt de les voreres. Sovint, enmig de la calçada, una tercera fila de parades separa els dos sentits de la marxa; val a dir que no hi passen cotxes. De fet, seria físicament impossible que hi circulessin cotxes, perquè ja és sovint impossible per les persones que circulen amunt i avall, i que s’aturen a observar els productes. Els vehicles que sí que s’escolen entre la multitud són motos, que costa d’entendre com s’ho fan, bicicletes, bicicletes arrossegant carros, persones empenyent carros… El soroll de fons són veus, crits, les onades del mar (encara que el mar només es veu si hi ets a prop, però sempre s’escolta) rialles, plors, cants, timbals… Ara mateix, mentre escric això, veig un home carregant una bombona immensa de gas, obrint-se pas entre la multitud; també veig un noi assegut en una vorera i amb les cames amputades demanant diners. Costa descriure tot el que veig en aquests moments mentre tinc el bolígraf a les mans i vaig esgarrapant paraules: botigues de roba, de mantes, de sabons de tota mena, de menjar, de productes derivats de l’oli d’argan, d’art de tota mena, quadres, escultures de fusta de tuia, de metall, de pedra… Caos, brutor, olors, colors, carrers estrets que parteixen del principal, de vegades atapeïts de cortines que pengen del sostre del carrer, o de fils tenyits, tallers d’andròmines, tallers de manipulació de fusta, de fabricació artesanal de peces d’escacs, d’espècies, d’herbes, de gallines, d’animals de tota mena, vius, morts, esplais que circulen marcialment, tuaregs que ens agafen del braç i ens empenyen a entrar a la seva botiga, molt peix, molts gats, gent donant peix als gats, gavines prenent el peix que la gent ha donat als gats, llibreters, botigues minúscules tan plenes de llibres que no es veu ni la botiga ni el llibreter, façanes rònegues… I em deixo imatges; és impossible abraçar-les totes. Tampoc no es pot fotografiar tot, perquè la gent s’enfada molt si se n’adonen.
A les 20:00, ens apropem a les muralles a contemplar la posta. Concretament a l’Escala de la Ville, que va servir de localització en alguns episodis de “Joc de trons”. Ja fa fresca; podríem dir fins i tot que fa fred. I per estar-nos a les muralles, cal que ens proveïm de roba. Decidim comprar dues mantes tradicionals en una de les parades de la zona, i de nou ens tornem a exercitar en l’art del regateig. De primeres ens diuen que cadascuna val vint-i-cinc euros, però que si ens decidim a comprar, per vint euros ens en donen dues. Responem que de cap manera, que només teníem pensat gastar-nos dotze euros i mig per les dues, que tampoc són tan artesanals. Ens diu que per setze euros, ja són nostres. Responem que si poden ser quinze, el tracte ja està fet; i accepta. Aquesta vegada no ens surt tan malament. I de fet, el preu final és si fa no fa el que valen les peces. Les mantes són de tela prima, gairebé mocadors, i poden servir també per la platja.

De tant en tant, la bullícia dels carrers es veu complementada per una veu forta, d’home, que sona per un altaveu. Són pregàries que emplenen tots els carrers de la medina i que conviden a l’oració. La majoria de la gent, no en fa cas. El Marroc no és un estat de dret islàmic pur, com sí que ho són l’Aràbia Saudí o l’Iran. És un estat musulmà amb un dret mixt on la xaria és una font important i orientadora, sobretot en l’esfera familiar, però no tot allò que és pecat segons la religió és delicte, ni tot el dret civil i penal es redueix a la llei religiosa. La xaria és la llei religiosa islàmica. Hi ha una certa distinció entre l’esfera religiosa i l’esfera estatal, tot i que aquesta distinció té les fronteres molt poroses, i la moral islàmica té un pes fonamental en molts afers. Per exemple, en el dret de família, la influència de la xaria és molt alta, hi ha gairebé una equivalència total entre el que és pecat i el que és il·legal. En el dret penal, aquesta equivalència només es dona en alguns delictes morals. En el dret civil o comercial, l’equivalència es dona molt poques vegades. Dels actes que són il·legals i que tenen la seva arrel en la religió islàmica, es poden destacar les relacions sexuals fora del matrimoni i l’adulteri, l’homosexualitat, trencar públicament el dejuni del ramadà sense un motiu vàlid, insults a l’Islam o al rei, el proselitisme agressiu destinat a convertir musulmans, el nudisme… Les penes són les del dret penal modern (presó i multes), no pas les de la xaria (lapidacions o amputacions) que avui dia no s’apliquen al Marroc.

També hi ha accions que són considerades pecat per la religió, però que no són delicte, com per exemple el fet de no pregar les cinc oracions diàries, el consum d’alcohol, l’enveja, la mentida…
És evident que molts delictes estan inspirats en una concepció religiosa islàmica de la vida, tot i que no tots el que és considerat pecat per la xaria és un delicte.

Cal dir que la Mudawana, el codi de família marroquina, va ser reformada l’any 2004 sota el rei Mohammed VI, i els seus canvis van millorar notablement les condicions d’igualtat entre home i dona, i van suposar una protecció més gran de les persones menors d’edat, especialment de les noies. Per exemple, l’edat mínima per a casar-se va passar de quinze a divuit anys, la família va passar a ser responsabilitat conjunta dels dos conjugues, no només del marit. Es va eliminar el deure d’obediència de l’esposa al marit. La dona adulta ja no va necessitar un tutor masculí per a casar-se. Es va restringir la poligàmia, de manera que per a exercir-la, cal una autorització judicial, i informar-ne a la primera esposa. La primera esposa pot posar en el contracte matrimonial la prohibició de noves esposes. En els divorcis, es prioritza el benestar dels infants en totes les decisions que es prenen.

Aquestes són només algunes de les reformes que es van decidir, i que per primera vegada no van néixer d’un decret reial sinó que van ser aprovades pel parlament.

Actualment, i des de 2023, la Mudawa continua revisant-te, a iniciativa del rei, i probablement com a conseqüència de l’anomenada Primavera Àrab.

Amb la roba comprada, ens recolzem als merlets de la muralla, a l’embat del vent, i contemplem la imatge bellíssima del Sol submergint-se dins del mar, amb el seu to ataronjat. El Marc s’enfila dalt del merlet embolicat amb la manta, la Martina i la Merche s’asseuen a l’espai que deixen els merlets. La policia passeja i no ens diu res; crida l’atenció, en canvi, a uns joves que s’han posat dempeus damunt la muralla tot i l’alçada considerable que té pel cantó que dona al mar. Algú ens explica que fa algunes setmanes un jove francès va morir després de posar-se dret dalt d’un merlet, i que des de llavors no ho deixen fer.

A les 23:00, som ja al riad, i decidim que divendres, és a dir, demà passat, visitarem els pobles del sud i les seves costes: Sidi Kaouki, Cap Sim, Diabat... Per fer-ho necessitem un cotxe. Tenim l’opció de llogar-lo, o bé de contractar el Mohamed, el taxista que ens va venir a buscar a l’aeroport, perquè ens hi porti durant unes quantes hores. Decidim aquesta última opció, perquè hem vist molts controls policials, i ens han avisat que de vegades la policia demana il·legalment diners als turistes per qualsevol raó, de vegades fins i tot amb l’amenaça de no tornar-los el passaport. Hi ha molta impunitat i volem anar tranquils.

Li posem un missatge al Mohamed proposant-li fer l’excursió el divendres, i ens contesta de seguida, dient-nos que li aniria millor demà dijous. Ens diu que el seus serveis, des de les 13:00 fins a les 19:00 ens costarien 80 euros. I així quedem.