Les directrius em retrunyen dins del cap amb la glòria dels antics
tambors de guerra; amb més força, encara, que el bruit del meu
Stirling, que comença a agafar embranzida. Els objectius, d'ara
endavant, seran les zones edificades.
Accelero. El seient em
dispara cap endavant i cap enlaire. La RAF pren possessió de les
tenebres, i els seus cavallers rebem la benedicció de les estrelles.
És dissabte a la nit i ens dirigim al ball de les fumaroles negres.
Lubeck és una catifa de textures fosques que tremolen de pànic.
Tremola catifa negra, negra consciència, de negra fúria
destructora. L'argent de la lluna plena al capdamunt de la volta del
cel matisa el traç dels carrers. Descarrego. Danso entre les boires
d'atzabeja que s'alcen cap al firmament en una expiació perfecte. La
borinor del motor fa que els esclats semblin silenciosos. Passem de
llarg enllà de la ciutat. Ens allunyem gairebé tots, alguns han
caigut. Tombem les ales, girem cua, segona passada. La mitjanit
saluda el diumenge de sang, de negra sang, llunyana i silenciosa.
Sis-cents metres dessota la panxa metàl·lica del Stirling, es fa
justícia.
Tot d'un plegat, l'avió tremola. Fragor. Flames i
pudor. Gust de cendra al paladar. Em perdré el tercer raid. La
màquina no em serva, perd alçada. Recordo, de sobte, que li vaig
prometre a la mare que tornaria. Sento ràbia, i em fa l'efecte que
no pot ser, que no és veritat. Però estic caient i d'aquí a pocs
segons entraré en barrina. Clavo la direcció, lloat siga Déu,
m'aixeco, obro la porta i salto. L'estrebada del paracaigudes em fa
sentir com si em tibessin enlaire, i recordo els braços de l'àvia
quan m'alçava per a ensenyar-me els quadres del menjador de casa
seva. Caic als afores.
L'orella del gat és el millor amagatall per a un ratolí. Em trec l'uniforme i em poso la roba que sempre portem per les ocasions que mai no ens creiem que ens tocarà de viure. Començo a caminar cap a Lubeck. Davant la primera estructura esfondrada, percebo un plor infantil. Hi faig cap. Una noia adolescent brama agenollada al costat d'un cadàver. És el cos d'un home partit en dos per l'estómac. La noia em mira i pronuncia un reguitzell de mots incomprensibles amarats de pena. Sento de nou el terrabastall dels stirlings que tornen, i no vull sobreviure. Per Déu, no vull sobreviure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada