Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

dissabte, 21 de novembre del 2026

Marroc (XXXII). Vuit hores travessant el país.


 

A les sis, mig endormiscats, caminem fins al lavabo, ens netegem i ens refresquem, ens canviem de roba, i organitzem de nou la motxilla. Com si fóssim un exèrcit, poc fet als miraments de la civilització, sortim de les tendes amb la motxilla a l’esquena, caminant per la sorra de les dunes en direcció a un dels cims que envolten el campament. Allà ens han dit que ens vindran a buscar els camells. El sol està sortint, i l’espectacle és majestuós, però insisteixo que tinc les mateixes sensacions de quan estava a l’exèrcit i tothom feinejava preparant la seva bossa per iniciar una marxa feixuga i arriscada; aquest cop al Sàhara. La immensitat del desert va mutant el color de la sorra al mateix ritme que el Sol es va intuint. Del marró al beix, del beix al groc ataronjat, després al daurat quan el Sol ja mostra el seu cercle de foc rere les dunes. Els camells, conduïts per berbers, van apareixent. Tot d’un plegat, els homes embolicats en torbans ens fan un senyal i avancem cap als nostres sis camells. Els coneixem i sembla que ells ens coneguin a nosaltres. Cadascú de nosaltres ens enfilem al nostre animal, i fem el recorregut invers en direcció a la mena d’edifici, tipus quarter, on ens va deixar el microbús, just on comencen les dunes. Al llarg del nostre trajecte en dromedari, veiem passar en quad a la Mariam, que ens saluda.

Un cop a l’edifici, esmorzem: baghrir, msemen, formatge, olives negres, pastissos, suc de taronja i cafè.

Acabem d’esmorzar i pugem al bus, per iniciar el viatge de tornada a Marràqueix. Una hora i mitja després, ens aturem en una cafeteria enmig de la planúria i prenem un altre cafè i festucs. També aprofitem per anar al lavabo.

Tornem al bus i reprenem la marxa. Travessem pobles molt rurals, enmig d’un paisatge sec, amb dones i nenes molt tapades, i homes (i només homes) asseguts als cafès (els pobles que tenen cafès). Les cases apareixen sense finestres ni portes visibles, moltes d’elles buides, i amb parets d’adob sense mantenir, mig desfetes, com castells de sorra de la platja a la vora de la mar quan l’onada els esbotza, amb un aspecte desolador i fantasmal. I continuen apareixent grups d’homes asseguts a les escasses ombres dessota les façanes dels edificis, o dempeus a peu de carretera. I dones caminant en grups de tres, bigarrades de colors vius a l’abundosa roba que les amaga. Ara i adés, solars erms, amb ruïnes i pedres.

A les carreteres llargues i rectes que s’estenen entre els pobles, es veuen sovint nens subjectant bosses de plàstic atapeïdes de dàtils per si algun cotxe vol aturar-se a comprar-ne. Dones assegudes a l’ombra pobra de les oliveres. I ara ve un poble amb botigues maldestres on es ven de tot, tallers de bicicletes atrotinats, dones amb Nicab, nenes que sembla que vagin amb camisoles de dormir. Un altre bar només d’homes; uns quants a dins, els altres a les taules de fora sota d’un porxo, prenent te o cafè.

Ens atura un control policial. Per descuit, no duc el cinturó posat, però el policia, que és molt jove i que es veu força amable, també es despista i no se n’adona.

Veig una dona musulmana passant les boles d’una mena de rosari, un “misbaha” força semblant als rosaris catòlics. Les pregàries que s’hi associen s’anomenen tasbih. Es fa servir per comptar les repeticions de mots de lloança a Déu (dhikr), com per exemple Subhan Allah, que vol dir glòria a Déu.

En algun moment dic que conduir per aquest país, amb tants controls policials, és perillós. El meu fill em respon que el que és perillós és viure amb por; la frase m’agrada i me l’apunto: “El que és perillós és viure amb por”.

Avui és el dia de l’eclipsi de sol, la gent està obsessionada. I és cert que avui, a ple dia, hi haurà una ombra que ens enfosquirà; però cada jornada hi ha estrelles durant la nit, i la gent no sembla fer-ne tant de cas.

Parem a dinar a mig camí. Només ens queden quatre hores i quaranta minuts per arribar a Marràqueix. El restaurant és un bufet amb molta gent. El menjar és senzill, però deliciós: pollastre, ou amb ceba i tomàquet fregit, amanides, fideus gruixuts amb salsa de tomàquet, fideus prims, aigua, síndria, te. Tot plegat dotze euros.

Un gat dona voltes entre les taules, demanant menjar als clients; quan pot s’enfila en alguna taula.

La Mariam, la guia, se’ns acomiada, perquè ara anirà en un altre bus. I a partir d’aquest punt del viatge, els dos busos no aniran junts, ja que un d’ells es dirigirà a Fez, i el nostre a Marràqueix. Sembla trista, perquè ens ha agafat afecte. Sempre ens ha donat conversa, i ens ha explicat molt sobre el Marroc; i concretament dels indrets per on hem passat; i sobretot de com la gent del Marroc veu i sent la vida. Per exemple, ens ha explicat que al Marroc moltes dones volen estar fortes i grasses, especialment les de zones més tradicionals i rurals. L’educació universitària pot ser gratuïta per a tothom. La gent del Marroc es mostra molt amable i oberta, però moltes vegades intenten treure’n un benefici econòmic. Al Marroc no és legal que els nens treballin, però molts ho fan perquè no es compleix la llei. Les dones del Marroc estan acostumades a anar molt tapades, però en el fons ho fan perquè no els queda una altra opció.

La Mariam s’ha interessat també per les nostres vides i per les característiques de la terra d’on venim. Ens ha explicat que té familiars a molts llocs d’Espanya; també a Lleida i a Barcelona. S’ha interessat i s’ha sorprès per la diversitat lingüística de Catalunya i de la nostra família.

Ens ha explicat molt d’ella mateixa: té vint-i-cinc anys, no està casada, ha cursat la carrera de dret, que al Marroc dura tres anys. Ara necessita fer un màster per poder exercir, i per això treballa de guia turística. L’han contractada perquè parla espanyol, i això va bé per comunicar-se amb els turistes. Ens diu que li agradaria aconseguir la nacionalitat espanyola per poder viure i treballar a Espanya, però diu que això és molt difícil. Li dic que aconseguir la nacionalitat potser sí que és difícil, però aconseguir un permís de residència, per estudiar i treballar, potser no tant.

Anem fent amb paciència el viatge de tornada. Em fixo en cada detall del paisatge. Ens aturem diverses vegades i gaudim d’un món tan diferent del nostre en tants detalls. A la carretera, observem molts despreniments de la roca pissarrenca.

Arribem a Marràqueix a les 20:30, i ens van repartint pels diferents Riads. S’acaba l’aventura, el grup del microbús es dissol.

Travessem, amb el microbús, un mercat atapeït de clients i venedors amb les parades deixant molt poc espai lliure de manera que no acabo d’entendre com hi passa el nostre vehicle. Ens deixen a l’entrada de la medina, en uns carrerons que semblen Calcuta més que Marràqueix per la multitud de persones bigarrades i d’aspecte un xic maldestre que ens envolten. I ara vindrà l’episodi metafòric del descobriment del nostre nou Riad de Marràqueix.