Himne a l'amor i reflexions sobre l'amor i algun dels seus succedanis.

.

Si surt de la matèria quelcom tan sublim que la supera, ha de ser per força a causa del fet que això tan sublim ja hi era abans; i el fet d'aparèixer no haurà estat altra cosa que una manifestació més d'això que ja era i que sempre és.
Si brolla de l'activitat de les neurones una realitat tan immensa i tan superior a les neurones, és perquè d'alguna manera aquesta realitat ja hi era abans de les neurones.
Si una droga natural, generada pel propi cos al cervell, ens produeix un efecte tan esclatant... digueu-me, ¿és perquè ens obnubila per uns instants, o bé perquè només per uns instants ens permet de veure-hi clar?

.

.

Maresme

.

Maresme. Sol. Sorra de gra gruixut. Color panotxa de la riba. Fonda baixada a la mar, amb còdols que xerriquen amb la respiració de les onades. La llum travessa les aigües i l'aire fa olor de sal; hi ha unes canyes al capdamunt de la platja, i en molts dels girs de la costa, espais d'una intimitat prehistòrica.
Ahir pensava en els cromos que alguns veuen de paper; avui no penso. Contemplo l'obra d'art de l'instant, que em regala l'univers, i confio en què els cromos de carn siguin estimats, i que la por dels que se'ls intercanvien s'esvaeixi. No hi ha enemics, ens n'adonem quan ploren o quan són morts. Els integristes s'inventen enemics per a suportar la vida.
Maresme. Sol. Sorra de gra gruixut. Color panotxa de la riba...

.

.

Cromos

.

Hi havia una vegada un cromo de futbol que no era volgut per ningú. Era un cromo que cridava com un energumen, que es barallava, que molestava els altres cromos; els esborrava les lletres dels jugadors, les cares, els colors de la samarreta. Era un cromo que espantava els altres cromos.
Quan l'amo del cromo intentava canviar-lo, no se'n sortia; ni tan sols un dia en què va decidir de regalar-lo, no va aconseguir lliurar-se d'ell. Va incloure l'esquer d'una dotzena més de cromos extra, dels més bons, a qui fos que li acceptés el cromo dolent. Però ni d'aquesta manera no se'n va sortir. És per això que finalment va decidir de llençar el cromo.

Quan era a punt de deixar anar el cromo per l'orifici del contenidor blau de reciclatge de paper, es va aturar en sec, perquè el va sentir plorar. I l'amo del cromo es va adonar que aquell cromo no era de paper; que tenia un cor, una consciència, uns llavis capaços de somriure, i molta por. I l'amo del cromo es va adonar amb horror que tots els cromos tenien també cor, que tots tenien consciència, que tots tenien por, i que no podien triar si al seu damunt hi reflectien la imatge de l'Iniesta, o la del suplent més jove de l'últim equip ascendit a primera divisió; ni tan sols no podien triar, del tot, el fet de ser cridaners, conflictius, empipadors, envejosos... L'amo del cromo va veure que molts dels cromos no eren estimats per ningú; i el seu cromo, el qui ni ell ni ningú no volia, era el cromo menys estimat de tots. Per això va decidir que d'aquell moment en endavant, aquell cromo seria el que ell més s'estimaria.

Hi havia una vegada un cromo que no era volgut per ningú. Era un cromo que cridava com un energumen, que es barallava, que molestava els altres cromos...
.

Hi havia una vegada, també, un metge, que no suportava els seus clients perquè estaven malalts.

.

Funció evolutiva de la infelicitat.

.

La infelicitat té la funció evolutiva de posar en tensió l'individu per a esperonar-lo vers actituds o accions que contribueixin a l'assoliment de tres fites: sobreviure, reproduir-se i controlar l'entorn.
La infelicitat és la conseqüència d'un programa biològic elaborat al llarg de milions d'anys d'evolució, que realitza una funció similar al dolor, però en un pla més vital, més de cara als projectes a la llarga. Les persones que han desenvolupat aquest programa han tingut més possibilitats de sobreviure, de reproduir-se i de controlar l'entorn, i en conseqüència han deixat més descendència, contribuint a escampar la informació genètica que permet l'elaboració del programa de la infelicitat als qui la posseeixen. La recerca de la felicitat que no es té, ha estat sovint l'esquer de l'evolució per a conduir-nos vers la persecució de la supervivència, de la reproducció o del control de l'entorn.
Ara bé, aquest programa, tot i que és possible que sovint representi un benefici per a l'espècie, no necessàriament ha de ser un benefici per l'individu; i a més, és un programa elaborat en períodes en què els humans vivien en condicions molt diferents a les actuals, amb la qual cosa la funció que al llarg dels segles ha tingut la infelicitat podria ser que en molts casos ja hagués caducat, i que en relació amb l'entorn actual, no representés cap benefici.
El meu consell per a tots els humans és que es desprogramin. I això es pot fer.
Com? De primeres comprenent la funció biològica de la infelicitat. La comprensió dels mecanismes mentals, de la seva raó de ser, contribueix al domini de la consciència damunt d'aquests mecanismes.

Després, recomanaria la contemplació.
Un altre dia, si voleu, parlaré de la contemplació, bo i que el mot ja ho diu tot. La contemplació és la capacitat de contemplar la bellesa que ens envolta; la bellesa de cada instant, per invisible que sigui per a molts, per a massa gent.
I la felicitat? Quina funció evolutiva té la felicitat? No descarto que en tingui alguna; però em fa l'efecte que la felicitat és l'estat natural de la consciència quan no hi ha infelicitat. El natural és ser feliç; quan no se n'és és perquè alguna part de la nostra ment posa en funcionament el programa de la infelicitat, que existeix gràcies a l'evolució.

És impossible no ser feliç si hom viu sense que el programa de la infelicitat s'activi, perquè quan no s'activa es veu la bellesa, que és arreu i pertot.

.

.

Quan el món de l'infant s'esvaeix.

El plor silenciós de qui és infant i està sol en un món desconegut per ell, i potser esquerp, és un crit de la divinitat conscient vers l'amor. Tots necessitem amor. Amor en el sentit real del mot, i no un succedani que fa servir la mateixa etiqueta lingüística, però que en realitat és un fenomen d'una altra natura; no dic pas que dolenta, dic tan sols d'una altra natura.
El plor silenciós de qui ho descobreix tot estranger, tot llunyà, tot fred...
El plor silenciós de qui percep que el seu món de sempre s'ha esvaït i que cal caminar per passadissos gèlids, i cercar mans i mirades noves per a sentir-se de nou a casa, si és que per a ell arriba a ser possible, algun dia, sentir-se de nou a casa. A la foscor més freda, a cops, s'hi amaga la llum més brillant.

.

.

Contra els nervis. L'actitud més encertada quan arriba l'excés de feina.

.

La meva religió em prohibeix posar-me nerviós.
La meva religió em prohibeix enfadar-me.
Tot allò que no es pugui resoldre sense enfadar-se, no es pot resoldre.

Tot allò que s'ha resolt gràcies a l'enuig... o bé no s'ha resolt o bé ha creat un problema o necessitat similar o pitjor a la qüestió solucionada.
Tot el que es pot resoldre, es pot resoldre sense enfadar-se.
El meu metge em prohibeix posar-me nerviós.
Va molt bé fer-se una llista de tasques, i saber prioritzar-les. De mica en mica, es va acomplint amb totes les tasques, i es van tatxant; n'apareixen de noves, i la feina va endavant.
Les tasques de la llista que no es puguin arribar a fer, no es podran arribar a fer tampoc estressant-nos o posant-nos nerviosos.
Si caic en la procastinació (el vici de no fer res i perdre el temps de tan atabalat com s'està per l'abundància de tasques), estaré prement la molla de la tensió i de l'estrès; per contra, si caic en l'error contrari, si em rendeixo als exèrcits de la velocitat i la impulsivitat de fer-ho tot de pressa i corrents, treballaré malament i augmentaré el meu estrès. El camí correcte és la tranquil·litat de la feina metòdica i pausada que no es deixa influir per les febleses alienes. Sense pressa, però sense pausa. En tot cas, amb tota la pressa possible que no arribi a malmetre ni a qui obra ni a l'obra que fa.
La majoria de vegades en què hom pensa malament dels altres, s'equivoca. Acostumem a veure els altres com som nosaltres; i els altres són com són ells.
L'opinió aliena sobre l'efectivitat de la nostra feina ha de ser ignorada si hom vol que la pròpia feina tingui qualitat, que sigui efectiva, i que no perjudiqui la pròpia salut. ¿Què ens ha d'importar el que pensi de nosaltres qui gairebé mai no pensa en nosaltres?
Hem de saber trobar els nostres “Shangrilàs” particulars, i anar-hi sovint a agafar energia positiva, llum, força, bellesa i felicitat; que són els beuratges més eficaços per aconseguir les fites professionals, conservant, alhora, la salut i els més preuats tresors de la infantesa i de la humanitat. En aquests Shangrilàs, hom ha de saltar dins de l'instant present; defugir el passat immediat i el futur immediat, i concentrar-se en la llum, en els sons i en la nuesa, que ens converteix en un element més del paisatge al qual pertanyem; ja no som visitants, som un element més de l'entorn natural, i la Terra ens retorna l'energia que la foscor dels nervis ens manlleva poc o molt (per bona que sigui la nostra actitud) al llarg de la quotidianitat.
Viure sense nervis contribuirà a convertir, molt a poc a poc, aquesta pobre societat malalta en un lloc més natural, més en harmonia amb l'existència. I si al capdavall no podem canviar el món, haurem aconseguit, almenys, que el món no ens canviï a nosaltres.
De moment continuo fidel al meu metge i a la meva religió.

.

.

Gust de vida i traç d'autenticitat

.

Entra el mar, com un torb, com una mare. Bateja el tros de riba lluminosa. S'eleva i alça l'argentat mocador d'escuma. Sota la superfície, una vida immensa borbolleja maldant per viure.
Entra el mar, bo i l'estupidesa de tants que tenen l'empatia adormida, d'alguns que només la senten quan algú des de sota els fa sentir necessaris i importants. Hi ha qui sols sent empatia vers aquells que se'ls sotmeten, que se'ls reconeixen inferiors i dependents. Hi ha qui té una malaltia terrible, que mai no es diagnostica com a malaltia, que és la de ser incapaços d'estimar res dels altres que no els afecti poc o molt a ells. Tot allò dels altres que no els elevi a ells en el pla del domini o de la importància, els resulta invisible. Terrible disfunció psicològica dels qui no poden o no saben enamorar-se de les realitats alienes que no els afecten; enamorar-se amb tot el sentit d'aquesta paraula.
Si no ens enamorem de les vides alienes que ni ens van ni ens vénen... o no estimarem, o el nostre amor serà un pur exercici de militància altruista, feixuc, costós i exòtic. Des del silenci i la discreció, podem deixar-nos seduir per les persones i les seves vides; encara que aquestes persones mai no arribin a conèixer la nostra vida interior; i tot això, malgrat els nostres defectes i misèries.
Us imagineu un vi sense força? Una amanida sense vinagre? ¿Es pot deixar d'estimar un fill si aquest fill és defectuós, miserable o feble? ¿Hem d'esperar a trobar algú perfecte per a començar a estimar-lo? ¿Haig d'admirar menys Hemingway perquè fos caçador, perquè se suïcidés, o perquè participés de la sagnia de les curses de braus? ¿Haig de renunciar a l'art d'Elvis Presley per culpa de les seves addiccions o del seus excessos amb les dones? ¿Necessito que Truman Capote sigui honest, sant, virtuós... per a gaudir amb la seva obra, o per a estimar-lo com a persona? ¿Necessito que determinada persona tingui importància a la societat, sigui famosa, o em pugui aportar algun benefici per a interessar-me per ella?

Preguntes retòriques que per a mi tenen una resposta clara. Necessito persones reals, de carn, de sang, de nervis, d'ossos, d'amígdales, amb neurones, amb pulsions i amb somriures. Necessito éssers contradictoris, confusos, errants... que tinguin gust de vida i deixin un traç d'autenticitat.
.

Entra el mar, i demà tornarà a marxar, deixant al seu darrere un paisatge net i nou, una nova riba, un nou guspireig del Sol i de la vida.

..