Tot és tan bell i tan senzill.

La bellesa d'aquest astre que, en girar el planeta, sembla que davalli, ens parla de la bondat de tot.

La solució de tot és la simplicitat, la senzillesa, la renuncia a la continua sed d'ambicions materials.

Ho tenim tot. Només cal ser lliures per abastar-ho. Tenim tot allò que no necessita títols de propietat, tot allò que no és degut, tot allò que no es pot comprar ni vendre.

Ens han posat, sense demanar-ho, en un paradís que és com és; i quan ens hi han posat, aquest paradís era com era sense mèrit nostre, sense culpa nostra.

Sabem tan poc de tot! Però lentament, i amb mètode, i lliures, i prudents, i escèptics, anem comprenent les raons dels fenòmens i ens fem més forts que els xerrotaires que busquen el domini a través del mite i de la por al mite.

I quan el mètode i la lògica ens revelen la bellesa dels fenòmens naturals, descobrim que el mite no és pas tan bell com la realitat; l'existència real dels fenòmens i de la natura supera en creativitat, en perfecció, en esclat de llum, a qualsevol fantasia, a qualsevol elucubració.

Som fruit d'una natura a la qual mai no podrem superar, perquè és la nostra mare. Tot el que tenim, encara que no ens ho sembli, ja era implícit en ella, i floreix en nosaltres.

No cal que us cremeu les celles parant l'orella per sentir els mots inspirats que us faran profetes i gurús... el déu de debò us parla a la natura, escriu missatges rere les fulles dels roures,  narra metàfores a les clarors del crepuscle, dibuixa sanefes a les cadenes mol·leculars de l'ADN, tenyeix la pell de melanina i la fa com la terra, bruna i bella; esclata els trons i il·lumina la nit amb llamps que atemoreixen els ignorants i enamoren els folls per l'existència.

No cal que imposeu res als vostres companys; tenen seny, i ment, i cor, i llibertat, heretades dels estels, de la pols dels estels de l'uinvers que els ha fet persones capaces de pensar i decidir la seva vida. ¿Sou vosaltres més que elles per decidir què han de fer? ¿Les odieu tant com per a creure que mereixen deu mil inferns... per no tenir, potser, la vostra mateixa moral, la vostra manera de veure la vida?

No cal que ploreu de por pel vostre futur, ningú no pot fer que surti el sol amb el seu anhel; ningú amb la seva angoixa farà girar la terra o florir els prats... Preteneu millorar l'univers? Sou millor que déu? ¿Esteu segurs que amb la vostra visió estreta millorareu el vestit amb què déu ens guarneix quan arribem al món? ¿Esteu convençuts que algú pot escollir la ruina personal lliurement i amb plena consciència? La credulitat i la manca de mètode i d'escepticisme us posen a les mans dels bruixots del regne a qui lliureu el do del seny amb què milers d'anys d'evolució us han dotat.

Mireu com mor el sol, quina dolcesa! L'esperit de déu xiula poemes de llibertat damunt dunes salvatges, dissenyant pits i ulls i somriures i cossos i sensacions sublims de natura original i primigènia.

Em ve al cap un poema que em va sortir fa uns quants anys, dedicat a una nebulosa planetària:

.

.

Mort del Sol

I a dins

on tot és clar i l'or es fon,

se'n va l'orgull absurd i l'ego bla.

Pom de blaus, encens de llum,

i el gust

de l'origen radiant,

del riure pur.

I arran

del negre fimbrament de fum,

acarbassat amb sang

de déu discret.

Estany

d'aigua d'esclat,

besllum encès;

floreix la rosa dins de l'univers.

Alè

del temps, i un sol que se n'ha anat;

cargolament del buit, i el bosc del fred;

saltiró de l'espín miraculós,

un joc, un cop, un prec, un crit, un vers.

Si fos

la vibració, sols, del no res,

el llibre antic dels astres de la nit,

a l'últim mot hi hauria el traç més dolç,

i el bleix feixuc del Sol que mor al llit.

Si fos

l'entendriment de la gelor,

la resposta a aquells ulls clavats amunt,

l'espai seria mot, i el buit perfum,

i el temps anhel, i el so de l'aire brum.