Robin Williams que estàs al cel, o de com ja fa uns quants anys vaig deixar de creure'm la doctrina catòlica.

(Malgrat que pugui semblar el contrari, aquest article no parla gaire de Robin Williams i pot ferir sensibilitats  catòliques, abstenir-vos els que us sentiu malament quan algú no creu el mateix que vosaltres o els que us poseu nerviosos quan contradiuen els vostres pilars fonamentals. Ara bé, si sou dels cristians moderns, dels que només us preocupeu de l'essencial, endavant! )

.

.

.

.

A cops he conegut gent, practicants, o no practicants, de la religió catòlica, que quan senten que la mort els ronda, cauen en una por estranya, intensa, que els mou a començar a anar a missa, o a reprendre antigues pràctiques oblidades, abandonades o mig abandonades a les èpoques de joventut i bona salut. En part, ho entenc, comprenc la seva por. El dia que vaig concloure que cap religió no era més certa que cap d'altra, em vaig sentir alliberat.

La doctrina oficial de la religió catòlica, que parla de la mort, del judici, del més enllà... és per posar-se a tremolar. Generacions senceres d'infants, a les èpoques més dures de l'integrisme, èpoques que han durat segles de la història humana, han patit els terrors d'aquesta doctrina. Ara em ve al cap el jove James Joyce i la seva crua descripció del pànic que l'amarava quan repassava els ensenyaments que els religiosos li havien transmès. Aquesta mateixa crueltat i injustícia que desprèn la doctrina és la que en un moment donat de la vida permet la llum de l'alliberament.

L'integrisme dogmàtic catòlic no té dret a privar-me al cel del Robin Williams, o del Ernest Hemingway, o del David Carradine, o dels pares i avis que s'han suicidat de tants amics, que no han de renunciar a retrobar-los només perquè el catolicisme, durant segles i encara avui, en molts sectors, consideri que qui mor sense penediment es condemna eternament a l'infern. Alguns grupúsculs fins i tot asseguren que ni que hi hagi penediment, si no s'han confessat, se'n van a l'infern. I algú, catòlic convençut, en un esforç desesperat per a fer-me tornar al ramat, em dirà: “oh... és que tots aquests que s'han suïcidat, potser s'han penedit a l'útim instant... i llavors Déu els acceptarà al cel després d'uns quants segles al purgatori..” Se m'emfum si s'ha penedit o no! Són persones! Són consciències, Són éssers humans, són algú que va ser un nen, algú que va ser un fill, algú que alguna vegada va somriure, que alguna vegada va estimar… algú que ha estat sostingut a la vida per aquest Déu que els fanàtics consideren jutge condemnador etern...

La doctrina que sostè que aquest Déu permetrà la tortura eterna del Robin Williams, si no s'ha penedit, és una doctrina d'inhumans que ofèn el mateix déu, si és que Déu existeix. Déu no necessita el penediment de cap suïcida per a estimar-lo. Déu, si existeix, no necessita el permís de cap ésser per a donar-li a aquest mateix ésser la pau, com tampoc no va necessitar el permís de ningú, ni d’aquest mateix ésser, per a portar-lo del no-res a l'existència.

La immersió dins d'una cultura determinada, en un context social determinat, amb unes pràctiques religioses de grup i de societat concretes, acompanyada de l'adoctrinament educatiu, són els ingredients que atorguen als fidels la sensació d'irrefutable veracitat d'una determinada religió. Si una persona convençuda del seu catolicisme hagués crescut en un entorn islàmic, aquesta persona estaria profundament convençuda del seu islamisme, i li vindrien pensaments de pesar pels pobres cristians que creuen en una fe equivocada i que no es podran salvar. I si en algun moment de la vida, aquesta persona islàmica arribés a sentir la temptació d'abandonar la seva fe, se sentiria perduda i plena de remordiments; algun racó del seu inconscient li retreuria estar abandonant la fe veritable. I això li passaria per molt que es pensés que ja no creu. L'escena que ens envolta, la que ens ha envoltat des de petits, té una força difícil de vèncer sense una mica d'imaginació. Però a aquesta persona, immergida del tot en una fe islàmica, la veritat li ve donada pels valors de la societat de la qual forma part, per la família, pels parents, per l'escola, pels referents, pels records... Aquesta persona no té cap dubte de quina és la fe veritable, i si alguna vegada dubta, la inquietud se li esvaeix amb el primer càntic, o amb el primer pensament de por vers la inseguretat dels misteris de la vida. El mateix passaria si aquesta persona, profundament religiosa, s'hagués criat en un entorn jueu, o budista, o hindú... o cristià. És irònic pensar que sovint la fe de les persones depèn del resultat de les guerres del passat.

El fet de descobrir que la fe que un es pren com a segura i com absoluta provoca por, una por objectiva i incontrolable, por a un déu excessivament definit, por al rigor del seu judici, por a la manera com l'existència s'estructura segons aquest déu que ens ha descrit aquesta fe, por a la grisor de la realitat tal com ens la dibuixa la religió que un professa... aquest fet... és ja un símptoma de l'error que conté aquesta fe, de l’evidència que alguna cosa no rutlla, de la conclusió contundent del fet que la dignitat humana, la dignitat de les consciències, i l'amor a les persones, no són compatibles amb una doctrina que explica l'existència si fa no fa com l'exercici de caminar sense haver-ho escollit per damunt d'una corda tensada a sota de la qual s'obre un precipici de conseqüències eternes.

Aquesta descripció de la realitat, al costat de la claredat amb la qual un veu que la seva fe és només una entre moltes d'altres, tan contradictòria i estranya com qualsevol altra, esdevé la llavor de l'alliberament.

A algú, que sempre hagi estat a fora, li pot semblar que alliberar-se de creences falses és el que toca i que no ofereix cap dificultat; és molt típic de l'Homo sapiens no percebre les dificultats quan no es troba immers en la situació concreta, perquè l'Homo sapiens té imaginació, però la té molt limitada. I la imaginació és una eina força important per a l'empatia.

Una percepció encertada, o si més no natural, del procés pel qual es passa de la vida a la mort ha d'atorgar pau. Per què? Per l'harmonia i la positivitat de l'existència, per l'adaptació constant de les espècies al seu entorn, pel so agradable dels acords harmònics i pel so desagradable dels acords dissonants, perquè no existeix a la natura cap dolor o mal que en algún moment no s'acabi, per la bellesa de les flors i de les criatures, per la involuntarietat del fet d'arribar a ser, pel caràcter involuntari de la vida i de la mort, per l'amor com a força que sedueix totes les voluntats sanes, perquè morir és un fenomen natural...

Una fe susceptible de ser certa, davant del fenòmen irrenunciable de la mort, hauria d'atorgar una sensació de pau profunda i de continuïtat dels valors pels quals un ha viscut, ja sigui en el seu propi ésser o a l'ésser dels que queden vius.

A mi, personalment, em tranquil·litza més un déu que no existeixi, que no pas un déu que condemni algú a l'infern; ni que aquest algú no sigui jo. ¿Quina il·lusió em pot fer compartir l'eternitat amb un ésser que permet que algú pateixi eternament...? Algú que per a més inri ha obrat malament pel fet de ser com és, algú que ha exercit la seva llibertat de la manera com l'ha exercit pel fet de ser qui és...? Quina culpa tenim de ser qui som? Qui ha escollit la nostra identitat? No m'atrau un déu creador d'éssers que acaben, per la raó que sigui, essent éssers de sofriment etern. Un déu així seria un déu irresponsable, cruel, fred, excessivament semblant als humans poderosos de la Terra, als que sospitosament al llarg de la historia han predicat i imposat aquesta mena de déu; prefereixo el no res. Ho dic sincerament; prefereixo el no res a habitar un cel, sigui quin sigui aquest cel, sabent que algú altre viu en un infern sense fi. El no res em permet haver existit; en canvi, habitar un cel amb la consciència que algú és al infern, per la raó que sigui, m'impedeix existir en pau, i si em permetés existir en pau, m'impediria ser jo mateix; per la qual cosa, prefereixo no ser.

Per tant, l'evidència de la falsedat de la religió catòlica, de la qual parlava abans, va representar per a mi, un alliberament. No vull dir pas que evidenciés la inexistència de déu, a això no hi he arribat; senzillament vaig alliberar-me de la peixera social del catolicisme, i vaig entendre i sentir que no pagava la pena donar voltes a les explicacions emfarfegoses i embolicades dels doctrinaris i dels teòlegs en els seus esforços per explicar el que no saben, ensenyar el que no saben, imposar el que no saben... El déu real, si hi és, és més convincent i més clar, menys insensible, menys justicier, menys complex, menys venjatiu, menys irresponsable, menys xovinista... I si no hi és, cap problema. El valor d'un acte bo és, si cap, més gran quan qui el du a terme ho fa no pas per agradar a un déu o per guanyar un cel sinó per a fer feliç a aquell a qui es dirigeix l'acte. Quan parlo amb alguna persona religiosa sobre la bondat o la maldat d'un acte, se m'enfilen per les branques de la culpabilitat o de la responsabilitat, quan el que de debò importa és com afectarà aquest acte al benestar o al sofriment de les persones.

Necessitava alliberar-me d'aquella fe hipòcrita que es posava a si mateixa i als seus fidels com a prioritat, i que per a defensar la seva existència pactava amb el poder que fos, i prescindia de la bondat que fos, i falsejava la realitat que fos... Si no fos per la repressió medieval de la inquisició, no s'hauria sostingut la religió. Quin valor té la seva pervivència, el seu caràcter estatal a tantes èpoques de catolicisme oficial, a tants països? Quina riquesa representa la uniformitat del catolicisme a Espanya si per aconseguir-la van ser expulsats els jueus i torturats els dissidents? Perdre de vista aquesta religiositat va significar el principi de la meva felicitat autèntica i el principi de la meva percepció d'un déu que trobo a les realitats no pas misterioses i incomprensibles de la vida sinó quotidianes i sobretot naturals. Bo i la meva imperfecció, i la meva feblesa, i tot i la impossibilitat de no fer coses malament, perquè sóc un mono més, cada instant que m'acosta a la mort m'omple d'una il·lusió estranya que s'obre en dues direccions: convertir-me en un premi pels qui m'envolten durant el temps de vida que em quedi, i descobrir, o no, rere les portes de la mort una vida diferent, fascinant, misteriosa... com un explorador que s'endinsa en un continent nou i en una vida nova, convençut que l'existència és bona i que rere les bambalines de l'ésser hi ha algú que m'estima, a mi i a tothom.         

.

.

.

.