Perfecció d’enquadrament, amb èmfasi creatiu. Cura en oferir un punt de vista que acompanya el to de l’escena. Alt valor artístic en cada pla. Un diàleg que atrau l’atenció de l’espectador a cada segon. És una pel·lícula llarga que es fa curta. Realisme cru del drama de la guerra, molt al servei de l’art en escenes quasi goyesques. Alguns saberuts diran que les tècniques són pretensioses, que pretenen ser magistrals; jo penso que ho aconsegueixen, i que tots els plans que alguna vegada en el cinema han acabat sent magistrals abans han tingut algú al darrere que ho ha pretès. Un punt d’humor adequat en la línia argumental del 2017, la que podem considerar quasi contemporània. Emoció per totes bandes. Interpretacions magistrals. Escenes vintage molt, molt complexes i molt ben treballades, amb gran despesa de figurants i atrezzo.
Costa trobar-li defectes, però ho intento: un Lorca potser no tan encertat com altres personatges; potser massa prim i excessivament teatral, en algun moment excessivament profètic. I pel que fa a l'atrezzo, un petit defecte que veig en moltes grans produccions: costa no intuir una gran potència lumínica elèctrica en un temps en què potser no era tan potent i menys estable; i de vegades, els materials i els teixits del vestuari s’intuïen de materials massa moderns per l’època (no en els dissenys sinó en els materials), però són petites coses en una producció impressionant. És imprescindible, és magistral.
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada