L'error d'acceptar interpretacions alienes

N'hi ha que si no et creus el que ells diuen que és dogma, consideren que no creus, que et fabriques unes creences a la mida de les teves limitacions. No s'adonen que si ells accepten unes afirmacions ja establertes i alienes a ells mateixos i a la seva visió, en realitat estan acceptant  unes creences a la mida de les limitacions dels qui les han postulat, imposat o establert.

L'escepticisme és una bona opció; funcionar amb "sabers" en comptes de funcionar amb creences. Ser escèptic no vol dir rebutjar les intuïcions o les opinions; ni tan sols vol dir rebutjar les creences. Ser escèptic vol dir no atorgar el caràcter d'evidència a allò que només és una opinió basada en la intuïció o en l'esperança. I vol dir, per descomptat, no permetre que imposin en nosaltres creences que sentim com a falses per falta de rigor i per inversemblança, i que sentim com a imposades per l'amenaça dissimulada o no d'un càstig etern, d'una condemna ontològica, o d'un perill sobrenatural. Hi ha moltes maneres d'imposar una creença, i no totes són il·legals. La manipulació emocional, l'amenaça emocional, el terror psicològic, són instruments d'imposició que habitualment són tolerats per la llei de la majoria dels països, si no és que s'imposen obsessivament a una persona menor d'edat.

En el meu cas, l’ombra va aparèixer quan vaig acceptar, sense cap crítica ni prevenció, interpretacions alienes del sentit de tot plegat, la vida, la mort, l’amor, la llibertat, el sexe… De nen, tot era ple de pau, tot era bell, i una esperança indestructible em feia mirar la vida amb un optimisme natural... fins al moment en què vaig acceptar interpretacions dogmàtiques que no tenien res a veure amb mi ni amb el meu discerniment. I que no tenien res a veure amb una anàlisi objectiu, científic i honest de la realitat. Abans d'aquesta acceptació, la meva esperança en l'existència era inquebrantable. Crec que aquesta esperança és la que encara conservo, i la que m’ha ajudat a resistir i a deslliurar-me de les fal·làcies dels dogmes.

Empassar-se interpretacions alienes sobre fets essencials, humans i naturals, en comptes d’investigar i estimar les pròpies interpretacions, aquelles que ens són donades de fàbrica, com un programari que ens salva de les boires negres, o com unes ulleres que ens permeten veure-hi clar; aquest fou l’error, i, alhora, la possibilitat d’un aprenentatge transformador.

Un cop les interpretacions alienes ens immergeixen en l’angoixa i el corsec, el record de la casa de la infantesa, de quan llegíem Mark Twain ajaguts en una hamaca que se sostenia entre dos pins, ens mou a preguntar-nos si no era llavors que teníem raó quan no teníem por de gairebé res; i no pas ara quan el pessimisme i la negativitat confabulen per robar-nos l’alegria.

Torno a ser fidel a Mark Twain, a Oliver Wendell Holmes, a Walt Whitman, a Henry David Thoreau, a Saint-Exupéry, a Albert Camus, als pins, al bosc, al cel blau entre les branques, a la immensa solitud de les muntanyes solitàries que no tenen propietari, a un planeta sense títols de propietat, ni fronteres, ni estats, ni armes, ni presons, ni censures, ni planificacions, ni prohibicions. Torno a ser fidel al dret a dir totes les paraules que vulguin dir-se, a somriure, a plorar, a cantar, a jugar, a vestir-nos com ens abelleixi, o a no vestir-nos, a dibuixar, a escriure, a somniar, a descobrir, a aprendre, a tenir il·lusions...