A les 13:00, el Mohammed ens recull al mateix lloc on ens va deixar quan vam arribar de l’aeroport. Just a l’entrada de la Medina, al costat d’una platja atlàntica amb la marea molt baixa i atapeïda de gent vestida. I dic gent vestida, perquè realment és així. Aquí, la gent es vesteix per a ficar-se a l’aigua, per a prendre el sol, per a jeure a la sorra. Passejo la vista per tota l’extensió immensa de la sorra i només veig una dona en biquini, i és una turista europea. Els homes van amb bermudes i samarreta, i entren dins del mar així. Les dones duen una mena de vestits foscos per banyar-se; algunes ho fan fins i tot amb nicab. Una nena d’uns dotze anys es treu la roba i a sota hi porta un banyador gros, d’aquells de piscina; tot seguit es posa unes bermudes damunt del banyador i córrer fins a l’aigua on l’espera el seu germà, també vestit. Per una persona naturista que habitualment no porta ni una peça de roba per prendre el sol i nadar, aquesta situació resulta tan extravagant com els resultaria, a tota aquesta gent vestida, visitar una platja nudista. És bo conèixer maneres diferents de viure la relació amb el propi cos i amb els dels altres; la qual cosa no vol dir que trobi natural la seva manera de fer, però és probable que aquesta gent no trobés natural la meva manera de fer. És important, sempre que es pugui, observar i no jutjar; jo de vegades no puc evitar de jutjar, i no renuncio de cap manera a reflexionar i pensar.
Saludem al Mohamed; ja ens sona el seu rostre; és un home d’una cinquantena d’anys, afable, callat, respectuós. Pugem al cotxe i li expliquem la ruta que voldríem fer; assenteix amb el cap. Primera destinació: Cap Sim. El paisatge proper al mar se’ns mostra extremament erm, com un desert de pedres amb uns quants matolls repartits. De camí cap a Cap Sim passem per Diabat i veiem un munt de negocis de lloguer de quads, camells, taules de surf, cursets amb monitor, windsurfs, kitesurf… El Mohamed ens assenyala un bar decorat amb grafitis en el seu exterior. Ens explica que aquest és el bar de Jimmy Hendrix, perquè el cantant va passar algunes temporades en aquesta zona, als anys seixanta, en una època en què Diabat es va posar de moda entre els Hippies. Em costa lligar la platja plena de gent tapada i els Hippies, però suposo que en aquella època, si més no la zona de Diabat, la platja devia ser molt més solitària i aïllada. Després el Mohamed ens assenyala un hotel de luxe i ens parla d’un camp de golf. L’hi torno a preguntar per assegurar-me que ho he escoltat bé, i em torna a repetir la paraula golf. Concretament, em parla del Sofitel Essaouira Mogador Golf & Spa, i del Golf de Mogador, dissenyat per un tal Gary Player. Per increïble que sembli, hi ha un camp de golf enmig d’aquest paisatge tan sec.
Deixem enrere Diabat i travessem alguns pobles més que semblen créixer enmig de la pols. Pisos de quatre o cinc plantes envoltats d’una terra esgrogueïda i polsosa. A l’atmosfera, hi voleia una mena de sorra finíssima com si nevés. Ens desviem cap a la dreta, en direcció al mar, i el paisatge es cobreix d’una mena d’arbres semblants a les oliveres, però amb les branques més verticals, i amb més fulles. El Mohamed ens diu que són arbres d’argan, i ens explica que aquest arbre només creix a Essaouira i rodalia, no es troba en cap indret més del món, ni tan sols del Marroc. De l’argan, en surt oli, cremes, i tot un seguit de derivats que es fan servir tant per l’alimentació com per cosmètica. Ens proposa de visitar una cooperativa de dones que treballen l’argan i que tenen una part de les instal·lacions preparada per rebre turistes i explicar-los tot el procés. Acceptem gustosos.
Entrem i ens trobem una sala on s’exposen tots els productes de l’argània, que aquí a Essaouira hem sentit anomenar-lo “arbre de l’argan”. L’oli d’argània, com a cosmètic, s’usa per hidratar la pell seca i els cabells malmesos. Té molta vitamina E, i ajuda a prevenir l’envelliment de la pell. És habitual de molts xampús, cremes i sèrums. També hi trobem l’oli d’argània culinari, amb un sabor intens que recorda la nou i l’ametlla torrada. En cru serveix per a les amanides; també s’afegeix al cuscús i a molts plats tradicionals. Conté greixos saludables. Un derivat d’aquest oli, és l’amlú: una crema d’ametlles de gust dolç, moltes i barrejades amb oli d’argan i mel. De vegades, hi posen cacau. Es troba a pastissos i a les pastes que se serveixen amb el te. A l’exposició, també hi trobem tota mena de sabons i de gels derivats de l’argània.
En un lateral de l’exposició, hi ha la recreació d’un taller a on unes persones, assegudes a terra o en tamborets baixos, totes dones, treballen la llavor de l’argània en cadascuna de les seves fases. Al taller, hi ha dos espais buits, i la senyora que ens explica l’exposició ofereix als meus fills la possibilitat d’unir-se al procés de producció; tasca que fan encantats, tot i que el gran ja té vint-i-quatre anys, i la més jove, dinou. De fet, si hi hagués més espai m’hi hauria posat jo mateix. La Merche pregunta que com és que la cooperativa només és de dones, i la guia li respon que, tot i que la cooperativa només té quinze anys, al llarg dels segles, i per tradició, aquesta feina només l’han fet les dones.
Després ens conviden a fer un tast d’alguns dels productes, que realment són deliciosos; i, a l’últim, comprem algun producte per endur-nos a casa, vigilant que tingui la grandària adequada per poder passar la duana.
Continuem el nostre viatge, i arribem a Cap Sim. La informació prèvia que en teníem ens parlava d’un indret espectacular, amb dunes blanques, solitari, desèrtic i poc o gens freqüentat, al qual només es podia arribar amb quad o 4x4. I aquest reclam va resultar encertat, i alhora limitador; perquè el Mohamed, un cop vam som al llogarret amb quatre cases bastant arreglades que representa el mínim nucli d’habitatges que forma Cap Sim, diu que no vol posar en risc el seu cotxe i que no continuarà pel camí que mena a les dunes i a la platja. La bellesa austera i càustica del lloc és innegable, i l’aparent solitud, gairebé absoluta; i potser aquest hauria estat l’única i remota possibilitat de banyar-me sense roba al Marroc per la manca d’afluència de gent, però som a l’hora en què el sol cau amb més força, i una caminada de mitja hora per un camí erm fins al mar és una penitència que no m’atreveixo a proposar a la meva família, sobretot, tenint en compte, que s’acosta l’hora de dinar. Passegem una mica pels camins de terra d’entre les cases. Els edificis són nous, de forma cúbica, amb una arquitectura sostenible, plaques solars, i un disseny que té en compte el factor tèrmic. Al lluny, s’entreveu la desolació de la costa, de difícil abast; aquestes són les millors. El vent pica fort i fa difícil d’aguantar l’equilibri. Malgrat el sequer, en algun punt s’observa algun prat d’herba verda que arriba al mar. No s’hi veuen persones; només rocs, terra i arbusts; cap al nord, dunes; la mar apareix fosca i esvalotada, amb els borrallons blancs de l’escuma esgarrapada pel vent.
A les 14:30, arribem a Sidi Kaouki, i podríem dir que és una mena de campament per surfistes, però ocupat de turisme interior; és a dir, d’estiuejants del Marroc; tampoc no podem dir que la platja estigui massificada. El llogarret està format per algunes cases baixes, moltes són cabanes de fusta o d’obra; bastant espaiades, i el terreny no té vies asfaltades. Dins de l’aigua, si més no avui, s’hi veuen alguns europeus fent surf, windsurf o kitesurf; la majoria de les persones de la platja es relaxen sota del sol a l’embat d’un vent poderós i d’un sol implacable; i com és habitual, molt vestits.
Abans d’explorar la platja, ens disposem a dinar. Entrem al restaurant Molière, fet tot de pedra i fusta. Demano un Tagine de beef amb prunes i em sembla deliciós. Els gatets no triguen a acostar-se per demanar-nos menjar mentre dinem.
A les 15:15, acabem de dinar i baixem fins a la platja. Comencem a caminar cap al sud. La de Sidi Kaouki és una platja de sorra molt fina, amb un pendent molt lleu, que provoca una platja molt ampla, amb molta diferència en la línia de la costa entre la marea baixa i la marea alta. El 80% de les dones i nenes, dins i fora de l’aigua, estan completament tapades, cap inclòs. El 20% restant vesteixen banyador, o banyador i pantalonets; encara que la major part de les que duen banyador són europees. I igual com a Essaouira, els homes van amb bermudes i samarreta. El vent del sud-est bufa huracanat. En diferents punts de la sorra, hi ha molts gossos lliures, sense collar ni corretja, que es deixen acaronar, i que semblen buscar l’afecte dels humans. De seguida que comencem a caminar ens assalten els qui lloguen para-sols i gandules, i després del nostre no insisteixen, i tornen a insistir rebaixant el preu inicial. Després, veiem venir corrent un home com si tingués por que ens escapéssim, i novament ens ofereix els seus para-sols i les seves gandules. Tot seguit un conductor de camells mira de convèncer-nos de fer un passeig, també a molt bon preu; porta els camells agafats amb una corretja, i realment són enormes. També s’acosten els qui ens proposen passeigs amb cavalls, o amb quads. Com podem, els diem a tots que no, que només volem caminar. I ens allunyem, tan al sud com podem, sota un sol de justícia, però el vent intens fa que la calor es pugui suportar, tot i que la sorra és força molesta.
Quan som tan lluny que gairebé no hi queda gent, ens aturem per valorar si fem un bany. Només ens animem la meva filla i jo, perquè el vent és molt intens i la ment, vulguis o no, la tenim en estat d’alerta, com si tot el que portem a les mans i al damunt ens pogués sortir volant. Ens traiem la roba i ens quedem amb el mínim que la legislació del Marroc ens permet (o potser una mica menys) i entrem a l’aigua. En ser una platja tan plana, costa que el nivell del mar ens arribi a les cuixes, però cal anar amb compte, perquè el vent és molt fort, i hi ha onades trencades, i una mena de corrents dins l’aigua que exigeixen molta prudència. Aquesta platja em recorda molt la de Corrubedo, de Galícia, però amb una mica més de temperatura. És una platja esquerpa, energètica, escumosa, salvatge… Tota precaució és poca. No gaire lluny de nosaltres, s’està banyant una senyora amb el seu nicab, acompanyada del seu marit. Em pregunto què deu pensar en veure la minsa indumentària de la meva filla. La roba i les bosses les hem deixades embolicades amb mocadors i tovalloles i amb pedres fent d’àncora, per evitar que el vent s’ho endugui tot. La meva dona i el meu fill ens fan fotos i passegen prop de l’aigua. Amb la ventada, es fa difícil parlar; la sorra se’ns fica als ulls, a la boca, al nas, a les orelles… Sense vestir-nos, perquè el vent ens assequi, comencem el camí de retorn. La gent ens mira amb estranyesa per la poca roba; especialment a la meva filla. Un instructor de kitesurf que li està donant classes a un turista, tots dos asseguts a terra, li diu alguna cosa a la Martina, que no arribo a escoltar per la fúria del vent. Després ella m’explica que li ha dit que vagi amb compte, però que no ha entès a què es referia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada