Crònica de Vila-real

.

Vam arribar a Vila-real passades les onze del matí, a la plaça Major, guarnida de parades de llibres, i al costat un tendal amb elements de la cultura magrebí. Allà ens esperava la Teresa Serramià, gran poetessa de www.relatsencatalà.cat que va guanyar l'apartat de poesia amb “Contrapicat”. També hi era Onofre Flores, fill de Vila-real, i guanyador d'assaig amb un llibre sobre la banda de música de Vila-real. A València les bandes de música són una institució.
Acompanyats, i presentats per l'alcalde i pel regidor de cultura, vam parlar dels nostres llibres.

Tot seguit, ens van convidar a seure sota d'una carpa, al bell mig de la plaça; i la gent s'anava acostant perquè els signéssim els llibres. Fou un matí agradable, que ens va permetre a la Teresa i a mi xerrar de poesia, de premis i de projectes.

A l'hora de dinar, el regidor i la resta de personal de l'Ajuntament ens van convidar en un restaurant tradicional de Vila-real, on vam poder tastar l'arròs al forn, que el recomano a qualsevol que visiti aquesta petita gran ciutat. El dinar va transcorre tranquil·lament, amb una gran naturalitat, frescor i simpatia... El vi es va encarregar d'encendre més els somriures i de deixar anar molt més les bromes i el bon humor.
Vull manifestar el meu agraiment personal a Azahara Tàrraga, la noia de l'ajuntament que ahir acabava el seu contracte en pràctiques, i que al llarg dels últims mesos ha estat treballant per tal que l'edició del llibre estigués enllestida el 30 de maig, jornada en què estava programada la Fira del Llibre. De ben segur que amb tants tràfecs com hi ha a l'administració pública, si no hagués estat per la seva dedicació, la publicació s'hauria retardat força.
També haig de dir la bona impressió que m'ha deixat la població de Vila-real, que amb 50000 habitants (si fa no fa com Vic) desenvolupa una agenda cultural impressionant; per no parlar ja de l'activitat esportiva del seu equip de primera divisió de futbol, i de la impressionant força industrial que envolta el poble. D'aquí a poc, a més, la ciutat tindrà una de les facultats de medicina de la Universitat de València.

A la tarda vam participar a la marató de lectura que se celebrava a l'auditori; llegint un fragment de les nostres obres. Malauradament no hi va poder participar cap jugador del primer equip de futbol, perquè estaven a Mallorca, i em vaig quedar amb les ganes d'aconseguir un autògraf per al meu fill.

Resumint: ha estat una jornada molt agradable; la novel·la ja és a les llibreries de Vila-real. Ben aviat es podrà adquirir també a través d'internet; i des d'aquí faig una crida a qualsevol llibreria del Vallès Occidental, del Barcelonès, o d'on sigui que estigui interessada en l'adquisició d'originals del meu llibre. Només cal que m'envieu un mail i us enviaran els exemplars que desitgeu.

.

Presentació de "Llunyanies" a Vila-real

.

Demà dissabte, 30 de maig, a les 11:30, a la Plaça Major de Vila-real, presentaré la meva novel·la (micronovel·la) "Llunyanies", amb la qual vaig guanyar el Certamen Literari Ciutat de Vila-real 2008.

La idea de la novel·la va néixer després de llegir a la revista Sàpiens un article sobre el primer bombardeig de Lleida, el que va tenir lloc el 2 de novembre de 1937.

Lleida era en aquell moment una ciutat pagesa, relativament tranquil·la malgrat la guerra cívil; una ciutat próspera, a on encara hi havia cinemes en funcionament, escoles i balls, i on de moment no s'hi havia establert cap unitat militar republicana; era per tant una ciutat sense refugis antiaeris, ingènua i innocent, ignorant del que ben aviat passaria.
Dins d'aquest context històric, real, viu, intens; i amb les dades contrastades a la mà: edificis destruits, víctimes, quilògrams d'explosius... vaig inventar-me una ficció: uns personatges i uns fets. Apareixen a la història els protagonistes de baix i els protagonistes de dalt. El protagonista de dalt és un aviador, oficial i metge, que mai no ha vist els efectes de la seva tasca; i que ara, per una raó que no explico (llegiu la novel·la si la voleu conèixer), veurà de ben a prop. La psicologia de l'alemany patirà un desgavell; es desmuntarà el sòl damunt del qual sempre ha desfilat marcant el pas de l'oca; descobrirà que la realitat no és allò que li havien dibuixat. I el que abans era llunyà, fred i objectiu, es farà proper, enorme, monstruós; se li ficarà a dins fins al punt que ell mateix esdevindrà part de la realitat destruida.

La novel·la està escrita a partir de les imatges de l'època; les he mirades, les he olorades, les he escoltades, les he plorades. Agraeixo a l'esperit d'Agustí Centelles, l'enregistrament del dolor de tants que, com qualssevol de nosaltres, s'atansaven al mercat, a l'escola o al banc... Famílies destruides per sempre en benefici de l'entrenament de l'exercit alemany; un gest diplomàtic de Franco en favor dels seus aliats nacional-socialistes, cedint-los el camp d'entrenament de Lleida, com aquells que avui cedeixen jugadors d'un equip a un altre.

Agraeixo el munt d'entrevistes realitzades per diversos periodistes, en diversos mitjans, als exaviadors de la Legió Condor, alemanys i militars, que m'han servit per a crear la identitat de l'aviador, metge i bombarder: contradictori, humà, idealista, confós, segur i insegur alhora, eufòric i balmat, aventurer i inconscient, com tants.

Agraeixo, sobretot, a l'esperit d'en Marius Torres, la seva ajuda constant, la inspiració que m'ha atorgat amb el seu poema "La ciutat llunyana" essència d'aquesta història: la destrucció d'una ciutat feliç; llunyana pel pilot, i que de cop se li torna propera, li creix com una heura fins a atrapar-li el cor i fer-li sentir l'autèntic valor de la seva tasca.

“Ara que el braç potent de les fúries aterra

la ciutat d'ideals que volíem bastir,

entre runes de somnis colgats, més prop de terra,

Pàtria, guarda'ns: -la terra no sabrà mai mentir.”

MÀRIUS TORRES (Fragment de “La Ciutat Llunyana”)

.

Pregària (I) Beneeix Déu cançó meva. God Bless mein Lied. Gebet. بارك الله فيكم لي أغنية. الصلاة. 上帝保佑我的歌。祈祷。God Bless my song. Prayer.

.



D'ençà d'aquest moment, i en endavant, dedicaré un post a la setmana, sempre que em sigui possible, a la pregària.
Sí. No us fregueu els ulls. A la pregària.
No serà una pregària adscrita a cap religió ni doctrina.
No serà una pregària exclusiva dels creients en alguna mena de Déu.
Serà una pregària oberta als no creients; sempre que dirigeixin el seu pensament als valors que fan que les persones estiguem més a prop, a la dignitat humana i al desig actiu d'un món més bo. Pels creients, serà una pregària dirigida al poder superior, que ens estima i del qual tot prové. Tant se valen els detalls i les característiques amb què cada persona s'imagini aquest Déu.

He dubtat entre prendre aquesta decisió o escriure un post de protesta a Déu per una nena que he vist convulsant-se a causa d'una malaltia degenerativa. El post protesta guanyava la batalla; volia reptar Déu i proposar-li que em respongués amb un comentari; li advertia que si no contestava el post, em deceberia. Després m'he adonat de l'absurd de penjar un post així, perquè Déu no em contestaria. Si no contesta als pares de la nena cada vegada que aixequen els ulls al cel, ¿per què m'hauria de contestar a mi?
He optat per decidir tornar a una vella pregària en la qual participava fa molts anys quan em creia la doctrina. No entenc Déu, però hi confio. Confio que algun dia aquest horror de mal que permet amb una natura tan imperfecta, s'acabarà. Confio que no hi haurà càstig sinó reconciliació, i que el mal, el desig de venjança, la ràbia i la violència, es desfaran davant la calidesa d'una llum que ara no som capaços de comprendre.
Ves per on, intentant dir que d'ara endavant dedicaré un post semanal a fer una pregària no adscrita a cap creença, m'ha sortit la primera de totes.

Beneeix Déu, cançó meva.

.

Pensaments sobre l'amor (V)

.

“Et necessito” diu l'enamorat “Tenir-te és el cel, la meva felicitat, el meu tot. T'estimo tant, que si no et tinc em moro” I jo em pregunto quina mena d'amor més estrany és aquest que busca el sentit de la seva existència en els sentiments i les sensacions personals i egocèntriques.
En realitat aquesta mena d'amor no mereix dir-se amor, sinó adicció, desig, atracció, anhel de possessió... Perquè l'amor, si és amor, s'oblida completament del propi jo, de les pròpies necessitats, i de la pròpia felicitat. La raó de ser de l'amor és l'altre.

.

Cala Fonda o Waikiki

.

Us ofereixo un tros d'avui, al nostre racó habitual de costa, lluny de la civilització. La platja naturista de la Waikiki. Sigueu respectuosos i humils amb l'entorn i rebeu-lo sense por nus. La natura us retornarà tot allò que li doneu. Conservem l'emprempta original del paisatge. He volgut registrar els sons i un reflex de la llum. La tecnologia, de moment, no permet reproduir les flaires.

Si vols llegir tot el que hi ha en aquest blog sobre la Waikiki o Cala Fonda, clickeja:
Cala Fonda o Waikiki

Més coses de la waikiki:

http://nuesaliteraria.blogspot.com/2009/06/sobre-la-waikiki-o-cala-fonda-o-el.html

El llit de Procust. (Procust's bed). Tenim dret a ser diferents. Tenim dret a no comprendre'ns.

.

Parlàvem aquesta setmana a “Ciutadania” del llit de Procust; l'hostaler que obsessionat amb la idea de la igualtat entre els humans, serrava les cames dels que eren més alts, per tal que jaiessin còmodament al llit tal com ho feien els més baixets, evitant així que els peus els sortissin fora del matalàs.
Les conclusions de l'alumnat no em van decebre: hem de ser iguals en drets i deures, però no pas en formes, gustos, idees, aspecte, raça, nacionalitat, llengua, opinions... La igualtat, d'altra banda, no ha d'implicar la mutilació de les capacitats; les persones que exigeixen la reducció dels aprenentatges en favor d'una igualtat per la part baixa s'equivoquen de totes totes. La igualtat significa que tots podem explotar al màxim (i amb idèntiques oportunitats) les diferents potencialitats que la natura ens ha regalat. Si algú ens impedeix créixer, ens està robant un dret fonamental.

La igualtat que somniem les persones no és pas aquella que uniformitza, sinó la que ens atorga a tots el mateix valor, la mateixa necessitat de tenir reconeguts els valors fonamentals de la dignitat humana: l'accés als béns materials bàsics, la seguretat, la llibertat, la pau i la igualtat de drets i de deures.
La igualtat exigeix tractar les persones en funció del valor que tenen, un valor infinit, incalculable, insuperable. Cada ésser humà, només pel fet d'existir, té un valor més gran que totes les estrelles de l'univers; a aquest valor, l'anomenem dignitat humana, i no depèn dels actes que fa la persona, sinó exclusivament del fet de ser persona. La persona no val pel que fa, sinó perquè és, perquè existeix.
Això no exclou que de vegades ens haguem de protegir, mitjançant la justícia, d'aquelles persones que fan mal. Ens protegim d'elles no pas perquè hagin perdut el seu valor com a persones, sinó per protegir els valors fonamentals de la dignitat humana dins la societat.
Les diferències, del tipus que siguin, no ens han de separar ni d'allunyar. Tenim dret a ser diferents, tenim dret a no comprendre'ns, tenim el deure d'acceptar-nos malgrat que no ens comprenguem, tenim el deure d'estimar-nos malgrat que no estiguem d'acord. Si algú, amparant-se en alguna creença o doctrina, se sent allunyat d'una altra persona només per opinar de manera diferent, que s'ho faci mirar, en alguna cosa s'equivoca. Tenim el deure d'estimar-nos malgrat que no estiguem d'acord.

..

La primera causa del fracàs escolar, o la necessitat de deslligar-se de les addiccions.

.

Al llarg de l'exercici de la meva tasca de professor, i en aquest curs en concret, he pogut verificar una sospita que ja feia temps que em temia: les noves tecnologies estan sent en aquests moments la principal causa del fracàs escolar.

Que ningú pensi que estic en contra de la informàtica, d'internet o dels ordinadors; ben al contrari; crec que no hi ha marxa enrere, que s'ha d'anar endavant i que internet ha suposat un avenç. En aquests moments, però, i per la raó que sigui, internet esdevé un element de distracció i d'addicció per al vuitanta per cent de la població escolar.

La manca de conscienciació dels pares, els quals pertanyen a una generació tecnològica diferent; la precipitació a l'atorgar equips informàtics als centres, sense que existeixi la mateixa pressa en educar sobre com enfrontar-nos a aquests equips, sobre com els alumnes han d'assumir aquests nous mitjans; la progressiva dependència de tots vers els mòbils, els MP3, els MP4, els portàtils, els...

Tot això fa que molta gent substitueixi les hores d'esforç d'aprendre, per hores de gaudi adireccional, sovint narcisista, davant d'una pantalla que enganxa i que sedueix sense empatia, i a la qual lliurem instants buits, instants que robem a l'aprenentatge. I insisteixo que no estic parlant d'una sospita; sé segur que la manera com els adolescents d'avui viuen les noves tecnologies a casa seva és la principal causa de fracàs escolar; hi ha d'altres causes, però aquesta n'és la principal; i hi ha molt poca gent que ho sàpiga.
Fa poc li vaig dir a una noieta amb qui tinc prou confiança (una persona molt responsable i bona estudiant) que si fos la meva filla, faria mans i mànigues per a convèncer-la d'anar de vacances a una zona rural, allunyada al màxim de la civilització; a una casa de pagès on no hi hagués ni corrent elèctric, ni mòbils, ni ordinadors, ni telèfon, ni comoditats de cap mena, ni carreteres... La faria estar allà tres setmanes amb el mínim necessari per a sobreviure, i deixaria que ella sola, o amb més companys, busqués la manera de passar les hores mortes: que aprengués a escriure amb un llapis i una llibreta, que descobris el gaudi de contemplar la natura i prou, que s'adormís quan arribés la nit, i que es despertés quan el sol comencés a il·luminar el paisatge.

Als adolescents d'avui cal alliberar-los de les addiccions; i en comptes de fer-ho, la societat consumista els aboca de ple a les addiccions; a les addiccions invisibles i al mal ús dels bens materials.
A tots ens convindrien unes vacances d'aquesta mena. Els primers dies serien durs i evidenciarien unes quantes coses a les quals estem encadenats; però estic segur que ben aviat descobriríem un univers misteriós que ara ja hi és, però que ningú no veu, perquè ningú no mira; un univers de colors, viu, i intensament bell, on la pressa no existeix, i on les cadenes que tots arrosseguem s'esmicolen a l'instant.
Us regalo una foto d'unes vacances que vam passar a Galícia, en un lloc molt semblant al que us he descrit: un riu d'aigües cristallines a on ningú no va, camps de blat, boscos, camins, la remor del vent movent els caps dels arbres, cels intensament estelats, i molt... molt de temps...

.

Hi havia una vegada un president del Barça que va ser assassinat per les tropes franquistes.

.

Hi havia una vegada un president del Barça que va ser assassinat per les tropes franquistes. Es deia Josep Sunyol i Garriga, i va començar a ser president al 1935.

En Josep Sunyol era propietari d'una empresa que fabricava sucre, i que es deia “Compañía de Industrias Agrícolas”. Representava l'ala més burgesa d'Esquerra Republicana, contrària al sector d'en Companys, més obrerista.

En Josep Sunyol defensava els llaços entre totes les forces catalanes fossin del signe polític que fossin.

Era també editor de “La Rambla”, un periòdic esportiu.
El cas és que va començar la guerra, i ell arribà a Madrid amb la missió de portar unes cartes del president del parlament, dirigides al govern central.
El 6 d'agost de 1936, mentre conduia el seu automòbil per la serra del Guadarrama, es va equivocar de ruta i va topar-se amb un control dels insurrectes, els quals en veure qui era el van afusellar.
És convenient, estant com estem en temps de glòria blaugrana, recordar els qui van viure èpoques més dures i s'hi van deixar la pell.
Des d'aquí el meu petit homenatge a Josep Sunyol i Garriga.

Fonts: Setmanari "El Triangle" 5 de novembre de 2007

.

Konrad Lorentz i la Sacculina

.

Novament, una cita de Konrad Lorentz en què ens parla de la Sacculina, un cranc paràsit que sembla que al llarg dels anys ha experimentat un procés involutiu i que demostra que l'evolució no sempre va vers espècies més independents i autònomes, sinó que de vegades les espècies s'estanquen o fins i tot involucionen vers formes més semblants als vegetals. A banda d'aquest exemple que ens proposa en Konrad Lorentz n'hi ha de més impactants que impliquen l'involució d'allò que és considerat vida (un microbi, una bactèria) vers una forma que no és considerada ben bé vida (un virus). No m'embolico més, que corro el risc d'equivocar-me, i us deixo amb en Konrad Lorentz i la Sacculina:

"Sacculina: Cranc paràsit. Només les larves de sacculina denoten la seva procedència: tenen ulls, potes remadoras, antenes, i un sistema nerviós coordinador, és a dir tot el que distingeix els crancs com artròpodes d'organització superior. Però quan s'instal len al seu hoste, perden totes aquestes característiques diferenciades. Aquests processos no deixen de produir certa repulsió. Per un concepte de valors potser innat en nosaltres, valorem negativament aquest fenomen involutiu. Pot ser que es tracti d'un dispositiu de seguretat que protegeix la nostra espècie de tendències semblants i ens ajuda a mantenir, o fins i tot a augmentar, la nostra diferenciació i universalitat. La necessitat d'aquest dispositiu ve determinada, entre altres circumstàncies, per una variació de les condicions de la selecció. L'ésser humà corre perill d'experimentar uns canvis de caràcter involutiu dins del comportament i en la constitució física que en certs aspectes s'assemblen de manera sorprenent als efectes de la domesticació en els animals."

.

Visió d'una sirena al crepuscle

.

Besllum de carn dessota el glauc encès;
un rere nu, un ram de pell i sang
del mar i el pou, dels somnis i la nit;
fimbrar de cabellera adolescent;
un cant enllà dels monstres i del vent;
l'esquena, el coll, els ulls, el ventre, el pit.
Fendir de blau amb pols d'estels i mar,
i un salt amunt, i un cabrioleig sublim,
i el dolç somriure salabrós al niu,
i riu al fons del moradenc sedàs.
I clou un ull mentre s'enlaira al cel
d'argent, ballant; i a sobre, el zèfir boig,
bufant del Sol quan mor enrojolat
al fur del temps on tot és dit i és dat.

Poema escrit per Jeremias Soler al web de http://www.relatsencatala.cat/ amb motiu d'un repte poètic visual.

.

Genèticament no sostenibles (des de fa cent anys)

.

Necessitaríem tres planetes, si el món sencer consumís com Catalunya.
Necessitaríem sis planetes, si el món sencer consumís com els Estats Units.
Ens enfonsem econòmicament si no consumim.
En conseqüència, ens enfonsem econòmicament si no conservem una humanitat amb desigualtats.
¿Algú pot negar la lògica d'aquestes afirmacions?

D'altra banda podem dir que no descobrim la felicitat de debò si no la descobrim sense consumir.
Confonem la felicitat amb altres succedanis, si no la trobem sense consumir.
Busquem la felicitat a Punta Cana, quan de fet la tenim a Torredembarra, a Badalona o a Manresa.
Però és que hi ha un problema... la selecció natural ens ha programat per créixer, i si no ho fem les pulsions imbècils del nostre inconscient elaboren pensaments aparentment racionals que ens empenyen a créixer.

A créixer, com? Doncs en tots els àmbits: tenir més, gaudir més, consumir més, explorar més territoris, reproduir-nos més (aquí hauríem de dir “tenir més relacions sexuals” perquè rere el desig sexual hi ha la pulsió, la causa de la qual és la reproducció, encara que l'afany per la reproducció rau al marge de la voluntat humana, que lícitament només contempla l'aspecte de fruició).

En conseqüència per aconseguir una societat igualitària caldria atorgar el poder de les nostres decisions a l'empatia, prescindint de les pulsions ancestrals que ens afecten. I que serien sostenibles des d'un punt de vista ecològic si al món només hi hagués 50.000 Homo sapiens i si visquéssim en una societat paleolítica.

Hem transformat tant la manera com vivim que en aquests moments podem dir que estem inadaptats. La natura és savia i tot plegat acabarà amb una nova selecció natural. A la llarga es destruiran els individus o els grups que sostinguin una manera de viure contraria a les exigències d'austeritat que la natura imposa.

Serà així perquè en termes absoluts, i parlant de grans grups, és improbable pensar en un canvi de mentalitat voluntari universal; és més probable pensar que aquest canvi el provocaran els “supervivents” a causa d'alguna qualitat psicològica (diferent a la que avui dia abunda) emmagatzemada a la seva informació genètica (a la llarga, molt a la llarga).

Resumint: des de fa cent anys, des que va començar la industrialització massiva, l'Homo sapiens té una informació genètica que l'empeny a mantenir una actitud de creixement insostenible. Aquesta informació genètica la té des de fa centenars de milenis; encara que abans del 1900, a causa de l'entorn no industrialitzat, aquesta informació genètica no anava contra la sostenibilitat ecològica. Avui, a causa de l'entorn industrialitzat i de l'explotació total del planeta, aquesta mateixa informació genètica és insostenible i ens porta vers la catarsi.

.

Un poema escrit en una fulla

.

Ens atorguen un cos (la natura, el fat, qui sigui...) evolucionat i preparat al llarg de centenars de milers d'anys per aconseguir tres objectius: sobreviure, controlar l'entorn i reproduir-nos. Algunes espècies han arribat a sadollar aquests tres objectius sense desenvolupar ni consciència racional ni empatia; d'altres hem esdevingut intel·lectuals: amb judici, amb la convicció que existim i que pensem, amb una idea més o menys objectiva de bé i de mal; tot això sostingut en part (en una bona part) per uns fils inconscients de pulsions que des de l'anonimat fabriquen pensaments i raonaments més o menys sofistes més o menys lògics per aconseguir els tres objectius abans esmentats.
Aquest cos, per tant, no està dissenyat per assolir les angèliques alçades de la beatitud, de la santedat; és fruit dels condicionants de l'entorn i de les lleis de l'univers, i la seva funció natural és sobreviure, controlar l'entorn i reproduir-se.
Però vet aquí que en el camí per assolir aquests tres objectius apareixen uns instruments que superen en ordre a les finalitats. Aquests instruments són: consciència, empatia, amor... La pregunta és: ¿la convicció que molts tenim del fet que aquests instruments “empatia” “amor” “consciència” són superiors en ordre i dignitat als tres objectius que han conduit l'evolució fins allò que som, és una convicció fonamentada, o bé és una sensació antropocèntrica necessària per a continuar evolucionant?
La resposta a aquesta pregunta té molt a veure amb el sentit que cadascú vulgui donar a l'existència.
Sigui com sigui, si l'evolució ha vingut a parar a l'empatia i a l'amor, deu ser que l'empatia i l'amor són fruits de la natura; fruits estranys, singulars, bells... Si aquests fruits acaben triomfant, si la nostra espècie evoluciona cada vegada més vers ells; si totes les espècies, a la llarga, evolucionessin més a poc a poc, o més de pressa, vers ells, voldria dir que tot tendeix a l'amor; i que per llei natural els tres objectius primaris: sobreviure, reproduir-se i controlar l'entorn, són un pas per a descobrir una realitat infinitament més intensa.
En el fons, el que ha passat és que hem llançat una pedra a un arbre per a collir una poma i devorar-la, i de l'arbre hi ha caigut un poema que estava escrit en una fulla per algú o per alguna cosa que no arribem a comprendre.

.

Boires

.

És difícil caminar per l'existència sense veure, alguna vegada, el cel cobert de boires fosques. Un cel atzurat i constantment esbandit seria embafós i ens convertiria en estúpids. Hem evolucionat per a viure amb un cert nivell de problemes a superar. Si no els tenim, la nostra ment els inventa; i els problemes inventats són més perillosos i cantelluts que els reals. La felicitat pot caminar amb els problemes reals, però difícilment es manté estable amb els inventats. La por fa més mal que allò que la por tem que passi. I ben mirat, les boires són un espectacle; un dels més bells de la natura. A quants planetes hi plou aigua? ¿Us heu fixat en els matisos dels colors sota la foscor suau de les boires: el mar, el bosc, la platja...? ¿Heu percebut la frescor del vent humit? El silenci abillat de l'udol llunyà del vent? ¿Què seria la Terra sense boires? La vida sense topants? La nostra tasca sense objectius elevats?

Al nostre entorn sempre hi ha prou bellesa com perquè la vida valgui la pena; hem de saber veure aquesta bellesa, perquè aquesta bellesa ens permetrà volar enllà de nosaltres mateixos i superar qualsevol entrebanc, interior o exterior.

.

Aquest cap de setmana Terrassa és modernista.

.

Des d'avui mateix i al llarg de tot el cap de setmana, els carrers i les persones de Terrassa es disfressen de modernisme: tallers, decorats, actors ambulants, desfilades, edificis, senyors, senyores, minyones, mercats...

T'ho perdràs?

Heus aquí el programa de la festa:

http://www2.terrassa.cat/ajuntament/comerciants/fira/index.htm

.

Continuem caminant?

.

Benvolguts usuaris, he decidit donar una capa de pintura al blog; retocar un xic la seva estètica, fer-la més propera al que voldria que fos... És per això que el blog ha estat unes hores inactiu, accessible només als membres de l'equip que treballem en el seu manteniment.
Agraeixo a en Robert Conway i a l'Helènic Glauc la dedicació que hi posen, i les seves idees i suggeriments que sempre són d'agrair.
Així doncs, el blog torna a ser públic, i es posa al servei de les idees lliures, sempre que aquestes idees siguin respectuoses amb la dignitat que es desprèn de la persona humana, de tota persona humana. Continuem caminant?

Visca la natura!
Visca la Terra!
Visca la mar!
Visca la ciència!
Visca la literatura!
Visca la humanitat!
Visca la llibertat!
Visca l'existència!
Gràcies per l'existència!

.

El Cafè du Solei

Els carrers eren fets de llum, i els núvols, i el Sena, i el sol de totes les estacions lluïa cada matí com si fos festa. I quan plovia, l’aigua es convertia en la saba lluminosa dels déus; i els bassals n’esdevenien l’ambrosia; i l’olor de les voreres humides s’escampava com una fragància; i les façanes de La Bastille es vestien de gala; i el vent feia dansar els arbres de boiss du bologne i encetava una remor que m’estremia.
Jo era viu; viu amb París i viu amb ella.
I cada dia m’aixecava del llit i treia el cap per la finestreta de les golfes. I el primer que veia era la bullícia dels carrers de Montmartre: les dones que compraven el peix, els venedors de diaris, les floristes, els infants que xisclaven com enduts per una vida misteriosa que borbollejava arreu. I apareixia altra vegada aquesta llum que se m’enduia a l’endins dels éssers, i que m’imposava la ineluctable necessitat d’expressar-ho tot damunt d’un llenç.
I començava a pintar amb una rauxa que de vegades feia que m’oblidés d’esmorzar, i fins i tot de dinar.
Llavors venia ella, amb el vestit de flors i la pell tan pàl·lida, com enfarinada, i em travessava amb l’atzurat dels ulls. I jo l’abraçava amb cura, com qui vol agafar un ocellet sense fer-li mal; era tan fràgil la Valerie.
I quan em parlava, els violoncels de l’opera dibuixaven l’harmonia de Hoffman sota d’aquell cel tan nítid.
I ens perdíem pels pendents empedrats del barri llatí.
I acabàvem cada dia al mateix Cafè du Solei, el de les parets esgrogueïdes i fanalets de petroli; aquell que tenia un piano de caixa, de fusta negra, amb un so tan singular que aconseguia fer vibrar les cordes del cor a tot un ventall de personatges agredolços, orfes de quasi tot, que esdevenien família enmig d’un escenari que ningú no hauria estat capaç de dissenyar a consciència.
I m’asseia davant del Bentley, posseït per l’esperit de tots els artistes que havien mort quan encara eren vius en qualsevol racó d’aquella ciutat que m’arrabassava l’ànima. No hi ha res millor que morir viu; no hi ha res pitjor que viure mort. I aconseguia de fer ballar els dits damunt les tecles mentre tots entonaven “A Paris dans chaque faubourg” o “Sous les ponts de Paris”. I acabàvem sempre amb “Ramona”, amb un fervor tan encès que alguns arribaven a plorar.
Recordo en Jean sabanes amb la copa de conyac a la mà, els ullets de picardia enrogits pel fum i l’acohol, la barba de setmana, les ulleres a la punta del nas, el tern envellit i esvorallat... I ballant, sempre ballant amb aquella malaptesa entranyable, a ritme de les notes que em fugien dels dits mentre la ment em sobrevolava les ribes de la Bretanya, o el verd dels prats de Caen vora les platges de Normandia. I la Lily, empolainada, amb aquella veu rogallosa, la cigarreta a la mà i la rialla llarga... I en Maurice, que malgrat la seva jovenesa ja havia exposat a Nova York. I la seva dona, la Pauline, tan sensual i amb aquella veu de soprano que desglaçava els estels... I tants d’altres que arribaven i marxaven enduts per la rauxa de la vida, tan canviant, talment com fulles de tardor fent tomballons amb el vent, deixant-se portar per l’existència onsevulla que els enviés.
I algú acabava demanant la Marsellesa; la Marsellesa que espantaria les fures del nord, la Marsellesa que ofegaria el ronc paorós que tots sabíem que s’atansava tan sí com no, la Marsellesa que enaltiria els infants d’una pàtria que per a nosaltres, en aquell moment, tan sols s’anomenava llibertat.
I la Valerie i jo tornàvem de matinada a les golfes, i li ensenyava els quadres a mig fer, i se li encenien els ulls, i se’m despullava, i l’esbossava nua, i em perdia després en el seu cos com aquell qui se submergeix en una mar diàfana.
I així cada dia i cada nit.

Pensaments sobre l'amor IV

.

On tenim l'absolut? Quin és el principal valor quan ens relacionem amb les persones? El desig? ¿L'atracció purament estètica, instintiva, química...? El nostre gust personal? ¿El benefici que en puguem treure, ja sigui social o personal, de més o menys nivell? ¿Deixem, senzillament, el nostre inconscient en llibertat perquè esculli aquest valor?
¡Pobre inconscient, titella dels instints i de l'evolució!

¡Quants paios fan el pallasso per captivar i fer riure una noia atractiva, i alhora tracten amb la sequedat d'un gos gelós, o amb la ironia d'un gos gelós, qualsevol altre paio que la vida els posi al costat! ¡Titelles de les pulsions inconscients menys humanes! ¡Mascles treballant-se el territori (sense saber-ho)!

Només hi veiem clar quan identifiquem dins nostre aquesta herència ancestral i fem l'exercici de prescindir de les seves exigències en el moment en què ens relacionem amb les persones.

Només hi veiem clar quan som pares de totes les persones.

El context, la càrrega genètica, la diferència dels cossos i de les tendències, l'educació rebuda, les experiències infantils, la por, la ceguesa, la incomprensió, el cansament, els anhels... Tot això fa que qualsevol de nosaltres pugui actuar com qualsevol altre sense ser excessivament més culpable.

L'amor, si ho és, és incondicional; no actua en funció de la culpa o de la responsabilitat; no es mereix ni es deixa de merèixer; és l'embolcall i la condició que necessita i que exigeix cada consciència per a poder créixer. Necessitem ésser estimats incondicionalment per a poder créixer.

No canviem el lloc de l'absolut. El primer valor en la relació amb les persones es l'amor; després tots els altres s'hi han d'amotllar. No ho canviem. I si allà on mirem no hi ha amor, posem-n'hi, i en sortirà.

.

Quatre dies a casa

.

Hi ha pocs espais a la Catalunya de ran de mar del 2009 als quals només s'hi pugui arribar després de caminar si fa no fa mitja hora per un bosc en un estat considerablement virginal. Hi ha pocs espais que darrere aquest bosc hi amaguin cales d'aigua cristallina, lluny de qualsevol camí motoritzat o construcció civilitzada; calanques envoltades de pins, platges generoses protegides per espadats amb el bosc al capdamunt.
Em sento satisfet de descobrir que el fet de ser en aquests espais funciona millor que qualsevol píndola antidepressiva. Res com alliberar-nos de la roba, amarar-nos de sol i de mar, oblidar-nos de l'afany d'arribar més lluny en la cursa frenètica del món material per tenir més, vèncer el poder del mal vent que intenta seduir-nos i/o atemorir-nos amb el fantasma de la pobresa, l'exclusió social, o l'esbroncament protocolari, si no participem en aquesta cursa balmada.

La pobresa és el que ens cal per a no dependre mai més de cap èxit econòmic, de cap ambició consumista, de cap mirallet de plata amb el qual els conqueridors de la nova civilització de la competició pretenguin bescanviar-nos el dret a ser humans en una natura que si no s'urbanitza es considera abandonada.

No ens cal res. Ens cal res. Ens cal que ens deixin en pau. Que s'oblidin dels camins de ronda. Que deixin estar-se de passeigs marítims. Que no es preocupin dels accessos; qui s'estimi prou la natura els sabrà trobar i respectar. Que no afegeixin res al que ja és perfecte. Que no vulguin fer-ho més bé que el vent, que el sol i que el mar, que l'univers i que les estrelles. Que no ens regalin banyadors, americanes, corbates, pintes i demés productes sintètics amb virus malignes amagats dins les seves necessitats invisibles.

Hem tingut sort, la meva família i jo, de trobar, aquests dies de festa, un d'aquests espais que el brum pudent de la perfecció i de la utilitat material encara no ha pogut malmetre amb la seva especulació disfressada de progrés. Ha estat ben bé com tornar quatre dies a casa.

Heus aquí algunes imatges que podeu fer servir si és a fi de bé.

No penso escriure on és; qui ho conegui, ho reconeixerà, i qui ho estimi sense conèixer-ho, ho buscarà i ho respectarà.

.

Carretera 61

.

Ja en tinc prou. Em sap greu per la mama, però que ella hagi decidit de viure sotmesa, no vol dir pas que jo l'hagi d'imitar. Em cou l'ànima. Em fa mal el cos. És massa dur que t'obrin a la força des dels tretze anys, i que qui ho faci sigui el teu pare. Ni que després et cobreixi de bitllets verds, et sadolli de capricis, i et faci sentir com si fossis la princesa de Mississipi.
Passo pàgina. Marxo quan el sol encara no s'insinua. Ressegueixo la riba del gran riu. M'enduc tan sols un farcell amb quatre peces de roba de recanvi, un parell de llibres d'en Miller i l'harmònica.
Plou, i quedo xopa com una gallina. Deixo la flonjor del sòl herbat dels prats, i surto a la carretera seixanta-u. Rere la cortina de raigs del xàfec, intueixo l'esbós d'una figura humana a la cruïlla de Smithville.
-No se t'espatllarà la guitarra amb aquest aiguat? -li pregunto assenyalant l'embalum que carrega a l'esquena. Em mira amb indiferència. És jove i guapo. Una mica deixat.
-Mai no he tingut cap problema d'aquesta mena -fa.
Gairebé a l'instant, el cel retruny. -. La lona aquesta aguanta bé -afegeix, palpant la tela.
-Cap on vas? -li demano.
-Enlloc. I tu?
-Enlloc, també.
La carretera és solitària. De tant en tant, els llamps tenyeixen el paisatge de blau elèctric. Ens cansem de fer dit i comencem a caminar cap a Friars Point. M'explica que es diu Bill i que es dedica al rock. Abans feia blues, però la Patty, la seva companya el va deixar, i d'ençà d'aquell moment no ha recuperat les forces pel blues. Li pregunto que per què el va deixar, i m'etziba que en va trobar un que la tenia més grossa. Estrafaig una rialla nerviosa i li dic que no sigui sarcàstic. Em mira amb curiositat i es limita a confirmar-me que no ironitza, que ella mateixa li va dir que el deixava per aquest motiu.
Decidim de fer nit a Jonestown; un llogarret de mala mort que bàsicament són quatre cases de fusta i una betzinera. Entrem a l'hamburgueseria del poble i en Bill li diu al cambrer que no tenim ni un centau, però que pot cantar. El jove sembla que dubta. Se'n va a la rebotiga i torna de seguida amb un altre tipus més vell, que fa cara de ser el propietari. Mira en Bill, em mira a mi, i em pregunta si jo també canto. Quan sóc a punt de respondre que no, en Bill s'avança i diu que sí, que formem un duo. El vell ens diu que si engresquem els camioners, tenim plat i llit gratuïts.
Pugem a una tarima atrotinada de fusta ennegrida, i, mentre desembolica la guitarra, li pregunto que com pensa sortir de la situació. Em mira amb la seva habitual expressió de babau i em respon molt serè que com sempre ha fet, cantant; i afegeix que jo també cantaré. Li explico que no em sé cap cançó, i diu que no s'ho creu, que alguna n'haig d'haver escoltat al llarg de la meva vida. Li dic que només em sé les que em cantava el meu pare mentre em banyava. Em demana títols, i li parlo de “Pennies from heaven”, i de “On the sunny side of the street”, que no són pas de rock. Em fa saber que li semblen perfectes.
El bar s'ha emplenat de gom a gom. Un individu de galtes vermelles, assegut ben bé al davant de l'escenari, gras com un toixó, em mira com si jo fos un plat de carn crua i ell un tigre afamat. No trigo a adonar-me que no és l'única fera salvatge que se'm cruspeix amb els ulls.
En Bill frega el primer acord. Deslliga un ritme trepidant que no té gaire a veure amb la carrincloneria del pare a la cambra de bany. El swing és harmònic, adrenalínic, alienant. La por i els nervis se m'esvaeixen. Començo a cantar. Endevino per instint on va cada mot, on s'amaguen els cops d'efecte. Tinc la sensació que en Bill està tocant per a mi. Aplaudiments, xiulets d'admiració, crits d'eufòria. Continuem amb “Pennies from Heaven” i m'alegro que els diners que plouen del cel no siguin els mateixos que entonava el pare mentre em banyava. Mentre canto juro que mai més no em tornarà a banyar, que ni tan sols em tornarà a veure. Es repeteix l'ovació. En Bill s'aixeca de la cadira, saluda i em fa saludar. Els explica que per avui hem acabat. Protestes. Renecs.
-No fotis, xicot! Ara que la cosa s'animava!
-Sí, i a més la panotxa està molt bona!
-Hòstia, toqueu-ne alguna altra!
En Bill em mira.
-Bé... -titubejo -...en sé una altra. Però és un blues... i amb el teu cor trencat no sé si podràs...
-Quina?
-Whole Lot of Shakin' Going On -li responc. I veig com s'asseu i sospira. Al llarg d'uns instants la indiferència habitual de la seva expressió es converteix en dolor contingut.
-Què collons! -exclama a l'últim.
I ens aboquem a la cançó com si ens hi anés la vida.
El públic vibra. Els aplaudiments i l'eufòria sembla que hagin d'ensorrar el bar d'un moment a l'altre.
El vell ens dóna la clau de l'habitació. Pugem, i sense intercanviar-nos cap mot, follem com desesperats, mentre a la gramola torna a sonar el “Whole Lot of Shakin' Going On”. I haig de dir que, encara avui, no comprenc l'absurda excusa que va posar la Patty per deixar en Bill.
L'endemà ens despertem amb l'alba i m'adono que en Bill prepara el farcell.
-Què fas? -li demano.
-Continuar el meu camí.
-Quin camí? Si ahir em vas dir que no anaves enlloc.
-Exacte. Aquest és precisament el meu destí..
-Però aquí tenim feina.
-Haig de seguir el meu camí.
Enfilem de nou la carretera seixanta-u. De sort, que avui no plou, i que el sol desferma guspireigs a les panotxes de blat. Queden cinquanta quilòmetres per Friars Point, però en Bill no en fa cas, no vol pensar en el futur.

.

Montserrat Roig

.

Parlar de Montserrat Roig em fa respecte; perquè és algú que m'ha ajudat molt des d'un punt de vista literari. Quan la vaig conèixer ja era morta. De petit l'havia vist per la tele, però en aquella època jo era un altre; tenia una bona part del meu “jo” d'ara adormida, i als meus deu, onze, dotze anys... era incapaç de comprendre-la.
Vaig conèixer la Montserrat Roig al tren (la meva universitat literària) els estius en què anava des de Terrassa fins a Sant Pol, a la platja naturista de la Murtra. Allà esperava la meva dona, que venia de treballar, i ens estàvem a la platja gairebé fins que el sol s'amagava. Era l'època en què encara no teníem criatures i vivíem molt al nostre aire (prefereixo infinitament l'època actual amb els nens, que són el més gran de la vida).
Tornant al tema de la Montserrat Roig, dic que la vaig conèixer al tren, a les llargues estones de lectura/estudi en què mentre llegia intentava d'aprendre recursos, mots, tècniques, expressions, secrets... de vegades les lectures de la Montserrat Roig se m'enduien tan endins de la història, que havia de deixar la llibreta i el bolígraf i centrar-me exclusivament en la lectura. Sovint se'm posava la pell de gallina.
Recordo “El temps de les cireres”, una novel·la de la biblioteca. Quan la vaig acabar, amb el rerefons del catric-catrac del tren, em vaig sentir en un estat com d'èxtasi, i vaig desitjar haver viscut l'època en què aquella novel·la es presentava, i haver-li demanat a la Montserrat que em signés el llibre. Tot d'un plegat, vaig obrir la novel·la per la primera pàgina, on se solen signar, i una altra vegada se'm va posar la pell de gallina; perquè damunt del paper esgrogueït, en negre i ben clar, hi havia la seva signatura; probablement deuria anar a fer alguna presentació, molts anys abans, a la biblioteca en la qual jo havia demanat el llibre. Em vaig sentir com si des del més enllà ella em piqués l'úllet, i crec que va ser en aquell moment quan vaig decidir que escriuria una mica més seriosament, que escriuria amb la intenció de ser llegit per tanta gent com pogués, i que no posaria límits al meu progrés; i que ni que aquest progrés fos modest, amb això ja em bastaria per a sentir-me satisfet.
Un altre dia us parlaré de com escrivia la Montserrat Roig; si sóc capaç de trobar els mots. Avui només volia confessar el secret de la nostra relació.

.

Cap de setmana de premis

.

Recordaré aquest cap de setmana com un període intens dins la meva modesta vida literària; un cap de setmana difícilment superable quant a premis.

Divendres vaig assistir, com a finalista, al lliurament de premis de relats breus de Sant Joan Despí. N'éren tretze, d'obres finalistes, escollides d'entre cent seixanta-dues històries curtes. I estava convençut que sortiria d'allà ben content d'haver arribat a ser finalista, i d'haver pogut escoltar la interpretació que Montserrat Carulla va fer d'una bona selecció de poemes i contes de la literatura catalana i castellana. La meva sorpresa fou que vaig guanyar. I ho vaig fer amb un relat sobre la història de dos germans enfrontats per la guerra civil al qual vaig posar per títol “El Vent del bosc”.

Dissabte vaig anar a recollir el premi de contes “Fernando Rodríguez Contreras”, a Mataró (aquest ja sabia que l'havia guanyat perquè el veredicte es va fer públic uns quants dies abans); i l'acte fou entranyable. Abans del lliurament de cada premi, un membre del jurat trenava una petita explicació (petita però molt intensa i amb una riquesa de matisos que s'agraïa) de l'argument i característiques de cada conte. Aquest premi se celebra des de fa un munt d'anys, amb una periodicitat bianual, i fou establert pel fundador de la revista “Fernando Rodríguez Contreras”; els seus fills van decidir posar al certamen el nom del seu pare, quan aquest va morir ara fa uns vint anys. El meu conte "Benvingut a Varsòvia" tracta d'un pobre avi, excombatent al gueto de Varsòvia, que es lamenta de com el seu fill (home d'estat a Israel) reprodueix els errors dels antics nazis a la segona guerra mundial. La néta d'aquest avi, i filla de l'home d'estat, té un paper fonamental en el desenvolupament de l'argument.
De seguida que pugui penjaré aquests relats al blog perquè qui vulgui se'ls llegeixi.

Agraeixo, novament, des d'aquí, les felicitacions dels amics i coneguts que us heu alegrat amb mi d'aquests èxits. Al capdavall, però, l'èxit autèntic és escriure amb ganes de fer-ho bé, amb intenció d'aconseguir una història que ens satisfagui interiorment, independentment de si es guanya o no un premi; si a més a més s'aconsegueix de convèncer un jurat, doncs millor que millor. Si la satisfacció d'escriure fossin únicament els premis, ¿com ho hauria fet al llarg dels anys en què escrivint tanta estona cada dia no aconseguia ni el més petit reconeixement aliè?

.

.

Empatia Empathy Empathie Empati Эмпатия التعاطف

Empatia: la capacitat de posar-nos al lloc de l'altre; de comprendre que l'altre viu immers a les seves circumstàncies; d'acceptar que darrere del rostre, més enllà de la màscara que tots portem, s'hi amaga algú que d'alguna manera ens necessita. La revelació que ens fa veure que l'altre som nosaltres dins del seu cos i en el seu context.

.

Llibres

.

Res millor, per a un dia de Sant Jordi en què la feina m'impedeix d'apropar-me a Barcelona per estar amb els meus companys de http://www.relatsencatala.cat/, que redactar un post encapçalat per una fotografia de totes (o quasi totes) les meves criatures literàries.

Hi falta la novel·la que m'edita l'Ajuntament de Vila-real (guanyadora de l'últim Certamen) i que és a punt de sortir, el recull dels Premis de Lloret de Literatura de Viatges de l'any passat, i el recull dels Jocs Florals del Raval de l'any passat. La resta hi són tots; la majoria compartits amb un munt de companys.

Espero que en vinguin molts més, perquè l'afició d'escriure és de les més sanes que existeixen. Proveu-ho i ja ho veureu.

.

Dos milions d'amants de la nuesa, a Espanya, aquest estiu.

.

Tal com publica el Club Català de Naturisme a la seva web, citant una notícia sobre un estudi realitzat per la “Mesa del Turismo”, 1,5 milions d'estrangers visiten l'Estat Espanyol al llarg dels mesos de l'estiu per tal de poder viure una mica més a prop de la natura sense cap mena de roba.
Al costat d'aquest milio i mig de persones estrangeres (famílies en la seva majoria), hi ha 500.000 persones més originàries de l'Estat Espanyol que s'apropen a la platja sense banyador.
Espanya, en aquests moments, és un dels llocs del món on les lleis no penalitzen la nuesa. Això permet a un munt de famílies per les quals el cos nu no és sinònim ineluctable d'excitació sexual de gaudir del sol, del mar, i de totes les sensacions que es deslliguen en recobrar un estat en el qual la nostra espècie ha viscut i evolucionat durant centenars de milenis.
Segons la “Mesa del turismo”, a Espanya hi ha una vintena de centres naturistes (campings, albergs, urbanitzacions, etc.)
Diu també que hi ha vint platges nudistes. Aquí s'equivoca; en realitat n'hi ha alguns centenars; i estrictament l'ús de la costa espanyola no està regulat per la llei, en conseqüència no hi ha legalment cap platja on estigui desautoritzada la nuesa. La nuesa o no nuesa ve determinada per la tradició i és escollida de manera espontània pels usuaris. Els ajuntaments sí que de vegades n'administren els usos, però la seva acció no se suporta sobre cap base legal.
Sigui com sigui, és un fet que els temps evolucionen, i que si als anys cinquanta o seixanta del segle passat, veure algú nu era considerat una mena de provocació o d'escandol, avui el fet que algú estigui a la platja sense roba és comprès com una manera més d'apropar-se a la mar, que continua sent minoritària, però que està en creixement. Com més arreli el costum, menys fetitxe serà el cos humà, més acostumats estarem a la nuesa, i millor assumirem la realitat íntegra de l'ésser humà; sense posar la cara de babaus que els quedava als nostres avis quan veien les cuixes de les turistes del nord.

.

Premi Violeta

.

De mans de l'Helena Arumi m'arriba aquest premi, que segons els seus creadors representa les sensacions que el color violeta aporta a la nostra ment.

Es dóna als blocs que tenen algunes de les sensacions d'aquest color; com: Màgia, Encanteri, Magnetisme... i tot allò que d'alguna manera té quelcom que el fa especial.

Les normes del premi són les següents:

Exhibir el Segell Violeta al bloc amb les normes.

Indicar els blocs que consideres que mereixen aquest segell.

Avisar als indicats i escriure dos poders màgics.

Els dos poders que jo proposo:

1- Fer que la bellesa desconeguda per a molts arribi als ulls de tots.

2- Aconseguir que tots els blogs del món puguin comunicar-se.

Ara, passaré el premi a dos blogs que són especials per mi, per la seva sensibilitat i creativitat.

L'un “Raticos inolvidables” ens porta a l'Aragó desconegut i bellíssim, de mans de l'Eva Morera “Artemisa”.

L'altre, amb peus de plom, ens convida a obrir el “Calaix de sastre” per a descobrir aspectes interessantíssims d'un esperit inquiet.

Us els recomano!

.

.

Unamuno, l'home que va plantar cara Millán Astray

.

Si no vaig errat, en aquest antic teatre de Salamanca, que actualment és una botiga de roba d'una de les marques més sonades, el mestre Unamuno va protagonitzar el següent episodi, que ens explica l'il·lustre historiador Hugh Thomas a la seva obra "Guerra civil española":

El 12 d'octubre de 1936, dia de la Festa de la Raça, es va celebrar una gran cerimònia al paranimf de la Universitat de Salamanca. Hi era present el bisbe de Salamanca i el governador civil; i hi va assistir la senyora de Franco, i també el general Millán Astray. A la presidència, hi era Unamuno, rector de la Universitat. Després de les formalitats inicials, Millán Astray va atacar violentament Catalunya i les províncies basques, descrivint-les com "càncers en el cos de la nació. El feixisme, que és el sanador d'Espanya, sabrà com exterminalo, tallant a la carn viva, com un decidit cirurgià, lliure de falsos sentimentalismes ". Des del fons del paranimf, una veu va cridar el lema de Millán Astray: "Visca la mort". Millán Astray va donar a continuació els habituals crits excitadors del poble: "¡España!", Va cridar. Automàticament, cert nombre de persones van contestar: "Un". "¡España!", va tornar a cridar Millán Astray. "¡Grande!", va replicar el seu auditori. I al crit final de "¡España!" de Millán Astray, van contestar els seus seguidors "¡lliure!".
Alguns falangistes, amb les seves camises blaves, van saludar amb la salutació feixista l'inevitable retrat sèpia de Franco que penjava de la paret sobre la cadira presidencial. Tots els ulls estaven fixos en Unamuno, que es va aixecar lentament i va dir:
"Esteu esperant les meves paraules. Em coneixeu prou bé, i sabeu que sóc incapaç de romandre en silenci. De vegades, quedar callat equival a mentir. Perquè el silenci pot ser interpretat com aquiescència. Vull fer alguns comentaris al discurs - per anomenar-lo d'alguna manera - del general Millán Astray que es troba entre nosaltres. Deixaré de banda l'ofensa personal que suposa la seva sobtada explosió contra bascos i catalans. Jo mateix, com sabeu, vaig néixer a Bilbao. El bisbe - i aquí Unamuno va assenyalar al tremolós prelat que es trobava al seu costat - ho vulgui o no ho vulgui és català, nascut a Barcelona ". Es va aturar. A la sala s'hi havia estès un silenci poruc. Mai no s'havia pronunciat un discurs semblant a l'Espanya nacionalista. ¿Què diria a continuació el rector? "Però ara - va continuar Unanumo - acabo d'escoltar el necròfil i insensat crit," Visca la mort ". I jo, que he passat la meva vida composant paradoxes que exciten la ira d'alguns que no les comprenen, he de dir, com a expert en la matèria, que aquesta ridícula paradoxa em sembla repel·lent. El general Millán Astray és un invàlid. No cal que ho diguem en un to més baix. És un invàlid de guerra. També ho va ser Cervantes. Però malauradament a Espanya hi ha actualment massa mutilats. I, si Déu no ens ajuda, aviat n'hi haurà moltíssims més. Em turmenta pensar que el general Millán Astray pogués dictar les normes de la psicologia de la massa. Un mutilat que no tingui la grandesa espiritual de Cervantes, és d'esperar que trobi un terrible alleujament veient com es multipliquen els mutilats al seu voltant.”
En aquest moment, Millán Astray no es va poder aturar per més temps, i va cridar:" ¡Avall la intel·ligència! "Visca la mort!", i va ser aclamat pels falangistes. Però Unamuno va continuar: "Aquest és el temple de la intel ligència. I jo sóc el seu gran sacerdot. Esteu profanant el seu sagrat recinte. Vencereu perquè teniu sobrada força bruta. Però no convencereu. Per convèncer cal persuadir. I per persuadir necessitareu una cosa que us falta: raó i dret a la lluita. Em sembla inútil demanar-vos que penseu en Espanya. He dit... "Va seguir una llarga pausa. Després, amb un gest valent, el catedràtic de dret canònic va sortir a un costat de Unamuno, i la senyora de Franco a l'altre.
Aquesta va ser la darrera classe d'Unamuno. D'ençà d'aquest moment, el rector va romandre arrestat al seu domicili. Sens dubte hauria estat empresonat si els nacionalistes no haguessin temut les conseqüències d'aquest fet. Unamuno moria amb el cor trencat de pena el darrer dia de 1936.

.

Màrius Torres i els premis literaris.

.

Fa gairebé un any, un usuari de relatsencatala.cat que du per nick "Oriol Fontelles" escrivia al fòrum una reflexió sobre en Màrius Torres i alhora sobre els premis literaris. Poc després, per altres raons, aquest usuari es va posar en contacte amb mi i em vaig sorprendre molt en descobrir qui era. Amb el seu permís, i després d'haver-li jurat per insistència seva que no revelaria la seva identitat real, poso en aquest post el que va escriure, que em va agradar molt.

"El 20 d'octubre de 1937 , en Màrius Torres va decidir presentar-se al Premi Folguera de poesia de la Generalitat amb una cinquantena de poemes. Va dubtar molt abans de fer-ho. En Joan Sales, que era amic seu, li va desaconsellar; els amics que va fer al sanatori de tuberculosos on s'estava, també li deien que no s'hi presentés. Ell, però, va provar sort, convençut que no seria premiat. Es considerava un metge, un ciutadà vulgar que “de tant en tant fa versos”, per això no li feia mandra presentar-se al premi, ho va fer amb el desig de ser útil, de fer alguna cosa bona per la societat. Dos mesos més tard es va assabentar que ni un sol membre del jurat li havia atorgat un vot al seu poemari, i no es va endur cap decepció, perquè era el que realment esperava.
Avui hi ha un institut a Lleida que du el nom de Màrius Torres, Lluís Llach fa servir els seus poemes per a fer cançons, i Montserrat Roig el citava sovint a les seves novel·les. Ell va morir als 32 anys, anònim i tuberculós en una Catalunya espanyola i sotmesa al feixisme, convençut que era un metge una mica friki que feia poesia a estones lliures.
Què és l'exit? Què busquem quan escrivim? Estem enamorats de la poesia o de la pròpia glòria?
Pensa-hi."

.