El salt des del trampolí

Un es mira el trampolí des de baix i creu que no n'hi ha per tant, que podria ser fins i tot interessant llançar-s'hi. Es decideix. Puja l'escala. Camina pel trampolí. Mira a baix i el sentiment canvia del tot. Un tremolor de cames. Un "però que faig aquí". Un "millor fer-ho un altre dia". Arriba el moment del salt a la piscina i ens sembla que mai no estem preparats. 
I el cas que a l'existència hi ha un salt a la piscina obligatori, que tots hem de realitzar vulguem o no, i que tenim l'obligació de prorrogar tant com puguem dins d'uns límits raonables. Però tots hem de fer aquest salt, la diferència entre uns i altres és el moment de fer-lo, però tots el farem igual. 
És per aquesta raó que no l'hem de considerar una desgràcia sinó una etapa, una fase; i això no és fàcil, perquè és un pas que en part ens porta al desconegut, i en part i al llarg de la nostra vida hem absorbit inputs religiosos relacionats amb aquest salt de trampolí que bo i que són ben intencionats ens han tensionat, ens han esguerrat la visió encertada i natural que teníem quan érem petitons quan sabíem del cert que l'existència és benigna. No sabem si després del salt continuarem sent, però hauríem de tenir clar que si no som, això implica una pau infinita i imperturbable; i també hem de tenir clar que probablement continuarem "sent", d'una manera que ara no entenem.
I és perquè l'existència és benigna que cada etapa que passem ens du a un estat millor. La natura ens mostra com res no dura, com tot canvia, però com alhora res es destrueix. La nostra esperança doncs ens ha de dur a comprendre que la consciència i la identitat es transformen, però no es destrueixen, perquè res essencial es destrueix. 
Tot allò que ens fa por és una previsió de la nostra imaginació. Quan esdevingui el que ara ens fa por, no ens farà por; o bé perquè no ho veurem, o bé perquè veurem que continuem sent. 
La fugacitat de tot ens ha de dur a agrair el que vivim en comptes de témer o protestar el que no viurem o el que ens perdrem després del salt de la piscina. El salt de la piscina vindrà per tots abans o després; no té sentit trencar la qualitat i la intensitat de la nostra vida d'ara per un salt que vindrà sí o sí abans o després. Que vingui més aviat o més tard no és essencial; l'essencial és que ara, avui, aquí, som vius, i podem fer que el dia que vivim avui sigui el millor; i que sigui superat només per demà; i que demà sigui superat per demà passat. 
I a banda d'això tenim el coratge de lluitar per aconseguir que el salt a la piscina trigui a arribar. Coratge, optimisme, ganes de lluitar, il·lusió per cada dia que vivim, confiança en l'existència i la meravella d'existir. Si hem de saltar sí o sí a la piscina, és perquè existim, i existir és un privilegi, és una sort que els qui no han arribat a ser mai no tindran. D'acord que ells no hauran de saltar a la piscina, però no han arribat a existir, i això sí que és fotut. 
Tot el que ens fa por és menys dolent que la por que ens fa. No deixem que la por pinti els nostres dies. Val, d'acord, és natural... però la merda també és natural i no ens agrada i l'hem de fer marxar per l'WC. La por és un mecanisme del cervell per posar-nos en alerta, però un cop ja estem en alerta, ja no té sentit. La por sempre és pitjor que el salt des del trampolí. No podrem evitar el salt a la piscina des del trampolí un dia o altre, però sí que podem enviar a fer punyetes la por i dedicar-nos a il·luminar cada dia de la nostra vida. 

La vida, del color del cor.

Córrer? Per què?

Angoixar-se? Per què?

Esclatar de mal humor, viure amb antipatia, renegar d'esquenes, expressar un enuig constant, silenciós, ofès, amargat, només per temes logístics o per inèrcia vital. Per què?

Els cucs es mengen les proteïnes en descomposició de tothom a qui se li ha espatllat del tot el cos, o el vent escampa les seves cendres pels camps tan bells de la nostra Terra. I passa igual amb els cossos dels tristos que amb els cossos dels contents. 

El dia tindrà el color que tingui la nostra mirada. Si no està tot en ordre, podem somriure igual. Si no assolim aquell objectiu material que somniem i que estem convençuts que ens enlairarà a la glòria dels triomfadors, podem respirar feliços, gaudir del dia, del paisatge estimat del poble o de la ciutat, d'una xerrada amb les persones que estimem o d'un poema de Màrius Torres. El dia tindrà el color que tingui el nostre cor.

Diuen, pensen, creuen, valoren, jutgen... Però el que val és allò que bull al nostre cor. Cal reforçar-se, perquè l'essència de la felicitat és atacada per totes bandes, des de dins i des de fora, des del bàndol enemic i des del bandol dels éssers estimats. Ser feliç és un estat inconscientment insuportable per qui no en sap, no pot, o no se'n surt, i implica prescindir de la persecució de moltes realitats que el corrent imperant considera essencials quan en realitat són cireretes molestes i brillants que sovint tapen el Sol, o teles incòmodes i humides que s'arrapen a la pell i li impedeixen sentir el plaer del vent i dels raigs, o prestigis feixucs la pèrdua dels quals angoixa fins a enfosquir l'existència. 

Diuen, pensen, critiquen, riuen... curiós que riguin sense ser feliços.

Neguen la felicitat. No existeix, afirmen, i es queden tan amples. Buscar-la, frustra. I en això tenen raó. Buscar-la, frustra; el que s'ha de fer és adonar-se que ja hi és; perquè sempre hi és, però els ulls cerquen no se sap què més enllà, i no la veuen.

La vida tindrà el sentiment que tingui el nostre cor.

Convèncer una ment humana, per un déu, hauria de ser més fàcil que crear l’univers; no li cal inventar-se inferns, ni que ningú crucifiqui a ningú.

L'altre dia vaig ser una mica injust amb el Padre Fortea... (en vaig parlar uns posts enrere) vaig dir que semblava un personatge del Tintín i que s'interpretava a si mateix. Rectifico.

Continuo sense estar d'acord amb ell, però he escoltat alguns vídeos seus, i estic convençut que és sincer, que no interpreta, que es creu el que diu, i em fa l'efecte que és un tros de pa. I té una visió de l'ecumenisme molt encertada.

A banda d'això, no estic d'acord amb la seva visió, però no passa res.

En aquest moment, als hospitals del món, i de vegades a llits que estan en cases o xaboles, hi ha persones patint malalties greus, algunes en fase terminal. En molts casos, experimenten dolors insuportables, units a l’angoixa d’adonar-se que es moren. Persones grans, moltes d’elles; també joves, de vegades; de totes les classes socials, cultures, ideologies, caràcters, actituds diverses... Totes tenen en comú el sofriment, el deteriorament del cos, el dolor, la tristesa, la por, la ràbia... Sovint, al seu costat, hi ha metges que es desviuen per fer l’impossible, per paliar el seu sofriment... 

 A les situacions de dolor, tots ens fem iguals, tots som febles i petits, tots ens convertim en la humanitat que pateix. El dolor no té cap cara bona. Ningú mereix patir per dolent que hagi estat. El dolor no redimeix, el dolor no calma l’ira divina. Un suposat déu veritable no en treu res del patiment dels pobres éssers petits. El dolor no fa justícia. Suposant que algú dels qui pateix hagi estat molt mala persona i hagi fet molt de mal, el dolor que experimenta no esborra el mal que ha comès, no fa justícia, no arregla res. El sofriment humà dels hospitals ens revel·la, sense mots ni arguments lògics, la infinita dignitat de tota persona, independentment dels actes que hagi comès a la seva vida. El dolor absurd, ha de moure a qui pateix a adonar-se de la crueltat de fer mal a qui sigui que se li fa. El dolor absurd, ha de moure a qui cura, a qui acompanya, a qui potser té compte pendents amb la persona que es mor, a adonar-se que no té cap enemic al davant morint-se, sinó un ésser humà igual que ell, que ha comès errors, alguns potser a consciència, però aquests errors han ferit més a qui els ha comès que a qui els ha patit. 

El fet de “fer mal” produeix un efecte desgarrador en qui el fa. Qui fa el mal és més digne de compassió que qui el pateix. Qui el pateix necessita companyia, amor, consol, sinceritat, afecte... qui el comet necessita compassió, llàstima, i sobretot perdó i pietat, perquè el mal real que ha comès l’ha destruït més a ell com a ésser humà que a qui ha patit el seu mal. Potser és per això que em sobta com les religions oficials més majoritàries descriuen un déu que incrementa el mal condemnant els qui fan el mal, quan són els més ferits en la seva pròpia essència, com si fer justícia fos venjar-se dels qui han fet el mal. Parlen de déus omnipotents en el seu obrar i no s’adonen que aquesta omnipotència també pot fer alguna cosa més senzilla que crear un univers com és convèncer. 

Convèncer, a qui fa i ha fet el mal, de la desgràcia que representa fer-lo, del dolor que produeix, de l’absurd d’aquest dolor, de com qui fa el mal s’esquinsa el propi ésser, de com qui fa el mal es fereix íntimament. Convèncer una ment humana, per un déu, ha de ser més fàcil que crear l’univers; n’hi ha prou amb què faci això, no cal que s’inventi inferns, ni que ningú crucifiqui a ningú, ni que ningú martiritzi ningú. Els martiris, tan lloats per les religions, són violència que fereix, no només a qui la pateix sinó sobretot a qui l’exerceix. Convèncer de l’horror infinit de la violència a una persona humana no ha de ser tan difícil per un Déu com crear l’univers; i sembla que l’univers sí que l’ha creat o com a mínim ha suscitat les propietats naturals que el desenvolupen i permeten. “Llavors per què ha mort Crist?” em diuen alguns teòlegs i sacerdots molt bona gent i de molt bon cor. Doncs perquè l’han matat, perquè l’han torturat i l’han matat, i això no ho pot haver volgut déu, perquè si ho hagués volgut no seria un ésser bo. La mort de Crist no fa justícia, ni aplaca déu, ni redimeix, ni té res de bo, perquè és l’assassinat d’un ésser humà, i això no pot ser volgut per déu. 

Alguns sacerdots fa l’efecte de vegades que no evitarien, si estigués a les seves mans, la crucifixió de Crist, convençuts com estan de la seva necessitat. L’obligació de tota persona bona és evitar els assassinats, i les tortures i els abussos, i el mal... Al déu veritable, no pas al deu descrit per les religions, li dol la violència exercida per les consciències, i per tant la crucifixió de Jesús no podia estar als seus plans. El déu descrit pel cristianisme, bo i tenir una càrrega profunda d’amor i de perdó, no és un déu real, perquè continua sent un déu descrit com a justicier en el sentit de violència, venjança, càstig, infern... No és estrany llavors que les societats inspirades en aquest déu desenvolupin actituds que imiten en els seus sistemes judicials i en el seu funcionament aquesta violència legal que pretén fer justícia, quan en realitat el que fa és generar una por disuasòria o satisfer l’instint de venjança de qui pateix una injustícia. 

 Hi ha un déu veritable; és de debò, però no és així com l’han descrit les religions. I no és aconsellable descriure’l amb mots, duen a error. Per descriure`l, ho hem de fer estimant. Estimant les persones que ens envolten. Ajudant. Perdonant. Gaudint de la vida i de la Terra. Posant-nos al lloc dels altres. Comprenent. Fent costat els qui tenen por, els qui se senten sols, els qui estan confusos, els qui no tenen a ningú. Perdonant-nos sobretot a nosaltres mateixos perquè som els éssers de qui coneixem més foscors. Canviant cada dia. Essent lliures i deixant els altres lliures. Convencent els qui fan mal que no el facin. Suscitant sentiments bons. Els sentiments són humans, són un tret identitari humà com ho és la tendresa, l’amabilitat, el bon humor. Els sentiments son la flor; l’amor és la planta; la presència de déu i la natura són les arrels. L’amor que busca el bé de debò dels altres, no necessita normes, ni lleis, ni judicis, ni càstigs... El déu de debò no fa servir la por per atraure les persones, sinó l’amor i la bellesa real dels éssers; de què li serviria tenir al seu voltant súbdits adoradors espantats i submisos. Si la seva arma fos la violència, ja hauria enviat un exèrcit per castigar els qui fan mal; no la fa servir, ni per evitar els empresonaments, els maltractaments, els assassinats que es produeixen a cada instant al món, inclosos els assassinats dels estats del nord per mitja de les desigualtats socials i de la fam. Al món hi ha massa crits; massa dents premudes, massa tensió, massa por, massa diners, massa riqueses, massa pressa, massa por a la vida, massa por a la mort, massa manipulació, massa mentida... Relaxem-nos, cantem una mica, mirem al mar, riguem, somriguem...

L’única teologia vàlida és estimar cada persona com a una finalitat i reconèixer el seu valor i la seva dignitat infinita.

  

Padre Fortea (Imatge de la Wikipedia en Domini Públic)

Ara mateix penso tantes coses, i no totes poden ser públiques; no pas perquè siguin dolentes, sinó perquè sense el meu context no entren igual. No hi ha dubte que l’estiu del 2020 ha estat estrany; si li haguéssim de dibuixar el karma tindria colors molt forts i de diferent signe.

Avui diré que ahir em vaig quedar enganxat fins a les quatre de la matinada escoltant un personatge pintoresc que ha rebut l’encàrrec de l’església espanyola de fer exorcismes; un tal Padre Fortea. És ben bé com un personatge del Tíntín, però molt macabre. Molt i molt macabre.

Si me’l cregués, hauria d’acceptar un déu que crea monstres torturats i torturadors... Si me’l cregués, l’univers seria molt trist, com una mena de camp de batalla entre éssers eternament castigats i àngels endollats per via divina en un cel incomprensible (Com podria algú honest estar tranquil al cel sabent que hi ha éssers patint eternament! Quina manca d’empatia!). Les seves paraules, plenes d’un tradicionalisme que ell no reconeix, dibuixen el tot de la natura com si estigués al servei de només una de les diverses visions religioses del món.

No sé... m’agradaria dir-li que es creu coses sense proves... Una pobra histèrica alemanya que tenia atacs de ràbia contra els símbols religiosos no és una prova, ni els seus canvis de veu, ni que parli llengües estranyes... Tot el que expulsem per la boca en algun moment ens ha entrat al cap; tenim veus gravades que no recordem conscientment. Sense proves, s’empassa dogmes medievals i pretén que tothom se’ls empassi. De tot el que explica, el més fotut és que menysprea l’amor. L’amor com a virtut d’un creient per ell és insuficient per vèncer el mal; considera l’amor com un acte carrincló, bonista, de progrés febles... Atorga al poder de l’església i les seves lleis tot el secret de la derrota del mal. A més, parla com un personatge creat, com si s'interpretés a si mateix, a mig camí entre pel·lícula de terror i de comèdia, i amb les seves conferències fa les delícies de l’integrisme més recalcitrant.

Tot és més senzill, crec jo; molt més. Viure, deixar viure, dubtar, dubtar i dubtar... Dubtar és una virtut que ens allibera de la credulitat. Un déu que ens regala el sentit crític i la intel·ligència per a no empassar-nos contes de terror no ens pot retreure que fem servir aquest sentit crític i aquesta intel·ligència. Com deia Spinoza, un déu que crea taradets actitudinals quin dret tindria a castigar-los per ser taradets actitudinals? A on és la responsabilitat de l’inventor quan fa un invent que no rutlla? Benaurats els qui no s’ho creuran tot, perquè seran lliures.

També em va resultar curiós quan va parlar dels fantasmes. Segons ell són, tots, ànimes del purgatori. Quina seguretat! No criticaré pas jo a algú que veu fantasmes, i ara no explicaré per què, però que l’única explicació que ell doni sigui que són ànimes del purgatori! La mateixa expressió purgatori és com una ofensa a déu. Per què hauria de necessitar un déu que ningú purgués res? Què en trauria un déu de debò del sofriment o l’angoixa d’un pobre ésser mort? Aquesta lògica és tribal i prehistòrica. A les tribus, es castigava el díscol, el desobedient... Al càstig de l’anomenava justícia (encara avui se l’anomena així), però en realitat no era més (no és més) que un mecanisme de supervivència social, un instrument per permetre funcionar la societat tribal, similar i a cops idèntic al rol que la “venjança” jugava (juga) dins la selecció de les espècies; eliminar o reduir la descendència dels individus amb comportaments contraris a la tribu. Quin sentit té atribuir a un suposat déu veritable la pulsió instintiva del càstig?

No sé... jo sento a prop els que han marxat, tan a prop que... uf! I el que sento és pau, amor, proximitat, records, consol, alegria, esperança... I això és més real que les paranoies mentals d’un teòleg. La teologia és la disfressa pseudointel·lectual amb què els servidors dels mites dissimulen la inconsistència de partir d’uns dogmes que no estan subjectes a revisió. Aquest error intel·lectual de partir de premises no comprovades, fruit de la il·luminació o de la imaginació de personatges de l’edat antiga, necessita vestir-se bé, i per això l’anomenen teologia.

L’única teologia vàlida és estimar cada persona com a una finalitat i reconèixer el seu valor i la seva dignitat infinita.

Tan cert...

"Quan creus que coneixes totes les respostes, arriba l'univers i et canvia totes les preguntes."

Farem de la vida aquella història de bellesa profunda que sempre hem parlat.

Cada instant de la vida és aquella llum que dóna sentit a tot; cada vida és sencera, amb tota la seva força i el seu missatge.

No hi ha adéu per qui forma part de la vida, per qui és la vida.

La vida és música feta esperit, que viatja a on vol, que fa el que vol, que ho estima tot.

No hi ha limitacions per qui és amor, ni mort, ni oblit, ni solitud, ni por... tot això queda enrere, com queden enrere les pors i els dolors de la mare en el part quan veu la vida als ulls del nen que neix.

Els mots d'ahir, tan tímids, tan vergonyosos, es converteixen en tresors que abasten totes les dimensions de l'existència. Copso com la identitat va més enllà del cos i de les seves formes i no mor mai, es transforma en més vida com l'eruga quan es fa papallona, immensament més lliure, més gran, més bella.

L'alegria d'aquells ulls que cantaven, que somreien amb amor, es multiplica per un infinit inexplicable i continuen sense interrupcions una vida que mai no desapareix.

Més enllà i al marge de matraques religioses arrogants, la vida que neix a la natura, continua viva a la mateixa natura, i arrela i s'abraça als cors que estima per sempre.

Farem de la vida allò que sempre hem dit que era; una realitat bellíssima a on "...el que fem avui afecta el nostre passat i canvia el nostre futur! Podem deixar el món una mica millor amb només un gest ni que sigui petit, o una actitud!"

Cada bri de l'amor

 

De sobte, t'assabentes que algú ha marxat, algú que tenies molt en ment, però que no coneixies prou com perquè t'informessin de la seva partença. I penses què feies en el moment que se'n va anar. I recordes un somriure i una mirada.
Conserves com un tresor els seus mots i els seus sons. I veus que la vida és un dibuix meravellós a la sorra d'una platja; dura un instant, però té un valor infinit i un sentit ple.
Tot està fet de realitats breus i bellíssimes que arriben i se'n van. Sense aquests miracles fugissers no hi hauria existència. Res és segur. Res és perfecte. Però tot és bell, i en cada cosa sempre hi ha més amor que altra cosa.
Tenim por, i tindrem por, però tant se val si hi ha amor. Tot passa, però tot és infinitament bell i valuós.

🔆🌈🔆

El dia 21 de juliol, a la tarda, jo era a la platja i vaig pujar un moment a la tenda (al càmping) a buscar la guitarra. Vaig tornar a baixar a la sorra, vaig treure la guitarra de la funda, vaig començar a improvisar i taralejar sons amb una gravadora de so al costat, i em va sortir d'una tirada aquesta melodia senzilla. L'endemà, al mateix tros de sorra a on havia trobat aquesta melodia, vaig pensar la lletra.

Algunes setmanes després he sabut que aquell mateix dia en què vaig trobar aquesta melodia, algú se n'anava, una ànima plena de música i de vida. És per això que d'ara endavant aquesta cançó anirà lligada a un record, i la considero un regal.

A l’horitzó, el cel fa un petó a la mar

prenc el timó, m’empeny el vent sobre el blau

cada bri del camí, serà el destí.

foc al cor, llum als ulls, aigua i sal.

L’onada ve; va amunt, es trenca i es mor.

Dura un instant, som un somriure fugaç.

Cada bri de l’embat, serà el destí.

Foc al cor, llum als ulls, aigua i sal.

S’encén l’estrella, la nit descobreix la llum.

Sense cap mot, sóc molt a prop, i ho tinc tot.

Cada bri de l’amor, serà el destí.

Foc al cor, llum als ulls, aigua i sal.

#lavidaesmaquissima #cadabridelamor #cançooriginal #cançó #vida #alegria #esperança

(Registrada al Registre de la Propietat Intel·lectual)

Concert a la Torre de Piles, 8 d'agost de 2020.

Breu resum del concert del 8 d'agost.

Dels mòbils de la família, he compilat alguns segons d'algunes cançons i comentaris que vaig fer dissabte al concert de La Safor.
No està en ordre, veureu que es fa de nit i de dia, i d'alguns temes només hi he posat breus instants. I que el so és de mòbil. Però va ser intens i emocionant.
Publicar-ho tot es feia massa llarg. Està editat amb Resolve DaVinci, i exportat a MP4 per movie maker. Les cançons, registrades al RPI.

Un petit record, tastet, d'una nit valenciana, i d'un estiuet molt productiu pel que fa a la composició.
Ara vaig a per la propera, més pirinenca!

Belleses

La dolça força de la llibertat ens construeix; perdre la por a fer servir el propi criteri, a viure sense temor l'exercici de caminar per vies que ningú no vol prendre i que malgrat el seu risc són lícites, naturals, constructives, belles, immensament belles. La llibertat és la mar càlida que ha d'envoltar les ments vivents que creixen, que aprenen a valorar les conseqüències i a viure estimant. 

L'esperit que ens envolta a tots viu a la mateixa distància de la llibertat que de la responsabilitat; és audaç, imaginatiu, creatiu, bromista, poeta, amant, nen, immens; creador de passions i somnis, dissenyador de la tendresa i del somriure, de l'adolescència i els seus anhels i esperances. 

El món necessita persones que no tinguin por de les noves formes, de trencar jous feixucs que de tant suportar-los no som ni conscients que carreguem. No hi ha progrés humà sense la valentia d'escollir la bellesa i la llibertat. La bellesa és el segell de déu en tot el que ens envolta i adquireix formes sovint no valorades per les societats de l'espècie humana: una arrel recaragolada, una pell arrugada, un tremolor a la nineta, un cos cobert de fang, la nuesa salvatge d'un habitant de l'amazònia amb el somriure desdentat, el desert erm quan el Sol s'amaga, el paisatge desolat d'una platja solitària en un delta ignorat, un carreró rònec de Berlín, un graffiti al raval, el crit boig d'un infant que juga i que fa broma, el joc de llums del sol en una paret de casa. Necessitem absorvir la bellesa de tot el que ens envolta per a tenir la força suficient per no morir, per no perdre la nostra identita, per no rendir-nos a l'ombra pudenta que ens amenaça i que sovint ens derrota; com les plantes al Sol, necessitem ser capaços de veure i d'empassar-nos la bellesa que hi ha arreu, a cada instant, a cada moment.

No sabem gaire, però és suficient.

Hi ha poques realitats més enquistadores que les seguretats. D'entrada, ens morirem. Quan hàgim lligat tots els capitals, propietats i recursos que garanteixin la nostra supervivència per sempre, llavors arriba un dia que ens morim, i totes les seguretats treballades se'ns en van de cop. L'onada, que va néixer petita mar endins, arriba a la riba, es trenca i es desfà.

No tenim tampoc cap coneixement segur; si volem ser honestos, tots són provisionals; depenen del seu desmentiment. 

Encara sabem menys de la realitat de les altres persones; allò que veiem d'elles no ho és tot, i per molt que sigui el que veiem, per contundent que sembli, és només la façana d'unes realitats inabastables per nosaltres i potser per la mateixa persona a qui mirem.

Els qui ens ofereixen seguretats absolutes, dogmes, asseveracions infalibles... ens estan oferint confusió; probablement perquè, a ells, els les van oferir abans. 

Només tenim segur el que ara som, el que ara veiem i escoltem, el que ara fem i podem fer. I de fet és l'únic que necessitem. 

No hi ha cap persona humana que tingui o sigui la veritat absoluta, però en totes les persones humanes hi ha una espurna d'aquesta veritat que viu al present. 

Les persones que han amuntegat diners són molt pobres, dignes de compassió. Sense cap mena d'ironia, afirmo que són persones immensament damnificades per la confusió de les seguretats. Són més dignes de llàstima i de compassió que aquelles persones que no tenen prou diners per tirar endavant. Amb això no vull dir que s'hagi de permetre un amuntegament il·lícit i injust de les riqueses, però no s'ha d'odiar a qui ho fa, perquè necessita més amor que ningú, més ajuda que ningú, més pietat que ningú. 

Sóc conscient que això que dic no és entès ni acceptat amb gaire facilitat, però jo ho crec del tot. Ningú mereix ser odiat hagi fet el que hagi fet; com més mal hagi fet, més amor necessita. Insisteixo que amb això no vull dir que se li hagi de permetre el mal que ha fet i que fa, ni que hagi de quedar impune. Estic parlant d'amor, de respecte, de caritat, no de lleis. 

Jo, personalment, no necessito creure en Crist per afirmar això que dic; en realitat no hi crec, per a mi Jesús va ser un personatge religiós del seu temps que pel context social, històric i evolutiu de l'espècie humana va fer esclatar una necessitat interior que els individus havien començat a tenir en aquell moment; un home i prou. Però com en tota persona, descobreixo en Crist espurnes de veritat, i una idea essencial que coincideix una mica amb el que he escrit en aquest post. 

Ningú no sap res segur. El poc que aprenem, ho hem de revisar de continu per no errar-la. L'escepticisme no és un vici sinó una virtut que ens acosta més a la veritat. Tota persona humana, hagi fet el que hagi fet, té una dignitat infinita; tothom ha nascut per a estimar i ser estimat. No sabem gaire més; però és suficient.

Prova d'amor.

M'agrada compartir les alegries. 

M'agrada tenir gent al voltant que quan els expliques una alegria, se'ls il·lumina la cara. 

Em fan feliç les alegries dels qui tinc a prop, i em fa feliç també que quan jo visc una experiència alegra, el rostre de les persones que m'envolten s'alegri. 

Crec que una de les mostres més grans d'amor succeeix quan perceps, només per la brillantor dels ulls, l'alegria d'algú per la teva alegria; és com una connexió que va més enllà del material, de l'interès proper i individual. En el fons és trascendir la mort i la vida. L'amor no és una qüestió només sentimental, és una necessitat entre qualsevol éssers humans.

 Sovint es viu com si tot hagués de durar sempre, però si es pensa que la vida és com una onada, que neix al mar i que amb rapidesa arriba a la platja i mor, llavors, aquesta brevetat manifesta fa que ens tranquil·litzem, que acceptem la fugacitat de tot, i que no pretenguem, al llarg del fugisser temps en què la onada es mou, viure només per nosaltres. La visió de la brevetat dels moments en què existim ens ajuda a alegrar-nos amb les alegries dels que ens envolten, a gaudir de badar al capvespre al balcó, mirant els núvols negres que amenacen tempesta, a escoltar els sons de fons del carrer, els ocells, els cotxes, la brisa, unes veus. 

Quan som conscients que el temps se'ns escapa, qualsevol instant, a qualsevol moment, a qualsevol lloc, ens permet absorbir la profunda bellesa del que és senzill i petit. 

Gràcies Piles!

Molt agraït a Manel Arcos, als regidors de cultura de Piles, al meu company d'actuació Xus García, un immens artista i una gran persona, al públic present malgrat el temps tan variable, i obviament a la meva família per les rialles i bons moments viscuts en tot el viatge.
Hem gaudit del paisatge dels tarongers, la seva fragància, de la contundent perfecció de la Torre de Piles, d'aquest cel ennuvolat tan bell que beneix els camps, del mar preciós, tan proper, del sopar tots plegats i amb tan bona conversa.
Molt content de la generositat de fer-me guanyador juntament amb algú de l'alçada artística de Xus Garcia, que sens dubte s'ho mereix més que jo. I agraït pel regal del proper concert probablement el dia 8 d'agost si el COVID19 no ens la juga. I si ens hem de confinar, us ben asseguro que de tant en tant tornaré a Piles a cantar; és un plaer estar en un poble que estima la cultura i que l'esperona amb passió.

#Piles #cultura #cançó #cançodautor #cançooriginal #cantautors #trobada #música #LaSafor #Gandia #poesia #poemes #moments #nit #nitvalenciana #Lluna #olors

Petit

Dibuixa una obra mestra a la sorra i una onada te l'esborrarà; però l'obra mestra haurà valgut la pena, haurà tingut un valor incalculable. 
Anhelaràs petits capricis de poder i d'ego, i això se t'endurà la pau, i no la trobaràs de nou fins que no estimis un carrer buit, i tu, sol, passejant amunt i avall sense que ningú et vegi ni t'aplaudeixi. Quan estimis aquesta solitud, aquest anonimat, el valor de la vida per la mateixa vida, nua de flashos, d'aplaudiments, d'admiració... llavors tornarà aquella pau de quan eres petit i no t'importava ser-ho. 

La malaltia de satisfer l'ego s'endu el millor de la vida; qui la pateix viu centrat en el futur immediat o llunyà, sempre a la recerca d'allò que li fa l'efecte que l'engrandeix. En realitat som grans quan no necessitem ser-ho, quan ens fa feliç la petitesa.

Las sectas invisibles

Sin darnos cuenta, recuperamos en nuestro rostro el gesto de la tía Paca, a la que de pequeños tanto amábamos; también algunas de sus frases, de sus expresiones espontaneas. No lo hacemos adrede; pertenecemos a una especie que se forma con la imitación de las personas amadas y admiradas, imitación consciente o inconsciente. Igualmente, y con la misma inconsciencia, funcionamos con impulsos morales idénticos a los que muchas veces disfrazamos de modernidad; pero es sólo un disfraz. La tía Paca era muy buena mujer, pero temía a los negros; en su pueblo, y en los tiempos de su juventud, no había inmigración, y el prejuicio campaba a sus anchas con la misma inconsciencia de ser prejuicio que siempre sufrimos ante los aprendizajes adquiridos por mimetismo; no lo consideraba un prejuicio, quizá ni siquiera comprendía lo que era un prejuicio; y, los hijos y nietos de tía Paca, ya en pleno siglo XXI, nos podemos considerar antiracistas y llenarnos la boca de hermosas frases que nos hacen sentir bien con nuestro ser; pero llega un día nuestra hija con un novio que tiene un tatoo, o que lleva cinco pendientes, o que dice que es anarquista, o que tiene un padre en la cárcel, y nos sale el prejucio de tía Paca que ha mutado; ya no es mayoritariamente hacia los negros, porque nuestra tribu, lo socialmente correcto en el siglo XXI, no lo permite; es hacia nuevas diferencias que nos dan miedo sin razón; nuestra mente busca rápidamente razones y se aferra a ellas únicamente para dar argumentos al rechazo, pero no tiene razón, solo razones que salvan momentaneamente la desnudez del prejuicio, la herencia cultural de tía Paca, que a su vez la heredó de sus mayores. 

Y no hemos tenido solo a tía Paca. Hemos tenido, han tenido, a Paco, el anterior jefe del estado, para tantos mayores idolatrado, para otros temido y odiado (los menos porque muchos que lo odiaban acabaron en el muro de los cementerios). Hemos tenido lo poderes fácticos de ese estado tirano de Paco, la complicidad de la religión oficial, el sistema judicial, el sistema educativo. Los maestros de ahora fueron educados o bien bajo los hombres y mujeres de Paco, o bien bajo la doctrina de niños que fueron educados en tiempos de Paco. Y hemos tenido periódicos, y televisión (con su poder hipnótico y su falsa carta de veracidad absoluta), todo ello trabajado para el régimen. Ha habido muchas tías pacas que han educado directa e indirectamente la mentes de personas comunes que por inercia admiraron el poder, la fama, la fuerza, los adultos de su época, sus referentes. Si lo rojos eran demonios, lo eran, porque lo decían los mayores. Si España se originó en la unión celtíbera, así fue, porque lo aseguraban los maestros. Si los catalanes son tacaños, los andaluces exagerados y los maños, brutos; así es, porque lo dice tía Paca, y tantas tías Pacas. No importa que esos jóvenes se rebelaran e intentaran cambiar las cosas. La rebeldía adolescente, o juvenil, no es más fuerte que el poso aprendido por mimetismo durante toda la infancia; la imitación de los referentes es tremendamente poderosa; por eso, alguno de los antiguos líderes del Partido Socialista Obrero Español ha acabado tan cacique como aquellos que una vez fueron objecto de su ataque, probablemente porque en largos períodos de la infancia, los referentes, la seguridad, la luz del poder, se centró en esos caciques a los cuales en la adolescencia se combatió, y en la vejez a causa del aburguesamiento se vuelve a imitar. Los humanos somos vergonzosamente previsibles, pavorosamente manipulables, tristemente poco críticos con nuestros maestros conocidos, nada críticos con todas las enseñanzas recibidas que no somos conscientes de haber recibido. Así hay quien odia al independentismo, o al ateísmo, o al comunismo, o al anarquismo, o al nudismo, o al movimiento hippy... cuando no deberían ser objeto de odio pues son opciones tan legítimas como cualquier otra. Los humanos nos aferramos a los dogmas absorbidos de nuestros mayores en situaciones en las cuales no éramos conscientes que estábamos aprendiendo. Se pueden aprendrer conocimientos objetivos, pero tristemente también se aprenden prejuicios, odios, falsas concepciones... por pura imitación, sin análisis crítico, sin escepticismo... como quien es un niño y cierra los ojos y se bebe el vaso de agua que le ofrece tía Paca sin ni siquiera comprobar si es agua. Somos carne de secta invisible, la tribu, la organización social, la tradición, el sistema, la familia, el sistema educativo, el estado, el poder. Y las ovejas balamos y andamos sumisas hacia el corral. 

Quan tornis hi haurà pau

Cançó original composta al desembre de l'any 2017

Que boig el món!

Hi ha una cançó que diu "Que boig el món!". Però no veig gaire bogeria; més aviat un enquistament. 

Sovint l'egocentrisme més rabiós és aquell que veu egos arreu; els veu perquè prioritàriament ell mateix està pendent de promocionar el seu propi ego, i viu sempre alerta. Qualsevol altre "jo" que posi en perill la seva emprempta, o que li faci ombra, li produeix una preocupació obsessiva. Passa molt a les feines, i a tots els àmbits.

Això i la comoditat sovint duen a no pensar objectivament les situacions. N'hi ha tantes! 

Es considera que els nens no són madurs; i és obvi; però són potencialitat i són més plàstics. Poden canviar amb una facilitat més gran. Són més oberts pel que fa a reconèixer les mancances. Res del que fan és definitiu. Tampoc ho és en els adults, però els més grans arrosseguem un estrany rovellament que ens mou a defensar posicions fins i tot quan en el nostre endins som conscients de l'error. 

Les idees, els colors polítics, les pàtries, el segell identitari, els codis de la tribu, l'estil de la penya d'amics, els records reals, els records inventats, les pors, l'ambició, el narcisisme, la necessitat no reconeguda de seguretats, la competitivitat, la gelosia, els instints no conscients, la ignorància pel que fa a tot això que escric... Tot plegat i més fa que els adults estiguem força encarcarats alhora de néixer cada matí de nou, de fer amics diferents, d'obrir portes, de compartir, d'acabar i començar una altra vegada, d'oblidar i perdonar, de pensar què sent l'altre, i sobretot de reconèixer íntimament i sense tristesa que cadascú de nosaltres és petit, feble, necessitat de tot, però que això no ens treu el valor infinit que tenim pel fet de ser persones, igual com qualsevol que ens trobem al davant té un valor infinit pel fet de ser persona, sigui com sigui, pensi el que pensi, i porti la motxilla que porti. 

El món no és boig; està espantat. El món no és boig; moriria per sobreviure. El món no és boig; no hi veu bé. El món no és boig; no és conscient de la brevetat de la vida. El món no és boig; és mandrós. El món no és boig; és excessivament conservador. El món no és boig; està malalt. El món no és boig; és un ramat. El món no és boig; és poc boig. 

Quan tornis, sóc aquí.

Sóc tan petit com el més petit, i tinc tant valor com el més gran. Puc tan poc com qui pot menys, i ho puc tot com qualsevol. 
Sento que no necessito res, i no ho tinc tot; però sé que ho tinc tot, i en canvi, no tinc res. 
Sento que no sé res i no sé res, però sé que allò que sé no és inventat. 
Em canso a cops de tornar a començar; però no hi ha més opció ni més plaer. Tornar a començar cada matí. Deixar enrere el bo i el complicat del passat. Assolir el nou del futur i fer-ho bo. No oblidar mai aquells ulls tan brillants que tant ens donen cada dia i més. 
No tenir en compte el dol de qui no ens odia però no suporta que ens estimi el Sol. No tenir por dels daus d'aquest atzar que a cops juga a esquinçar-nos lentament; mirar allà al lluny al mar tan bell; respirar aquesta brisa que no és res; estimar aquesta brisa que ho és tot. Plorar per tant de bé com ens han dat. 

Enyorar aquells que un dia van marxar, alguns qui sap a on, altres perduts en una presó de barrots daurats i sensacions que van desfent la carn, les genives, la mirada i tants records. 

Vaig caminant per un món ple de valls i foscors, un carrer negre i buit sense flors ni balcons, i un cel tan gris que ni plou ni es pot veure la llum del blau del cel; però sé que darrere els teus ulls hi ha una gota de mel. Ara t'amagues al cau dels guerrers sense cor, no vols que et vegin plorar ni de por ni d'amor. Ets una pedra que esclafa una llança que es clava una paraula que es mor; però sé que darrere els teus ulls sents el mateix que jo. 

Quan tornis, sóc aquí.
.
.

El déu d'Spinoza i el déu de l'Albert Espinosa.

És curiós com s'assemblen el déu d'Spinoza i el déu d'Espinosa (de l'Albert Espinosa). De fer, no sé si l'Albert Espinosa creu conscientment en déu, però el que sí que sé és que el déu que es deriva de les seves obres s'assembla molt al déu d'Spinoza, i fins i tot el millora. 
I quin és el déu d'Spinoza? És el déu en què creia Albert Einstein, i és el déu que es desprèn de la contemplació de l'existència. És un deu que no jutja ni condemna, perquè és responsable de les malifetes, puig que són provocades per algú que indirectament ha aparegut, i és com és, a causa de l'únivers d'aquest déu suposadament existent. 
És un déu que no pot obligar a creure en la seva existència, perquè no és evident (si ho fos ningú dubtaria), i perquè tot el que existeix és possible sense ell segons els pensaments més avançats de física. 
És un déu que no s'ha inventat cap de les doctrines que professen la major part de les religions i que prohibeixen l'homosexualitat, l'adulteri, les relacions sexuals lliures... Aquest déu és origen directe o indirecte de la sexualitat en totes les seves formes, del cos humà nu, del plaer... 
El déu d'Spinoza es defineix a partir de la contemplació de la vida com és, de les coses com són. És un déu que suscita poesia a les ments de les persones, origen de la llavor de totes les emocions en nosaltres, de la profunditat de la música, de l'amor, de l'odi ni que sigui indirectament, de les passions... És un déu responsable de la violència entre les espècies, de la lluita, que observem a la natura des de fa milions d'anys i que sovint sentim dins nostre.

Amb tot això no vull dir que l'Albert Espinosa estigui d'acord amb tot el que he escrit; és només la meva opinió. El déu que jo intueixo rere les obres d'Espinosa és encara millor que el d'Spinoza; i no us explicaré per què. Llegiu els seus llibre (els de l'Albert Espinosa) o encara més fàcil, mireu "Polseres vermelles" i potser ho entendreu; i si no ho enteneu, no us esforceu; ja ho entendreu si ho heu d'entendre.

El confinament, a casa meva, ens ha servit per veure "Polseres Vermelles" amb deu anys de retard, i la meva vida ha canviat. Jo ja havia llegit el "Mon Groc" i havia intuït una mica la idea, és a dir l'esperit d'Espinosa; però la sèrie ha estat per a mi més essencial que qualsevol llibre. Mai no he vist res millor. Em sento feliç que els meus fills també l'hagin vist. És més, crec que qualsevol institut de Catalunya podria dedicar l'assignatura de Cultura i Valors només a veure la sèrie de "Polseres Vermelles"; no cal gaire més. Les emocions són una via d'entrada d'aprenentatges i de raonaments immillorable, perquè penetren a través d'una realitat genuïnament humana. En canvi, els raonaments, per si sols, no generen sempre, ni sentiments, ni comprensió, ni canvis. No feu cas dels papanates que es riuen de les emocions i de l'educació emocional; dels hipòcrites que fan servir el mot "bonisme" per defugir la bondat; dels integristes que pretenen esborrar el que és humà i substituir-ho per un bagatge espartà, sec, conductista, com si les persones fóssim bèsties de bast per a ser ensinistrades. Els adoradors de les normes, els càstigs, les doctrines, els protocols, les tradicions, la moral, el mecanicisme lògic, les formes... són pobres disminuïts que no saben que ho són.
Jo crec en el déu d'Espinosa.

Auditoria espiritual.

He tornat a escoltar els grills, feia temps que a la ciutat no m'hi fixava. Quan tot sembla perdut, arriba l'àngel. Quan tot sembla que s'acaba, t'adones que comença. 

Esperar contra tota esperança. La vida és una universitat estranya amb infinites carreres unipersonals. S'obren portes que semblaven per sempre tancades. El vaixell destinat a quedar-se al port per les tempestes i els atacs dels pirates navega valent per l'oceà amb l'anhel de trobar illes desconegudes.

Miro les boires i veig l'àngel gratant a l'endins del meu ésser i arrencant-hi la melsa podrida i infectada que s'hi amagava. Les cures fan mal, però la infecció va minvant, i la vida revifa. El temps es multiplica. Fins el temps perdut de tots aquests anys que deixo enrere juga el paper essencial de mostrar el que passa quan es perd el temps; sense haver perdut aquest temps, com ho sabria? Tota pèrdua regala un guany.

Miro enrere a la història i sé que ningú no ha estat un dimoni; pobres homes mostruosos, a tot estirar. Llegeixo els estirabots mancats de lògica de les xarxes socials i penso com en som de febles els humans; l'adjectiu humà, en nosaltres, és una projecció del que sabem que podríem ser. Grans homes de lletres i de lleis són analfabets absoluts pel que fa a una lògica científica bàsica, que en canvi es descobreix sovint en gent senzilla sense tanta formació. Les anomenades humanitats són sovint força inhumanes, i pateixen d'una arrogància que fa molta llàstima.

Torno a navegar pels mars literaris evitant els flashos, tan poc literaris. Camino per antics despatxos noucentistes que fan olor de paper vell i bado davant dels quadres de les parets. Xafardejo manuscrits de gent que es va morir segles enrere. Ploro perquè ja no tinc nens i em sento feliç perquè tinc persones cada vegada més madures. Em tornen a trucar dels premis per dir-me que els ha agradat aquella obra o aquella altra. Tanco els ulls i veig frança; de dalt a baix, d'esquerra a dreta; Aigüesmortes,Elna, Saint Mere Eglise, Cherbourg, Coleville, Belle-Isle-En-Terre, Caen. Els torno a tancar i veig el mar; i veig també allò que la gent no entén i confon, de color de pell, de color de carn. Oloro la sal, trepitjo la sorra, em faig vell i descobreixo que la vellesa es falsa com les aparences. I evidenciant la falsedat de totes les monstruoses doctrines religioses tan venjatives, respiro tranquil i feliç havent descobert una natura i una sobrenatura que ho empeny tot cap a una humanitat i una felicitat senzillíssima.

The sea

Intuïcions dels que encara no som

Déu és aquella que quan els "dolents" se la troben, ho comprenen tot, i es tornen bons sense deprimir-se, ni espantar-se, ni odiar-se a si mateixos; i llavors a déu no li cal jutjar, ni castigar, ni reparar... A déu, només li cal ser-hi, ser allà per tal que tot això passi. És urgent, per tant, que els que som "dolents" ens trobem amb déu. I és estrany que s'amagui, que no es faci d'una vegada present, sabent, com sap, que la seva simple presència produeix tot això.

Qualsevol pressumpte déu que no deslligui aquest efecte, no és la de debò; és un demiurg,  un ésser poderós i prou, o una entitat inventada per la pròpia maldat humana. La presència real de déu es manifesta per el canvi que produeix en aquells qui la veuen sense cap més causa que la seva presència manifesta.

El dret i el goig del canvi!

La pluja sempre m'ha empès a començar de nou, a confiar en la Terra, en la natura, que ens ha fet aparèixer tan defectuosos... Quina confiança tan gran que ens fa la natura! Una altra diria: eps... és massa perillós permetre la seva existència... en pot fer alguna. Però la natura ha decidit tirar endavant i confiar en la nostra capacitat de canvi malgrat que en molts moments de la vida sembla que estiguem destinats a ser sempre petits o grans desastres. Recomano, quan això passa, fer una llista no pas de les pifies que hem fet, sinó de totes aquelles vegades en què ens hem negat a fer malament alguna cosa, les nostres negacions al mal, a cops titubejants, dubtoses, com el jinet del rodeo que s'agafa al cavall salvatge per moltes estrabades que aquest li faci, i no cau passi el que passi. Pensem en les petites i grans victòries en què el més genuï de nosaltres s'ha imposat sobre nosaltres mateixos, i pensem i adonem-nos del molt de bé que som capaços de fer diguin el que diguin els pobre miserables detractors que no volen que millorem cada dia. Allò que menys suportaran els nostres enemics és el nostre dret al canvi, a la millora personal, a la victòria del bé... ens necessiten dolents per a poder continuar odiant-nos; i no es creuran el nostre canvi, perquè qui odia necessita que l'objecte del seu odi sigui sempre dolent i no canvii mai, si no passa això el seu error pel fet d'odiar queda en evidència.

StoryBoard. Una eina per fer bé el cinema.

La nostra petita Companyia de Cinema continua endavant malgrat els entrebancs que el virus i la por de la societat ens posa pel mig. Res ni ningú aturarà els nostres anhels de continuar aprenent a fer cine, de convertir històries imaginades en pel·lícules viscudes, cada vegada amb una tècnica i unes capacitats més grans, perquè sempre estem aprenent en tot a la vida.

Aquí podeu veure un material que hem fet fa poc i que pretén convèncer de com n'és de fàcil fer cine a partir d'una cosa que es diu StoryBoard. Així, per exemple, una història que vaig escriure al 2005 es converteix primer en Story Board, i després, un dia, serà un curt si adquirim una metodologia clara i simple que no defugi la màgia de la creació espontània, que no s'oblidi tampoc d'allò que escapa a la racionalitat.

Ens podeu seguir a instagram si us ve de gust. Fa poc que hi som, però tot i els poquets seguidors que tenim, ens fa il·lusió que ens segueix gent que en sap molt i de qui aprenem cada dia:

@curtsdecine

Si sabem la història de la pel·lícula...

Si som capaços de veure-la amb la ment abans que existeixi...

l'Únic que hem de fer és dibuixar cada "quadre" dels que van sortint a la nostra pantalla imaginària, allò que es veu a la pantalla en cada moment (de manera esquemàtica). Cada quadre que es veu, és el dibuix de cada vinyeta, en l'ordre en què es van veient a la pantalla.

És molt important, que en el dibuix, hi tinguem en compte les normes de l'enquadrament que considerem que s'han d'aplicar: llei del terç, diagonals, simetries... allò que considerem lliurement... allò que la nostra pel·lícula imaginària ens va mostrant al cap.

Cada vinyeta ens mostra amb exactitud allò que s'ha de veure a la càmera quan ens posem a rodar.

Que fàcil és fer cine si ho fem així!

Sí... és cert, hi ha moltes més feines... però fent això ja tenim molt de guanyat; com a mínim un cop tinguem la càmera a les mans, sabrem com l'hem de posar, què hem d'enfocar, què s'hi ha de veure...

Si us avorriu, us podeu comprar un bloc d'sketchos com el que veieu aquí, i crear els storyboards de tantes pel·lícules o curts com la vostra imaginació us permeti. Algun dia, potser, les rodareu.

Si us costa dibuixar, podeu fer una foto del lloc on succeeix l'escena per no equivocar-vos en la perspectiva, i després copieu o calqueu la foto al bloc.

Endavant!

Desconfiança. Igualtat. Llibertat de pensament.

La desconfiança és un verí; també podríem dir que és un àcid. Neix de la por; la por a allò que ens pot fer algú de qui sabem poc i ens pensem que sabem molt. Ens passa a tots. 
Construim, dels altres, allò que ens falta saber; i ho fem sense adonar-nos-en. 
La ment humana du malament el fet de no conèixer la totalitat dels individus que interaccionen amb nosaltres, i ho resol completant el que no sap amb falses conviccions. La por, la inseguretat, la visualització del que podria passar si... sovint fa que allò que la nostra ment inventa de la identitat aliena no sigui esperançador.
I aquest fenotip, vici, mal costum, hi és perquè, a alguna bestiola avantàssada nostra, li va afavorir; però no és harmònic amb la nostra dignitat actual d'humans que han de buscar la veritat, i sobretot, que han de tractar amb justícia els qui els envolten.

Hem de pensar que ens envolten éssers que, en el que és essencial, són força semblants a nosaltres. Tenen por de vegades, i necessiten ser estimats i estimar, i busquen ser tinguts en compte, volen ser respectats i valorats, han de menjar, estimen els fills, estimen els pares, en línies generals volen el bé. Com qualsevol, també, per por o confusió, escullen, de vegades, l'opció dolenta.  

Som semblants perquè formem part de la mateixa espècie. El nostre funcionament mental el tenim molt més determinat del que sembla. Ens pensem que posseïm una llibertat absoluta per pensar el que volem; però la pregunta d'Einstein ens l'hauríem de fer una vegada i una altra: "podem pensar el que volem?" I si és així... "Podem voler pensar el que decidim voler pensar?". Allò que volem és fruit de l'activitat del cervell, que d'una manera parcialment coneguda té el substrat material capaç de generar la voluntat de fer, de pensar, de voler... I el substrat és fruit de la genètica, de l'educació, dels inputs rebuts, de les experiències, del que sabem, del que sentim, del que hem rebut... Aleshores, el que volem pensar depèn del que hem rebut; perquè tot... TOT... és rebut.

Sense gens no tindríem cervell; i per tant, no tindríem ment, ni pensaments de cap mena.

Tenint en compte que és un fet que la manera com és el cervell depèn dels gens, i que la manera com ens comportem, i com pensem, depèn en bona part de com és el cervell, hem de concloure que la manera com ens comportem, i com pensem, depèn en bona part de la genètica. El pensament és el producte resultant del funcionament del cervell davant dels ínputs culturals que rep. I aquí hi ha l’altra gran influència: la informació que rep el cervell.

Per tant no es pot negar la influència dels gens al funcionament mental, com tampoc no es pot negar la influència de la cultura, de l’educació, de l’aprenentatge... en el funcionament mental. Els inputs, segons com siguin, poden fer que un determinat cervell generi pensaments empàtics o absolutament asocials; però és un fet que si l’individu desenvolupa comportaments asocials és també perquè té una màquina de pensar que ho permet i que en determinats entorns i educacions ho desenvolupa.

Tampoc no és cap prova que descarti el suport genètic d’un comportament asocial el fet de observar que els infants quan són petits tenen actituds nobles i empàtiques, i que és en créixer que desenvolupen conflictes; i no és una prova, perquè hi ha un munt de gens que s’activen anys després de néixer, una mica com passa amb la gent que de petita te un nas petit i finet, i que de gran, el té gros i ganxut; ningú pensaria que aquest fet demostra que la grandària del nas és conseqüència de l’entorn. El creixement fa actius gens (informacions mol·leculars) que han estat inactius durant anys.
Tot el que hi ha al nostre cos és producte de la programació dels gens i de la influència de l’entorn; per tant, tot el que som té un suport genètic que ho fa possible i que en determinades situacions ho esperona a causa dels beneficis que al llarg de l’evolució de les espècies aquest “esperó” ha suposat de cara a aconseguir tres objectius principals (segons Konrad Lorentz): sobreviure, controlar l’entorn i reproduïr-se.

Agárrate fuerte a mi Maria...