Famosa
per haver estat feu dels càtars, esdevé un decorat que s'esforça a
reproduir l'edat mitjana de la manera com la fantasia del segle que
vivim creu que fou. Sigui com sigui, aquest esforç aconsegueix una
bellesa efectiva, enmig d'un paisatge dolç i natural. La inquisició
amb les seves tortures es fa reclam; l'atracció de la foscor humana s'intensifica quan sabem que és lluny de la realitat objectiva i la centrem purament en una
ficció morbosa. A Carcassona, hi trobem art i artesania, foc i nit, fusta i metall, edificis
rònecs amb heures romàntiques a extramurs, un barri de gitanos que
parlen català com a Narbona, bona gastronomia, i un turisme
contundentment originari del principat.
Una opinió de tot, des de fora de tot, que no coincideix necessàriament amb el que ens han ensenyat des de sempre.
diumenge, 8 de desembre del 2013
dissabte, 7 de desembre del 2013
Assassins impunes. De nou pensem en Alcàsser.
En aquesta cantonada,
les noies van pujar a un cotxe blanc
amb quatre homes.
.
.
Divendres, 13 de novembre de 1992, a les deu del vespre, just quan estava passant tot, jo era al Restaurant Cavall Bernat, sopant amb una noia amb la qual començava a sortir, i amb la qual tallaria una setmana després, perquè aquella era una època en què jo era idiota i per excessiva prudència no sabia tractar les dones; les avorria; deixem-ho així.
Tampoc no vull parlar d'aquest tema; només el trec pel vertigen que
sento en adonar-me del sofriment intens i injust de tres noies joves a mans
d'uns éssers desnaturalitzats, sense empatia, odiosos i odiadors,
miserables i absolutament buits. Mentre jo sopava frívolament i
parlava de qualsevol rucada, a tres-cents quilòmetres d'on jo era, es reproduïa
el sacrifici de Crist, igual com tantes vegades s'ha reproduït el mateix
sacrifici en aquest món estrany, sense que déu hagi baixat per
impedir-ho.
I
trec el tema perquè aquests dies torna a sonar el nom dels crims
d'Alcàsser, a causa del fet ambigu i punxegut de l'alliberament de Miguel
Ricart; l'únic que fou empresonat a causa crim. Sembla que campa
pels carrers de per aquí fora com una ànima en pena, perseguit per
periodistes voltors i insultat per alguns dels qui el reconeixen. Ahir, a
les dues, va arribar a l'estació del Nord de Barcelona; ningú no
sap per què, potser ni ell no ho sap.
M'he
llegit els informes de les autòpsies de les nenes, així com les conclusions dels metges forenses.
He fet un esforç per no odiar els monstres. He tancat els ulls per a
suportar la idea de la brutalitat del sofriment, tan absurd i cruel. M'he sentit buit en
visualitzar l'odi als ulls dels monstres; un odi buit, patètic, de
misèria, de degradació humana. He recorregut, amb ajut del google
Earth, els episodis del crim. He imaginat que viatjava vint-i-un anys
enrere i que arribava a temps a la gasolinera MARI (ara Meroil) per a avisar les
noies del perill que corrien i que aconseguia convèncer-les perquè deixessin de fer autoestop.
Amb
quaranta-quatre anys, Miguel Ricart és més vell que ningú. Sembla que la seva família no vol saber res
d'ell; i damunt del seu cap, hi plana una ombra fosca; el pes d'un
inconscient que és impossible d'ensinistrar. Tothom, fins els que
pateixen psicopatologia social, que probablement no sigui el seu cas,
tenim un inconscient que de vegades plora encara que riguem, que
crida encara que estiguem en silenci; un inconscient connectat a una realitat misteriosa que ens supera a tots i que ens recrimina els
horrors existencials que engeguem, si és que els engeguem.
Miguel
Ricart hauria de parlar; hauria de dir quins noms hi falten a la llista. Al cotxe
blanc a on van pujar les xiquetes, hi havia quatre persones, i només
dues han estat identificades i condemnades. Als cadàvers de les
noies, hi van aparèixer els pèls púbics de fins a set homes; set
homes amb l'ADN diferent als dels dos condemnats. Hi ha com a mínim
cinc criminals, cinc monstres, que passegen pel carrer, amb absoluta
impunitat sense que cap periodista els persegueixi i sense que ningú
els escupi a la cara; Miguel Ricart, per força, ha de saber qui són.
Que ho digui. El seu inconscient li ho agrairà. Parlar és una part
del ben poc que pot fer per assuatjar la situació.
Què li impedeix
parlar? Amenaces? Morir no és greu quan la vida té tan pocs imants;
el greu no és morir-se, el greu és morir-se sense tenir un sentit. Morir-se per a resoldre els dubtes de les persones que van perdre el
que més estimaven (i de la forma més horrible) podria arribar a ser
una mort amb sentit; i al capdavall, si amenacen algú amb matar-lo
si parla, qui pot assegurar que no el mataran perquè no parli?
Aquest home hauria de parlar. I és cert que ell diu que és
innocent, però em costa de creure. M'he llegit les seves
declaracions (les de llavors); fins i tot les he escoltades. Al moment en què les
va pronunciar, reconeixent la seva culpa, no hi havia ningú que li
posés una pistola a la templa, ningú que el torturés, ningú que
el forcés a parlar amb aquell to amb què parlen els acorralats. Estic convençut que és culpable; no pas l'únic, però és culpable.
Corren
molts rumors. Hi ha llibres prohibits. Hi ha el pare d'una de les
noies condemnat per acusar sense proves. Hi ha un informe colpidor
i sorprenent que corre per la xarxa i del qual no parlaré perquè
aquest blog té la mania de reproduir només informacions
contrastades; i en un tema d'aquesta mena, assenyalar com a
sospitoses a persones concretes sense proves és d'una crueltat
extrema.
Etiquetes de comentaris:
Escrits biogràfics,
Notícies
diumenge, 1 de desembre del 2013
Gran èxit esportiu de la nostra família al Cros de Terrassa
Sens
dubte, el dia d'avui passarà a la història de la meva família pels
èxits que han assolit els meus fills al Cros de Terrassa
de Primària.
I el cert és que no ho teníem previst. L'únic que li
he dit al meu fill abans de començar a córrer la seva cursa de mil cinc-cents metres, és que no corregués, que no posés el seu cos al
límit, que es centrés en acabar la cursa sencera i en no corre
riscos innecessaris. Haig de reconèixer que sóc una mica paranoic
i que sempre em fa por que els pugui venir algun atac o algun ensurt
d'aquests que es llegeixen als diaris, i, sincerament, prefereixo que
vagin fent, a poc a poc, i poder després esmorzar tots plegats ben
contents. Però el meu fill, que té onze anys, normalment no fa cas
dels meus consells ultraprudents, i ha acabat la cursa en segona
posició. I el cert és que fa goig veure la seva alegria, tenint en
compte que porta setmanes preparant la cursa i que hi corrien entre
cent i dos-cents nens.
Encara
ha estat més majúscula la sorpresa a la cursa de sis-cents metres de la meva filla, de
sis anys, que mai havia competit, que és extremament
tímida, i que no entén gaire els conceptes "guanyar" i "perdre";
ella només sabia que havia de córrer, intentant de fer-ho més de
pressa que les altres nenes.
I veient-la córrer no em podia creure
que fos ella. Des de les grades, em fregava els ulls per a comprovar
si aquell puntet verd que anava guanyant posicions, amb els cabells
llargs voleiant amunt i avall, era qui em pensava que era.
I ha arribat
gairebé sola i primera a l'última recta. A l'últim, la nena que anava
per darrere d'ella l'ha atrapada, però ella ha tornat a prémer
l'accelerador, i haurem d'esperar a les llistes oficials per a veure
si ha quedat primera o segona, però tant se val; l'autèntica
victòria ha estat seva alegria en veure que li havia anat tant bé
com al seu germà gran i que ens havia sorprès, ja que no ens ho
esperàvem ni de bon tros; més aviat em feia por que es posés nerviosa, per
timidesa, i que deixés de córrer.
En
fi... tot això m'ha fet recordar les curses que fem als estius, ells i jo a la
platja, damunt la sorra, des de fa molts anys, en un entorn natural i
idíl·lic. Tinc gravacions a on el meu fill, amb quatre anys, corre
amb mi damunt la sorra d'una platja solitària de Fuerteventura,
empastifat de sorra i de llibertat; semblava un tuareg.
Continuo
pensant, però, que l'important és l'esmorzar que fem tots junts, i
el sol del diumenge; guanyar o perdre, tant se val.
dijous, 28 de novembre del 2013
La prosa de Fleur Jaeggy. El secret de la seva manera d'escriure.
Frases
curtes, carregades de significació indirecta.
El color de la frase
atorga una significació afegida a la significació literal.
El color
de la frase no depèn del so de les paraules sinó del color que els
objectes i les escenes descrites aporten a l'inconscient del lector.
La
narració no sembla feta per al lector, la qual cosa intensifica
l'interès, però alhora està rotundament feta per al lector, la
qual cosa fa que el lector gaudeixi sense avorrir-se ni embafar-se.
La narració camina per descripcions inesperades poc o gens
previsibles, la qual cosa augmenta l'interès del lector.
No és
políticament correcte, la qual cosa fa que el lector sàpiga,
conscientment o inconscient, que en qualsevol moment pot trobar-se amb qualsevol esdeveniment, i això, evidentment, augmenta l'interès del lector.
.
:
Un relat que recomano de Fleur Jaeggy:
“Sense
destí” dins del llibre “La paura del cielo”
.
.
Etiquetes de comentaris:
Llibres,
Reflexió literària
dimecres, 27 de novembre del 2013
El sarau que s'ha muntat amb la Moreneta fent de caganera!
Imatge de Misburg3014 a la wikipèdia
.
.
Davant
del sarau que s'ha format pel fet que hi hagi caganers de la Moreneta, he fet una entrada al facebook que reprodueixo al blog
perquè no es perdi:
La
mare de Jesús feia caca. Jesús feia caca. El papa fa caca. El rei
fa caca. Fins i tot el president Obama fa caca. Tots som iguals. Fer
caca no és pecat. Fer caca és natural. Fer caca és sa. Fer caca és
un acte tan noble com menjar o respirar. Fer caca ens torna més
entranyables i reals, perquè ens mostra sense la disfressa de
falsedat amb què el protocol occidental ens falseja. Visca fer caca!
Santa Maria, mater cagatoris, ora pro nobis!
Al
meu parer, amb les figuretes de la Moreneta fent de caganera, no hi ha
intenció de ridiculitzar. Cada Nadal es fan caganers de tot i de
tothom, amb molt de "carinyo"... Si haguéssim de reprimir
totes les expressions que poden molestar a algú alguna vegada, no
podríem viure. Els caganers, de qualsevol figura, són simpàtics i
inofensius. Fer caca no és humiliant ni degradant. El
caganer del pessebre no és un símbol de befa o de burla sinó una
figura entranyable que ens recorda que tots estem lligats i units a
la terra, que tots caguem, que tots som persones... La relació
mental que molts dels que s'escandalitzen trenen entre fer caca i fer el ridícul és fruit
d'una educació burgesa i carca, plena de protocols i formalitats artificioses, que dibuixen les persones com si no
caguessin, com si no tinguessin cos, com si no fessin l'amor per
tenir fills, com si els nens vinguessin de París, com si ningú es
tirés pets. Ara bé, és cert que per enfortir determinades creences
mitològiques i doctrines de grup, inventar-se enemics i menyspreus
va força bé; crea lligams i seguretats.
Bo i que defenso el respecte a totes les sensibilitats, m'agradaria diferenciar entre les agressions indubtables i volgudes contra les persones, ni que siguin verbals, i qualsevol altre acció lícita que no fa mal a ningú i que representa una opció de llibertat més de les moltes que les persones tenim.
No
és el mateix posar un caganer de la Moreneta que insultar les
víctimes del terrorisme. No és el mateix saltar al carrer que fer apologia del nazisme; tot té un límit.
Tot i així, és
impossible i insà viure pendents contínuament de reprimir qualsevol
expressió, tradició o llibertat que pugui ofendre a algú, quan no és clar que hagi de ser així; sempre
hi ha algú que s'ofendrà pel soroll de la pluja, per l'olor de
terra mullada o per la lletjor del meu rostre.
I
haig de dir que la gent que s'escandalitza de tot em desperten molta
tendresa, perquè jo mateix quan era jove n'era un d'ells, i n'estava
convençut; cadascú defensa amb sinceritat allò en què creu.
Per
tot això, i reconeixent els límits de la llibertat que mai no s'han
de traspassar, faig d'un reguitzell una llista improvisada de tot
allò que no podríem fer, que no ens deixarien fer els escrúpols o les
lleis o les normatives diverses... si visquéssim obsedits en tot
moment per no molestar mai ningú fos qui fos aquest algú...
...i
em surt que no podríem vestir-nos com ens vingués de gust, que no
podríem fabricar caganers, que no podríem fer-nos petons en públic,
que no podríem dur els cabells sense tapar en passar per davant
d'una mesquita, que no podríem estirar-nos en un banc d'un parc a
fer una dormideta, que no podríem du la roba escotada si no
tinguéssim un tipus de model, que no podríem escriure històries o
relats que posessin en dubte la moralitat dels personatges religiosos
de qualsevol creença, que no podríem parlar en català en presència
de castellanoparlants, que no podríem pronunciar mai les paraules
cul pet penis pit vulva, caca, pis, que no podríem crear obres
pictòriques o fotogràfiques amb plena llibertat creativa i sense
censura, que no podríem manifestar el que pensem si el que pensem és
subversiu a ulls d'algú o incita a la revolta o a l'agitació
social, que no podríem cantar a la dutxa per no molestar els veïns,
que no podríem escoltar La Trinca ni cantar bona part de les seves
cançons, que no podríem caminar pel carrer de pressa, ni a poc a
poc, sinó que hauríem de fer-ho al ritme que marca la majoria
cívica i respectuosa, que no podríem comprar per al nostre despatx
cadires diferents a les de la resta de l'empresa o institució on
treballéssim, que no podríem posar testos d'un altre color al balcó
de casa, que no hi podria haver platges nudistes, que no hi podria
haver mesquites a Catalunya, que no hi podria haver esglésies
cristianes a l'Iran, que no hi podria haver dones amb els cabells
deixats anar al Iemen, que no podria dur ningú minifaldilla, que no
hi podria haver rostres arrugats de vells mig nus de l'Índia a les
portades de les revistes religioses ni que fossin missioneres, que no
hi podria haver dones amb mocador al cap, que no hi podria haver
cartells de carnestoltes, que no hi podria haver moltes de les
disfresses que hi ha als carnestoltes, que no podria existir el
programa de TV3 Polònia ni el Varsòvia, que no podríem manifestar
el nostre amor en públic a persones del mateix sexe, que no podríem
parlar de tu als avis, que no podríem anar amb barret a dins de
segons quins edificis, que
no
podríem anar sense barret a dins de segons quins edificis, que no
podríem trepitjar l'herba dels parcs, que no podríem saltar pel
carrer ni que ens hagués tocat la loteria ni que ens adonéssim
sobtadament del privilegi de ser vius, que no podríem enamorar-nos
d'una persona d'una altra raça, que no podríem dir que el rei caga
o que s'equivoca o que comet un delicte, que no podríem resar mentre
mengem, que no podríem menjar mentre resem, que no podríem creuar
les cames en un temple, que no podrien, les dones, dur pantalons, que
no podrien, les monges, liderar un moviment social que busqués el
canvi del sistema vers una major democràcia i justícia, que no
podrien els que fan de Crist a la passió aparèixer nus damunt de la
creu, que no podrien els sense sostre dormir al carrer, o en un banc
d'un parc, i que, per tant, serien multats per fer-ho, que no
podrien, els qui no tenen casa, pixar rere un arbre... i podríem
continuar... i vull afegir que totes aquestes coses que no podríem
fer i que he escrit més amunt són casos reals, que alguna vegada
han provocat l'enuig i l'escàndol d'algú...
Sempre
dins dels límits de la dignitat humana... LLIBERTAT!
Etiquetes de comentaris:
Crítica social,
Tolerància
diumenge, 24 de novembre del 2013
Només els que fan allò que estimen per allò que estimen contribuiran, sense cercar-ho, a embellir la Terra.
Hi
ha qui dels detalls lluminosos, que només poden despertar alegria o
indiferència, en fa causes acarnissades; com si el ser o no ser de la
humanitat pengés d'un fil, i com si depengués del triomf d'aquella
causa aconseguir que el fil no es trenqués.
Ens
ho podríem mirar amb uns altres valors; els detalls lluminosos hi
són per a fer-nos feliços; o per a prescindir d'ells si no ens
abelleixen.
No
sé si m'explico. Imaginem un pare que va a veure a jugar a futbol el
seu fill; aquest pare hauria només d'alegrar-se, tant si el seu fill
guanya com si perd, tant si juga bé com si juga malament; perquè el
futbol és un detall lluminós, és un regal que no es mereix, un “a
més a més”, una porta a l'aprenentatge i a la il·lusió; al
futbol, com a tots els detalls lluminosos, només s'hi guanya, només s'hi pot
guanyar.
El
mateix podríem aplicar als premis literaris; que ningú se'n faci
mala sang si no guanya; tant si és un repte com si es tracta del
Premi Sant Jordi; que ningú s'enfonsi un bri si convoca un repte i
només se li presenta un relat a concurs; que ningú perdi ni un
segon de son si un relat que escriu no agrada a algú, fóra mala
senyal si agradés tothom, i el que compta de debò és que t'agradi
i que t'ompli a tu, que l'escrius. I, podria dir encara més: de
vegades, quan no agrada a determinades persones és senyal (per desgràcia) que has anat
per on volies anar.
Igualment, no té cap mena d'importància si una
cançó que has cantat no ha satisfet, o si un estil o una indumentària que has gastat ha fet enfosquir la ganyota d'un carca; o si el teu aspecte o
presència no ha agradat a algú... Escrivim per gaudir, cantem per
gaudir, ens vestim com ens agrada per gaudir, expressem la nostra
identitat amb tot el que fem i estimem... per gaudir. I ho fem a la
llum del dia o a la foscor de la nit, pels gats, pels esperits o per al president de la República Federal d'Alemanya; i només hi podem guanyar; només hi ha premi.
A la vida,
si hom és lliure, només hi pot haver premi; perquè gairebé tot el
que fem és creació; detalls lluminosos que no han estat fets per a
ser jutjats, sinó per al gaudi de qui els crea, per a expressar la grandesa d'estar vius.
El problema apareix quan algú du a terme els detalls lluminosos per aconseguir un
prestigi o una fama que esdevenen esquers d'una ambició contraria a
l'espontaneïtat natural. Recordo un conegut que esquiava amb mi, i amb d'altres companys, i que quan ell mateix no aconseguia fer-ho tan bé com desitjava, s'amargava profundament; i el que és pitjor, si s'adonava que la resta de companys no ens exigíem prou pel que feia a esquiar cada cop millor, ens ho retreia i ens menyspreava.
L'actitud de cercar una perfecció i una
valoració excel·lents per part de la societat en tot allò que fem i estimem,
en comptes de fer i d'estimar les coses per a sentir-nos bé nosaltres, és
contrària a les lleis de l'existència i contribueix al podriment
lent i subtil de la felicitat. Només els que fan allò que estimen
per allò que estimen contribuiran sense cercar-ho a embellir la
Terra; i no pas pel fet de ser fidels a uns cànons imposats o a una
excel·lència tirànica, sinó perquè seran persones més felices,
més humils, menys ambicioses, més naturals, més alegres...
dissabte, 23 de novembre del 2013
El nostre som nosaltres
.
...
Tot pel
sedàs dels diners: els somnis. el coneixement, la ciència.
Tots de
genolls front d'un poder que ens sedueix, que ens promet la vida i la
pervivència.
Però tot, a tots, d'un glop, se'ns en va;
i ens adonem
que som fulles caient al sòl d'un bosc;
el nostre
color va embellir un temps el cap d'un arbre noble,
i va gaudir
amb la puresa dels raigs d'un astre que és de tots.
Sols fulles,
en un arbre
més d'un bosc dels molts que en aquest planeta preciós intenten
ser.
Tot sembla
mesurat pels propietaris de les idees irrenunciables
amb què
dogmatitza la societat del seny.
Teu, meu,
seu, imprès amb segells pomposos
a contractes
que aspiren a ser eterns
en un
univers que dura un instant;
com
l'escultura de l'aigua a l'eternitat del moment
en què vola
i se sosté desplaçada per un xoc inesperat.
La propietat
privada dels objectes, dels sons, de les muses,
fins i tot
del temps, de la imaginació, dels mètodes,
del
coneixement, dels medicaments, de la salut,
dels
llibres, de la ciència, de tot...
Ens amoïna
perdre el que ens ha estat regalat com un do,
perquè fins
l'esforç que ens ha estat permès d'exercir
és un regal
gratuït d'una natura indominable.
El nostre
som nosaltres, la resta és buït;
si no és
donat, és perdut;
arrapar-se a
la propietat del que per natura ha de fluir,
i servir, i
moure's,
és una
forma paràsita de fugir del nostre,
que som
nosaltres.
Etiquetes de comentaris:
Articles filosòfics,
Crítica social,
Poemes
Subscriure's a:
Missatges (Atom)







