El bar de l’hospital. Les nou del matí. Vuit persones en taules separades. Perfils diversos. Algunes senyores grans, gent jove, algú madur. Impera el silenci i el so de la cullera remenant el cafè. Són destacables les mirades; la mirada de cada persona: distant, capficada, seriosa, espantada… A cops amb un punt de tristesa. Són mirades que reflecteixen actituds autèntiques, sense impostures; pensaments essencials; pensaments de debò, que elabores quan et topes amb allò que és essencial, allò que de debò té importància; i, senzillament, oblides tota la palla, tot allò secundari que massa vegades convertim equivocadament en fonamental.
Els pensaments de debò són els que no neixen de la visceralitat política o ideològica, ni de la mentalitat de classe o de gremi. Els pensaments de debò són els que es tenen de debò tot i que no hi hagi prou coratge per dir-se’ls potser ni a un mateix.
Per contra, quan marxo de l’hospital i surto al carrer, arriben veus hipnotitzades pel miratge de la quotidianitat. Escolto una persona, ornamentada i enervada dins del seu rol social i dels seus instints laborals, territorials, socials… Parla de mocadors i gorres prohibides a l’escola, i de com no s’endureixen prou les normes d'indumentària. No puc evitar comparar aquesta actitud falsament segura, que no es fonamenta en l’essencialitat, amb allò que tenien a dins les persones del bar de l'hospital. Penso en quimioteràpies, en dependències, en solituds, en atzucacs construïts per una malaltia que no dialoga… i en les mirades que tot aquest ventall de sofriment suscita… El dolor neteja la visió.
Raono l’absurd de preocupar-se i d'imposar la manera com guarnim el nostre cap com si tingués algun sentit essencial. Aquesta pretensió d’essencialitat és intrusisme intel·lectual, esnobisme absurd, disfressat de pedagogia o de moral. I desitjo piscines amb burquinis, amb nudisme, amb triquinis, biquinis, monoquinis, banyadors de iaia, amb calçotets sota el vestit de bany, i amb qualsevol indumentària o no indumentària que l’usuari desitgi; sempre que la bona higiene es conservi. I en molts altres temes em fa l'efecte que la norma hauria de ser "Fes el que vulguis" mentre no sigui un mal cap a ningú i sigui lliure.
I en molta xerrameca que se sent, penso: quanta ximpleria! Quantes discussions sense sentit!
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada