“És el meu amic. Camina fatxenda al meu costat. Em proposa d’entrar en una botiga de roba barata. Riu d’una manera estranya. Sembla molt feliç. M’estranya que em proposi de visitar aquest comerç, perquè ell sempre es vesteix de marca.
Un cop a dins comença a revisar la secció dels mitjons.
-Mira, mira, mira! -i esclata a riure. Plora de riure, assenyalant uns mitjons blancs -. Segur que els matats se’ls posaran amb sabates de mudar! -continua rient -. I has vist el que valen? Però com és possible? Si valen més les llaminadures! La gent que compra aquí, tan fotuts estan? -i riu més, fins a plorar.
No l’agafo. Em sento tan sorprès que no sé com reaccionar. Ell em critica diferents persones que veu remenant roba.
-Mira aquella tia… -segur que sota el vestit porta unes calces blanques de cotó amb foradets, d’aquelles que valen una merda! -i torna a riure.
Després s’entreté amb les sabates. Diu quatre parides sobre la qualitat del plàstic que imita la pell, el disseny forçadament rococó, i el preu irrisori. Prejutja la patètica misèria dels clients potencials.
Començo a entendre per què ha entrat en aquesta botiga, i sento ganes de perbocar. Penso en les persones que no fa gaire he tractat al Raval i m’adono de la seva immensa dignitat.
Surto de la botiga amb un amic que és menys amic; xocat per la buidor humana de la seva ment. Penso que segurament ve d’una família que es va enriquir de cop; i tot va coincidir quan ell començava a comprendre el món. Desitjo que algun dia senti vergonya de l’episodi d’avui i d’altres que no dec conèixer.”
Ho vaig escriure fa més de trenta-tres anys. El meu amic va deixar ben aviat de ser el meu amic. Potser no ens vam allunyar per l’anècdota de la botiga de roba. Van ser un munt de petites grans coses. De tant en tant ens creuem i ens saludem sense més ni més. Les converses, ja llavors, no acabaven sempre bé; ara no sé què passaria. Crec que li va bé a la vida. Jo tampoc no em puc queixar fora dels pensaments funestos que esvaeixo com puc i dels que ja he escrit algunes vegades. Però ja llavors, i encara avui, em sento enamorat de la gent que no té diners per escollir les peces més cares, i trobo una bellesa especial en la seva manera de vestir, i en com organitzen totes les seves coses. Em fascina el Raval, em fascina la gent que només es tenen a ells mateixos, i faig tot el possible per gastar el mínim en tot, i sempre marques desconegudes. Vull que si algú se sent atret per mi, sigui per mi. No vull ser com el meu amic; em sentiria lleig i buit.
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada