Des del palau del rei, es veu la vida amunt i avall. Els colors dels vitralls em fan veure el món no pas com és ell sinó com és el meu palau. Enyoro el brogit, les olors, els sorolls del carrer, l'anonimat, la imperfecció del que és real.
Potser una bona definició de "real" seria allò que té imperfeccions. I el que és real és el més bell, i ho necessitem amb avidesa. La imperfecció podria ser fins i tot el que ha produït el miracle de l'existència de les coses.
Fins i tot, la bellesa més sublim ho és perquè té imperfeccions, asimetries, formes que escapen a la previsibilitat de la nostra petita ment limitada, tan creguda com és ella. La imperfecció podria ser també allò que contradiu una excessiva simplificació de la realitat, allò que assenyala una realitat més complexa i profunda; i també més bella.
Des del palau del rei, em decideixo per la imperfecció preciosa de la vida i el seu moviment.
Després de pensar molt, arribo a la conclusió que no sabem organitzar-nos sense l'existència de diners perquè som animals. Ens pensem que els animals són les altres espècies perquè no constitueixen civilitzacions, no negocien, no creen, no construeixen... I alguns, molts, arriben a assegurar que nosaltres no som animals, que entrem dins d'una altra categoria. Trigarem uns quants segles a adquirir la capacitat de copsar-nos amb objectivitat. Si necessitem un element material o virtual que adquireixi el valor del treball per bescanviar-lo per productes i serveis, i si sense aquest element, no ens movem; de debò, som animals. Actuem motivats per la necessitat de recursos; és el que ens aixeca del llit encara que, romàntics com som, fem l'esforç de creure'ns que ho fem per servir a un somni o a una causa.
Això que dic no és universal, no tothom funciona així, però sí que ho fa el gran gruix. I els que no ens movem per diners passem per excèntrics, i a voltes, insolidaris.
Les formigues segueixen un fil invisible adherit a la terra, i per això van tan segures seguint les seves fileres; probablement no veuen ni els colors, a tot estirar, llum, ombres i moviment; en tenen prou amb algun estímul olfactiu molt poderós i són capaces de deixar un rastre olorós. Són sordes, però detecten les vibracions mecàniques del so. Tot això ho explico perquè no està descartat que tinguin o facin servir diners, o el seu equivalent, que seria alguna mena d'informació olfactiva, o tàctil, que els ajudés a esbrinar si un individu ha aportat prou a la comunitat per a tenir dret a viure o a adquirir algun recurs. Totes les bèsties funcionem per interessos com a valor decisiu; només alguns humans juguen a ser alguna cosa més, com els nens petits que juguen a ser grans.
I tot això em sap greu, perquè en el meu joc d'intentar ser gran, en algun moment, he cregut de debò que ho érem, però em penso que encara estem creixent.
Recordo, ara ja fa uns quants anys, quan vaig descobrir aquesta interpretació a YouTube. Era una època en què YouTube no limitava la recerca de vídeos publicats als més vistos o als més valorats com ara; abans, existia la possibilitat de cercar els més recents de tot el món, encara que només els haguessin visualitzat tres persones; i em va sortir aquesta joia.
Per a mi, potser és una de les definicions més perfectes de felicitat: el jardí d'una casa, un grup d'amics o una família, un capvespre, una conversa bonica, una cançó espontània que no busca el lluïment sinó la comunió, i aquesta melodia i aquesta lletra.
La música té aquest sentit: compartir, sentir en grup, creure en realitats que ens superen, esperar allò que sembla impossible, anhelar un misteri que ens supera, descobrir que el bé triomfarà malgrat els cops a la vida i els atacs d'una substància misteriosa que ens fa mal. Hi ha una realitat que ens estima i que es fa present quan uns quants humans, sense proposar-s'ho, sense concretar-ho en pensaments, creuen que es fa present i que és més poderós que la mort.
Com d'implacables o d'inevitables arriben totes les estacions quan toca que arribin; amb tot allò de bo que porten. I de vegades sembla que no acabem mai d'estar contents del tot. A l'hivern, fred i foscor; a la tardor, la llunyania de l'estiu i l'inici d'un curs imprevisible; a la primavera, l'esgotament d'un curs intens i la sang alterada del nostre alumnat; a l'estiu, una calor que ens espanta i que ens deixa sense forces. Com deia el Raimon: al meu país, la pluja no sap ploure.
Alhora, però, són les estacions les que ens regalen l'aigua, l'escalfor, la llum, la consciència del pas dels mesos. A la tardor, la serenor de tots els acabaments, els colors dels últims dies d'un cicle, l'olor de terra i de castanyes, la dolçor del de sempre, els crepuscles que caminen cap a una nit tranquil·la. A l'hivern, el recolliment de la llar, la intensitat de les llums enmig de la nit, el dia que comença a allargar-se malgrat trobar-nos a la nit més estirada i com aquest fenomen ens convida a pensar en la victòria del bé, la bellesa de la neu i de la natura glaçada; la primavera, amb tota la seva força esclatant, que trenca amb el glaç del passat i ho fa néixer tot una altra vegada, els colors de la natura, les flaires del bosc, el poder de la vida per damunt dels enemics que intenten destruir-la; l'estiu amb el triomf del Sol i el mar que es fa amic, els dies llargs, la música a la sorra, l'olor de sal i de pins, el retrobament amb les hores lliures, la família unida, l'absolut on ha de ser.
I cada matí, una alba després del silenci de la nit. I cada dia, un repte i una raó per enfrontar-nos als nostres dracs i als dracs de fora que pretenen devorar-nos. I abans que els dracs de la ciutat engeguin el seu bramul instintiu als rius de serps dels cotxes que s'esforcen a semblar el tot, va bé pensar en la vida com un seguit d'estacions organitzades per construir una bellesa que ens toca d'acabar; hem nascut sense pèl i hem de combatre el fred, sense ollals i necessitem mossegar l'aliment; hem arribat sols, i necessitem abraçades; no sabem de què va tot, i algú ens ha d'assenyalar les raons de l'esperança.
Avui ha parlat de nou l'estranya força maligna de la qual parlava l'1 de maig. És subtil; descansa com una serp, esperant el moment més adequat per atacar. Fa l'efecte ben bé que qui dirigeix aquesta estranya força tingui un exèrcit de soldats preparats per al combat, i que el que pretén és dosificar-los perquè el sofriment sigui constant i sembli no aturar-se.
Davant d'aquesta estranya força, repetiré les paraules d'un esperit que malgrat la seva imperfecció ens deixà un exemple de coratge, de lluita, de flema, d'honor, d'estratègia i de decisió; i que va canviar la història del món:
"Quan Napoleó va passar un any a Boulogne amb els seus vaixells de
fons pla i el seu gran exèrcit, algú li va dir: Hi ha amargues males
herbes a Anglaterra. Certament n'hi ha moltes més des
que va tornar la Força Expedicionària Britànica.
Jo
mateix tinc plena confiança que si tothom compleix amb el seu deure, si no es
descuida res i si es fan els millors arranjaments, com s'estan fent,
demostrarem que som capaços de defensar la nostra illa, de superar
la tempesta de la guerra, i de sobreviure a l'amenaça de la tirania; si cal durant anys; si cal sols.
En qualsevol cas,
això és el que intentarem fer. Aquesta és la resolució del Govern
de Sa Majestat, de tothom. Aquesta és la voluntat del Parlament i
de la nació.
L'Imperi Britànic i la República
Francesa, units en la seva causa i en la seva necessitat, defensaran
fins a la mort el seu sòl natal, ajudant-se mútuament com a bons
camarades amb tot el que puguin.
Tot i que grans
extensions d'Europa, i molts estats antics i famosos, han caigut o
poden caure a les urpes de la Gestapo i de tot l'odiós aparell del
govern nazi, no decaurem ni fracassarem.
Continuarem fins
al final.
Lluitarem a França,
lluitarem als mars i als oceans,
lluitarem amb força i confiances creixents, lluitarem als cels, defensarem la nostra illa, costi el que costi,
lluitarem a les
platges,
lluitarem a les costes dels desembarcaments,
lluitarem
als camps i als carrers, lluitarem als turons.
Mai
ens rendirem, i fins i tot si, cosa que no crec ni per un moment,
aquesta illa, o una gran part d'ella, fos subjugada i acabés famolenca,
aleshores el nostre imperi de més enllà dels mars, armat i custodiat
per la Flota Britànica, continuaria la lluita, fins que, en el bon
moment de Déu, el Nou Món, amb tot el seu poder i tota la seva força, surti al
rescat i a l'alliberament del vell."
Aquestes paraules, cadascuna d'elles, les faig meves en la meva determinació a combatre la força maligna que pretén destruir els valors de la meva civilització, la meva cultura individual, la meva família, i el sentit últim de dignitat i lliurament que representa la meva feina.
Mai em rendiré, i fins i tot si, cosa que no crec ni per un moment, aquesta persona o la seva estabilitat, fos subjugada i acabés famolenca, aleshores el meu imperi de més enllà dels mars, armat i custodiat pel Poder que em Defensa, continuaria la lluita, fins que, en el bon moment de Déu, d'un déu que està per damunt de totes les religions, i que no és gaire amic de cap temple, els principis sagrats de la dignitat humana i de la llibertat, amb tot el seu poder i tota la seva força, surtin al rescat i a l'alliberament de la vida per la qual respiro, treballo i estimo.
Lluitaré a França. Lluitaré als mars i als oceans. Lluitaré amb força i amb confiança creixent. Lluitaré als cels. Defensaré la meva illa, costi el que costi. Lluitaré a les platges. Lluitaré a les costes dels desembarcaments. Lluitaré als camps i als carrers. Lluitaré als turons.
Escrivia fa una estona que sembla que tot el que és seriós, del que fa un individu humà durant la seva vida, posa com a objectiu final els diners. Els qui parlen de "propietat patrimonial de la humanitat", "coneixements públics, universals i gratuïts", són titllats de comunistes o de hippies, com si ser comunista o hippy fos dolent. En aquest sentit, poc ens diferenciem de la resta d'espècies, les quals també tenen l'equivalent als diners: territoris, caça, aliment, fins i tot drets reproductius.
Entenc que hom vulgui conservar i protegir el que és seu, però enriquir-se ja és pal d'un altre paller i ens redueix molt.
Un altre tema seria viure sense seny, sense responsabilitat, donant per fet que el sistema ja preveu que hàgim de consumir per damunt de les nostres possibilitats. Aquest és un error terrible sobre el qual descansa l'estabilitat de l'economia actual. Mai no hauríem de comprar res no essencial que no siguem capaços de pagar al comptat i al moment. Endeutar-se per un plaer és encadenar-se a una imbecil·litat. El fet de deure és un drama, un esclavatge, i si ho has de fer perquè no tens cap més sortida, doncs ho fas, i retornes el deute tan aviat com et sigui possible. Però si el deute és per fer un creuer, en el moment que l'assumeixes, ets un cretí o un ignorant. No hi poso cotofluixos i ho torno a escriure: si el deute que lliurement assumeixes és per fer un creuer, estàs actuant com un cretí o com un ignorant.
Les societats que consideren banal l'endeutament, petit o gran, i que en fan negoci, són inhumanes, no sostenibles, destructives i esclavistes. No tens realment allò que deus. I, almenys jo, només puc assaborir amb pau al cor allò que és plenament meu.
Si tenim la mala sort d'haver d'assumir un esclavatge a causa de l'atzar de la vida, doncs només ens queda lluitar-hi en contra fins a assolir la llibertat; però si l'esclavatge ve de jugar amb els crèdits o de considerar que formen part de la normalitat, aleshores queda clar que ets un cretí o un ignorant.
Quan la feina no la pots fer sense malmetre el teu temps legítim de vida, això vol dir que la feina que tens és excessiva i que pot fer que acabis; aleshores, has de valorar si estàs disposat a acabar, a anar-te extingint com el foc d'un llumí, a anar perdent capacitats, a assumir que, el dia que menys ho esperis, una arteria o una vena es reventerà i tot s'esvairà; tot menys el sofriment dels qui t'estimen. I aquest dia arriba. I quan arriba dius: "Hòstia! Ja està aquí!". A mi, m'ha passat.
Si la feina que et toca fer no la pots fer tota sense fer-la malament, això vol dir que algú no l'ha distribuïda bé, o que has dit que sí massa vegades, o que has confós el ritme de la vida, o que estàs treballant per algú que no treballa tot el que caldria, o tot alhora.
Si la feina que et toca fer no et permet parar, això vol dir que no és la feina que et toca fer a tu.
Desactiva el correu electrònic de la feina fora del teu horari laboral; ni tan sols no et permetis llegir el títol dels missatge, ni el remitent. I si no tens temps de llegir tots els correus en el teu horari laboral, no els llegeixis; perquè això vol dir que la feina que et fan fer està mal dissenyada. Si cal, perd la feina; però no et perdis tu.
El cap de setmana s'acaba el diumenge de matinada. No comencis a treballar diumenge a la tarda, ni tan sols diumenge al vespre. Surt diumenge al vespre; si fa calor, mira les estrelles. Pren-te un gelat, una copa de vi, unes patates braves. Acosta't al mar. La feina ha de ser una estona del teu dia; no permetis que la teva vida sigui només una estona del teu dia. Oblida't de la feina quan no hi siguis; has de tenir-ho tot apuntat per no haver de recordar res quan no treballis; arriba fins al punt de no recordar (quan no siguis a la feina) ni quina feina tens.
Fes la teva feina molt bé; t'ajudarà a fer-la bé l'absoluta convicció que tens una vida, i que la feina no te la destruirà.
El teu cap, "boss", "jefe"... Ets tu. Tu decideixes treballar bé; i et negues a fer-ho malament; per això necessites posar la feina allà on ha d'estar, i per això no li has de permetre que ascendeixi fins a on no li pertoca.
Reuneix-te amb tu. Oi que et fan fer reunions amb altres persones? Oi que en aquestes reunions decidiu qüestions importants? Doncs reuneix-te amb tu. Destria el que pots fer bé. Descarta el que no pots fer. Si no ho pots fer bé, no ho pots fer. Practica el no. Prioritza el teu territori. Només podràs treballar bé, quan puguis treballar en condicions. Revisar la teva salut. Pren el Sol. Escriu. Prioritza la feina que significa un benestar per les persones; oblida't de la feina que respon a capricis burocràtics de gestors que no són conscients dels volums de treball ni de les dificultats substancials de les tasques.
La millor protesta laboral, més que les vagues (que també calen), és no perdre el control de la teva vida; i això et permetrà treballar bé, i exigir unes condicions dignes.
I si cal marxa. Deixa orfe de tu a la gent que no et respecta. Hi ha molts camins. Prioritza el temps als diners. Prioritza la vida abans que la missió. Defensa la teva vida, hi ha gent que la necessita. El planeta, el món, la civilització... està emmalaltint perquè produïm massa i massa de pressa; i perquè hem arribat a donar més importància als productes que a la gent que els fa, i perquè hem arribat a donar més importància als diners que generen els productes que al sentit, utilitat i bellesa dels mateixos productes.
Si no fas tot això, et moriràs sense haver viscut.
.jpg)
