Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Sunday, March 4, 2012

Ningú no esborrarà mai els instants.


Com se'n va el temps! Com se'n va! Si bé a cada instant hi som, en un flux constant de vivències que sovint, com a instants, passen desapercebudes. Els instants, però, que han estat conscients, guspiregen com si sempre hi fossin.
Recordo aquell octubre que moria a Cadaqués; l'any tombava cap a l'hivern.
La llum dels cotxes ens diu que malgrat que la foscor creixi, la voluntat de la persona posa llum allà on hi ha nit; i si la pluja cau, és per a fer més fèrtil la terra i per a escampar flaires de carrer humit i mar grisós que sedueix la terra i els seus fills. L'ahir, a cops, sembla un consol perdut, però no ho és pas; és un tresor al cor que ningú ens pot robar; és una saviesa més, una prova més d'un amor estrany i invisible que ens guia vers fats sorprenents i enriquidors. Avui, encara que no ho sembli, i ni que siguem més vells, és més que ahir, perquè és present, i perquè conté l'ahir i el perfecciona. 
Se'n va el temps, però no se'n va, perquè és aquí; el mateix temps que ahir va contenir Cadaqués, i la pluja, i les boires, i les flaires de la mar, i la llum acarbassada dels automòbils, i el rostre innocent d'un nen petit que ara s'acosta a la preadolescència i comença a preguntar-s'ho tot. Avui hi ha rostres que ahir no hi eren; i Cadaqués encara hi es, i tornarà la tardor; i el mar, si fa no fa, sona igual; i hi ha milers de pobles a la Mediterrània que encara sonen igual, i que continuaran sonant igual tot i que la fúria dels mercats intenti globalitzar el got de vi, el plat d'olives, el temps que es perd, el silenci dels sobretaules, l'olor de fusta vella, l'olor de fusta nova, la taverna, la vorera escantellada, el tabac, la llibertat de morir a poc a poc si ens abelleix, de cridar i saltar pels carrers. 
Vivim un estrany embat en contra de la llibertat dels instants a la Mediterrània; una fúria integrista de perfectes i mercaders que uniformitzen la vida, esborrant els instants en benefici dels dies i dels anys, que corren amb un nom nou que no té lletres, que té xifres i preu i perfil de qualitat.
Ningú no esborrarà mai la Mediterrània. Ningú no esborrarà mai els instants.

1 comment:

Carme Rosanas said...

Ningú esborrarà mai els instants, mentre els pouem recordar...

Jo que col·lecciono moments, que m'agrada recordar-los i fer-los meus... a vegades m'esgarrifo pensant en la fragilitat de la memòria...

Gaudirem del present, que com dius ho conté tot, també els moments passats.