Triangle

(Relat amb certa càrrega eròtica explícita, publicat a relatsencatala.cat el 21 de novembre de 2006)

En Ferran s'estima la Marta; s'hi va casar fa set anys, i amb ella han arribat a aquest món tres nenes precioses que quan li diuen papa li fan saltar el cor; però la carn de la seva dona ja no li desboca el cor. Ara, en Ferran no es pot treure del cap l'Eva, la noia del cul amb forma de cor, l'àngel bru de cintura estreta i malucs amples a qui en aquests moments envesteix sota dels llençols d'un hotel de carretera. L'envesteix i la penetra com si en cada embat li anés la vida. Alhora, però, el remordiment de la traïció, com un corc, li engega un rosec que no sap ignorar. I malgrat tot això que viu per pròpia elecció, no se sent feliç.

Cal advertir, també, que en Ferran no estima l'Eva; només adora el seu cos.

L'Eva s'estima tant en Ferran... que no pot negar-li res; el coneix des que tots dos eren petits i el vol tenir a prop tota la vida; per això és on és, per això deixa que el membre erecte i encès del seu amic la perfori com una trepadora, per això es troba a quatre grapes en aquesta habitació rònega mentre el melic d'en Ferran li repica les natges. L'Eva, però, no el desitja; s'hi lliura per a fer-lo feliç; però ella no se'n sent de feliç, i no sap per què.

No sap per què, perquè té la Marta. L'Eva necessita la Marta: sentir com s'estremeix cada vegada que ella li acaricia la perla del sexe amb la llengua embogida; escoltar-li l'esgarip amb què acaba cada orgasme, com un trèmolo sublim que mai no havia sentit en ningú.

La Marta, però, encara que s'estima l'Eva amb bogeria, no sent res quan fan l'amor; i això la desespera. Fingeix els crits per a fer-la contenta. Des de l'adolescència han compartit intimitats, s'han sortejat els nois, s'han fet costat en els moments difícils. Per això la Marta deixa que l'Eva li ho faci tot; i a més, reconeix que s'estima més l'Eva que el seu propi marit, en Ferran, que la fa gaudir com mai ningú no l'ha fet gaudir, però com a company no el suporta; l'aguanta només per les nenes, i pel plaer indescriptible que paradoxalment li provoca quan la munta. 

La Marta tampoc no se sent feliç i li fa molta ràbia escoltar les rialles dels veïns: quaranta anys de fidelitat apassionada, sense aventures, sense bogeries, només tots dos, i l'alegria els surt dels ulls. La Marta està convençuda que si visqués com els seus veïns no se sentiria realitzada; potser per això es resigna a fer tot el que fa. 

La Marta, cal dir-ho, no sap què senten ni què pensen ni en Ferran ni l’Eva, tot i que es pensa que ho sap; en Ferran no sap què pensen ni què senten ni la Marta ni l'Eva, tot i que es pensa que ho sap; l'Eva no sap què pensen ni que senten ni el Ferran ni la Marta, tot i que es pensa que ho sap. 

.

.