Voldria dir mots que fessin felices a totes les persones. Voldria viure estimant tothom. Voldria que el meu pas per la Terra la deixés una mica millor. Sovint, no puc. Hi ha gent que es pensa que no vull, però en realitat no puc. L'ictus de fa cinc anys em va deixar unes nafres invisibles que hi ha persones que no accepten, perquè em veuen parlar, caminar, raonar... I es pensen que no vull, quan en realitat no puc.
Em fallen les forces, la concentració, de tant en tant el raonament. No puc aixecar massa quilos! No puc sostenir una reunió massa estona. No puc interaccionar quan hi ha crits o nerviosisme. No és que no vulgui o que no m'agradi, és que no puc.
Tot això no es nota, em veuen somriure, parlar, afirmar frases interessants, escriure més o menys bé, moure'm... No perceben el formigueig a la banda dreta del cos, ni el soroll constant que sento, ni totes les ocasions en què haig de parar. És més senzill dubtar del meu món invisible i acusar-me del que sigui que qui m'ataca sent necessitat d'acusar-me. És més fàcil quedar-se amb la versió de qui s'expressa més.
Voldria que, tot allò que faig, servís per millorar la vida, per regalar pau a totes les persones, per arreglar el que està trencat, per ajudar a comprendre a qui li costa saber fer una arrel quadrada com es feien abans, per trobar sentit a l'existència a qui no té mai els pares a casa o a qui té por del futur. Voldria ensenyar a fer cine a qui estimi el cine.
Recordo un temps, quan érem nens, en què tot era més senzill; ara toca caminar per dreceres angostes, i no deixar mai d'agrair aquest privilegi de ser encara que hi hagi boires i amenaci tempesta. Potser el cel s'obrirà, sortirà el sol i ens podrem acabar banyant a la platja.
Voldria que, arreu del món, algú mirés aquest sol que ara veig, reflectit per tot, i que se sentís tan bé com em sento jo ara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada