Retorn als orígens. Cala Jugadora. Cap de Creus.

Retornem, de tant en tant, a l'origen de la llibertat, a la pàtria de l'ésser humà, on l'empremta de l'univers dibuixa poemes de déus silenciats.

Res no és estàtic. Tot canvia. Als espais en què ahir hi érem sols, avui una bonior d'Homo sapiens s'hi atansen no sempre amb prou esperit per a respectar la natura tal com és. La natura cal respectar-la no tan sols perquè aquesta actitud és la millor per l'Homo sapiens, sinó pel valor de la pròpia natura, per ella mateixa; i de retruc la nostra espècie se'n beneficiarà.

Som un fruit més de la Terra i, en conseqüència, de l'univers. La nostra identitat està lligada al verd taboll de les oliveres, al tremolor frenètic de les fulles batudes per la tramuntana, al blau plumbi de les boires que sallen damunt d'una mar matisada de crespons blancs. La forma del nostre cos, les connexions del nostre cervell, la capacitat perceptiva dels nostres sentits, el món que dibuixa la nostra ment... tot brolla del paisatge d'on hem sorgit. Podrem elucubrar teologies carregades de mites i de suposades lògiques metafísiques; la realitat té color de mar i tast de salabror; la bellesa és un racó de costa que roman, amb esforços increïbles, avui, si fa no fa, igual com era fa dos-cents mil anys; la bellesa és un cos nu i innocent que busca el sol, que busca el mar, que busca l'instant present enmig de les llesques de tenebror que malden per impedir-li-ho; la bellesa és una consciència que estima sense por, amb l'autèntic significat del verb estimar. 

I a l'hivern, quan el cos es protegeix dessota teixits trenats per la tècnica de l'Homo sapiens, el vent ens abraça amb una força especial, enyorant potser el contacte amb nosaltres; i el brum de les onades ens saluda, ens retroba i ens estima. Tota la potència de l'univers embolcalla, com una mare tendra, l'ésser dels qui estimen la natura per ella mateixa.

Cap de Creus; desembre de 2010.

Escriure o volar de nit.

Escriure és com volar en un avió dels anys trenta: ho fas sol, i de vegades de nit; i ho fas perquè t'apassiona, perquè estimes escriure, perquè necessites sorprendre't amb allò que el teu inconscient suggereix a la teva veu interior. Ho fas perquè des de petit t'han atret d'una manera estranya les llibretes encara no estrenades, l'olor del paper, els dibuixos de la ploma o del bolígraf traçant mots que d'aquí a unes hores esdevindran reveladors per a tu mateix i no els reconeixeràs com a teus.

I, mentre escrius, igual com els antics aviadors, passes per damunt d'oceans negres, de muntanyes perdudes envoltades de tempestes de neu. I ets allà dalt, tu sol. I ningú no t'aplaudeix. Fins i tot estàs convençut que gaudeixes més quan no et reconeixen, quan l'escriptura és pura i nua, quan escrius per tu, i potser pel teu fill d'aquí a unes dècades, o pels teus néts, o pels néts dels teus néts, quan t'estalvien la petita i ridícula glòria dels premis i la falsa i balmada eufòria dels diners. Els reconeixements emfarfeguen. Les felicitacions creen incomoditat; dibuixen falsos miratges, destorben el plaer de la solitud del cel damunt de la tempesta. Ets allà dalt, amb l'avió, perquè estimes la nit i el cel i la dolça sensació de sortir de la tempesta i trobar-te, a sota, la calidesa dels llums de les llars; cada espelma en la nit, el far d'una tendresa.

"La idea d'Europa" d'Oscar Intente, es representa aquests dies a "Círcol Maldà"

Fa unes setmanes, us parlava d'una representació teatral deliciosa, d'aquelles que et fan venir salivera a la boca de l'esperit i de la raó. “La idea d'Europa” d'Oscar Intente, que esdevé un poema d'amor a l'ànima de l'Europa de sempre, un cant a la identitat europea, amb tota la seva diversitat, i amb tota la força del seu poble, de la seva gent, i de les seves idees: al voltant del cafè i de les melodies.

Ara, novament, des de l'1 de desembre fins al 29, teniu la oportunitat de gaudir d'aquesta representació al “Círcol Maldà” per un preu força assequible. No us perdeu el goig de viatjar per Europa, pel temps, per la raó i pels sentiments, sense aixecar-vos de la butaca. Conèixer Europa és conèixer una mica més el nostre origen i la nostra identitat.

Círcol Maldà.

La idea d'Europa, d'Oscar Intente.

L'estil del Barça de Guardiola és l'aplicació del Modernisme Gaudinià al futbol.

Avui, amb el vostre permís, i com a homenatge a un equip que està assolint uns nivells de qualitat que mai no s'han vist a la història del futbol, repetiré el post que vaig escriure el 26 de setembre de 2009, perquè continua sent igual d'actual, potser encara més actual avui, que no fa un any.

Hi ha puristes que consideren el futbol com una activitat humana inferior, que no es pot comparar a l'arquitectura, a la música o al teatre. S'equivoquen; la creatividad humana es manifesta en totes les activitats. I existeix una harmonia entre la manera de ser i la manera de viure, entre la manera de pensar i la manera de crear una "bellesa" que pot plasmar-se en una columna, en una catenària, en un arc... o en una manera de fer futbol. Josep Guardiola és, en el futbol, (i la història ho confirmarà d'aquí a unes dècades) el que Gaudí fou en l'arquitectura. I malgrat que hi hagi qui s'esquinci les vestidures per això que acabo d'escriure, ho afirmo convençut, perquè el joc que va desenvolupar el Barça ahir, el que ha desenvolupat al llarg dels últims anys, és d'una dificultat extrema, d'una qualitat que frega la perfecció, i d'una intel·ligència estratègica que traspua una bellesa estètica similar a la de les columnes gaudinianes; una força natural conduïda per un esperit de bellesa i força combativa, amb l'alè de la modèstia, del respecte i de l'esportivitat.

Hi ha una similitud entre les línies d'inspiració modernista de l'arquitectura i les línies d'inspiració o d'estratègia del futbol Guardiola/Cruyff: triangulació, geometría natural, velocitat natural, esperit d'humilitat i de glòria alhora, bellesa, recerca de la bellesa sense renunciar a l'efectivitat de l'estructura; millor dit encara: la mateixa bellesa de la força natural que triangula i que corre esdevé l'estructura més efectiva. L'estil de Guardiola és l'expressió del modernisme gaudinià en el futbol.

Ja no m'embolico més i us deixo amb "La república de Josep Guardiola":

¿Es pot parlar de futbol des d'un punt de vista científic o filosòfic? Quan es parla del futbol de Josep Guardiola, sí. El sistema introduït per l'actual tècnic del Futbol Club Barcelona és alguna cosa més que un sistema; no és una manera de jugar més, no és una altra proposta estratègica de les moltes que al llarg de la història d'aquest esport s'han posat de moda; és, sens cap mena de dubte, un canvi de règim en la manera d'entendre la manera de jugar. Jugar senzill, jugar ràpid, jugar precís, jugar efectiu, jugar creatiu, triangular, avançar, no perdre pilotes, no fer passades a l'atzar, fer-les bé, fer-les de pressa, fer-les al lloc, al punt precís, no confiar en les grans curses de les estrelles mediàtiques (bo i que si en algun moment convenen, benvingudes siguin).

Quan l'estrella no és un nom sinó el joc d'un equip, el joc que acabo de descriure, no ens trobem davant d'una oligarquia de joves milionaris que s'exhibeixen, sinó davant d'una república d'artistes del futbol que es fan iguals al primer toc. Quan el futbol és el futbol de Josep Guardiola, les estrelles són tan efectives com els qui han pujat del Barça B, o com els qui no tenen el carisma dels "catxés" més elevats. El futbol ràpid els iguala a tots, els fa a tots grans i senzills alhora, déus i humils, perquè si els déus són de debò només poden ser humils, i la glòria de l'estrellat passa, de cop, des de les figures fins al conjunt del grup, vers el grup de companys que treballen a l'encop per un únic objectiu sense protagonismes estèrils i banals. Aquest sistema, però, no frustra pas la qualitat individual, que sovint es manifesta davant l'àrea del contrari. La república de Guardiola permet l'art dels qui quan cal han d'actuar sols, recolzats per un exercit de soldats (tots ells igual d'importants) que condueixen la pilota allà on ha d'anar, ni un mil·límetre més lluny, ni un mil·límetre més a prop, i ben de pressa. És per això que aquest nou canvi de règim dins del futbol és art, art major, tan valuós com la música, com la literatura, com l'arquitectura modernista. La república de Guardiola trena un futbol que com el jazz, el flamenc, o la dansa clàssica exigeix el misteri de la inspiració i la tècnica dels qui treballen molt, dels qui treballen cada dia, sabent que són mortals i que també poden perdre.

Felicitats i per molts anys!

.

Solucions al fracàs escolar (II). Segon objectiu. Descobrir l'estrella.

Quan un viatger avança per camins estrets, a cops amb mal temps, i sovint per pendents i arran d'espadats, li convé posar els ulls en l'estrella que marca la seva direcció; li cal contemplar la seva bellesa, desitjar la seva proximitat, valorar els progressos en el trajecte que ens hi condueix, adonar-se que el viatge, malgrat els sofriments de l'esforç, és un goig, i que el camí ben fet dóna sentit a tots els actes.

Cal comunicar tot això al nen o a l'adolescent que estudia; i fer-ho acomplint dues condicions: fer servir un llenguatge comprensible, i no mostrar-nos falsos en la nostra expressió i en les idees que transmetem.

Si algú pretén aconseguir, només amb la repressió, l'amenaça i els càstigs, que un adolescent estudii, treballi, faci els “deures”, i elabori les estratègies necessàries per a triomfar en el procés d'aprenentatge, que sàpiga que té la batalla perduda. Cal ajudar-lo a descobrir l'estrella, a enamorar-se de l'estrella, a perseguir amb anhel l'estrella. I cal que sigui la seva estrella, no pas la nostra. Cal ajudar-lo a apassionar-se per alguna musa present en el món que l'envolta, o en el de més enllà, alguna activitat o temàtica susceptible de convertir-se en un objectiu professional del futur; i ha de ser el seu objectiu, no el nostre; la seva passió, no la nostra. En alguns cassos aquesta fita serà la d'aconseguir la independència personal, una casa pròpia, una llar, una posició econòmica segura que li permeti viure amb comoditat. En d'altres serà investigar la vida dels cetacis, o les causes de la revolució russa, o la cursa de l'espai, o les últimes tècniques d'entrenament, o les col·lisions del LHC, o els secrets dels sistemes operatius, o...

Cal ajudar l'estudiant a assaborir el gust per la feina ben feta, la immediata, l'exercici realitzat amb polidesa, amb competència, amb rigor, amb creativitat, amb eficàcia. Cal felicitar les petites gestes, els progressos, els avenços, els èxits... L'absurda frase d'alguns adults que es neguen a felicitar allò que consideren “d'obligació” és això: absurda. Necessitem felicitar a qui fa bé alguna tasca, perquè podria no haver-la fet bé. Perquè allò que és rutinari i quotidià té el defecte d'amagar-nos la seva excepcionalitat, el privilegi que tenim de gaudir-ho, i igual com cal celebrar l'existència cada dia, cal felicitar la tasca ben realitzada sempre, per alimentar l'auto-estima de qui viatja vers el seu futur i la seva llibertat. No podem progressar sense auto-estima. Ningú no pot progressar sense auto-estima. Tan necessària és la felicitació com la correcció.

I cal mirar cada dia la nostra estrella, cal que l'alumne aprengui a mirar-la, a estimar-la, a enamorar-se d'ella, a canviar-la lleugerament si descobreix que és un xic diferent, a endolcir-se amb ella quan l'agulló de l'esforç l'enganxi al llit o a la distracció. Cal que l'alumne tingui l'estrella al cor quan s'adoni que la tasca que se li demana és molt més feixuga que un video-joc, i que no hi ha cap més remei que enfrontar-se a una activitat que mai no serà tan divertida com un video-joc. I que moltes vegades l'esforç d'enfrontar-se a una activitat menys divertida que un video joc, acaba sent infinitament més apassionant.

.

.

Et penses que ets molt gran, però encara has d'aprendre moltes coses.

El col·lissionador del CERN va donant els seus fruits. Al llarg dels propers anys tindrem sorpreses, i potser grosses. De moment, una de les últimes informacions és l'èxit d'haver aconseguit crear, al llarg d'una dècima de segon, 38 àtoms d'anti-hidrògen; la primera antimatèria que l'Homo sapiens és capaç de generar i de veure. La comprensió de la natura de l'antimatèria ens pot informar de moltes coses.

Igual com una persona del Renaixement restaria impressionada davant la tecnologia elèctrica o nuclear, o enfront dels avenços en telecomunicacions, nosaltres restaríem impressionats si poguéssim veure allò que mourà les màquines de la humanitat d'aquí a uns quants segles si finalment aconseguim sobreviure com a espècie. Els descobriments del CERN representen, de ben segur, una esperança de progrés en la direcció de la comprensió de la matèria i de l'origen de l'univers, i, de passada, una porta oberta a possibles noves fonts d'energia, a nous mitjans per aprofitar la força de la natura en benefici de la nostra espècie.

A banda de l'obtenció de l'antimatèria, també cal dir que des de fa molt pocs dies (i tal com va explicar el professor Bramon ahir al programa Millenium del Canal 33) el CERN està fent servir ions de plom per a reproduir mini-big-bangs. Si fins ara les partícules que col·lissionaven reproduien micro-mini-big-bangs (per dir-ho d'alguna manera), ara està reproduint mini-big-bangs, i en conseqüència està generant moltes més partícules a estudiar per a comprendre millor la causa de tot.

Aprofito per parlar de la gran qualitat del programa Millenium d'ahir, si bé em quedo prioritàriament amb els mots del professor Bramon. En un altre post, i amb una mica més de calma, parlaré d'actituds científiques i d'actituds que se surten de la ciència a causa de la poca pràctica del “no ho sé”. En ciència la única seguretat absoluta és el “no ho sé”; els altres coneixements poden ser molt segurs, però sempre que ens moguem dins de l'àmbit de les probabilitats; de probabilitats molt elevades potser, però al capdavall, de probabilitats. D'aquesta manera les paraules del professor Bramon em van semblar força científiques. No és cert que les hipòtesis s'acceptin o no s'acceptin; les hipòtesis s'escolten i s'estudien, i algun dia arriben a ser teories, o es rebutgen perquè s'arriba a demostrar que són falses, o continuen essent hipòtesis en estudi; però no són credos, com passa amb la política o amb la religió.

De tota manera, m'agrada recordar les paraules que la mare de la Wendy va dirigir a la seva filla, la Jane, a la pel·lícula Peter Pan, quan aquesta li va dir que no creia en la màgia:

“Et penses que ets molt gran,

però encara has d'aprendre moltes coses”
.

Les persones que estimen, que estimem, el mètode científic hauríem de repetir cada dia aquesta frase. Estic convençut que el CERN ens permetrà d'aprendre moltes coses.

Vol de nit, d'Antoine de Saint-Exupery. "Vol de nuit"

Volem de nit. Enmig de la foscor i del fred. A fora, gemega la tempesta; el vent udola com un monstre desfermat i rabiós. Dins l'avió, petit i atrotinat, titil·la la calidesa d'una petita làmpada esgrogueïda. Brunz el motor, impassible; i aquest brunz tosc i humil ens deslliura de caure a regions incertes, potser no escrites a cap mapa. Travessem serralades clapades de neu i de gel, sense ni una ànima en milers de quilòmetres. Després el mar, silenciós, obscur i llunyà. A cops, la civilització amb les seves llums petites i distants, que parlen tant, que ens diuen tant; el poema de la infantesa; una realitat conscient amagada rere de deu mil màscares de por i de complexos. On ets, home? Ets a la teva infantesa, al nen que ets i que es disfressa de dur. On ets, home? On ets, dona? Dessota milers de vestits que et deformen i que et protegeixen de ser tu, de mostrar-te tu. Som a la nostra infantesa i quan no ho recordem, no ens trobem, no ens trobem...

Volem de nit, i agraeixo a Saint-Exupery el seu petit i intens llibre “Vol de nit” “Vol de nuit”. Com un evangeli. Com un llibre sagrat. Com un text inspirat. “Vol de nuit” és la metàfora de la vida humana, el lent avenç dins la foscor del misteri. L'avió lluita contra ciclons de fum d'atzabetja, en mans de la benignitat de la natura, o del seu destí implacable. Dins l'avió, com dins la persona, la caliditat del cos, de la ment, decidint camins, estratègies, rutes, meravellant-se de la llum del crepuscle que vesteix Amèrica sencera, o tement la incertesa de no saber cap a on es va, i de saber, no obstant, que es va en alguna direcció, per a portar un correu que de ben segur mai no serà tan digne com el valor de la vida del pilot ni com el preu de la seva valentia.

I Saint Exupery, de boca dels seus personatges, que s'intueixen extrets d'una realitat que ell coneixia prou bé, ens deixa gotetes d'una mel essencial, vàlides per a viatgers de la vida, per a mestres, per a pares, per a éssers que es pregunten la raó dels misteris, o que gaudeixen amb el vertigen que neix de la convicció que sempre restaran incògnites inabastables que ho faran tot possible, que ho faran tot miraculós.

Fragments de vol de nit.

Ho diu un pilot opinant sobre les persones que deuen viure a les llumetes de les cases que durant la nit veu des de l'avió:

“Aquests homes creuen que la llàntia només crema per a la taula humana, però a vuitanta quilòmetres d'ells, la crida d'aquest llum ja fa efecte, com si la balacegessin desesperadament, des d'una illa deserta, davant del mar.”

Sobre un pilot:

“Se sabia sòlidament assentat en el cel”

“Hi ha en la multitud homes que passen desapercebuts i que, en canvi, són missatgers prodigiosos. I ni ells mateixos se n'adonen”

Un inspector parlant dels pilots que volen per ell (ho podria aplicar un mestre pensant en els seus alumnes):

“Se'ls ha d'empènyer cap a una vida forta, que comporta sofriments i alegries, però que és l'única que compta”

“Estimeu aquells qui maneu, però no els ho digueu”

“Sóc just o injust? Ho ignoro. Si sanciono, les panes minven. El responsable no és pas l'home; és una mena de poder obscur que no pots ferir mai si no fereixes tothom. Si jo fos molt just, un vol de nit cada vegada seria una probabilitat de mort.”

Parlant d'una persona amb pocs amics i una vida molt avorrida:

“A la vida només li havien estat dolces les pedres”

Sobre el sofriment d'algú, que alhora li permetia crear:

“Si els insomnis d'un músic li fan crear belles obres, són uns bells insomnis”

Em quedo amb una imatge metafòrica del que és la vida. Fabien, el pilot que vola enmig de la nit pels cels de sudamèrica, està envoltat de tempesta. Milers de quilòmetres al seu voltant són plens de ciclons que a la primeria dels anys trenta fan impossible cap mena d'aterratge. Li queda mitja hora de combustible, i no podrà aterrar com a mínim en sis o set hores. Sap que és mort. Està condemnat. Aleshores puja fins per damunt dels núvols i resta més amunt de la tempesta, dessota els estels. Tot és calidesa. Tot és silenci. Per sota un mar de remolins i boires fosques. Per damunt les constel·lacions i la llum de la lluna il·luminant la pel·licula tenebrosa dels núvols negres de baix. Lentament, gaudeix de la bellesa i espera la mort. El que és la vida.

.