A on has anat Joe DiMaggio? Una nació posava els ulls damunt teu. El temps de la joventut és breu, però això no el fa menys valuós. Us penedireu més del que haurieu pogut fer i no vau fer, que de tot allò que vau fer i vau fracassar. Els herois tenen avui un caire estrany, un xic desmanegat, sovint fosc i pessimista com els temps que corren. L'esperança es veu massa vegades coberta per una mena de cortina negra, crosta atzabetja d'orgull i arrogància que s'acarnissa; però l'esperança és més poderosa, i amb la seva escalfor desfà la crosta, i la cortina cau; darrere hi ha un camp verd, un estadi immens, i un jove que torna a copejar una bola amb una eficàcia endimoniada.
Recordo Paul Simon enmig de l'estadi dels Ianquis pocs dies després de la mort de DiMaggio. Els milers de persones de l'estadi van callar, i al centre del terreny de joc, Paul Simon va cantar MrsRobinson. Quan la cançó va arribar al fragment que diu "Where have you gone, Joe DiMaggio?" els aplaudiments i visques van ser eixordadors, era com si Joe Di Maggio hagués tornat, com si continués guanyant, com si els herois de debò, aquells que eren educats, senzills, simpàtics, espontanis, encara existissin.
I avui, al 2020, en aquest món estrany de feixistes, classistes, tradicionalistes, de comunions, bodes i banquets, de creuers contaminants, de musicals, de gent tipa al costat de gent que dorm al carrer, de prohibicions (una rere l'altra), de pors assèptiques a tot, al menjar, al sucre, a la carn, als pastissos, a engreixar-se, als traumes, als mòbils, a les xarxes socials, a l'amistat, a la proximitat, al compromís, a la nuesa, al lliurament, als somnis, al Sol, a les denúncies, a les multes, a quedar-nos sols, a expressar-nos... Por a la por... Por a no se sap què que s'ha de tractar amb píndoles... Avui estem tornant als temps de l'escolàstica, dels dogmes socials, dels prejudicis, de les calumnies acceptades sense revisió, del terror a l'opinió dels altres, de l'angoixa per no triomfar professionalment o per no tenir poder econòmic o per no escalar posicions. Ens adormen les sèries, oferint-nos unes vides que tenen un sabor intens i que compensen potser la pròpia vida, que no és tan seductora. Tenim un paradís de sol a cada parc del nostre poble, un cel blau, i milers d'infants rient i jugant, i vivim com si l'única bellesa la trobéssim al televisor.
En aquest temps estranys necessitem Joes DiMaggios, herois imperfectes que ens deixin respirar una mica, que ens apartin de la ment tantes pors tants corsés que ens encotillen i ens ofeguen la humanitat.
