En cada persona nova que neix, el món és descobert de nou una altra vegada.

Sempre hi haurà gent que opini, jutgi i sentenciï, sense conèixer tots els esdeveniments; la gent som així, necessitem prendre partit i ho fem a favor del que més estímuls positius ens atorga. La veritat parcial no deixa de ser un instrument que sense adonar-nos-en fem servir a la nostra conveniència; el detall és important: sense adonar-nos-en. Els successos estan conformats d'una bonior de fets que de vegades ni recordem del tot, altres vegades sí; fem el que podem, i ningú hi veu prou com per a ser infal·lible en un judici previ i humà, que sempre és incomplet. A la major part de la gent, ni tan sols li interessa la veritat, la seva prioritat és la defensa de les seves posicions.

Vivim en una estranya existència en la qual l'atzar i les lleis naturals decideixen tot allò que no depèn de la voluntat d'una consciència. I això a totes les societats els ha costat d'acceptar, per això s'han inventat uns déus que ja en aquesta vida premien els bons i castiguen els dolents. Davant qualsevol dificultat, fracàs o drama, de seguida apel·len a la justícia divina, que els ha castigat, o que ha castigat algú altre; i quan succeeix un esdeveniment positiu, un triomf, una alegria, ho atribueixen a un premi de la divinitat. Però el fet és que les creus i les alegries existeixen perquè formen part de la vida i no sempre de manera humanament justa. El que acaba passant és conseqüència de determinismes naturals on l'atzar sempre juga un paper. Els éssers humans no coneixem les profunditats de la justícia, ni humana, ni divina, perquè no ho sabem tot de ningú, ni de Déu; per això per a nosaltres, la justícia és impossible, i per això no és lícit que fem de jutges; mai no l'encertem.

En canvi, sí que sabem a on està la bondat. Sabem quan un acte és bo i quan no ho és. Sabem quan ens equivoquem perquè no som capaços d'estimar prou, perquè no en sabem més o perquè no aconseguim canviar la nostra actitud. Sabem tot allò de bo que podem fer, i rarament ens equivoquem en això. L'ésser humà no està dissenyat per jutjar, però sí que ho està per estimar. Un altre tema és que ens faci por, i que no ens atrevim sempre a exercir una bondat que ens exigeix potser actituds heroiques perquè ens crema el record de sofriments viscuts o d'injustícies patides. Però alguna realitat dins nostre ens assenyala a on està la bondat per a la qual estem creats i a la qual algun dia amb tota seguretat haurem d'arribar.

En cada persona nova que neix el món és descobert de nou una altra vegada; valors, riscos, fets històrics, funcionament de la natura, bellesa, perills, bondat, maldat. Tot neix de nou en una nova ment que es configura, i això ha passat des de l'existència de l'ésser humà i passarà fins que l'ésser humà desaparegui. I l'equipatge dels aprenentatges i també de les ficcions de les generacions anteriors i actuals acabarà a la ment de les noves persones que neixen, amb tota la seva riquesa i totes les seves contradiccions. La tasca de desaprendre els errors i d'aprofitar la saviesa és la correcta actitud de tota consciència que apareix i que comença a créixer. Avancem fent giragonses, dues passes endavant i una enrere, ningú no ens ajuda fora de tot allò que ja ens ha donat en el que ens envolta i en el que tenim a dins. Molt del que tenim a dins no ho veiem; probablement no ens adonem del telèfon interior que ens comunica amb una realitat que si intentem definir falsegem. Per això la civilització té esperança, perquè contínuament neix gent nova que ho descobrirà tot de nou i intentarà transformar una mica el món perquè sigui millor. 

Tot això penso en aquest diumenge disset de maig mentre el sol comença a enfilar-se i la misteriosa i estranya realitat fosca mossega les meves entranyes, fent com sempre mal, però sense aconseguir prendre'm la felicitat. La pau neix de la visió objectiva de la realitat i de desactivar els mecanismes ancestrals de submissió al grup, els mateixos mecanismes que fan que les alpaques excretin al mateix lloc, i que els ocells defensin amb violència els seus territoris. La naturalesa es configura amb unes forces instintives que confeccionen els grups dins les espècies i que forcen els individus a mirar només una part de la realitat per poder prendre partit. Però mirar tota la realitat, la realitat sencera, és l'única manera de protegir-se d'aquests instints que no busquen la bondat sinó la defensa del territori o de les estructures establertes.

Em declaro, únicament, seguidor de la bondat encara que de vegades em costi córrer al seu ritme; i envio a fer punyetes la justícia, i per descomptat envio a fer punyetes la fosca realitat feta de cortisol i algunes hormones més. 

Les meves portes estan obertes a qui s'acosti sense violència. Ni els crits, ni les agressions, ni l'odi, ni el menyspreu, ni la supèrbia, ni la manipulació, ni la por, seran mai un interlocutor acceptat per mi. 

I miro al meu voltant i veig tant com ens han donat! Aquest mateix matí, amb aquest Sol que entra, l'ou ferrat a la cuina, els ocells, el silenci de la humanitat que dorm, és un regal; i hi ha tants regals!

Una pàgina del diari de l'estiu del 2010 a la província de Cadis.

"Els qui torturen no podran tenir mai fills; i si els arriben a tenir, no els podran estimar; i si els arriben a estimar, no podran mirar-los als ulls; i si els arriben a mirar els ulls, els hauran de suplicar perdó; perquè els torturats són fills d'algú i han estat infants. I qui ha tingut fills, i els ha tingut de debò, i els ha estimat, i els ha mirat als ulls, sap que tots els fills del món són també fills seus.

*   *   *

Ens llevem gairebé a les nou. Arribem amb el cotxe ran de la zona militar de Punta Paloma. Abans de travessar la tanca, un camí envoltat de filats d'acer amb punxes neix al costat de la carretera. Al fons del camí, i entre els pins, comença la sorra. Al final, les dunes limiten una platja paradisíaca i solitària que ens fem nostra. Continua només nostra fins a dos quarts de dotze en què arriben els primers visitants. 

Ens n'anem a les 13:30, i encara érem quatre gats a la sorra.

Amb la marea baixa, bassetes d'aigua de vidre.

El Marc, amb uns amics, caça gambetes.

I a la tarda, a Bolònia.

Una mica de busseig. Llevant que amaina amb la mar que baixa. Sargus i Puntes negres. Dos-cents metres més de llibertat.

Sopar al "Correa". Tonyina amb patates fregides i ou. Casolà i exquisit.

Al vespre escoltem una xerrada sobre narcos a uns natius, i a dormir."

L'ombra del teu cos

 

Recordo l’ombra del teu cos,

sota del sol d’un vell abril,

la flor a les mans i el teu somrís,

l’alè del mar entre els carrers,

unes sardanes i uns caragols,

els nens corrents mudats, i el vent

fent tremolar els plàtans i el so

de les campanes quan Canet

sols era un poble i uns veïns.

Veig aquella ombra i tu no hi ets,

el vell soc jo, no pas l’abril;

la flor vermella s’ha pansit,

i encara sento olor de sal.

El so amorós de la tenora,

té gust de brasa i d’enrenou,

uns altres nens juguen, i cou

sobre les flames una llauna,

mentre les fulles que el vent pren

se’n van, i al lluny, ens fan adeu.

Et parlo, sol, ningú no em veu,

un ocell bord no pot volar,

camina coix, li falta un peu,

m’assec badant, li dono pa.

Tu no em respons, l’ocell se’n va,

veig les campanes d’un verd viu,

de nou les sento repicar,

de dalt d’un arbre, cau un niu,

i et cerco l’ombra al mateix sòl,

mastego mots amb el teu nom,

se’m buida el cor, ploro per dins,

m’aixeco i vaig fins aquell bar,

on reies tant fins a plorar,

tot és silent dins del soroll,

l’ombra del dol em fa marxar.

El poble bull, no sé què dir,

em costa creure que no hi ets,

cerco a les ombres dels xiprers,

codis ocults, senyals de tu.

Informe de guerra

Obro les portes del meu cor a qui el necessiti. 

No aniré a buscar a ningú, no coaccionaré, no perseguiré, no manipularé, no faré el que no pugui fer... Però desitjo, amb absoluta sinceritat, que en tot allò que les meves forces físiques i mentals puguin, la meva vida estigui al servei de qui la necessiti, en allò que pugui, que és menys del que sembla. El drama de moltes malalties és que ningú les veu fora de qui les pateix.

No puc gaire, encara que ho sembli; soc un exèrcit amb molts fronts de guerra; qualsevol d'ells em pot derrotar del tot; i aquests fronts són invisibles per la major part de la gent.

En els moments en què he defallit, he preferit sempre la intimitat; i de vegades puc cometre l'error d'estar convençut que els altres són com jo. Però és bastant difícil que actuï en contra de la meva naturalesa i trepitgi territoris que el meu interior considera sagrats. En el moment en què algú em demani ajuda, revisaré les meves forces, els meus fronts de guerra, i donaré el que pugui donar. Si dono més del que les meves forces poden, defalleixo.

El judici aliè és sempre un prejudici, principalment perquè qui jutja no ho coneix tot i perquè pren partit. Som animals gregaris, moguts per fils invisibles que manega el nostre inconscient, que com el mateix nom especifica és inconscient. Per això, el judici aliè no té més valor que el consol que aporta a qui necessita el seu consol.

Soc una bossa d'ossos i carn que s'alimenta de medicaments per poder respirar i continuar nadant; soc algú que necessita el consol de l'exercici de crear, i d'aconseguir que algú se senti millor; llavors puc baixar la dosi dels medicaments. Soc una consciència aïllada enmig d'una solitud imperceptible; el que es veu de mi és només una petita part de mi. Soc un iceberg que treu la punta per respirar i que ho continuarà fent mentre les forces em sostinguin.

Crec en la vida, encara que els fronts de guerra la malmetin, i enarboraré l'estendard de la vida fins a l'últim alè per tots els que estimo i per tots els que m'estimen, perquè em necessiten, perquè cada dia neixen innocents, perquè existeix el mar i el Sol, perquè existeix la música, el cinema i la literatura, i pel Porto i el Priorat. M'abraçaré a la vida, perquè m'ho ha donat tot; i vull aprendre l'art de saber donar fins allà on pugui, i de saber dir que no quan no pugui.

Uns dies a Port Leucate

Leucate ve del grec Leukos, que significa blanc. Laucata, en occità. El desenvolupament del naturisme a Port Leucate està lligat a la transformació turística de la costa del Llanguedoc-Rosselló, impulsada per la missió Racine a la dècada dels seixanta del segle XX. Aquesta iniciativa va ser dirigida per Charles de Gaulle i George Pompidou, i va transformar 200km de costa mediterrània. Jo no soc defensor, en absolut, de la transformació de la costa; crec que en el seu estat natural és com hauria de mantenir-se, però també és veritat que determinades transformacions, si es fan blindant els espais naturals, aconsegueixen protegir la costa de futures i destructives transformacions no sostenibles i no respectuoses amb els moviments naturals.

Els pobles naturistes de Port Lecaute formen part d'aquest pla. L'arquitecte George Candilis va dissenyar els Carrats de Port Lecaute, un àrea residencial naturista inspirada en l'arquitectura grega. Leucate s’ha consolidat com un dels principals destins naturistes del sud de França, integrant el concepte de «llibertat» i «natura» en un entorn segur i discret. A la zona existeixen múltiples nuclis independents dedicats al naturisme. Alguns dels noms destacats a l’àrea de Port Leucate inclouen:

• Port Nature / Aphrodite II
• Maisons des Sables (I, II, III, IV, incloent Helios i Equateur)
• Les Plages d'Argos
• Hameau des Rives
• Village Naturiste Eden
• Village Naturiste Oasis Club
• Village Naturiste Ulysse

La zona naturista està immersa en un paisatge protegit (Natura 2000), envoltada pel mar Mediterrani, l’estany de Leucate i vinyes, oferint una integració total amb el medi ambient.

El naturisme de Port Lecaute s'allunya de la confusió hedonista d'indrets com Cad d'Agde, on, en determinats espais, la nuesa s'ha confós amb una estimulació de la sexualitat; desvirtuant el significat autèntic del naturisme, que és precisament el de deslligar el cos humà del concepte de fetitxe sexual. El naturisme aconsegueix retornar a l'ésser humà el caràcter espiritual del seu cos, i això li permet un gaudi integral dels elements naturals i una relació més espontània amb la totalitat de les persones, acceptant el cos humà tal com és, i assumint una bellesa que neix d'allò que és natural en tots els estadis de la vida des de la naixença fins a l'ancianitat. Permet l'absorció del sol a tota la pell, sense zones estigmatitzades per la moral de la ficció dels mites, i recuperar sensacions ancestrals que tenim enregistrades a la memòria genètica, i que ens retornen una generació de dopamina i oxitocina altament positives.

A més, prop de Port Lecaute, al poble antic de Lecaute i rodalia, existeixen paratges de gran bellesa, plens d'art i tradició; una gastronomia exquisida, un paisatge bellíssim, i un estil d'aquells tan francesos que a mi particularment m'agraden molt.

No és gaire lluny de la Maternitat d'Elna, un punt de profunda força positiva, i del poble d'Elna, que és deliciós. Per cert, el nom d'Elna, per una persona, em sembla molt bonic.

Aquest estiu, hi passarem uns dies, com l'any passat, i acostumen a ser d'aquells moments en què tot s'atura, i en què es viu intensament, sense fer res més que retornar a la vida més natural possible de la manera més natural i més senzilla.

El món invisible de qui tenim al davant

Neix el dia. Comença la setmana. Una tensió desagradable em recorre els braços, la panxa, la part superior de les cames. Em passa sovint des que vaig tenir l'ictus. Diuen que n'és una de les seqüeles. Sé que tot està tan bé com al vespre anterior, però algun fragment de la xarxa neuronal del meu cap, quan dorm, ordena l'alliberament del cortisol, que és una mena de verí que ens manté en alerta per poder enfrontar-nos als perills. El cas és que no hi ha cap perill que no hi sigui ja als moments en què estic bé.

 Li ho repeteixo sovint al meu cap; li dic que estigui tranquil, que em generi oxitocina o dopamina, però va al seu aire. Haig de posar algunes cançons per fer-li entendre. El cortisol és desagradable i perillós; i entorpeix la feina i la vida. Necessito la Vera Lynn, el Paddy Reilly, el Paddy Mullane, la Maggie Cullen, la Rita Payes, la Silvia Pérez Cruz, el Borja Penalva, el Paul McCartney, el Shane McGowan, les Echeverry (que encara no són gaire conegudes), o qualsevol melodia de les que m'agraden, per arreglar les coses. No es pot tirar de medicació tota l'estona. Els metges ho arreglarien tot amb medicació, però m'hi resisteixo. El Porto o el Priorat, també van bé, però és evident que els tinc limitats a dues copetes a la setmana; més, seria un desastre. La meva feina, normalment, si les coses van bé, m'ajuda molt. Si es tornen complexes, dependrà ja de les circumstàncies. Els mesos en què puc prendre el sol de cos sencer, la situació millora. Escriure, i l'art en general, em salven; estaria tot el dia creant. El cap és massa complex; no hi ha gaire mecànics que hi entenguin.

El dia continua creixent, ho veig ara mateix per la finestra. Desitjo, per al dia d'avui, per la setmana que comença ( i ho dic amb absoluta sinceritat) molta felicitat, molta pau, molta il·lusió i esperança per totes les persones de la humanitat; per les que estan malaltes i per les persones que en tenen cura; pels meus amics i pels meus enemics. Sense tenir cap religió oficial, prego cada dia pels meus enemics, pels meus amics, per la meva família ( la propera i la llunyana), pels meus alumnes, per alguns amics ja morts, per les persones que jo pugui haver perjudicat al llarg de la meva vida, i per allò que ni jo sé que cal pregar, però que aquest esperit misteriós que emplena tots els espais considera que és urgent de fer. Prego sense cap fe reglada, sense creure'm cap credo. Sé que les coses existeixen i això és tan sorprenent i tan fora del normal que en tinc prou com per admirar-me'n. Soc conscient d'aquest privilegi, i aquesta consciència és un dels pensaments que em baixen el cortisol quan els tinc al cap; ara mateix, estic millor que quan he començat a escriure; potser per això em llevo cada dia una hora abans del que realment caldria. Necessito començar amb lentitud. Necessito mirar com la llum va creixent per la finestra. Necessitaria que les persones fossin conscients que no només existeixen els seus problemes, que els problemes dels altres, problemes invisibles sovint, també hi són, i que aquests desequilibris n'expliquen molts d'altres. No estem sols i ens necessitem sense crits ni veritats absolutes; les veritats absolutes fan molt mal, sobretot quan es fan servir com a instruments de guerra. Necessitem mirades que no jutgin ni recriminin, que entenguin el món interior de qui tenim al davant, que pot estar ple d'un sofriment sense base, originat en una realitat tan senzilla com la química del cervell.

Etapes de la vida, llibertat i educació.

El present absolut és una de les millors fonts d'inspiració; descriure l'ara amb tota la seva senzillesa argumental, però amb una bonior d'arguments narratius susceptibles d'evocar passats o d'imaginar futurs. Tres quartes parts de la família, hem acabat de dinar. Costelles de porc al forn sense un bri d'oli. Patates, pebrot vermell, albergínia, tot al forn, igualment sense oli. Pa del Valero. Abans, jo m'he regalat una copeta de Porto (un dels moments en què descanso del règim alimentari nascut el 2021 amb l'ictus). Aquests dinars, pare, mare i filla, són trossets de cel que algun dia trobarem a faltar i que ara gaudim; jo els gaudeixo molt, perquè soc plenament conscient de la fugacitat de tot, del canvi constant, de vegades imprevisible de la vida.

L'altra quarta part de la família està dormint encara, perquè ha treballat de nit i ha arribat a casa passades les nou del matí. Queda en un plat costella, pebrot, albergínia i patates per a quan es desperti. És un dels elements de la vida que m'omple més de satisfacció; saber que treballa, que ho fa en una feina en la qual gaudeix, es guanya la vida, i el més important: contribueix a la salut de moltes persones que lluiten per la vida, i ho fa d'una manera humana, atenent el seu benestar no només físic, sinó psicològic. Bona part de la tasca dels infermers i de les infermeres és tranquil·litzar, animar, acompanyar, donar esperança... a persones que es troben en situacions essencials, en circumstàncies en què no et deixes enredar per castells de fum. Doncs, tal com deia, aquesta és una de les meves satisfaccions íntimes més revifadores; haver aconseguit que un fill meu triï allò de què vol treballar sense intentar convèncer-lo d'aspirar a una professió de més prestigi o que li pugui proporcionar més diners. La feina és el lloc a on passem més temps del nostre dia, i fer-la contents és tan essencial com fer-la bé. 

La vida són etapes, i fa pujada; la vida sovint fa pujada. Per això hem d'adonar-nos constantment de tot el que ens dona i de tot el que ens ha donat. I trobar en cadascuna de les etapes allò de bo que té, els tresors amagats sovint, perquè no ens passi que en un futur, i mirant enrere, ens adonem del molt que teníem i que ja no hi és.

La vida també és deixar anar; evitar l'egoisme mesquí d'intentar retenir els fills amb el victimisme i la manipulació. Quina felicitat més gran que marxin, que visquin lliures i feliços, que ningú, i encara menys jo com a pare, no els encadeni a cap pes egocèntric, perquè ells no són un instrument al nostre servei, ni una fusta de salvació, ni servents. La felicitat més gran d'un pare o d'una mare és haver educat uns fills que un dia se'n puguin anar sense mirar gaire enrere. Això no vol dir que no puguin quedar-se, o tornar, sempre que vulguin; però amb la porta ben oberta i l'horitzó ben lliure per volar, per crear, per ser i sentir-se lliures sense haver de donar explicacions de les seves raons íntimes.

També cal tenir clar que són adults, que si algú vol relacionar-se amb ells, és a ells a qui s'ha de dirigir. Ja no val allò de dir: que el teu nen em vingui a veure! Ja no és el meu nen. Ja no és la meva nena. Tenen la seva pròpia veu i la seva pròpia capacitat de decisió; no em pertanyen. Si són aquí és perquè volen; i ningú mai no és tan proper com aquell que podent fugir encara és aquí. Ells tenen les seves respostes, les que ells vulguin, les que ells pensin. Mai no ho he fet, però són ells els qui han de respondre a les preguntes que els fan i no pas els seus pares; i són ells els qui tenen la seva pròpia identitat i personalitat per parlar i reaccionar segons són. Tenen, òbviament, cadascun els seus mòbils, els seus horaris i les seves relacions.

La llibertat és una de les realitats amb què els hem educat. No recordo haver-los castigat mai; sé que sona horrorós (molts coneguts ho troben horrorós) però ho dic amb tota sinceritat: no recordo haver-los castigat mai; tampoc no els he premiat mai. El que han viscut i gaudit ho han fet per la mateixa bondat o benignitat del que feien. Han estudiat per aprovar, no pas per aconseguir un premi o evitar un càstig. Han tractat bé la gent perquè fer-ho és bo, perquè fer-ho és meravellós; no pas per evitar una denúncia o per rebre una medalla. Mai no he fet burla dels seus sentiments, mai m'he negat a escoltar-los, mai he ridiculitzat les seves necessitats, les seves iniciatives. Mai he menystingut les seves inquietuds. Mai m'he cregut les noves pedagogies que demonitzen els biberons o dormir amb ells dins del llit quan ho demanaven de petits. L'esnobisme pedagògic és ple de crueltats absurdes la falsedat de les quals queda manifesta ara que són grans i que es veuen tan sans, tan ètics, tan lliures sobretot... I ens queden els records dolços dels biberons que es van prendre i de les nits en què quan ploraven caminaven fins al nostre llit i els acollíem. Recordo aquelles nits com tresors que mai ningú no ens podrà prendre.

Els vam dir també que potser el seu desig aniria cap a una persona del mateix sexe, o que potser no, però que fos el que fos el que passés, tenien el nostre respecte profund al que ells sentissin; que ens ho podien explicar, que els escoltaríem amb el màxim de respecte i amb tota la discreció possible. De moment, sembla que la seva orientació sexual és la de la majoria, però no ens angoixa en absolut. Ens preocupa molt més que escullin una persona digna, una persona honesta, treballadora, que els estimi molt, que no pas el fet que sigui del mateix o de diferent sexe. Els hem fet sempre conscients que una mala elecció en la parella pot significar la infelicitat la resta de la vida. I que passi el que passi, sempre han de ser lliures.

Tenen, i han tingut, la casa oberta i respectuosa cap a la seva necessitat d'intimitat sexual. Les relacions sexuals consentides, lliures, constructives, riques i responsables... no són mai un motiu de vergonya, sí que requereixen discreció i intimitat, però la casa familiar és casa seva també per a totes aquelles realitats que són importants a les seves vides, i cap doctrina tradicional no esguerrarà el seu desenvolupament humà ni les seves relacions humanes.

Hem donat a les seves relacions socials al llarg de tota la creixença la immensa importància que tenen. Conèixer gent a molts ambients diferents; fer amics i amigues de totes les condicions socials, sense exclusivismes ni sectarismes. Tenir molts ambients i escollir-los lliurement. Han triat els amics i les amigues que han volgut, i els hem respectat sempre una distància prudencial sense ficar cullerada en unes experiències que són seves i que necessiten distància i independència.

Segur que ens hem equivocat en coses, però n'hem fet moltes de ben fetes; la prova són ells. Hem entès que primer són ells, després nosaltres (això entra en contradicció amb la majoria de consells terapèutics), però repeteixo amb plena convicció: primer són ells, i més tard nosaltres. L'evidència de l'experiència pròpia té més valor que els millors consells dels millors psicòlegs, orientadors, etc.

I mira... jo volia descriure el present, i he acabat parlant d'educació familiar. Ha anat així, i crec que he estat absolutament sincer en tot el que he escrit. Podria haver parlat de més temes, de la religió i l'educació dels fills, del naturisme i l'educació dels fills, però si escau, ja ho faré un altre dia.