Marroc (XV). Marràqueix.

L’arribada a Marràqueix ens genera la sensació d’entrada en un forn, la calor del qual ens aclapara sense que trobem la manera d’evitar-ho. Em faig conscient que necessito un barret amb urgència, perquè la insolació afegeix un turment infernal al meu estat; i em fa l'efecte que no exagero. Aquesta calor és una sensació que mai no he experimentat; diuen que aquest agost, frega els seus màxims.

El Riad Lakhdar de Marràqueix és molt bonic. La calor, però, ens atabala molt i afecta la nostra ment. La Merche, just després d’instal·lar-nos, no troba la cartera amb la targeta de crèdit el DNI de tots; són moments de neguit, però intentem mantenir la calma. Sabem que és al riad, perquè l’hem vist, per tant, sortirà. I surt. Era a terra, entre el llit i la paret.

A les habitacions, les finestres tenen vidres de molts colors diferents. Em recorden els finestrals de les antigues mansions gòtiques, concretament de la mansió gòtica d’un dels meus últims relats, el de la nena que va a parar a la terrible casa de la seva tia. El bany, té el mateix tipus de finestra; el vidre està dividit en petits rectangles de colors, que fa un efecte de pel·lícula. Apago les làmpades del bany i em dutxo només amb la claror del sol travessant els vidres de colors de la finestra.

Sortim del riad, i com que és tard, busquem un restaurant per dinar. Pel soc i pel carrer, hi veiem poca gent; no és d’estranyar, atesa la temperatura i la insolació. Insisteixo en el fet que les condicions tèrmiques són indescriptibles. No deixo de mirar les parades amb barrets; no trigaré a comprar-me’n un.

No tenim esma ni temps per escollir gaire on dinarem. A l’últim, entrem a un restaurant d’un nivell potser un xic superior al que nosaltres estilem; així i tot, els preus són com els dels restaurants de Catalunya. El contingut gastronòmic de la carta és força europeu. Em menjo un Pokebowl de salmó i un refresc de taronja i mango d’una marca que es diu Hawaii. El dinar és un moment de calma, sobretot per l’aire condicionat.

Després de dinar ens endinsem en el soc de Marràqueix, que és força diferent al soc d’Essaouira. Per una banda, en aquest soc, els elements urbans són més nous, més moderns; d’altra banda, té sostre, unes cobertes de fusta o de tela que regalen una ombra important. També és un soc on els venedors exerceixen una interacció molt més activa amb els clients potencials; a Essaouira, també passava, però potser hi havia un xic més de respecte; aquí és gairebé un assalt, un assetjament en tota regla, una coacció per la qual has d’estar entrenat o moure’t amb una expressió al rostre d’assassí despietat. Els venedors són tan hàbils, que observant els teus ulls saben quin producte t’ha agradat; encara que no t’aturis, encara que no el toquis, per la manera com mires, saben què t’ha cridat l’atenció i per on poden atacar-te. Potser caldria fer un curset per als turistes que tenen pensat d’acostar-se al soc de Marràqueix, un curs de supervivència, de comunicació comercial.

El primer que comprem són uns mocadors de colors intensos, i ens en sortim prou bé. Ens en volien vendre un per quaranta-dos euros, i acabem comprant-ne dos, per vint. El venedor és metafòricament un encantador de serps. De primeres, en veure’ns caminar pel soc, fa una expressió d’èxtasi en contemplar la meva dona i la meva filla, els diu que té uns mocadors que semblen dissenyats per la seva bellesa, i tant sí com no, els hi posa. Aprofita per ensenyar-los com convertir el mocador en un torbant, i els el posa al cap. Realment, el mocador els queda impecable; la bellesa de les faccions del rostre queda ressaltada quan els cabells són coberts per les sanefes de fantasia del torbant. El venedor em crida i m’insisteix perquè faci fotos a la Martina i a la Merche. Després li ofereix al meu fill la possibilitat de provar-se també un torbant, i no espera la seva resposta; ja li està col·locant, i també li queda molt bé. Continuo fent-los fotos. Tot seguit, ve el regateig del qual us parlava i acabem fent la compra. Mentre alguns membres de la família, gestionen el regateig, un dependent jove de la parada ens fa una demostració a la Martina i a mi dels diferents tints que brollen de l’exercici de mullar uns productes determinats. De vegades, el color que apareix del tint després d’afegir-hi l’aigua no té a veure amb el color del producte sec inicial. Potser cal dir que el xicot sembla més interessat a explicar-li a la meva filla que a mi. Després de l’explicació, m’ofereix quatre mil camells per ella amb un somriure als llavis.

Un cop feta la compra (dels mocadors no pas de la meva filla) el venedor no ens abandona pas; ens acompanya reverencialment fins a una altra parada on un artesà treballa la fusta amb una mena d’eina mecànica que la talla i la grava, i el que de debò és sorprenent és que controla el funcionament de l’eina, i la subjecta, amb els dits dels peus, mentre amb les mans subjecta la peça que es va foradant. Al tapís del seu damunt, hi té penjada una imatge on surt ell, uns quants anys més jove, fent la mateixa demostració que ens està oferint al president dels Estats Units Ronald Reagan. Ens ho explica orgullós, i afegeix que des d’aquell dia tothom l’anomena “el americano”. Suposo que per donar una empenta al nostre impuls de compra, ens ensenya unes caixes de fusta fabricades per ell que funcionen com cofres sense clau. El seu mecanisme d’obertura és tan secret, tan discret, tan amagat, i requereix pressions simultànies tan precises, que no cal cap clau per assegurar la seguretat del que vulguis guardar-hi. Aquestes petites construccions entrarien dins del que s’anomena enginyeria màgica artesanal. Però el cas és que no tenim intenció d’adquirir cap d’aquestes caixes. Per això, el venedor dels mocadors, que no ens vol deixar escapar, torna i ens empeny per carrerons secrets, portes que s’obren i es tanquen, cortinatges… El cas és que acabem dins de la botiga d’espècies i perfums d’un altre artesà; un espai, cal dir-ho, amb aire condicionat, la qual cosa a Marràqueix, atorga una sensació com de ser al cel. L’expert en espècies i productes naturals ens fa una exposició llaminera dels diferents productes i les seves aplicacions. Acabem comprant una bosseta de gingebre.