Els monstres no existeixen

Agafo el camí de les boscúries del nord, cap a les muntanyes fosques, per on sé que ell passarà. Magnífic i superb, com si res, ha tornat al poble després de tants anys, exhibint el trofeu d’una vida pletòrica. La gent l’ha acollit, oblidant el meu pobre germà, a qui el cabró va empènyer dins del pou per gelosia. Pel que fa a mi, no ho deixaré córrer; he estat massa anys rumiant maneres de fer justícia.

Deixo el camí i avanço enmig dels matolls cap al vedat de caça. Els esbarzers m’esquincen la camisa, i un parrac de tela queda enganxat a les punxes. L’agafo amb cura, ningú no m’enxamparà.

Per llevant, l’alba desplega un ventall de claror tènue, amb la lluna que minva com una ungla lluminosa, i el brillant diminut de Mercuri. Recordo el temps en què m’extasiava contemplant la terra. Fa molts anys que, per a mi, només existeix un foc ardorós, que necessita alliberar-se i destruir el monstre que em va ensulsiar la infantesa.

L’estic veient, s’apropa.

Apostat dalt de la penya, abraono l’escopeta, agafo aire, apunto i disparo. M’arriba un udol llòbrec i llunyà, i la remor d’una ventada gèlida que branda el sostre del bosc. Es desploma com un ninot de drap a qui les bruixes deixen d’encantar.

M’hi atanso i li descobreixo les parpelles mig closes, com de nen que dorm. No pateix, i jo continuo amb la ràbia a dins. Llavors li veig, a l’escletxa de la mirada, els mateixos ulls vidriosos del meu germà quan el llevaren del pou. Caic de genolls i m’adono que sóc de la mateixa casta que l’ésser a qui he odiat tota la vida i que mai no ha existit; no el sé veure en aquest cos que jeu.

D’aquí a poc, una mare tornarà a plorar.

I jo, enfonsat, comprenc que no hi ha enemics, que no existeixen els monstres, només els nens que dormen.

Si ens besem pels carrers, trontollaran les cases.

"Li queda bé el tern..." pensa la noia "...i la corbata. Qui l'ha vist i qui el veu...!"

I ell xerra i xerra, i llegeix fragments de Heidegger dalt de l'escenari, sota la claror del focus, prop del vas d'aigua i del micròfon.
"Tot i així, continua sent ell mateix; la mateixa llum, el caliu de sempre... Oh Déu... com l'estimo...!"
I la noia rememora aquell petó pels carrers de Sussex, i la torba esvalotada que els perseguí amb aixades. I reviu l'angoixa de sentir com els arrencaven la roba i els penjaven despullats pels canells a la plaça. Encara veu la mirada trista dels infants clavant-se-li al sexe exposat. I torna a percebre l'oreig entre les cames i al llarg de l'esquena nua; i les mosques damunt la pell bruta d'ous esclafats; i el plor esfereïdor de tots dos; i el discurs del pastor a peu de pira, anomenant-los pecadors que us beseu pels carrers, que no teniu vergonya, que ja us hem enxampat cinc vegades, que sou fills del diable, que no hi ha altre remei que purificar-nos de vosaltres; i les flames, i el fum, i el dolor que els esgarrapava la pell i la carn; i la foscor estranya de la mort que els obnubilà i els allunyà per sempre l'un de l'altre.

"És tot un senyor" pensa ella.
I ell xerra, i fita el públic; s'aclareix la gola, veu aigua, continua xerrant.
-L'ateisme no és pas una opció mancada de senderi -assevera -. Niestche, Marx, van alliberar-nos de les fantasies alienadores que permetien la manipulació de...
S'atura en sec quan els seus ulls la descobreixen caminant enmig de la filera de butaques, i somrient-li.
-Com els deia...
Torna a tallar la frase i rememora un temps que no és capaç d'ubicar.
De sobte, comença a plorar; s'estremeix.
-Senyors... -fa amb la veu trencada -. D'aquí a uns dies els prometo una revisió de les meves teories... necessito replantejar-me-les.
Després baixa de l'escenari, arrenca a córrer, i s'abraça a ella enmig d'un bram.
La besa sense por, i aquesta vegada ningú no els persegueix.

Que Njörðr, Skadi, Frigg, Bragi, Freya, i sobretot Baldr, ajudin Groenlàndia!

De petit, quan ningú en parlava, somniava amb viatjar a Islàndia. La coneixia dels dibuixos animats de «Vicky el víking». Ho poso en castellà perquè, us ho prometo, Vicky el víking parlava un espanyol de Salamanca i jo estava convençut que els víkings, fins i tot els cowboys, els guerrers medievals d'Alemanya, l'Artús de Bretanya i el Miquel Strogoff... per dir-ne alguns, parlaven castellà de Salamanca. I quan jugàvem al pati a matar-nos amb pistoles, canviàvem l'idioma al castellà per fer veure que érem el general Custer o David Crockett. Però això ens portaria a parlar d'un altre tema. Avui volia parlar de les terres del nord.

Islàndia, per a mi, era la fi del món; una terra de la qual ningú no parlava si no era per destacar-ne la solitud, l'ignot, l'aventura, el misteri, la natura omnipotent... Ara per ara, tot i no haver-hi estat, Islàndia em fa una mica enrere, perquè l'associo amb un turisme snob que trepitja els espais sense ser-hi de debò i que ho depreda tot allà on vagi. Fins avui, em quedava Groenlàndia, com aquella terra on encara hi havia algun misteri, on la natura mostrava el seu poder sense la falsa fatxenderia humana.

Avui, tot això trontolla. Groenlàndia és una regió del planeta desitjable per les seves anomenades «terres rares»: el neodimi, el disprosi, l'europi, el terbi, el ceri, l'itri... per anomenar-ne algunes. Tindrien un cert encant si fossin ambicionades per ser «rares», però en realitat l'anhel no va més enllà del desig de poder i de diners. Groenlàndia no és aquell alè fred i pur dels paisatges blancs que ens acosten a la mística panteista de la nostra mare Terra; una realitat que alguns no podem evitar de viure i de sentir malgrat la incomprensió i la superficialitat del segle XXI, malgrat la intolerància de l'escepticisme imperialista. Els humans hem evolucionat en un planeta on sempre teníem espais en els quals expandir-nos; som una espècie seleccionada per la natura per viure en una Terra on sempre hi havia un més enllà on viatjar i establir arrels; una Terra amarada de misteri i de bellesa natural. Potser Groenlàndia, per a alguns, una mica, només una mica, continuava essent això, tot i la bona gent que hi viu des de fa segles en un petit nombre.

En tot cas, és una terra gestionada per Dinamarca, protegida per Dinamarca, intensament natural, i força sostenible gràcies al bon patronatge de Dinamarca. Ara sembla que entra dins dels plans de la bèstia humana que posa en perill, un dia sí i l'altre també, la pau entre les nacions.

Necessitem Njörðr, Skadi, Frigg, Bragi, Freya, i sobretot Baldr... No sé si, a banda d'ells, algú més ens pot ajudar fora de nosaltres mateixos...

Un misteri en canvi constant

La majoria de la gent supleix la ignorància amb les preconcepcions, i aquesta estratègia inconscient els blinda la ignorància.

De l’altre, del qui ens trobem cada dia, en sabem molt poc. Sabem el que vam veure ahir o abans-d’ahir, el que ens han dit que va fer l’any passat o l’anterior; però d’ara, de com és ara, fins i tot de qui és ara, gairebé no en sabem res. I de qui pot ser demà, encara en sabem menys. Les persones som un misteri, i ens hi hem d’apropar amb esperança.

No sabem gaire de les altres vides, de quin món es construeix dins del seu cap, de la bellesa que creen i copsen, de l’art que sovint es reprimeixen i que tenen latent a dins com una llavor té latent la vida.

No sabem com se sent l’existència des dels caps i els cors que no estan sotmesos a les pors que nosaltres tenim i que ells o elles no tenen; i no sabem com és el món des de dins dels qui tenen pors que nosaltres no tenim.

No és assenyat ni lluminós inventar-nos la part que no sabem dels altres i convertir-la en dogma. No és humà ni intel·ligent negar la capacitat de canvi als altres.

Mai no estem fets; som canvi. El cervell crea noves connexions cada dia; la seva plasticitat fa que tot pugui ser.

No ho hem vist tot, ni sabem tot el que ens agrada; ningú no ho ha vist tot. Qui ens parla de Déu ens confon; qui ens resol misteris fent servir creences, inventa. La ignorància no és una vergonya, perquè la sinceritat no és una vergonya.

Copsem la bellesa que sentim com a tal; però se’ns escapa, segur, part de la bellesa que els altres perceben com a tal i nosaltres no. I als altres els passa el mateix.

Tenim molt per descobrir. Cada matí comença una jornada nova en la qual podem descobrir perspectives mai vistes, belleses mai sentides o bondats mai compreses.

La mort de les neurones, amb l’edat, no és pas la reducció de la força de la ment; pot ser la millora de la seva qualitat. Es mor primer allò que no estimem: els records inútils o lletjos, la informació que no serveix. L’ordinador de la ment necessita destruir les memòries víriques, els antivirus desfasats o pervertits, els mals programes, els arxius indigeribles. Si funciona bé, ha d’actuar així.

(8-11-2014)

La fugida del soroll

Quan la creativitat està adormida o paralitzada, la persona humana omple el seu buit amb els sorolls de la ràdio a tot drap, o de la televisió, o de qualsevol mitjà que ens allunyi de topar-nos amb allò que tenim a dins.

O som creadors, o som servents de l'atabalament i del nihilisme.

(28-10-2014)

Quaranta morts

Uns quaranta morts; es diu aviat. Quaranta morts en una operació engegada sense legitimitat democràtica en un país que no és el teu i saltant-te totes les normes i qualsevol altra hipotètica solució. Quaranta morts i són persones, fossin del nord o del sud, de qui menys es parla. Cadascuna amb família, amics, dependències, afectes i una vida sencera dins de cada consciència.

Quaranta morts i surt a la roda de premsa amb cara de fanfarró satisfet; ni pensa en els morts; per a ell ha estat una decisió asèptica, com jugar a un videojoc; fins i tot un viatge a l’illa de l’Epstein té per a ell una exigència física superior que no pas aquest episodi de quaranta morts.

I que sapigueu que tots aquells que malparleu d’ell a les xarxes correu el risc de no poder entrar als Estats Units!

Només tenim Europa

Continua el joc dels disbarats; comença de debò el nou ordre mundial: no pas l'ordre que pressuposa als Estats Units el paper de policia del món —tant de bo fos així; seria greu, però no tant—, sinó el que li concedeix el paper de màfia del món. Una policia hauria d'obeir la legislació emanada del poder del poble; si fos una policia mundial, hauria de respectar el dret internacional; i és just el que al món li ha faltat des de sempre: una policia, un exèrcit internacional al qual estiguessin sotmesos per llei tots els altres.

El que ha passat avui és la consagració de la màfia del món sense vergonya, sense hipocresia, sense diplomàcia. A partir d'ara, ja no estem segurs: qualsevol poder ens pot considerar un perill i esborrar-nos; l'única llei són les armes i l'única dinàmica és la guerra. En cinc anys o menys, pot començar una guerra a Europa de la qual no podrem fugir. No és broma ni ciència-ficció. La democràcia, o la seva corrupció, ha entronitzat els dolents; el poble pot escollir malament; el poble es pot equivocar, i s'ha equivocat.

Suposo que s'entén que amb això no estic defensant el Maduro, que era un dictador; el problema no és aquest. El problema és que el Maduro havia de ser desplaçat, si calia, pel seu poble; i que cap poble no ha de decidir per un altre poble. El problema és que el que ha deslligat la guerra és un petroli que pertany a Veneçuela. El problema és que no ha estat el narcotràfic la causa de la desfeta, sinó un robatori disfressat d'una suposada benignitat que ningú no es creu. La legitimitat l'ha atorgada la força de les armes; i prou. I a partir d'ara, els Estats Units que coneixíem, amb tots els seus defectes i les seves virtuts, ja no existeixen, ja no hi són.

Només tenim Europa; més que mai, només tenim Europa, ens agradi més o ens agradi menys. Ara ja no hi ha possibilitat de dubtar-ho: sense Europa, estem sols; sense Europa, estem perduts.