Categoria

                                                 AI image

Em llevo prest. M'enfundo en la grisor d'un tern que no puc evitar de trobar artificiós i ridícul; si no ho faig així, no tinc futur.
M'atanso a l'oficina. Em reuneixo amb el director. M'escridassa. No he fet res malament; ho fa per si de cas. M'ordena d'anar a planta i esbroncar algun treballador.
-Algú que s'estigui amb les mans a les butxaques, o que somrigui massa... Vostè mateix.
No tinc opció.
Quan travesso la nau, abassegat per un terrabastall cíclic, inacabable, de màquines que mengen electricitat i escupen trons i fums, la tenebra apareix a la mirada de les persones que s'amaguen rere la fredor d'un uniforme marró. Em tenen por; tanta por com la que jo sento pel director.
Trio la meva víctima; una dona d'una cinquantena anys que podria ser la meva tieta. La deixo verda. L'amenaço. Veig com tremola. Tremolo. Li demano si vindrà dissabte a fer hores. Fa que sí amb el cap. Somriu per esmorteir-me la ira. Li descobreixo una dent fosca, com corcada.
Me'n torno a l'oficina.
-Avui tenim reunió -em diu el director.
-Una altra vegada?
-Algun problema? -pregunta.
La seva veu esborra les meves queixes com per encanteri.
M'adono que no havia d'haver dit res, però m'ha sortit del cor; fa tant de temps que no trobo les meves filles despertes!
Diuen que aquest estiu tindré un mes de vacances, si no hi ha problemes; però que si no pogués ser, que no m'amoïni, que me les pagaran bé.

J.S.

Escrit al concurs del repte de relatsencatala a la primera dècada del segle XXI

El peix gros

El peix gros té els cabells rogencs, la pell marmòria, els llavis prims, el nas aquilí, els ulls petits i escrutadors... a cada llambregada, sembla que m'absorbeixi el pensament.

Entro al seu despatx, i em convida a seure davant d'un buró de fusta fosca. L'estança fa olor d'eben, de cuir, de paper vell. Les parets estan atapeïdes de llibres. Una llum tènue li acarabassa el rostre. No somriu, però és afable.

M'explica que es tracta de Masjàdov. En cap moment em parla dels motius, i tampoc no m'interessen. La meva professió és matar; i la proposta que em fa és tan suculenta, que em sento incapaç de refusar-la.

M'exigeix silenci; i, com parlant-me de la recepta del hachapouri, m'anuncia que si no soc discret em mataran.

Surto de la fortalesa; plovisqueja. Contemplo els turons, coberts de boscúria, i el gemat de l'herba que envolta el castell. Per l'oest s'acosten llenques de boira; ben aviat ho cobriran tot.

Tres dies després, enllesteixo la feina. Masjàdov és mort.

Ara soc a casa, no puc treballar sempre; la vida és diversitat: "cada dia cols, amarguen".

Arrepapat al sofà, m'empasso els noticiaris. El cap txetxè serà substituït per l'islamista Basàiev, un individu que elimina a qui calgui sense miraments; amb un personatge així, els russos no tindran cap problema a presentar la guerra de Txetxènia com una lluita contra el terrorisme. Les escopinades dels pacifistes de sempre no arribaran a la faç del peix gros.

Em  venen ganes de proclamar que soc bo quan sento a dir que aquest conflicte ha costat la vida de cent vint mil civils i de quaranta mil soldats; fet i fet, en tota la meva carrera, hi tinc només catorze morts; i tots, molt ben pagats. Si hem de ser objectius, els morts no hi senten; més contrarietats patiran les quatre-centes mil persones que han fugit del seu país, sense recursos, i que viuen fustigades pels combats en zones minades. Però és el seu problema; el meu, és matar; el del peix gros, manar; el dels reis d'Espanya i del president Zapatero, que ara veig pel televisor donant la mà al peix gros, callar.

J.S.

(Relat escrit la primera dècada del segle XXI al repte de relatsencatala.cat)

Sigues sempre lliure

La rauxa d'una educació piramidal el conduí allà on ell mai no hauria volgut arribar.

De dia, tern i corbata, la clenxa ben traçada, els ulls fits en els ulls del competidor, un somriure buit que travessava entranyes, reunions i dinars li engarjolaven l'ànima.

I recordava els mestres:

-Heu de ser peces que completin el trencaclosques desorganitzat d'aquest món d'ingenus.

De nit, sortia a la terrassa de l'àtic de Diagonal, contemplava la celístia i entonava les cançons de la infantesa, i li semblava percebre la mà grossa del seu avi amb aquella veu de tabac negre: "Sigues sempre lliure, Vicenç... sempre lliure"

Però tornava sempre un endemà de cadena perpètua.

I un dia li parlaren d'un negoci rodó: encimentar una platja de canyissars i dunes.

Es llegí el projecte amb la mirada glaçada. Alçà els ulls envers el seu cap que somreia burleta, i li llença el paperam al rostre. Es va desfer la corbata i desaparegué darrere un cop de porta.

Es vengué l'Audi, el pis, el xalet i la roba.

Es comprà una borda en un racó de costa lluny de tot arreu.

De dia escriu, assegut a la platja, completament nu. A voltes pinta, o treballa a l'hort, o modela gerres de terrissa.

De tard en tard es capbussa.

Al pit, hi llueix la circumferència d'ivori nacrat sobre la pell bruna, amb el símbol de la pau i de l'amor lliure, feliç d'esdevenir la peça que no encaixa al trencaclosques de la societat. I al voltant de la borda hi ha escampat llavors de ginesta; i s'adona que quan fem això els plançons i les flors sempre acaben apareixent.

De nit s'ajeu sobre un matalàs vellutat de sorra finíssima.

I li bressola el son la remor de la mar sota la celístia.

El quart eix

Quan en Jaume començava a gatejar, la seva mare el buscava per tota la casa.

Se l'acabava trobant on menys s'imaginava.

Hi havia una simbiosi estranya entre el nen i la invisibilitat.

Es perdia als parcs, a la platja, fins i tot dins del cremallera de Núria, el dia que hi varen anar d'excursió.

Als set anys, ell i el seu cosí, s'amagaren en un armari minúscul, perfectament cúbic.

-No hi cabrem...! -exclamà el cosí.

-És estret, però molt llarg -li rectificà en Jaume.

-Llarg?

Hi entraren, i en Jaume desaparegué.

El seu cosí s'espantà molt.

En Jaume tornà a aparèixer.

-Per què no vens i mirarem on va a parar aquest túnel...?

Avui, en Jaume ha discutit amb el professor.

-Per què només X, Y i Z? -ha preguntat el noi.

-T'ho repetiré per última vegada. X és l'eix horitzontal, ens l'imaginem sobre el terra... Y, el vertical... pel qual podem fer servir la figura d'aquesta columna de formigó... Z és un eix que posarem també damunt del terra, però formant noranta graus amb l'eix X, d'aquesta manera representem l'espai on vivim.

-I el quart eix...? -ha preguntat en Jaume, persistint en l'interrogatori.

-El temps?

-No... l'altre; el que li falta, a l'espai...

-Te'n rius de mi? -li ha dit el professor amb enuig.

En Jaume s'ha posat vermell i ha engegat un crit de ràbia.

-A la merda tots...!

Davant l'astorament del grup, se'ls ha fet invisible.

L'escola s'ha omplert de policies, mèdiums, càmeres de televisió...

En Jaume s'ho ha mirat tot des d'una distància prudencial d'un metre en la coordenada de l'eix W; l'eix que el professor no li ha volgut acceptar.

Hòstia, prou ja, no?

Voldria que persistís el caràcter feréstec de paisatge, que arribar al mar mai no fos excessivament fàcil, que hi hagués racons desagraïts sempre que fossin bells, que n’hi hagués d’altres plens de runa, sense camins, ni bars, amb una solitud causada pel rebuig dels que cerquen perfecció.

Voldria que els camins no estiguessin escrits, que els haguéssim d’esbrinar, i poder descobrir indrets desconeguts dels quals mai parlar.

Voldria viure sense rellotges ni hora de tornada, ni diners; sobretot, voldria viure sense diners.

Voldria avorrir-me arran d’aigua, fer-me pedra, o sorra, o arbust… Cremar-me amb el sol sense por a la mort.

Voldria una terra que no tingués propietari, que ni meva no fos, i silenci de tot menys de crits i de riures, i silenci de tot menys de brum de mar i frec de vent.

Voldria assaborir la falta d’elegància en tot per descobrir elegàncies noves que ningú ha encotillat, i apagar les pantalles, i apagar les ones que travessen l’espai sense permís escrutant somnis i pensaments per atrapar-los, fossilitzar-los i condemnar-los.

Voldria un caos nou que ens alliberés de l’ordre ofegant del progrés, i poder respirar una mica; ni que fos un dia, i poder dir que he viscut.

Sobre la IA, i respostes a alguns comentaris privats.

                                                                 IA image

A l'entrada d'avui, respondré a preguntes que em fan per privat alguns usuaris. 

De primeres, no publicaré comentaris d'usuaris que tinguin en el seu nom d'usuari o en el contingut del missatge enllaços "http", en comptes de l'enllaç xifrat "https". Sí que estic disposat a publicar comentaris anònims si són respectuosos i civilitzats sempre que no tinguin enllaços estranys.

D'altra banda, els relats de ficció que publico són de la meva autoria tots sempre que no digui el contrari; cap d'ells no està fet ni totalment ni parcial amb IA. La majoria estan publicats al web de relatsencatala.cat, ja sigui a l'espai personal dels meus relats o al fòrum a través del vell i entranyable concurs del "repte", amb la qual cosa es pot comprovar la data de publicació. La majoria dels que publico aquests dies en aquest blog estan escrits entre el 2005 i el 2010, època en què no existia la IA, almenys a escala d'usuari de base. 

L'ús de la IA per generar ficció literària el trobo insuficient; la seva qualitat literària és força fluixa, el fibló argumental no té verí. Acostuma a produir resultats previsibles i sovint censurats. Una altra cosa seria fer servir la IA com a font d'idees en una hipotètica pluja d'idees, però fins i tot en aquest cas, la tasca humana és clarament superior ara per ara. És cert que la capacitat generativa de la IA augmenta espectacularment en els treballs literaris si se li dona mastegat l'argument i un bon prompt d'estil, esdeveniments, segones idees, etc. Però en aquest cas la feinada és tal que surt més a compte escriure-ho tu mateix.

L'ús d'IA per corregir faltes d'ortografia i gramaticals és altament inadequat, almenys en català. Hi ha faltes que no les veu, i veu faltes que no són tals. En l'àmbit de l'anàlisi literari o de la crítica, diu el que convé que sentis. Si no li dius res, et fa la pilota quan li preguntes que opina sobre un text teu. Si li demanes que sigui dur criticant, et destrossa encara que no tingui raó ni una base objectiva, i si li fas veure que la seva crítica no és encertada, et dona la raó i posa com a excusa que tu li has demanat de ser dur.

Per tant, l'ús de la IA per a generar textos no és pràctica, i se m'acut que només podria servir per guanyar temps si el que necessites és que a partir de molta informació en redacti un text, però tal iniciativa requereix també d'un temps en què tu com a usuari hauries de dedicar a corregir la mediocritat de la IA.

La IA l'he fet servir per generar alguna de les il·lustracions o imatges que acompanyen els textos, ja que permet crear-les a la carta. Intento d'alguna manera especificar que la imatge s'ha creat per IA quan és el cas. Tot i això, em trobo amb uns nivells de censura que recorden als pitjors temps del tardofranquisme.

La IA ara per ara és una joguina per fer investigació i provocar somriures. L'he investigat més a fons en la creació de recursos visuals per al cinema, però veig que les versions gratuïtes ofereixen molt pocs segons de seqüència, i tornem a tenir el problema de la censura histèrica i exagerada.

De debò que no hi ha res com fer les coses per un mateix.

La jaqueta

                                                                          IA image

M'esperava dret a l'església de Sant Josep; necessitava silenci.

Hi acabaven de celebrar un funeral; i dos homes introduïen, amb
lentitud, un taüt dins d'un cotxe fúnebre. Quan van marxar, vaig entrar al temple.

Una noia plorava.

-En vols un? -vaig fer, oferint-li un mocador.

-Gràcies.

Semblava sorpresa.

-Era parent teu?

-Més o menys... -començà a bramar -. No he tingut forces per anar al cementiri, a l'enterrament.

El seu plor em flagel·lava el cor.

-Anem a fora?

La vaig portar a una cafeteria. Ella demanà una infusió, jo vaig prendre una cervesa.

Xerràrem llargament, es deia Marta.

Em demanà si la podia acompanyar a casa seva.

Vivia en un edifici antic, i tant sí com no, em va fer entrar amb ella.

-Vius sola?

-Amb els pares.

-I on són?

-No ho sé.

Vam asseure'ns al sofà.

-Vols una copa? -em demanà.

-No. Marxaré de seguida.

-No te'n vagis, si us plau -i va tornar a plorar.

-Doncs posa'm la copeta.

M'ensenyà el pati; un jardí abrusat, atapeït de zitzània seca. Repartits, sense ordre ni concert, hi havia pollancres, desmais de branques denses, cirerers despentinats...

La vaig mirar a poc a poc, i em va semblar preciosa: els cabells d'atzabeja; la pell blanca, com una satalia; les mans petites, amb les ungles arreglades; els ulls, ametllats i foscos.

No recordo si fou ella, que se m'abraçà, o si vaig ser jo, que primer li vaig acaronar la galta. Vam fer l'amor sota la lluna, amb el brum dels espiadimonis acompanyant els seus esgarips.

-Ves-te'n. Els meus pares arribaran. -em digué després.

Un cop a la porta del meu pis, em vaig adonar que m'havia descuidat la jaqueta amb les claus a la butxaca.

Vaig tornar a casa de la Marta.

Em va obrir una senyora madura.

-Vostè deu ser la mare de la Marta. Miri... l'acabo d'acompanyar a casa i...

-Quina mena de broma és aquesta.?

-Perdó...?

-Aquesta tarda hem enterrat la Marta. Faci el favor de deixar-nos tranquils.

Vaig empal·lidir.

La dona se n'adonà, i em va allargar una esquela amb la fotografia de la Marta i el nom de l'església de Sant Josep.

Vaig anar al cementiri.

El vent gemegava; les branques dels xiprers es movien lleugerament. Darrere la reixa que em barrava el pas, la lluna travessava la foscor i platejava les làpides marmòries.

Penjada a la porta del silenciós jardí, hi brandava la meva jaqueta. 

J.S.