Absolutisme moral. Absolutistes morals.

Els absolutistes morals són aquells que consideren que una determinada moral, normalment la catòlica tradicional, és l'única vàlida per decidir si un acte és bo o és dolent. I aquesta decisió no admet, normalment, matisos, sinó que es desprèn d'una normativa escrita i concreta que arriba fins al detall. Els absolutismes morals amaguen la seva posició ideològica (manifestament lligada a una determinada religió i per tant gens objectiva) atacant i anomenant relativistes morals els qui no accepten la moral catòlica. Per ells, qualsevol que pensi d'una manera diferent a la moral catòlica, en qualsevol dels punts que aquesta abasta, esdevé una persona sense un criteri moral, un relativista, algú per qui no hi ha ni bé ni mal, i que necessàriament ha d'acabar amb la ruïna personal. Els absolutistes morals acusen els qui no pensen com ells de no tenir valors, ni rumb, ni criteris, ni una convicció clara del que està bé i del que està malament; els retreuen que es fabriquen un déu i una moral a la mesura del seu gust personal. No accepten el fet que molta gent té també una direcció ètica en la seva vida encara que no segueixin el llarg reguitzell de normes discutibles de la moral tradicional social i catòlica. Pels absolutistes, qui no està amb ells, està perdut i va a la deriva. No s'adonen que ells mateixos segueixen també una moral fabricada al gust d'algú o d'alguns; una moral governada per una determinada visió religiosa de la vida, segons els dogmes d'una religió concreta, i amb l'estil d'una religió concreta; fonamentada en uns mites i uns valors que sovint no brollen de la raó sinó de la tradició i del costum ancestral. Acusen els diferents de fabricar-se una moral al seu gust i no s'adonen que ells segueixen una moral dissenyada al gust dels gurus de la tradició, del mite i de la repressió. Pels absolutistes morals, no hi ha valors fora de la religió; i si n'hi ha, el seu inconscient (i en alguns casos el conscient) els considera rivals i competidors, i disposa el pensament vers la solució d'atacar-los i d'esvair-los, perquè posen en perill el monopoli dels valors i de la moral que com a poder social pretenen continuar posseint. Els absolutistes morals tenen vocació de domini; perquè pretenen imposar la moral del seu grup al conjunt de la societat, i perquè menyspreen i ignoren els valors humans existents a la societat i que no brollen de la religió sinó de la pròpia raó i dignitat humanes.

La solució de l'ètica de l'individu no és ni abandonar-se sense responsabilitat a les pulsions naturals del cos (que sovint són violentes i desasenyades), ni tampoc seguir cegament la moral de cap tradició, sinó fer servir l'eina del criteri, de la raó i de l'empatia, per governar amb llibertat cadascun dels actes de la vida d'un mateix. Cal desterrar el mite i la tradició del timò moral de l'individu; així com evitar de totes totes el vici de deixar-se arrosegar per qualsevol pulsió sense revisar-la amb l'eina de la raó i amb el judici de l'empatia. L'única norma moral comuna que hi hauria d'haver és el respecte i l'amor als qui ens envolten; a partir d'aquí, que cadascú segueixi la moral que consideri més encertada sense imposar res als altres i sense menysprear-los per ser o viure de manera diferent; el contrari és la imposició i la dictadura. 

L'organització de les persones no pot imposar una moral determinada sinó que ha de garantir una convivència on cada persona pugui governar el seu destí en llibertat, atenent al criteri de respecte als altres i a l'entorn natural.

.

.