Abans de sortir de la platja, ens traiem, tant com ens és possible, la sorra de tot arreu i ens vestim. Caminem fins al punt del camí on ens ha deixat el Mohamed, i li posem un missatge perquè ens vingui a recollir. Triga molt, però això ens permet el plaer d’observar. Veiem un ciclista que circula per la carretera sense asfaltar on esperem, i va vestit de carrer, amb una roba força vella i unes xancles. Li’n cau una, i com que porta certa velocitat, quan se n’adona i s’atura, ha de recular un bon tros per a recollir la xancla. Intento concretar què és el que fa que la imatge em resulti xocant i força diferent de qualsevol altra imatge similar que hauria pogut veure a Catalunya: l’estat precari de la bicicleta? El fet que el ciclista pedalés amb xancles? La indumentària del ciclista, que és de carrer, però no ho acaba de ser del tot, i que tampoc no és esportiva? El fet que la xancla li hagi caigut? Aquest sol abrusador gens adequat per anar en bicicleta per un camí que avança enmig d’un sequer? De vegades em costa determinar per què una escena em sembla extreta del guió d’una pel·lícula d’art i assaig, i no aconsegueixo desenvolupar una descripció prou fidel a les imatges i les sensacions. Suposo que cal acceptar que el llenguatge no ho pot descriure tot.
En aquesta estona en què esperem el Mohamed, aprofito per pensar quin és el problema del Marroc. La primera hipòtesi que em ve al cap és que podria ser que objectivament no tingués cap problema; però de seguida m’adono que aquesta idea no té sentit. Fa molt pocs dies, van morir més de cent persones intentant arribar a Ceuta nadant; no es pot dir que no existeixi un problema. L’obsessió de la gent per guanyar ni que sigui una ínfima quantitat de diners a canvi, sovint, de feines desproporcionades, o bescanviant mercaderies de qualitat per quantitats irrisòries. Hi ha un problema econòmic profund. No obstant això, el pes de la comparació amb el nord hi juga un rol important. Per pobre que sigui una persona, aquí, tothom té un mòbil; i amb el mòbil, un aparador seductor de com podria viure si estigués a Europa, de quines oportunitats tindrien els seus fills, la seva futura família. Fam i aparadors llampants, i un mar que els separa d’una vida digna. Angoixa per sobreviure, i les imatges de les xarxes socials. El totalitarisme d’un règim autoritari, i el conte de fades de la societat de nord, on la gent té drets i exhumen felicitat. Al Marroc hi ha molts problemes, i a més dels problemes, una constant mirada vers les terres que semblen no tenir-ne. Les desigualtats entre estats exerceixen un fenomen similar al que succeeix quan poses de costat aigües de diferent salinitat. I això sense entrar en la responsabilitat de les economies europees (ara i a l’època colonial) pel fet que les desigualtats siguin les que són.
Arriba el Mohamed i li demanem que ens dugui a Diabat; ens ve de gust aturar-nos al bar de Jimmy Hendrix. Un cop allà, el Mohamed diu que ens esperarà amb el cotxe al tros ombrívol d’una esplanada. Nosaltres entrem al bar.
Diabat és un poble d’origen berber, uns tres quilòmetres al sud d’Essaouira, tot i que els habitatges actuals van ser construïts al segle XX. La platja queda a mig quilòmetre, i mig enterrat a la sorra, hi ha les ruïnes del palau de Dar Sultan, que és del segle XIX.
El bar de Jimmy Hendrix és molt senzill, sense cap sofisticació tècnica. Té l’aspecte fresc d’un bar hippy de l’Eivissa dels anys seixanta. Està cobert de grafitis, ben fets, del Jimmy Hendrix per fora i també per dins. Tot és ple de detalls decoratius artesans, gens industrials. Uns joves estan asseguts en una taula de la terrassa exterior. Entrem al local i no hi veiem ningú. L’interior té molts elements fets de palla i de canya i ens regala una sensació de frescor natural. Com que ningú no ens atén, dic un “hola” fort; però continua sense aparèixer ningú. Sortim i ens asseiem en una altra taula de la terrassa exterior; tot i que fa molt de sol, el vent fa que no tinguem calor. Uns minuts després, m’aixeco i entro a l’establiment de nou. Torno a dir “Hola!” ben fort, i aquesta vegada apareix corrents un nen d’uns vuit anys amb una carta de refrescs a les mans, me la dona, i torna a desaparèixer cap a les interioritats del local. Surto amb la carta, i decidim el que prendrem. A l’últim, surt la cambrera, que és una dona amb un aspecte a mig camí entre hippy i musulmà. No es dirigeix de primeres cap a nosaltres, s’acosta als joves de l’altra taula, i no sé pas quina trifulga tenen, però tot i que no entenc el que diuen, la conversa sembla una mica tensa i els joves acaben marxant. La cambrera, després, s’acosta a nosaltres, i ens pregunta què volem. Li demanem dos sucs de taronja, una aigua i una Coca-Cola. La dona s’ho pren amb molta calma i passats uns pocs minuts, torna amb les begudes. Assaborim els refrescs. Estem una mica cansats i ens surt fer o dir ximpleries per divertir-nos. El meu fill gran intenta beure per l’ull.
Sortim del bar i caminem una mica per Diabat. El poble està format per un grapat de cases blanques cúbiques d’aparença hippy, amb grafitis. Al lluny, a uns quatre-cents metres en direcció al mar, i més enllà d’un bosc de matolls, veiem les formes blanques i arrodonides de les dunes de sorra. Va ser aquí on Jimmy Hendrix va compondre “Castle of sands”? Són aquestes cases un antic poblat hippy? Diuen que en tot això hi ha molta llegenda.
Caminem pels voltants del bar, i veiem habitatges similars amb trossos de terra adjacents atapeïts de palmeres, hortalisses, tallers mecànics improvisats, cotxes dels anys seixanta encara en funcionament, alguns mig desmuntats. També hi ha nens mal vestits jugant pels carrerons. L’urbanisme hi és absent, o en tot cas es podria dir que segueix una línia caòtica, espontània, salvatge… La qual cosa no fa disminuir la bellesa de l’espai; és allò que escrivia fa uns dies sobre el “wabi-sabi”. Hi ha alguna realitat en tot aquest paisatge contrafet que fa que tot plegat esdevingui bell, diferent, lliure, desitjable.
El Mohamed ens retorna a Essaouira i acabem la nostra excursió. Ens acomiadem d’ell fins dissabte, que serà el dia en què ens portarà a Marràqueix.
Anem fins al riad, ens dutxem, ens canviem de roba i sortim a passejar. De primeres, ho fem la Merche i jo; els nostres fills s’ho prenen més amb calma. Ens dirigim al port d’Essaouira, que continua estant ple de gent. Al primer dels molls, ens trobem uns nens, d’entre onze i tretze anys, que salten a l’aigua des de parets adjacent molt elevades sobre el nivell de l’aigua. Molta gent, se’ls mira, i ells se senten protagonistes; no sembla que ho facin per diners. La policia els contempla i de vegades parla animosament amb ells. No entenem què els diuen, però en cap cas els prohibeixen saltar. Hi ha un moment en què dos dels infants s’enfilen al capdamunt de la façana principal del port, que està molt i molt amunt, massa; uns vuit metres per sobre de l’aigua. Veig un policia que els fa senyals perquè baixin. Els nens no li fan cas i salten a l’aigua. Pocs minuts després passem per davant d’una petita caserna que la policia té al port i veig a un dels nens, encara mullat, plorant, mentre un policia el renya en to paternal.
Els nostres fills ja s’han dutxat i vestit i s’uneixen a nosaltres al mateix moll.
El vent no s’atura. La jaqueta que m’he comprat amb salva de passar fred. Una gavina espicossa la panxa reventada d’un peix llarguíssim, de més de 1,2 metres, que un venedor despistat té a la seva mercaderia; quan se n’adona, l’espanta. El sol davalla. Contemplem la posta de sol des de les muralles que estan al costat del port. Hi ha molta gent, i l’ambient és profundament marroquí. Un grup de música molt tradicional ambienta el lloc. De sobte, sonen les pregàries per l’altaveu de la mesquita i tots els sons es barregen: el so del mar, les veus de la gent, els crits dels nens, el reclam dels venedors, els cants i els timbals dels músics, els embats del vent, les pregàries religioses… El cel es torna de color vermell. La indumentària de la gent és majoritàriament musulmana. Tot se’ns fa força estrany, diferent; això és el que ha de ser quan es viatja a un lloc que té una identitat pròpia.
Caminem cap al soc, ara que es fa de nit, i busquem un lloc per sopar. Escollim un establiment de menjar ràpid, però tradicional marroquí. Tenen una planxa encesa constantment al pis inferior i la fan servir a una velocitat desorbitada; alguns dels cambrers són molt joves. El menjador de la planta baixa és ple i ens fan pujar al pis de dalt. La sensació és una mica claustrofòbica, perquè l’escala de pujada és tan estreta que només hi cap un cos, i el sostre queda arran de cap. Un cop al pis superior, l’espai s’eixampla una mica, però el menjador de dalt és ple, i no puc evitar de pensar que si passés una desgràcia i haguéssim de sortir de pressa, no sortiríem. Hi ha una finestra reixada, que tampoc solucionaria el problema. Decideixo no transmetre la preocupació a la resta de la família, i confiar que la major part de les vegades no succeeix res. El cambrer puja a prendre nota del que volem, i ens disposem a esperar el sopar. Al nostre voltant, observo que només hi ha dones; dones del país amb nens. Dels plats que ens porten, en destaco una sopa que he demanat per un euro; és deliciosa i tan densa que gairebé no em cal menjar res més. Descobreixo que la sopa es diu harira, i conté ceba, api, tomàquet, pastanaga, oli, llenties, cigrons, fideus, coriandre, julivert, cúrcuma, pebrot vermell, Ras el Hanout, canyella, gingebre, sal i pebre. M’expliquen que és tan rica en nutrients i vitamines, que es menja principalment durant el Ramadà, per refer-se del dejuni diürn.
Acabem de sopar a les 22:00 i baixem les escales estretes, disposats a pagar al pis de sota. Van tant de bòlid, que ens costa que ens facin cas. Malgrat que el sopar ha estat copiós, i que hem quedat molt saciats, el preu per a tots quatre junts només ha estat de catorze euros i vuitanta cèntims.
A la Merche li plora l’ull esquerra; la molèstia li ha començat quan hem baixat del cotxe a Cap Sim. Probablement, algun gra de sorra se li ha ficat a dins; no és estrany amb la ventada que ha bufat tot el dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada