La raó de la infelicitat

.
.

-Per què no veig la felicitat? -pregunta l'infeliç.

-Perquè la tens "aquí", i mires "allà" -respon un que diu que és feliç.

.

.P.D. La felicitat pot consistir en contemplar l'espectacle d'un tros de gel surant en un safareig, que és exactament el mateix que contemplar l'espectacle d'un iceberg surant a l'àrtic.

.

Ells i nosaltres

.

El gregarisme humà és universal: “Ells i nosaltres” “bons i dolents” “estrangers i els d'aquí” “Com sou els tèxtils!” "Com sou els naturistes!" “Com sou els del Madrid!” "Com sou els catòlics!" "Com sou els ateus!" “Com sou els pagans!” es resum tot en “Com sou els que no sou dels meus, els que no penseu com jo, els que no esteu d'acord amb la normalitat!”

I potser s'accepta de boca la diversitat, i el dret a no ser del grup o a pensar diferent; però sovint et miren de trascantó, amb inseguretat, amb una certa por, com tement que en qualsevol moment els etzibaràs un estirabot, un cop, o alguna de les teves armes secretes amagades contra els normals.

.

.

Tendim vers la llum

.

Algú va dir que les branques dels arbres són les arrels del cel. Mirant aquest plàtan d'Oiartzun, ho entenc una mica.

Amb quina força totes les formes vivents tendim vers la llum!

.

La Santa Espina

.

Entro al soterrani rònec de llum desmaiada. La pintura de les parets es bufa per la humitat. Contemplo les cinc o sis taules petites de fusta noble, el moble ple de llibres, el quadre d’en Ruyra prop de la reixa que dóna al carrer als peus de la gent. Un feix de farigola perfuma el forat. En un racó, una guitarra vella i atrotinada i una tenora.
-Ja hi som tots –pronuncia a poc a poc el senyor Sanahuja amb les ulleres a la punta del nas.
Reguitzell de mots de colors clandestins. Sintaxi de classe. Orgull de pàtria. La xardor d’agost ens fa suar.
A l’hora del descans l’Arnau s’acosta a la finestra a ullar les calces de les senyores.
-Marrà!
-Si no es veu res...
Hi tornem. Vigilància maragalliana d’un esperit que no ha de perdre el nord, que mai no s’ha de deixar arrossegar a les aigües manses de cap port. Aribau ens ho recorda parlant-nos d’aquella estranya i punyetera sort que li permeté de veure de més a prop les torres de Castella. Adéu trobador!, t’enyora la meva orella.

Surto al carrer convençuda que algun dia eixirem. València, Mallorca, m’allunyo del Gòtic Passeig de Gràcia amunt.
-Documentación!
-Me l’he oblidat.
-¡En español, cojones! ¿Que edad tienes?
-Catorze.
-¿De donde vienes?

M’empenten vociferant fins una comissaria gris que fa olor de carn crua. M’asseuen davant d’un buró negre, sota la foto d’un dictador i d’un feixista; al mig, un assassinat en una creu.
M’acosten un vas ple d’oli. Me l’haig de veure. No puc. Caic, a terra d’un cop. Sagno pel nas. M’aixequen. Començo a empassar-me’n glops. Em ve un tragit.
-Roja catalana! Te vamos a enseñar modales!
M’acabo l’oli. Em marejo. Em porten a casa i adverteixen els pares que em vigilin o acabaré malament.
L’endemà torno al Gòtic. Baixo les escales estretes que fan olor de resclosit. El senyor Sanahuja m’abraça. Em posa la tenora a les mans.
-Algun dia la tocaràs a la Plaça de Catalunya sota d’un sol de primavera.
-La Santa Espina –li dic fent que sí amb el cap.
-La Santa Espina –assevera.
Hi tornem. Reguitzell de mots de colors clandestins. Sintaxi de classe. Orgull de pàtria. Vigilància maragalliana d’un país que no ha de perdre el nord, que mai no s’ha de deixar arrossegar a les aigües manses de cap port...

.

.

.

Primers dies d'abril a Euskadi

.

Malgrat la foscor de l'hivern,
arriba la primavera a Euskal Herria.
El temps passa com si res,
indiferent a les cabòries humanes.
La neu s'ha desfet,
la mar s'esvalota quan li ve de gust, com sempre.
El verd perpetu s'abilla de flors.
La molsa, amarada a les pedres, dibuixa arbres geneaològics de segles i nobleses.
I ben a prop França:
flaires de salabror,
esquitx d'escuma salvatge
i nuesa lliure i innocent.

.

.

"El mal ajeno" d'Oskar Santos, produïda per Alejandro Amenabar.

.

Per passar l'estona, és una bona pel·lícula.

L'argument està prou elaborat com per a sorprendre l'espectador; si més no fins a més enllà de mitja pel·lícula.

Potser el que em decep una mica és el fet que la trama se centri del tot en una fantasia; i això em fa pensar en mi mateix i en molts dels meus relats que s'aboquen o es resolen amb un esdeveniment fantàstic. M'ho hauré de repensar. Potser com a pinzellada final, com a cirereta d'un pastís, el detall irreal hi pot anar bé, pot acompanyar una trama humana real i objectiva al llarg del seu desenvolupament; però fonamentar-ho tot en un poder curatiu que fins ara jo no he vist en ningú em sembla un xic balmat.

La pel·lícula, essent just, té més elements que el fantàstic: el dilema del metge racional i científic, que ha d'escollir entre la sort dels milers de pacients que se li podrien curar i els seus éssers estimats, els problemes en les relacions de parella... Però si haig de ser sincer, no ha anat més enllà d'agradar-me lleugerament, d'ajudar-me a passar l'estona.

Veieu-la, no us la perdeu, i podreu opinar.

.

.

Avui, a les 3 de la tarda, moren a la creu...

.

Moren a la creu les setze mil criatures que moren cada dia per una fam per la qual ningú s'escandalitza.
Moren a la creu els pares i les mares que no poden alimentar els seus fills, que no els poden comprar els medicaments que necessiten, que no els poden portar a l'escola, que no els poden vestir com voldrien, que els veuen créixer sense futur.
Moren a la creu els qui pateixen els abusos sexuals per part d'alguns que s'autoproclamen guies espirituals i pastors d'ovelles perdudes.
Moren a la creu els infants que viuen sols perquè els seus pares treballen.
Moren a la creu els qui neixen amb malalties “naturals” que els encadenen a una cadira de rodes i a una dependència perpètua.
Moren a la creu els pares d'aquestes criatures.
Moren a la creu els qui no poden veure els seus fills perquè la seva parella els ho nega.
Moren a la creu les dones maltractades, amenaçades i humiliades, per algú que un dia els va dir que les estimava.
Moren a la creu els qui veuen morir un fill.
Moren a la creu els qui perden la feina, la casa, i no saben com sobreviuran ells i els qui depenen d'ells.
Moren a la creu els qui estan malalts de consum, els qui són addictes al joc, a qualssevol drogues, a qualsevol hàbit que no se saben controlar i que els ensulseix la vida.
Moren a la creu els qui es pensen que l'estètica ho és tot i, en perdre la bellesa física, se senten morir.
Moren a la creu els qui es moren sense que ningú se n'adoni, els que estan sols i no reben consol, ni són compresos per ningú.
Moren a la creu els qui viuen sempre amb por i no ho poden evitar.
Moren a la creu els qui no són estimats.
Moren a la creu els qui no han après a estimar; o els que en sabien i els han ensenyat a odiar.
Moren a la creu els empresonats, els qui viuen a les presons aixecades per ells mateixos, o els qui estan empresonats per les seves tendències genètiques i pel seu entorn.
Moren a la creu els qui són jutjats i condemnats sense possibilitats de defendre's.
Moren a la creu els que no tenen dret a expressar-se en llibertat, els qui viuen el seu amor com si fossin uns criminals, els qui són menystinguts a causa de la seva identitat i de les seves idees.
Moren a la creu els que no han descobert la dignitat de tota persona humana i la infinita esperança que s'amaga rere l'ombra de qualsevol mal.

.

.