Ratzinger a Barcelona

Aprofito un comentari que he deixat al blog "Que tinguem sort" sobre la visita del Papa. No volia parlar del tema, però ja que hi he pensat, ho deixo aquí per la història i la posteritat.

És curiós com aquest senyor, en Ratzinger, es permet exagerar (a consciència) comparant la situació actual amb la de finals de la segona república quan es cremaven esglésies i s'assassinava capellans i creients; i alhora s'atreveix a anomenar "exagerada" la premsa i els mitjans quan parlen de la plaga de pederàstia que s'estén per tot el món i que té característiques similars arreu, i que per tant es podria considerar objectivament com l'efecte o el símptoma d'alguna cosa que no rutlla en la manera de viure d'educar o d'organitzar-se els capellans.

Doble moral. Doble visió. I l'obsessiva tendència a creure's que és natural que l'església catòlica s'imposi al conjunt de la societat quan hauria de ser una opció individual més sense cap privilegi que la situés per damunt de la resta d'opcions o que la imposés per tradició o per mimetisme a persones que no tenen aquesta fe.

És una llàstima també que vagi llançant el perillós missatge de fer creure que els valors d'empatia i d'amor als altres només es poden assolir a través de l'església com ha fet últimament.

El juego de tu vida

“El juego de tu vida”. Juguem amb la vida de vostè. Exhibim la seva misèria. Una mica com allò de “Tengo una pregunta para usted” però amb mala baba. Tinc un dard enverinat per vostè. Tinc un feix de bitllets per vostè si humilia públicament la seva mare, la seva dona, el seu fill, o el seu germà.... Sóc bondadosa; fixin-se que hi ha un timbre; si els seus éssers estimats el premen, en comptes de preguntar-li si té relacions sexuals amb el seu germà, li preguntarem si, en el fons, en el fons... odia a mort la seva dona. Això és la televisió. Hi ha molt de diner en joc. Vostè pot! Endavant! Que la veig molt segura! Que va molt bé! Ànims! Continuï destruint el seu entorn! Les persones que estima! Les seves relacions socials! Recordi que vostè ho fa lliurement; nosaltres només li prometem milers i milers d'euros; això sí, ha de ser sincer. Si li preguntem si s'ho fa amb un caragol ens ha de dir la veritat; si ens respon que sí, els diners van creixent; si ens respon que no, serà com si hagués dit que sí, perquè li direm que menteix, i tothom sabrà que és que sí, i els diners seran nostres. I vostè se'n tornarà a casa amb els seus éssers estimats una mica més morts que abans que vostè tingués la gentilesa de pujar-nos l'audiència, d'augmentar els nostres ingressos. I no es preocupi, que a la nostra cadena, en horari protegit, no hi veurà ni un cul.

.

.

Estranya tendència de tot a la vida

Estranya i curiosa tendència de tot a la vida, de tot el que es mou prop de l'aigua, a prop de la llum d'una estrella, a la distància oportuna. Tot va cap a la vida, i la vida es presenta com una estranya combinació química que creix i que es reprodueix al pas d'un impuls que de vegades sembla premeditat, buscat, programat... Es reprodueix amb anhel, amb ànsia, amb delir. La molècula que creix cerca relacions amb d'altres molècules. No hi ha vida sense associació, sense pacte, sense diàleg, sense intercanvi d'interessos: simbiosi, hàbitat, cadena tròfica... ens associem per a viure, ens devorem per a viure, morim per a cedir al futur la informació genètica de la supervivència. Donem la vida per la vida del futur.

Estranya i curiosa tendència de tot a la vida quan les condicions magistrals s'acompleixen. I de la vida a la consciència... I de la consciència a l'empatia... I de l'empatia a l'amor.

.

.

Castanyada, Magosto, Magusto, Magüestu, Magosta, Halloween, Gaztainerre, Chaquetia, Calbote, o-Bon, Ayamarca, Mictecacihuatl, Gai Jatra...

La sorpresa d'adonar-se que un es morirà és una de les més intenses de la vida. Gairebé ningú l'experimenta, com gairebé ningú no experimenta la sorpresa d'existir, o la sorpresa d'escoltar un mot que ha escoltat moltes vegades, però que en un moment concret el sent i li sembla que s'adona per primera vegada de les característiques del seu so, com si mai fins aquest moment no hi hagués pensat, com si gairebé sempre l'hagués dit d'esma, com aquell qui treu un paper d'un arxiu i el llegeix sense parar-se a assaborir-lo.

Aquestes sorpreses de les quals parlo en el paràgraf anterior només les comprèn qui les ha experimentades, i són similars al Déjà Vu, però més intenses, i, probablement, més reals; no tenen com a causa una activitat de reorganització dels circuits neuronals, sinó la consciència d'una realitat externa que percebem i comprenem en la seva totalitat, quan de normal només hi passem de puntetes per raons pràctiques o per l'acció ocultadora de l'inconscient, que ens evita pensaments dolorosos.

Tornant al tema de la mort, de la consciència de la mort, m'adono que els Homo sapiens hem après a convertir-la en una festa, en un gust, en bellesa i en ritual, en el record dels qui ja no hi són i que ens sembla impossible que ja no hi siguin; tan impossible, que sovint restem segurs que hi són, i els tenim presents i els continuem estimant.

A l'estació en què les fulles es dauren, i cauen damunt de la catifa del bosc; quan el vent gemega i escampa la flaire del fum de les xemeneies. Quan les castanyes són madures i sabem que caminem cap a la foscor de l'hivern; recordem que caurem com les fulles, i que això forma part de la vida, com l'aigua que s'escola pels torrents, i que ha d'arribar al mar per a tornar a ser boira i a ser pluja.

Estimem la vida tal com és i per això la mort ens recorda que formem part d'una natura que sempre canvia, que es transforma i que mai no es destrueix.

.

.

Encaixades, clapades, petons, rialletes, frases fetes, bones maneres...

Suposo que els Homo sapiens necessitem ritualitzar les trobades, però caldria tenir en compte dues realitats: els ritus no garanteixen una estimació sincera (tampoc la impedeixen), i els ritus són de vegades diferents per a cada persona, i, encara més, per a cada cultura. M'hi fa pensar aquest escrit de Georges Bernanos:

“La cortesia no expressa un estat de l'ànima, una concepció de la vida. Tendeix a esdevenir un conjunt de ritus, el sentit original del qual s'escapa, la successió, en un cert ordre, de ganyotes, capades, cloqueigs variats, somriures estàndard -reservats a una categoria de ciutadans ensinistrats en la mateixa gimnàstica. Els gossos tenen entre ells aquesta mena de comportament -entre ells solament, perquè rarament veureu aquest animal ensumar el darrere d'un gat o d'un be. Així, els meus contemporanis no gesticulen d'una certa manera sinó en presència de la gent de llur classe”

"Els grans cementiris sota la lluna"
GEORGES BERNANOS

.

.

Vivim exiliats al món de la falsedat i de la pressa.

Avui, pel valor del seu contingut, toca parlar de La Contra de “La Vanguardia”, on José Antonio Signo ens diu que als éssers humans se'ns moren contínuament neurones, però que el cervell no envelleix, que es regenera, sempre que mantinguem vius els reptes vitals. I al seu parer, els reptes vitals són les activitats que ens apassionen i que no serveixen aparentment per a res; per a res gaire útil. També recomana dormir vuit hores, abandonar la competició com a actitud vital, menjar sa: fruites, llegums, verdures, poca carn vermella; prioritzar els bons horaris, el plaer, els amics...

Parla dels avisos del cos, que protesta, que es queixa, que es dol del maltractament al qual sotmetem la nostra ment. I diu moltes coses més.

I partint dels seus mots, m'agrada pensar, m'agrada confirmar missatges que de tant en tant vaig escrivint en aquest blog, o que vaig pensant en hores mortes, o que vaig vivint. Que rucs que són els que es preocupen pel fum, els que envegen (sense reconeixer-ho) i disfressen la seva enveja d'enuig intel·lectual, i es preocupen pel fum, pel no res, per la seva pròpia por. A Cerdenya, a Loma Linda, a Nicoya, vells centenaris gaudeixen d'una serenor plàcida lluny de les preocupacions inventades dels esclaus de les seves neures.
Els nostres gens no s'han adaptat al segle XXI, afirma amb saviesa José Antonio Signo. Ens hem desenvolupat enmig del verd dels boscos, entre el roig burell de l'argila dels camps, ran dels penya-segats de la nostra Terra; i ara ens entaforen en un món asèptic de formigó i plàstic. Ens hem desenvolupat a poc a poc; aturant-nos quan el Sol s'amagava; reunint-nos al voltant del foc a la porta de les coves per xerrar de tot i de res, nus, esgotats de caminar per les muntanyes, adormint-nos després amb un son plàcid damunt d'un tou de branques, i alçant-nos amb l'alba per a començar un nou dia, a poc a poc i molt atents a tot el que passava al nostre entorn. I ara ens obliguen a córrer, a córrer fins i tot quan la nit ja ha caigut damunt la Terra; a córrer rere la nostra ambició de poder i de domini per a sotmetre una natura que ens pensem que ha de ser el contenidor dels residus del nostre consum, i a qui temem, i amb qui no ens relacionem. Els nostres gens s'han adaptat a una vida que ja no existeix i vivim exiliats al món de la falsedat i de la pressa. Som esclaus de la nostra pròpia ambició. Ens enganxem amb les nostres mans a allò que ens allunya de la nostra vida. Esclaus de l'orgull, busquem evasions competint, criticant el qui no hi és, envejant qui té allò que ens manca, criticant-ho tot a tort i a dret; i ho critiquem tant tot que no tenim temps de descobrir la bellesa de la vida, tanta bellesa com ens envolta. ¡Que bé que ens tracta la vida! Quanta bellesa! Quant d'amor! Deixem d'agafar-nos obsessivament a l'ambició, a l'orgull, al domini, al prestigi, i descobrirem aquesta bellesa, descobrirem aquest amor que ens té l'univers, els regals que ens ofereix a cada instant. Que estem vius! Estem vius! Estem vius! Estem vius! Existim! Existim! Existim! 

. .
P.D. Foto "dins la bellesa de l'Atlàntic". Planeta Terra. Estiu del 2010.

L'ISO i l'esperit.

Som la generació de l'ISO. Que l'ISO no se'ns mengi l'esperit. Que l'ISO no ens devori. Que l'ISO no ens manllevi l'empremta humana. L'ISO pot ser l'estructura, però a l'edifici li calen parets, i mobles, i calefacció, i butaques i so d'infants dins la llar, flaire de menjar i rialles. Un edifici no és només una estructura. L'estructura no garanteix la resta de l'edifici. Necessitem una estructura, però no en tenim prou amb l'estructura; que és un instrument, no pas una finalitat.

A l'esquelet li cal la carn; a la carn la vida; a la vida, l'amor.

Som la generació de l'ISO, però l'ISO no aconseguirà allò que només pot assolir l'esforç il·lusionat i apassionat per cada individu. Els protocols, els registres, el control, la planificació central, no garantiran l'eficiència que només arriba rere el desig desinteressat de servir els qui estimem. L'ISO no genera la vocació del qui treballa, no encén la il·lusió del qui ha de lliurar-se a la construcció del món amb la ingènua i necessària fe de transformar la humanitat. L'ISO enrajola l'habitatge, saneja les parets, desinfecta la casa, però no l'omple de vida, no fa que el raigs de Sol travessin els vidres, no emplena els racons de cançons, de poemes, d'esperança. L'ISO no arribarà enlloc si no va acompanyada de la voluntat convençuda i encoratjada de qui ha de posar les seves habilitats i el seu esforç al servei de la feina. L'ISO no triomfarà si no respecta la identitat, les habilitats i la creativitat dels pobles i de les persones que l'han d'abraçar.

.

.