XESCO BOIX! No us perdeu l'exposició del Social

He passat una estona magnífica tornant a llegir fets, anècdotes, idees... Tornant a veure imatges, tornant a escoltar cançons d'aquesta persona única que un dia va viatjar als Estats Units i va descobrir un món de llibertat de la mà de persones que cantaven, es manifestaven, escrivien i lluitaven per fer el món una mica millor de com l'havien trobat.

Un cop va tornar a Catalunya va desenvolupar una tasca de promoció de cançons de lluita en català, sempre molt a prop dels nens, al carrer, a una distància curta, sense massa tarimes ni escenaris, i sense cap protocol estelar o comercial.

Jo el vaig veure de ben a prop el 4 d'abril de 1979 als meus deu anys en uns Carmelitans que tinc entès que eren un xic diferents a com són ara. De fet, el món, en alguns aspectes, està més adormit avui, més espantat, és més pessimista, és més comercial i més adorador dels diners, la infantesa dura menys que abans, el paisatge no és tan salvatge, la nostra ment és més cobdiciada i manipulada avui; increïblement avui hi ha més censura i autocensura i tot en nom de la llibertat la qual cosa fa més difícil desemmascarar-la. 

Ens faria falta un Xesco Boix que ens fes cantar i ballar sense mòbils, ni aplicacions, ni llistes de més venuts... Déu, com desitjo que torni!

No us perdeu l'exposició del Social!

El que estem vivint ara és tan real, tan de debò, tan bonic, tan intens, tan diví…

                                                                                                                                IA image

¿Saps? No tinc por.

És tan bell el teu cos; tan bell el mar; i aquest sol que escampa granellons de llum.

Dius que potser tot desapareixerà? Dius que t’obligaran a amagar el cos en nom d’un suposat respecte a l’horror de l’ocultació, d’un idolatrat respecte al gest de demonitzar allò que és tan bell i que ha creat aquest univers que fa caure d’esquena…?

Pots dir el que vulguis… El que estem vivint ara és tan real, tan de debò, tan bonic, tan intens, tan diví… que encara que només visqui a l’oasi d’un instant abandonat en el present, la seva senzilla existència ja fa que tot pagui la pena.

¿Saps? No tinc por, i estic content. Tot ha esdevingut com havia desitjat. El paisatge, el mar, el sol, els amics, la música, la poesia, els llibres, el cinema, el teatre, la nuesa, els fills, els somnis… El que semblava impossible ha succeït; fins i tot tinc la feina que somiava. Fins i tot puc llevar-me cada dia amb l’objectiu de fer felices unes quantes personetes menystingudes pel sistema, que només gasta per allò que li sembla productiu.

He aconseguit tots els somnis d’infantesa. Ni que se n’anessin tots ara mateix, jo ja els he tingut; i quan s’ha tingut tan de debò una realitat tan gran, mai no es deixa de tenir.

Saps? A dins de la meva ment sóc on vull, amb qui vull, com vull… I tot encara és més bell del que és. I agraeixo a aquest esperit misteriós tants dons immerescuts. I ho espero tot. I no tinc por.

L'escola no ha de ser un espai per a les creences sinó per als sabers

                                                                                                                        IA image

L’escola no és un espai per a les creences sinó per als coneixements, per als sabers. Les exigències morals de les religions no haurien de tenir cabuda a l’escola, sobretot quan esperonen la demonització de les formes del cos, la segregació de gèneres, l’assignació de rols tradicionals establerts, la por al cos, la por a la sexualitat.

Les exigències físiques dels dejunis no han de ser contemplades ni protegides per l’escola perquè això seria reduir, limitar o sotmetre l’aprenentatge d’uns sabers, o l’exercici d’uns processos constructius, a les pràctiques d’una religió que no ha d’entrar a l’escola.

Els valors no són patrimoni exclusiu de les religions, són un tresor de la humanitat, i cal transmetre’ls des de la societat civil diversa; valors humans, alliberadors, oberts, acollidors, fonamentats en els sabers científics i en el respecte a totes les maneres de pensar; respecte que no existeix a totes les religions, i que tampoc ha existit durant moltes dècades a les religions de les nostres contrades.

Tota l’acollida que defenso i que exigeixo per a les persones que fugen de països en guerra i de territoris on la fam és devastadora no és pas contradictòria amb tot el rebuig que em produeix percebre una condescendència pavorosa vers imposicions doctrinàries que em recorden els pitjors temps del cristianisme integrista.

Acollidors en tot allò econòmic, amb regularitzacions i integració; però defensors a la societat dels valors de la república, de la llibertat, la igualtat i la fraternitat en tot allò moral, de la llum, l’aire fresc i el coneixement; de la ciència, l’escepticisme i l’estat social; de la llibertat d’indumentària, l'amor i la nuesa lliure, l’educació sexual i la llibertat d’estimar qui es vulgui, l’acceptació natural del cos i el rebuig a totes les formes de censura, ocultació, segregació o imposició de rols de gènere.

Si els partits democràtics no tinguessin por de defensar els valors republicans davant la imposició obscurantista de les religions a la societat, els partits feixistes deixarien d’alimentar-se dels vots de les persones espantades per aquesta condescendència destructora dels valors laics de l’Europa de la il·lustració, la democràcia i la ciència.

Estar en contra dels genocidis i del racisme no vol dir pas estar a favor de les religions integristes a l’escola, vinguin d’on vinguin, siguin d'aquí o siguin d'allà.

I jo soc creient; crec en Déu i en una visió de la vida fonamentada en els valors i la trascendència; però no demanaré mai que s'imposi la meva visió a l'escola, ni que s'adapti l'aprenentatge dels sabers a les meves necessitats personals o rituals particulars.

Avorreixo els feixistes d'Espanya i de Catalunya; els partits racistes i els que prioritzen els seus privilegis econòmics a les necessitats de supervivència de les persones; però ni un pas enrere en els valors republicans, en els drets de les persones, en la ciència i en la llibertat.

The orchestra plays

                                                                                                                            IA image
 

The orchestra plays, the orchestra that celebrates privilege. A man laughs, wearing a clown’s red nose, while children leap across the sand dunes.

The waves roll in and out as the sun sinks low, painting the whole landscape red.

Someone is dying. But before life slips away, he dances with the person he loves most.

They move awkwardly to the melody of a young man with dreadlocks who strums a guitar and sings an old John Sebastian song:

“And then all that I know I’ve learned, assuming my kid. And all my deepest worries must be true historical cartoons…”

They dance badly, but they know the sweetest moments in life are the ones we never had to learn.

Wherever you walk— between the forest and the shore— the air carries a mix of scents: salt, pine, grass, seaweed…

And when you feel like it, you can sit, or keep walking.

And you realize that simply being here, existing, is already a beautiful thing— even though tomorrow you’ll be gone.

J.S.

He pretends to be an angel

                                                                                                                                IA image

He pretends to be an angel

and truly believes he is,

but he's merely a little puppet,

a slave wrapped in bliss.

His happiness is fine dust

scattered on the wind;

a mirage inside his fragile mind,

born of tribal din.

Cruel jabs disguised as kindness,

cloaked in robes of peace—

beneath the shining surface,

he stings just like a bee.

He serves only his hive,

obeying one central will:

the pull of slender strings

that guide his every swing.

J.S.

Creadors per naturalesa

                                                                                                                            IA image

No podem viure sense crear. L’individu sapiens és un ésser creador; creatiu i creador. La voràgine de la supervivència de vegades el pot convertir en un ésser pragmàtic que oblida aquesta capacitat de creació i fantasia; aquest oblit, sovint, acaba en un atrofiament. De fet, la majoria d’éssers humans viuen amb les seves capacitats creadores malmeses, i ho solucionen amb un «Jo no serveixo per pintar» o «Jo no serveixo per la música» o «A mi no se’m dóna bé escriure»… Aquest gest fins i tot els regala la sensació de ser humils, la qual cosa els fa sentir molt dignes; però el problema és que són asseveracions falses, que, o bé ells han deduït, o bé els han fet creure els mateixos obrers de la societat pragmàtica, àvida d’insectes obrers i silents, conformistes amb un sou digne que els permeti fugir: fugir d’ells i fugir de la realitat.
La tristesa és que fugir de la realitat vol dir fugir de totes les seves belleses i potencialitats; i fugir d’ells vol dir viure en una constant insatisfacció que, en el menys dolent dels casos, se soluciona comprant, i, en el pitjor, amb les addiccions. I les addiccions no són només les drogues; les addiccions poden ser la infidelitat, la feina, el sexe…
El desenvolupament de la nostra capacitat creadora, defugint el pessimisme i el desànim dels qui sense dubte ens intentaran frenar amb una buidor d’estratègies de les quals ni ells mateixos se n’adonen, és el secret per vèncer totes les foscors de la vida que ens allunyen de qui som, de com som i del que estem dissenyats per fer.

Every person is our truest God, our greatest chant.

                                                                                                                                IA image

There will come again the leprechauns, 

the fairy rings, the Morrigan, 

beyond the hills, beneath the clouds, 

when rain returns and dew lies pure. 

We will reclaim the pace of freedom, 

free from death’s machines of fear.

Our god is green, born of the land; I’ve seen its face in every man, in every woman, every child, in every song, in every smile.

Above the homeland of my soul, we’ll worship life once more, deeply, and proclaim that every person is our truest God, our greatest chant.

J.S.