La vida és la mort que fa vacances.

                                  IA image

El que no pensa com tu no és un vengut; és algú que no pensa com tu. Allò que tant desitges, i en què creus tant, podria no tenir gens d'importància per a una altra persona, podria no ser comprès de la mateixa manera; i no passa res. Aquest fet no vol pas dir que aquesta persona sigui pitjor o que tingui menys raó que tu.

Sovint repetim frases que la gent no deixa de repetir, sense parar-nos a pensar si tenen un fonament lògic. Tòpics que es repeteixen per inèrcia, perquè ens fa l’efecte que reforcen les posicions que prèviament hem decidit tenir per raons de les quals ni tan sols som conscients. Funcionem, una mica, com la intel·ligència artificial, que tot ho decideix a partir del llenguatge, com un lloro que sap què toca dir després d’aquesta o d’aquella altra frase escoltada.

Però moltes vegades, els tòpics, són rabiosament falsos i ens situen, sense que ho sapiguem, en l’error.

Potser per això situo totes les meves opinions en la provisionalitat, i estic obert, si escau, a rectificar-les quan se’m faci evident que són falses. La gran quantitat de coses que no sabem no ens han d’impedir de cap manera opinar i raonar, però ens han de fer molt tolerants amb les opinions diferents de la nostra, molt respectuosos, i molt agraïts; qualsevol opinió diferent ens permet revisar les nostres posicions per a reafirmar-nos o per a rectificar; i així, a poc a poc, ens anem acostant a la veritable explicació dels fenòmens.

I em preguntes què pots fer per mi si estimo tant la independència, la solitud, la llibertat gairebé absoluta?

Què pots fer per mi? Doncs apartar-te, que em tapes el sol.

I sí: m’agrada fer només les accions que em satisfan, encara que ningú les valori. Per posar un exemple, a la majoria de les personalitats que busquen sortir a la foto amb el Papa, els importa ben poc, per no dir gens, el Papa.

I quan estem massa neguitosos, espantats, angoixats, o atrafegats, va bé pensar això: d’aquí a uns quants centenars de milers d’anys, tots aquests que criden i s’esgargamellen estaran en silenci; i ningú no recordarà a la Terra ni el seu nom, ni les faccions del seu rostre, ni sabran quines van ser les seves preocupacions, ni com era el timbre de la seva veu. El silenci emplenarà els espais que ara són ocupats per l’agitació. I això serà així per a sempre; no tornarem enrere; no tornarem a menjar arròs caldós; mengeu-vos-en un de seguida que pugueu, perquè el temps de l’arròs caldós, com el de les cireres, s’acabarà per sempre. 

Alguna força ens empeny a sentir les experiències com a definitives quan en realitat només són guspires d’una bengala que dura pràcticament res. Vuitanta anys és una guspira capriciosa a l’immens interval de temps que representa l’infinit; som a les vacances de la mort; la vida és la mort que fa vacances.

Per què témer la mort si hem collit de la vida el fruit i la flor que ens oferia?

                                  IA image

Hem conegut l’escalf del Sol a les cales de sorra de color canyella,
la flaire de la mar i la nuesa del cos.
Hem vist els pins dalt del penya-segat,
i hem escoltat les llagostes i les onades.
Ens hem emplenat de la visió de l’aram de les pells nues,
del dia sense rellotge, i la vida sense mort.
Hem viscut.
Hem tastat una llibertat que no resta llibertat als altres.
Hem entès el tot com un present únic, lliure de passats i de futurs;
un present com un tot, desconnectat de qualsevol altre temps;
mentre algú somreia i mirava els núvols;
i algú altre cantava.
Hem abastat l’olor de la llenya arran de les roques,
i la solitud d’un espai lluny de tothom.
Hem viscut sentint que tota persona és immensa,
amb tot el que té i el que és, sense témer cap desig, ni renunciar a cap vers.
Hem comprès amb aquest present el sentit de tot,
més que si haguéssim estudiat tots els tractats de teologia i filosofia del món culte.
Hem descobert i absorbit la saviesa que no comprenen els arrogants,
la veritat oculta als ambiciosos,
el missatge negat als porucs,
la felicitat inabastable als adoradors d’una racionalitat buida de carn i de sentiments.
Hem proclamat, als vents dels oceans,
el caràcter absolut de la bondat
per damunt de lleis i de vestits.
I hem plorat de felicitat sense saber per què ni voler-ho saber.
Davant de tot això...
Per què témer la mort si hem collit de la vida el fruit i la flor que ens oferia?

J.S.

(Publicat a relatsencatala.cat el 21 de novembre del 2017)

.

.

"Mal de coraçon" (amb ç)

"Mal de coraçon", de Victoria Szpunberg; dirigida per Andrea Jiménez, i interpretada per Júlia Barceló, Pol López i Pau Vinyals a La Villarroel; amb escenografia de Judit Colomer; vestuari, d'Adriana Parra; il·luminació, de Conchita Pons; espai sonor, de Lucas Ariel; moviment, d'Amaya Galeote; direcció de producció, Júlia Molins. És una producció de Companyia Solitària i del Teatre Nacional de Catalunya.

Una expressió descarnada i caòtica de la situació de tres personatges en diferents moments vitals que coincideixen a la barra d’un bar i es deixen endur per les seves boires negres personals i els efectes desinhibidors de l’alcohol. Mística, humor, música, interacció, metateatre, paròdies, caos, expressivitat deslligada… conflueixen en una exploració dels camins més experimentals en els quals el més interior dels intèrprets surt sense avançar per cap autopista o carretera preestablerta. Els minuts finals són apoteòsics i immergeixen el públic en una alegria i una eufòria que s’agraeixen.

En acabat, un argentí de les rodalies de la Villarroel ens va acabar d'arrodonir les bones sensacions.

Les bèsties orinen i excreten per marcar el territori.

 

                                  IA image

De tant en tant m’he qüestionat si jo mateix podia ser un llop, però ara ho tinc clar: no ho soc. En canvi, sí que reconec que dins de la societat humana existeixen persones amb mentalitat de llop, i també veig perfectament a qui donarien el seu suport en unes eleccions. 

El que jo desitjo és una societat humana organitzada d’una manera radicalment diferent de la dels llops; i estic convençut que aquesta altra forma de convivència és realment possible.

Els llops són animals profundament territorials. Com altres membres de la família dels cànids, dediquen molt d’esforç a delimitar i defensar el seu espai. L’eina principal que utilitzen és l’orina. Els individus dominants —tant mascles com femelles reproductores— alcen la pota per orinar sobre objectes destacats, mentre que els altres membres de la bandada s’ajupen per deixar la seva marca, reforçant així tant la jerarquia interna com la possessió del territori. També fan servir aquests senyals per identificar reserves de menjar i per reclamar els cadàvers en nom del grup. Les deposicions compleixen una funció similar a l’orina, però amb un caràcter més visual i ostensible.
Totes aquestes marques tenen com a objectiu comunicar als altres llops i a les altres bandades que aquella zona ja està ocupada, i que qualsevol intrús hi hauria d’entrar amb extrema precaució.
Les bandades consolidades gairebé mai accepten desconeguts dins dels seus dominis. 

Vist així, queda evident que els llops també es presenten a les eleccions.

Rosa d'abril, morena de la serra...

                                  IA image

Van ben  vestits, però pam! Mosseguen! Pam! Menteixen, exageren, deformen, polaritzen, confonen... 

Fan servir tot el repertori de les fal·làcies que la filosofia ens descriu per manipular. 

No els importen tant les persones vulnerables com els capitals vulnerables, les raons nacionals, la unitat racial i cultural, el món de color de rosa i de coto fluix de sucre que els van descriure quan eren joves i tan idealistes. 

Senten autèntic fàstic per algunes persones; per les persones per les quals només té lògica sentir dolor i per damunt de tot empatia. 

Van ben vestits, i alguns escolten el Virolai; però aneu amb compte, que la Moreneta és negra, i que Jesús, petit i diví, neix cada desembre al Raval, a la Mina, a Torre Baró, a Sant Cosme... A tots els llocs que  us fan por i fàstic. 

Un dia morireu i no us endureu res del que ara considereu sagrat; i potser us reencarneu en un suburbi de Marràqueix, o de Bogotà, o de Quito... Potser entendreu què vol dir tenir por sense tenir culpa, viure lluny dels pares, sense cap seguretat, trobant a faltar els aliments, l'educació, l'habitatge... Hi ha molts habitatges buits, i alguns són de gent que canta cofada el Virolai i que posa per damunt de les necessitats de les persones la societat imaginada i uniforme que no existeix i que no existirà mai.

Llegir i escriure

Si no llegim ni escrivim, tenim una altra vida; no diré pas que no sigui una vida, però li falta cos, li falten fonaments, li falta una realitat invisible feta d'una substància sagrada que no té res a veure amb doctrines o asseveracions inqüestionables. Llegir i escriure és viure moltes vegades més; tenir la porta oberta a altres existències que ens fan descansar ni que sigui una estona de la nostra mateixa existència.

Em recordo amb deu anys, penjat d'una hamaca entre dos pins al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt amb un llibre de Tom Sawyer a les mans, i totes les hores per mi; només per mi. Vaig viatjar molt amb aquelles lectures, vaig sentir molt, vaig viure moltes vides, vaig conèixer molta gent que havia mort moltes dècades abans que jo nasqués, i va entrar dins meu una mica de la filosofia de Samuel Langhorne Clemens. El bo de llegir, en contra del que es pensen els censors, és que les filosofies es proposen, no s'imposen, i és la mateixa ment la que discerneix on és l'absurd i on la saviesa. Potser per això els sectaris prohibeixen alguns llibres, perquè saben que el "discerniment" corca les bigues de la seva imposició tramposa. El discerniment és un dels enemics de les cadenes.

Fer que la lectura i l'escriptura formin part de la nostra vida és decidir que el nostre cervell sigui diferent,  fins i tot des del punt de vista físic. I allò que tenim a dins configura sorprenentment el nostre aspecte extern i l'efecte que produïm en els qui ens envolten. Llegir un llibre no significa estar-hi d'acord, pot ser precisament l'esperó que estimula la vacuna contra els possibles errors del llibre, sempre que s'hagi desenvolupat en nosaltres la capacitat del discerniment i la sana actitud escèptica del mètode científic i del mateix seny humà.

Llegir és comunicar-se amb persones d'altres èpoques i d'altres llocs, per aprendre o per dissentir, per gaudir, per construir-nos, per posicionar-nos. Els missatges erronis ens ajuden a reflexionar i a reforçar la nostra capacitat de crítica i d'oposició. Llegir és l'antídot de la societat contra les diferents tiranies que segle rere segle intenten subjugar les persones humanes als interessos particulars d'uns quants.

Els meus primers records (I)

                                  IA image

He començat a fer recerca dins de la meva ment, intentant escriure els meus primers records, els més antics que em venen al cap. Potser si faig aquesta pràctica sovint, aniré cada vegada més enrere, i arribaré a recordar successos d'abans de la naixença. El no ja el tinc; provar-ho no costa diners i m'ajuda a anar escrivint vivències que ni recordava que recordava.

1972..........3 anys.............La ràdio de la germana del meu avi sonava molt alegre al pati de la casa del carrer Doctor Ullés, la que tenia rates grosses com conills, que quedaven atrapades a les trampes que la meva àvia i la seva germana els preparaven amb trossos de cansalada:

 “Felicitacion, felicitacion felicitaciones

con el corazon, y de corazon, con los corazones

hoy en la mañana te trajimos flores con las mañanitas

y ahora debes darnos algun agasajo con las nochesitas”

1972.......3 anys..........“Lucecita” novel·la de la ràdio fins a 1974:

https://youtu.be/sg-aWlaCwIY?si=ZjWuP8zgc-YgvYGe

1970.......1 any i mig............Quan m’ensenyaven el meu germà acabat de néixer, a braços, jo era a baix a terra, jo tindria un any i mig i el meu germà, mesos.

1970.......2 anys....................Quan viatjava en autobús fins a La Roda l'any 1970, jo tenia dos anys, potser dos i mig. Recordo l’angoixa del moment. No suportava anar-hi, m’hi van haver de canviar, i el viatge en autocar eren els instants previs al suplici.

1973.......5 anys..........Quan li vaig dir a la mestra, quan jo tenia cinc anys, que em deixés llegir tots els llibres de contes del parvulari, i que la colònia i la brossa tenien una part de l’olor que era semblant.

1971......3 anys...........Quan als 3 o 4 anys em visitava una germana de la meva àvia que havia mort tretze anys abans de néixer jo.

1972.....4 anys............Un malson que tenia diàriament aproximadament a 4 anys en què el meu pare era el director d’una mena de tub metàl·lic molt llarg i amb moltes giragonses i a mi em provocava una angoixa molt gran, fins a un dia en què en el somni vaig aconseguir deslliurar-me d’aquest tub metàl·lic, i al meu pare també. Han passat cinquanta-tres anys i me’n recordo, del somni i la seva recurrència, i de com va desaparèixer.

1972...............4 anys.................Quan tenia quatre anys, hi havia un home a casa de la meva iaia, un conegut; portava una americana grisa i una corbata, i apuntava amb el dit a una imatge de Jesucrist i deia cridant: “Ell! Ell té la culpa de tot!”

1971..............3 anys..................Amb l'Elisa, al 1971, jugàvem a caçadors. Se'm fa difícil pensar quina edat tenia l'Elisa, potser 16 anys, 18? Jo no sabia decidir l'edat de les persones quan en tenia 3. No fa gaire, vaig veure l'Elisa. És curiós, però tot i no haver-la vist des de llavors la vaig reconèixer, i per la manera de mirar-me, diria que ella també em va conèixer.

1972................4 anys.............................Al parvulari Arquímedes, quan no ens portàvem bé, ens havíem de menjar un polvoron amb una cullera de sopa. Almenys, jo ho recordo així.  

1972..............4 anys........................En algun moment, al parvulari, ens vam treure i posar la roba. No recordo si era per les disfresses de carnaval, per vacunacions, o per alguna revisió mèdica... Però me'n recordo, perquè va ser la primera vegada que vaig veure algú nu que no fos jo.

1972...........3 anys................Als mesos de juliol i agost anava cada tarda al Parc de Sant Jordi amb la germana del meu avi i allà caçava capgrossos; o almenys ho intentava.

1972..............3 anys....................Em recordo al balcó del pis carrer Arquímedes, i l’angoixa dins meu, esperant el meu pare de la feina, en veure l’angoixa de la meva mare, perquè no venia el meu pare, revisant els cotxes que passaven, i que no eren el cotxe del meu pare. Sempre he pensat que les angoixes lògiques o il·lògiques dels pares es transmeten als fills. Aprenem a patir per raons sense sentit.

1970...............2 anys..............................El bar de l’Èpic, i la meva mare de mala llet, jo no savia per què, i també em posava de mala llet; el que deia abans, les emocions que es transmeten.

.

.