Situar l'absolut de la vida a la comunió amb la comunitat

El ball senegalès en comunitat és una píndola natural contra la depressió i l’ombra de l’amargor. Cal desplaçar l’absolut de la vida des de la falsa concepció de la legalitat, la seriositat, l’interès, el positivisme filosòfic, el conductisme pedagògic, religiós i moral… cap a la realitat del misteri. 

El misteri de l’humà és una essència que s’amaga dins del ritme, de les mirades, dels moviments, dels gests, dels sons, del més profund del cor. Dansant pots aconseguir allò que la por no assoleix, que és convèncer sense mots, o si més no crear el puntet minúscul del dubte als ulls de qui està empresonat per les seves pròpies conviccions, les que les circumstàncies i altres empresonats els han fet creure. 

Una bona dansa senegalesa, treballada a poc a poc, des de la filosofia sense escriptura, sota la llum del sol i el roig de la terra, cada pocs dies, aconseguiria una de les actituds humanes que ens manquen. I si, a més, l’amanim amb una racionalitat humanista, oberta i humil, tot plegat ens permetrà assolir els estats més dignes, més humans i feliços de la conducta humana, i una comunió íntima amb tots els éssers de bona voluntat.

Encara que sembli un altre tema, passa el mateix que amb la nuesa dessexualitzada. Quan l’inici de l’estimulació sexual no el posem a la nuesa, i ens avesem a la visió del cos humà nu en les relacions quotidianes en algun ambient natural que ho faci social i civilitzat, ens trobem una realitat humana que ens retorna la nostra pròpia identitat i essència i ens fa entrar en la comunió de la qual parlo.

La reconciliació amb la imatge natural del cos de la nostra pròpia espècie, sense càlculs d'interessos i sense l'imperi dels instints reproductius o sexuals, fa que tornem a ser lliures; lliures de falses concepcions, de trampes mentals, de judicis sense fonament; i aconseguim deslligar el cos, i l’ésser humà sencer, de la feixuga condemna de ser fetitxes, de ser instruments de l’excitació d’un altre, de tenir l’enemic de la civilització dins del propi ésser. De fet, l'explosió d'aquests instints dins la ment humana quan esdevé la nuesa no s'ha generat d'una manera natural, no forma part del codi genètic d'una manera directa, sino de l'ocultació perpètua i imposada, que ens allunya de com realment som, i atorga un poder eròtic no controlat que ens impedeix la naturalitat de la infantesa.

La nuesa no sexualitzada és la imatge de la civilització humana que no converteix a ningú en instrument sinó en germà o germana, en amic o amiga. El que s’assoleix és tan gran, tan immens, que assolir-ho sense la dessexualització, i sense la dansa o l'expressió artística, requeriria centenars de milers d’anys d’evolució.

.

.

Nit de Sant Joan (en eneadecasílabs, aproximats)

 

Com si els pilars del cel, vibrants pels balls, i els salts, i els crits plaents, fossin de festa,

i la nit jugués trapella amb la claror, a cut i amagar, a fer-la més bella,

i la flama il·luminés totes les pors esmicolant-los la tenebra,

escampant perfums de sofre, de carbó, de llenya seca i d’incertesa,

la foscor de fat llibert ja surt de ronda i ja reescriu noves rengleres.

i els retrunys, i els focs llunyans, i els crits i els salts, ja no fan por com fa la guerra.

I als estels, com a la sorra, s’escriu prest i fugitiu, un nom mistèric,

i al teu cap, mentre t’adorms, amunt i avall, dolços desitjos fan la seva.

Mentre el suc dels ceps al fons d’un vell barril es fa el beuratge d’una deessa,

la suor damunt la pell, sota del bosc, d’uns cabells llargs damunt l’esquena,

nu i petit, un cos vehement, vora la mar, brilla d’aram i Lluna groga,

i el teixit que broda el temps és la sanefa mig oculta d’un somriure.

Com si els anys de la infantesa descobrissin la veritat del ministeri,

tot fos nou, i tot fos vell, i el fum alcés colors canyella pels fanals,

Prometeu, enmig del poble, proclamés cofoi l’oracle de la vida,

i en els boscos, xirois maquis fessin tots, de l’alegria, resistència,

quan l’albada tingués pressa a demostrar que la claror del dia guanya,

i la nit, un xic cansada, ens fes adeu amb raigs de Sol, garnatxa i gresca.

J.S.

(Publicat a relatsencatala.cat sota el pseudònim de P.A.)

.

El mestre boig

Entaforada dins d'un vestit d'estamenya negra, es presenta davant del jutge, que la rep amb extrema amabilitat, conscient que coneix tots els secrets de la contrada.
I comença, tota prudent, amb el "Sap què senyor jutge...?"; i parla d'un boig que esvalota els joves; que tot i treballar de professor, no té cotxe i va amunt i avall en bicicleta. I que es banya despullat al riu i tant li fa que se'l mirin. I que quan plou dansa dessota la pluja com un beneit. I que parla amb el gos. I que de nit s'estira a la teulada a mirar el cel, i de vegades s'hi endú un clarinet i toca fins ben entrada la matinada.
El jurista la mira amb benignitat i diu que no n'hi ha per a tant.
Ella s'esvera i exclama que com que no n'hi ha per a tant, que és un immoral i que cal tenir en compte que es dedica a l'educació. I que llença els diners... que ella ho ha vist... que els reparteix a un grapat de pòtols que ves a saber com se'ls gasten. I que unes quantes noies ja han fet la dormideta amb ell.
I el jutge, fent que no amb el cap, va restant importància a les seves paraules.
La dona enxiqueix la mirada, i fa una pausa.
Després, envesteix de nou, afegint que ensenya als nens que això de la propietat privada de la terra és un mal invent de la societat.
El jutge s'incorpora.
I ella li assegura que sí, que un dia va deixar anar que no era correcte que algú tingués tres cases si un altre no en tenia cap.
Ara el jutge agafa la ploma i escriu veloç.
Ella s'anima, i assevera que va predicant que no és just que alguns puguin enriquir-se sens límit.
El jutge xiscla un "prou" que satisfà profundament la dona.
Tot seguit dicta una ordre de recerca i captura contra el mestre per alienació mental i immoralitat pública.

J.S.

(Publicat a relatsencatala.cat el 18 de desembre de 2006)

Ser valents

Dissabte vam anar a la Gala de Cloenda del Festival Internacional de Cinema en Català, en el qual teníem un curt a la selecció oficial, que no ha guanyat. Ooooh! Un altre any serà!

Però ens van agradar molt les paraules de Joel Joan sobre el català i sobre la necessitat de ser valents en tots els aspectes de la vida.

S'acosta la nit de Sant Joan!

 

S'acosta Sant Joan, i avui ja és 13 de juny. Som al final de la primavera; al període més dolç de l'any si no m'ataca aquella força fosca de la que us he escrit últimament; però si ve, creieu-me que la màgia d'aquest període, i l'altra força que m'assisteix, seran suficients per no renunciar a la bellesa i l'alegria profunda del moment.

La nit de Sant Joan és la nit de la llibertat, de la màgia natura; una màgia que no necessita saltar-se cap llei de la naturalesa. La mateixa naturalesa amb els seus colors i la seva temperatura esdevé màgia. De fet, l'existència de tota aquesta bellesa és tan sorprenent com el més increïble dels miracles, però com que sempre hem estat testimonis d'aquesta existència, no ens ho sembla. Hi ha molta gent que creu en ficcions ancestrals per a dotar de màgia i transcendència la realitat que ens envolta, però el fet és que no cal inventar-se res per a descobrir aquesta màgia i aquesta transcendència. La realitat és un misteri, que no sabem ben bé com ha sorgit; ens podran explicar orígens materials perfectament lògics, però en cada fase d'aquesta evolució continuem tenint una realitat que no sabem ben bé per què, com, ha aparegut (no el que conté la realitat, sinó la mateixa realitat).

Sant Joan és un moment per intuir crides. Jo en veig rebre una al Sant Joan de 1981 i no me la vaig creure. Fa uns quants anys que s'ha fet realitat i he recordat aquella crida, i aquelles revelacions del meu futur, que algun ésser em va fer a principis dels vuitanta, i que tenen a veure amb el cine. Sant Joan és un punt on la ment cerca i troba el lloc que ens correspon com a persones; l'espai que és especialment nostre, i les persones que formen part de la nostra identitat familiar. De vegades costa arribar a veure materialitzades les prediccions màgiques (naturals) que neixen en aquesta nit, però quan arriben ho entenem, i ens adonem que en el fons tenim el que hem estat sempre buscant, sabent-ho o no, i el que hem treballat perquè arribi a existir.

Desitjo a tothom un pròxim Sant Joan màgic i dolç!

Breus apunts sobre cine (sobre "fer cine", no pas sobre pel·lícules)

Avui havíem d'haver anat a Roda de Berà, al Festival Internacional de Cinema en Català, Fic-Cat, a la presentació i estrena del nostre curt "Tots els éssers humans plorem". No hem pogut per temes logístics, que ara no venen al cas; l'any que ve esperem haver creat un producte audiovisual de qualitat capaç de tornar a entrar a la selecció oficial del festival i poder assistir-hi. De fet, hem aconseguit aquesta selecció oficial en cinc ocasions, cinc anys continuats comptant l'actual, i l'any 2022 vam guanyar a la nostra categoria.

Guanyar o perdre, amb tota sinceritat, no és el que més ens motiva, perquè depèn de molts factors no sempre controlables, i perquè la victòria és haver aconseguit la pel·lícula que volíem tal com la volíem, es guanyi o no es guanyi; el que de debò ens agrada és crear una obra cinematogràfica tan bona com sigui possible, i això ho intentem mitjançant uns objectius clars.

El primer d'aquests objectius és la interpretació; potser no l'aconseguim sempre, però ens hi esforcem. Dediquem moltes sessions durant el curs a treballar una "encarnació" creïble, versemblant, autèntica... cadascú del seu personatge. Intentem apartar el "jo" en el moment d'aquesta encarnació, excepte en tot el que es refereix al rebost de les expressions. Intentem que cada actor o actriu busqui dins del seu rebost personal la manera com ell o ella s'enfada, riu, s'avergonyeix, se n'orgulleix, s'espanta, s'entristeix... Aquesta manera és única per a cada persona, i ha de ser expressiva, ha de poder arribar a l'espectador. En aquest "remenar el rebost" hi entra en joc un exercici introspectiu important, que a més fa que ens ho passem molt bé, que les sinergies incrementin el progrés; un progrés que després es podrà aplicar en una bonior de diferents situacions de la vida en les quals es fa necessària una retòrica oral important que a les persones no entrenades se'ls pot fer molt coll amunt.

L'altre objectiu és la imatge. Cerquem una imatge tan semblant com sigui possible a la que tenim al cap. Per aconseguir-ho necessitem una formació adequada en fotografia, en narrativa audiovisual, en il·luminació, en el funcionament tècnic de la càmera. Necessitem també, i curiosament, el domini de la foscor i del que no es veu. Moltes vegades el que fa impactant una escena és el que no es veu, o el que no es veu del tot; i l'ús de la foscor que ressalta molt més el poc que es veu; i tot d'una manera que resulti natural i versemblant. La qualitat de la imatge ha de ser la millor possible. El bitrate ha de ser elevadíssim si volem aspirar a que es vegi en una pantalla gran. Els focus han de ser poderosos, hem de poder afluixar la seva potència perquè ens sobri llum. Si ens falta llum és un drama; hi ha d'haver llum. Si tenim sol, perfecte; si no tenim sol, ens calen els focus més poderosos, i han de ser regulables. Hem de crear el color, sempre que sigui possible, al set, i no confiar aquesta tasca en l'edició; si després a l'edició cal fer-ho, es fa; però mai no quedarà tan bé com en el moment del rodatge.

És fonamental el so. Aquí no hi ha disculpes. El so ha de ser perfecte, i si no ho és, s'ha de repetir l'escena, o posar un altre so a sobre que amagui l'error. En una ocasió vam afegir una finestra a la imatge des d'on es veia ploure, perquè el so de la pluja amagués un excés de "neu" en el so de la gravació. Cal dominar el funcionament de les gravadores de so, dels micròfons sense fils, dels micròfons de perxa; i cal que siguin de qualitat.

Intentem ser creatius amb les localitzacions. Si tenim foscor, si podem aconseguir espais sense llum, ho tenim tot; amb una mica de llum potent i canalitzada, afegida per nosaltres, i amb una ISO baixa, podem decidir allò que l'espectador veu; i una habitació pot ser un camp de blat en una nit sense lluna a on dos protagonistes caminen perduts; i si a més, hi afegim la projecció d'una foguera en una paret posterior, tenim als protagonistes caminant pel camp de blat davant d'una foguera amenaçadora, potser decidida per la inquisició. També podem viatjar, buscar localitzacions, i demanar permisos a les diferents institucions, però si tenim la foscor, tenim tots els espais del món a la nit, o interiors.

Després tenim la tasca del vestuari, l'attrezzo... Té el seu pes pel tema del rigor històric, d'evitar anacronismes.

En el cinema escolar, és habitual veure nens que fan d'adults; per nosaltres aquest costum és insuportable. Per fer d'adults calen adults, ni que siguin dirigits per nens. 

També existeix un corrent que mou a no intervenir gens quan els qui desenvolupen el projecte són nens. Nosaltres pensem que s'ha de combinar tot. És bo que hi hagi curts en els quals estiguin tots sols; però és necessari que prèviament n'hagin fet d'altres en col·laboració amb adults experts per raons d'aprenentatge, igual com un aprenent de metge comença la seva tasca al costat d'un altre metge experimentat que li va explicant els "perquès". I ha de passar un temps abans que el metge aprenent funcioni sol. Treballar amb experts amb objectius creatius elevats i no conformar-se amb productes escolars és la manera com s'extrauen al màxim les capacitats del nen o la nena que comencen. I amb poc temps, després de dos o tres projectes, ja pot llançar-se a treballar autònomament. 

Recordo el consell d'un director d'ESCAC que ens deia: "acostumeu-vos a la frustració, fer cine és aprendre a frustrar-se". És un error. Cal aprendre a no tolerar la frustració i aconseguir la qualitat que volem, la imatge i el so que volem, i al capdavall la història que volem; pensant acabem aconseguim exactament el que volem. I llavors ja és igual guanyar o perdre, sobretot per aquells que som amateurs i que no creem per diners sinó per amor al cine. No ens devem a ningú que ens pagui, i podem experimentar i fer recerca sense por d'assumir cap risc. En aquest sentit, als nens i nenes que comencen a fer cine se'ls ha d'encoratjar no a frustrar-se, sinó a pensar millor per a trobar solucions sorprenents que potser ningú no ha pensat abans i que aconsegueixen el que semblava impossible. Sobretot fent-los veure, que el secret sovint és allò que no es mostra, o allò que no es mostra tot, i que per aquest motiu esdevé més impactant i terrorífic.

Podria escriure moltes més coses sobre cine, però ja continuaré un altre dia.

Per cert, demà anem a la Gala de Cloenda del Fic-Cat, a Roda de Berà!

Passatge a Bermudes

Els avions surten, veloços, amb corrues de passatgers sense equipatge que esgaripen de por, que ploren o que perden els sentits. Ningú no sap on va; el cas és fugir. I sorprèn la diligència dels pilots, de la tripulació, dels treballadors de l'aeroport que podrien buscar-se la vida i oblidar-se de la població. N'hi ha que ja ho han fet.
Els últims raigs del dia tenyeixen de carabassa el núvol espès de la primera detonació, que encara esbossa formes plàstiques al cel de Barcelona. La pols radioactiva cobreix els edificis, el paviment dels carrers, la roba, els cabells. En certa manera tots saben que són moribunds. Cadàvers vivents. Morts que encara caminen. Projectes de difunts que han perdut familiars, amics, possessions, la pàtria... La televisió no funciona. Alguns aconsegueixen de connectar amb cadenes estrangeres que parlen de milions de víctimes. Saben, mercès a aquestes cadenes, que s'acosten més projectils, que qui els llança pretén, sens cap mena de dubte, anihilar qualsevol forma de vida a l'Europa Occidental. La malícia del cervell que fumiga Catalunya, Espanya, França, Anglaterra, Alemanya, Itàlia... no té límits. Ningú no té clar qui és que vol sotmetre el món lliure. Ningú no es posa d'acord sobre la procedència dels míssils. Milions de morts. Foscor somorta a les dotze del migdia del diumenge dinou d'octubre de dos mil vuit. Simfonia de crits dissonants. La Sagrada família convertida en runa. La catedral, difícil de localitzar. El vuitanta per cent de la població, feta cendra. La mar fregant les façanes de la Gran Via. I enmig d'aquest caos encara hi ha qui té prou fetge per a entrar a les botigues de luxe de la part alta de la diagonal i endur-se abrics de pell, grisosos per les restes de la pols radioactiva.
-Que ens estem morint? -pregunten retòricament els saquejadors -. Ja ens moríem abans que comencés tot! -i per enrevessat que pugui semblar, s'enduen fins els maniquins sense que cap autoritat tingui esma per impedir-los-ho. 

Les oficines de les principals companyies financeres del país romanen desertes: els vidres trencats, pudor de plàstic cremat, flames brandant a més de la meitat de les finestres. Un immens cartell publicitari que oferia crèdits sense demanar explicacions fa un soroll com de plat de bateria percudit pel vent. Al cel, núvols negres estranys que no són de pluja, ascendeixen i davallen com les bombolles d'una gran olla que bull a punt de vessar-se sobre una cuina bruta i enrunada.
-On anem? -la nena sanglota.
-No ho sé, i no ploris. -li tremolen les pupil·les; la veu se li esquerda.
-I el pare? Ja ho sap que marxem?
-És clar que ho sap, reina! -esclata a plorar.
-És veritat que ens morirem, mare?
-Tothom es morirà algun dia, Clara. -diu, recomponent-se.
-Dic ara, mama. Aquest polsim ens farà morir, oi?
-No dona. Això cau de les parets esfondrades de la ciutat. El vent ha aixecat la terra i ens ha cobert a tots amb aquesta porqueria.
Pugen a l'avió. Un oficial amb la cara descomposta crida un fins aquí i empenta un home que pujava les escales rere la Clara. L'home renega mastegant un mot de protesta agut, com l'udol d'un gos, i envesteix contra la porta de l'avió que ja es tanca. S'engeguen els motors. La nau es comença a moure. L'home rodola per la pista. La succió de la turbina l'absorbeix i es converteix en carn trinxada. L'avió salla. El seient prem l'esquena dels passatgers que estranyament no temen un possible accident. S'enlairen. Pressió a les orelles. Aplaudiments tímids de desfogament. La veu del comandant els anuncia que es dirigeixen a Hamilton, capital de Bermudes, i que allà els espera un equip mèdic especialitzat. Més aplaudiments.
La Clara s'adorm recolzada en la seva mare, que contempla per la finestra la immensa extensió de l'Atlàntic i pensa en el Serafí, mort a l'acte. La nena es pensa que és viu, a les muntanyes, a la casa d'Espot. Ella, però, l'ha vist de color blau moradenc, gèlid, amb el tros de vidre clavat a la gola i el bassal de sang dessota el seu cos. S'adorm també.
Es desperta no sap quan, i sent esgarips.
-Les illes no hi són!
-Com és que no hi són?
-No hi són.
Algú diu que no poden aterrar a Bermudes a causa de les inclemències meteorològiques. El cert, però, és que l'avió ha començat a volar en cercles al voltant d'un punt indefinit de l'oceà, i ha corregut el rumor que les illes han desaparegut, que el mar ha pujat o alguna cosa per l'estil. Un home s'aixeca del seient, s'acosta fins a la cabina i copeja la porta exigint explicacions. Després agafa embranzida i trenca el pany.

-Déu dels cels! -exclama, mirant vers la cabina del pilot.
-Què passa? -crida la Rosa, tremolant de cap a peus.
-No hi són! -exclama l'home, tombant-se cap al passatge, blanc i gairebé sense alè. -. La tripulació ha marxat, no hi ha ningú!
L'avió continua donant voltes i voltes al voltant del no-res, mentre la Rosa consola la Clara i li assegura que tot anirà bé, que no ha de perdre l'esperança, que de seguida els vindran a rescatar.

J.S.

(Publicat a relatsencatala l'1 d'octubre de 2008)