Talaia del Montmell, sostre comarcal del Baix Penedès

En un dia de vent, la llum és clara i els colors són vius. El bosc és net i escampa sentors de primavera. És un passeig pel cel, damunt La Juncosa de Montmell. Si aneu al Blog "Con los nenes a cuestas", a l'etiqueta del Baix Penedès tenen molt ben explicada la ruta. Deixeu de llegir i de mirar aquestes fotos i aneu-hi! Va! Què feu llegint! Que passeu massa hores a internet! 

Que ni els mots ni la retòrica no et siguin una presó.

Es fa difícil escriure en moments de tanta tensió dialèctica.

 Stephen Hawking va escriure (provocador com és ell) que d'ençà de la física, la filosofia ha mort. Reconec que ho hauria pogut dir d'una altra manera; hauria pogut ser més objectiu, menys hiperbòlic, més acollidor, més científic. La filosofia no ha mort, però si la filosofia vol arribar a dir alguna cosa amb sentit, no pot deslligar-se dels descobriments constants, graduals, i sorprenents que cada mes, per especificar algun període temporal concret, aconsegueix el mètode científic. Si tots els representants de la filosofia ho fessin així, m'estalviaria, alguna vegada, sentir vergonya aliena i tristesa intel·lectual quan llegeixo determinades afirmacions sobre el funcionament de la ment, sobre el comportament humà, sobre etologia, i fins i tot sobre ètica, que podrien tenir algun sentit a les últimes dècades del segle XX, però que, a les alçades que estem, només poden ser sostingudes pels qui s'han allunyat excessivament dels últims descobriments.

 L'abisme entre humanitats i ciències sovint és massa gran, i ha estat incrementat exageradament, de vegades, per interessos mesquins. 

No podem comprendre l'ésser humà del tot si no coneixem la seva realitat objectiva i el seu funcionament com a individu de l'espècie Homo sàpiens; la humanitat que prescindeix de la realitat científica de l'individu Homo sàpiens esdevé inhumana, i allò que estudia no és un ésser humà tal com és, sinó un ésser humà que s'inventa a partir de conceptes apresos de persones que ignoraven, per imperatius dels segles, la realitat objectiva dels individus de l'espècie. L'orgull de gremi sovint no deixa veure la situació tal com és, i, com a titelles d'un inconscient que treballa a l'ombra, el pensador, sense saber-ho, defensa el territori de la seva tribu, que ell o ella veuen amenaçada per una veritat que no és la seva i que els fa por perquè no l'entenen. I alguns faran servir qualsevol arma retòrica, per sofista que sigui, per infundada que resulti, per neutralitzar el que ells interpretaran com l'atac d'un ignorant. La grandesa del mètode científic, però, és que es considera, en el fons, ignorant; de manera que no accepta res que no sigui provat, i un cop provat, si es demostra alguna vegada algun error, deixarà d'acceptar aquest error com a coneixement i tornarà a començar el procés. La ciència necessita la profunditat humana per a fer servir els seus coneixements en benefici de l'espècie i de la natura. Les humanitats necessiten els descobriments de la ciència per a no fer el ridícul; o per a no ignorar el funcionament, a cops malaltís, del substrat del cervell responsable de les decisions, atribuint responsabilitats angèliques a persones malaltes socialment o humana; per a no cremar a la foguera, com ja han fet alguna vegada a la història, als qui no accepten els seus postulats.

L'educació pot fer dolentes les persones si és una educació perversa; pot enverinar els valors naturals amb els quals naixem, o els principis senzills i clars rebuts dels pares; pot errar-la en trastocar les prioritats vitals; pot, en resum, destruir la innocència. 

L'educació, per descomptat, pot aconseguir també tot el contrari. Pot centrar la persona; li pot regalar la capacitat de pensar amb lògica; pot encomanar-li la actitud d'humilitat que mena a acceptar veritats provisionals provades, que ho deixaran de ser si en algun moment es demostra que no ho són; pot ajudar a comprendre allò que l'ésser humà té a dins i atorgar un major grau de llibertat a les decisions; pot deslliurar-nos de l'esclavatge dels mots, que de vegades intenten segrestar la realitat, impedint investigacions o exploracions que vagin més enllà de la significació convencional de diccionari; ens pot estalviar les retòriques buides que neixen de l'ego i que o no amaguen res, o que allò que amaguen no se sosté encara que guspiregi com la medalla d'una tómbola.

.

.

Dean, Pardalet Atòmik, fer el que un vulgui i gaudir...

Tres setmanes amb un encostipat que no se'n va. Una guitarra solitària que no puc acompanyar amb la veu, perquè està malalta. Un priorat que no puc beure perquè els antibiòtics són incompatibles amb l'acohol; una ampolla de sidra morta de pena per la mateixa raó. Sort que ja queda poc pel "Pardalet Atòmik". Que diferent el Pardalet al Dean. Que gran el Dean, també, es veu que al got sempre hi tenia aigua, que tot era imatge. Es veu també que era molt bona persona. Per desgràcia va conèixer el que és la mort d'un fill uns quants anys abans de morir-se ell i res no li va anar igual. Quants estils diferents dins de la creativitat humana. Els sons van sempre lligats a vivències i sentiments. Una melodia que per algú no té fons, per a un altre és la guspira d'una revolució o d'una transformació interior. Al que no hauria d'anar mai enganxada la música, o el gust de cantar, és al vici de competir o al perfeccionisme, o a l'anhel de fama, de diners. Cap tipus d'expressió artística no hauria de sotmetre's a l'especulació, ni hauria de ser un vestit, o una arma, o una medalla. Cantar hauria de ser un plaer, un goig, una festa, parlar amb els esperits de la natura. És difícil, tot això, per l'Homo sapiens, tan fet als flashos, als aplaudiments, a les catifes vermelles, als brandaments de gall d'indi obsedit a seduir les femelles. Cantar hauria de ser el final de tots els sopars i el principi de totes les festes. Els Sapiens som animals de calaixos, aquí la música, allà la pintura, al tercer calaix la poesia, en aquell altre la ceràmica... ens  agrada separar, dividir, classificar, analitzar... però el cert és que a l'ambit de la creació tot és u, i no hi ha formes absolutes ni criteris objectius; el que compta és fluir. I la millor sala de concerts és una platja solitària d'un parc natural de Tarifa quan el Sol es pon. I el millor públic la gent que estimes. I la millor interpretació, la que estrafàs perquè gaudeixes i perquè el so de les onades canta amb tu. I el millor instant el d'ara. I l'únic que de debò tenim, el present. I l'únic que fa por de debò, no fer el que un li agrada pels prejudicis o els protocols dels envestigats en terns, corbates o altres mandangues. Ja queda poc, Pardalet Atòmik, mentrestant m'entretinc amb el Dean... 

Els micos que només fan les coses per aconseguir un plàtan, o les foques que només aplaudeixen si els donen una sardina.

L'aprenentatge de l'art, com el de les llengües estrangeres, o com quan aprenem de petits a parlar, exigeix no obsessionar-se amb els errors, no aturar l'activitat a causa dels errors, no escoltar els judicis i prejudicis dels altres, i centrar-se en el desig feliç de crear, d'anar endavant, de comunicar millor allò que volem expressar. Si a una criatura la censures contínuament, estaràs aturant i entorpint el seu procés creatiu, que ha de volar, i li costarà aprendre a parlar, a crear, a moure's... 

.

.

.No som iguals. No tot, en una persona, es pot canviar fàcilment. Qui des de petit ha absorbit els dogmes de l'utilitarisme, tindrà les connexions neuronals muntades a l'entorn d'aquest dogma. “I això per què serveix?” “I amb això et faràs ric?” “No t'ho agrairan pas, el que estàs fent...” “No ho veus que no t'estàs donant a conèixer? No et promociones!” Allò que fas, l'utilitarista, només t'ho valorarà si t'ha de servir per alguna cosa que es pugui tocar i verificar. L'utilitarista no comprèn que hi ha gent que fa les coses perquè les coses li agraden, sense preocupar-se de si aquestes coses agraden a algú altre, o de si aquestes coses serveixen per acomplir algun objectiu normalment relacionat amb els diners i l'ego. Per aquesta raó, pel fet que l'utilitarista ho sigui per una manca de comprensió de les motivacions dels altres, o pel fet de ser incapaç de creure's que els altres puguin fer coses sense un interès d'utilitat, l'utilitarisme és una disminució intel·lectual, una discapacitat, i en certa manera una manca d'empatia. L'utilitarisme seria una forma suau de psicopatologia social. I és un desequilibri humà molt estès. 

Aquest desequilibri, quan el pateixen els pares i mares de família, o els mestres, és la causa de la frustració artística de milions de nens i de nenes que als seus primers anys de vida escoltaran dels seus educadors crítiques devastadores, paraules de desànim, intents de convèncer-los que ells no serveixen per a la pintura, per al dibuix, per a la música, per a l'art... La repetició descoratjadora dels mots que humilien i menystenen unes capacitats ocultes que creixen com l'herba sota la neu quan s'estimula la convicció i quan es motiva, és la responsable del fet que la majoria de persones arribin a l'edat adulta esmonyonades, amb les capacitats creatives atrofiades, amb l'autoestima ferida, i amb els anhels humans innats absolutament enfonsats, i això, sovint, de manera inconscient, de forma que molta gent sent que li manca alguna cosa a la seva vida que no sap ben bé què és. Molt probablement, entre d'altres mancances, pateix l'esmonyonament de la creativitat provocat per uns educadors utilitaristes, que del tot segur van ser també víctimes dels seus propis educadors.

No som iguals. Hi ha qui escolta música per a relaxar-se, i qui associa la música amb un "relax", amb una "desconnexió". Hi ha qui escolta aquesta mateixa música i no es relaxa sinó que s'activa, perquè en la melodia, o en el ritme, hi percep una realitat que a qui es relaxa se li escapa. I en aquest punt, ens trobem de nou els qui es pensen que tots ho sentim tot igual, i que allò que ells no perceben no existeix. Tornem a estar davant d'un problema d'empatia: “Com que jo quan escolto això no hi percebo res més que a una noia que crida i que tanca els ulls i que fa ganyotes, ningú no podrà descobrir en aquesta noia res més que una noia que crida i que tanca els ulls i que fa ganyotes”, pensa el malalt de psicopatologia social en grau lleu (malalt inconscient de la seva malaltia o disminució). Però el cert és que molts, en escoltar aquesta mateixa noia, se'n van a un altre món; un corrent elèctric els recorre el cos, els ulls se'ls humitegen, comprenen realitats que no es poden expressar amb el llenguatge, saben quin gest, quin nivell de volum, quin nervi, expressarà la veu de la noia a cada instant; s'adonaran que la veu de la noia i la seva pròpia ànima, l'ànima d'ells com a humans que escolten la veu, seran una sola realitat, i se sentiran tan units a ella, que fins i tot s'avergonyiran, com si haguessin comès una mena d'adulteri, una relació amb la cantant que va més enllà del fet senzill d'escoltar. I tot això que acabo de descriure, el discapacitat empàtic no ho arribarà a conèixer, i el que és de debò dramàtic, mai no es creurà que algú ho pugui sentir de debò, perquè en no tenir empatia serà incapaç de pensar que els altres són diferents i que el món, vist des dels altres, es rep d'una manera diferent a com el rep ell.

La humanitat del futur, la que evolucionarà vers els nous sentits, vers l'empatia, vers la sensibilitat artística, vers l'acceptació de les diferents percepcions, defugirà l'utilitarisme dels micos que només fan les coses per aconseguir el plàtan, o de les foques que només aplaudeixen si els donen una sardina. La nova humanitat comprendrà que tothom té un art a dins per oferir, i que aquest art no està encadenat als canons dominants, que no té sentit competir amb l'art, que no hi ha millors ni pitjors, que només hi ha qui fa allò que sent i que li agrada intentant superar-se cada dia, i que no ho fa per a vendre discs ni quadres, ni per a ser famós, ni per a relaxar-se, ni per a relaxar a ningú, ni per a distreure's, ni per a distreure a ningú, ni per a ser més que un altre, ni per a ser el millor, ni per a ser comprès, ni per a decorar un menjador... Ho fa perquè fent-ho se sent viu, se sap viu, perquè ho du a la sang, perquè fent-ho parla amb alguna realitat misteriosa que no és capaç de definir i que viu a les profunditats de la seva ment, d'allò que els antics anomenaven cor.

.

.

.  

Matagalls.

T'enutjaràs,

però serà allà,

ni que el cristall que et posis al davant 

dels ulls sigui color de sang

i sutge,

ni que l'alè que et mou estigui pres

en un desig incontrolable de poder...

Ell serà allà,

immens i etern,

com hi era quan corríem nus pel bosc rere els senglars,

com hi erà a cada instant de solitud

en que ningú podia veure'n els colors,

els traços perfectíssims que

aquest ordre universal i indeterminat

de l'univers

atorga a tot.

Esclafaràs

persones innocents de ser com són,

i et sentiràs dolgut per res, creient

que tens raó i que tot va contra teu.

Però mentre fas i tems i crides...

el Matagalls serà dempeus sota del sol,

potser un cel blau, o núvols de color plom.

Si cal, la neu, abraçarà el seu llom

en un silenci guanyador,

i el teu miratge aterrador

de guerra i plor,

ben lluny, balmat, absurd,

malalt d'ego i de por,

no anirà enlloc.

Enyorarà

el teu cap, sense saber-ho tu,

els contraforts que van afaiçonar el teu cos,

les fulles

que van tenyir ròdols de gemat encès

al teu cos lliure i vencedor,

la brisa del Maresme

fent dansar els faigs dins del bosc,

i l'aigua amb el sabor del gel,

la terra grisa, i els camins perduts

que menen als altars dels déus eterns

a obagues amb teatres d'ombres blanques,

llums acarbassades i remors de fons.

No sabràs què et falta

però et faltarà tot.

.

.

.

Biarritz. Quan el cap no pot més, el cor el salva.

Quan el cap està cansat, el cap ens salva; els somnis, les fantasies, el paradís que ens inventem. Tots els paradisos són, poc o molt, invents del cap; i quan el cap no pot més, convé refugiar-s'hi. Quan el cap no pot més, el cor el salva. Quan el cor no pot més, el cap el salva. Quan ni el cap ni el cor no poden més, queda el paisatge per enviar a pastar fang els qui adoren el déu de la utilitat i l'eficàcia. Hi ha massa morts per no viure. Hi ha massa morts com per a no viure. El cor creu massa en el que fa com per a deixar de creure en miracles. Tallem la carn podrida del malalt que es pot morir de gangrena encara que el malalt ens regali calúmnies o crítiques animals, perquè som metges no pas per a guanyar vots sinó per a ser metges. Perquè l'estratègia del metge no la dissenya el malalt, ni el client, sinó la medecina i els anys i la saviesa del metge. Quan el cap està cansat, el paisatge pot ser Biarritz. I Biarritz és un paradís inventat dins d'una ciutat de debò que jo no veig com és sinó com el meu cap imagina. Per això m'agrada tant; una mica com passa amb tot. Necessitem la fantasia per a traure forces per a viure; i al capdavall, ens adonem que potser l'únic de debò real és allò que el nostre cap inventa a partir d'una objectivitat definida per la mesura (segons la quàntica).

Biarritz és una línia arquitectònica que la defineix, i un mar que se la menja a petons, i sentors de creps, i olor de sal, i onades, i un entorn d'un verd gemat com res al món (ni Escòcia). Biarritz és un vell francès que un dia em va mormolejar amb un somriure “Je t'aime, je t'adore” en veure'm abraçat a qui estimava. És una tarda d'estiu després o abans d'una platja salvatge de les rodalies. És una gèlida vesprada de tardor en què toca dir adéu a qui estimes per endinsar-te en una lluita salvatge vers la vida que encara no tens i que et toca construir sense saber si podràs, la família que un dia voldràs formar i per la qual necessites una carrera, un títol, un protocol inventat per la brutalitat de les formes humanes. Biarritz és un decorat d'una pel·lícula dramàtica que no s'acaba d'acabar, i que no s'acabarà mai d'acabar, perquè la cursa continua tota la vida. Biarritz és potser un dels indrets de paisatge no original més bells del món, envoltada del paisatge original més bell del món. Com que em penso que, per increïble que sembli, encara no tenia cap imatge de Biarritz en aquest blog ja vellet que continua avançant per una mar esvalotada, i que continua assaborint el viatge en els seus moments més austers i en els més festius, en penjo unes quantes, fins que hi torni, que segur que hi tornaré. Salutacions! 

“Aquesta nena és de sis! Que no ho veus que és de sis? És de sis, aquesta nena! És de sis!”

“Aquesta nena és de sis! Que no ho veus que és de sis? És de sis, aquesta nena! És de sis!”

Doncs no és de sis, aquesta nena. 

Ni de deu, ni de tres, ni de cinc. 

No hi ha persones de sis. Cap xifra està encadenada a cap persona. Cap persona està casada amb cap xifra. Tots els éssers humans tenen a dins unes capacitats encara per desenvolupar que sovint són úniques. Ningú no està mai acabat del tot. Ningú pot ser avaluat mai prou bé. Cada persona és un misteri. La capacitat de progrés de cada persona és il·limitada, i mai no es pot considerar impossible cap superació. Mai cap dictamen és definitiu. Mai cap paper pot dir la veritat absoluta sobre les capacitats de cap persona. 

El problema no és la persona, el problema és el sistema educatiu, que funciona amb el model fins ara no superat d'una estàtua de marbre que fa de model. L'estàtua és el model, i l'estàtua és “una”. El nen i la nena s'han d'assemblar a l'estàtua. La estàtua mai no és massa adolescent. L'estàtua mai no s'obsessiona excessivament amb els estudis, mai no dedica tres o quatre hores a fer deures. Però encara que no sigui una perfeccionista, l'estàtua, no us penseu pas que sigui una fresca; a l'estàtua no li agrada que la mirin, no es pentina ni es repentina a classe, no pensa en nois o en noies que li agraden, no està mai massa adolescent. L'estàtua té prohibit ser adolescent. L'estàtua accepta l'autoritat com un xai; mai no és crítica amb allò que li manen; mai no posa en dubte allò que el professor li explica; mai no es dirigeix amb excessiva familiaritat al professor. L'estàtua és el mirall de l'alumne perfecte; no és perfeccionista, però és perfecta; el model amb el qual qualsevol nen o nena s'ha de comparar. L'estàtua no es mou a classe, i per tant no haurà de prendre píndoles tranquil·litzants; necessàries, diuen alguns, perquè el nen o la nena que no s'avingui al sistema de l'estàtua pugui treure el profit que necessita al seu procés d'aprenentatge. Sembla mentida que hi hagi pares que no vulguin donar píndoles als seus fills! Tan bonica com és l'estàtua! El model perfecte, encara que sigui de pedra, encara que no tingui vida. L'estàtua, erigida al conscient i a l'inconscient de nosaltres, els educadors, és el model al qual els nostres alumnes s'han d'assemblar, diu o fa intuir el sistema.

Però tindrem allò que construïm. I resulta irònic queixar-se de la grisor de la societat si eduquem amb la filosofia de la grisor tots aquells que un dia construiran el món del futur. 

L'estàtua, en realitat, esmonyona la identitat de cada alumne i frustra les seves capacitats. Perquè allà a on hi ha la manera de ser de l'alumne, hi ha la seva potencialitat de creixement. 

Si no fos per la refotuda estàtua, el qui és tímid podria aprofitar la seva discreció potser per a una concentració superior en allò que s'explica, o per a un món interior més ric i més sensible, que l'extravertit no arribarà a conèixer tant. El qui és més extravertit, podria progressar en la seva capacitat de comunicació franca i transparent amb els qui l'envolten, i millorar encara més la seva expressivitat, potser fer-la servir per a explicar els conceptes o aclarir els processos; la seva simpatia podria ser acaronada per l'educador, fins que la calidesa d'una educació que treballaria amb els caràcters en comptes de combatre'ls l'ajudaria a convertir-se en un adult creador i transformador. I el qui no pot deixar de moure's, s'hauria de moure encara més; potser pintar a les parets de la pista esportiva les frases que s'estudien a socials, o a matemàtiques, o a experimentals. Potser elaborar un vídeo que expliqués amb imatges, mots, sons, metàfores... allò de llengua castellana que no és senzill d'atrapar a primera vista. Potser convindria que corregués cada tres quarts d'hora, entre classe i classe, per assolir unes marques que li permetessin de participar als Campionats de Catalunya d'atletisme. Potser convindria que toqués la guitarra cada dues hores per a sentir-se ple i poder encarar-se amb més alegria a les estones en què se li demanaria més tranquil·litat. Potser la solució fóra moure'l a cercar la informació i a transformar-la en comptes d'escoltar-la en una lliçó magistral dins d'una aula.

Podríem continuar descrivint alumnes, persones, individus... cadascun seria diferent i de cap manera no se'ls pot demanar exactament el mateix a tots, ni convé aplicar les mateixes estratègies amb tots ells. Però no s'han d'assemblar a l'estàtua, s'han d'assemblar a ells mateixos, han de construir-se, han d'arribar a ser ells. 

Curiosament, per camins diferents, amb potencialitats diferents, amb caràcters diferents i amb estratègies diferents, podrien arribar un dia als mateixos aprenentatges. Si el que s'intenta és que tots i cadascun s'assemblin al més possible a l'estàtua de pedra, no arribaran tan lluny i ho passaran molt malament; ells i els professors. Gran part dels problemes de convivència i de comportament (no dic pas que tots) vénen com a reacció a l'absurd intent d'obligar-los a ser com l'estàtua. Hi ha qui és tan tímid que no gosarà ni respondre't quan li preguntis; però no intentis obligar-lo a respondre't a la força, perquè acabarà odiant els mots, i tindrà sempre problemes per parlar per pròpia iniciativa. Hi ha qui és tan obert i tan directe que et parlarà com si fossis el seu amic, i això t'ofendrà molt; però jo si fos tu no aixafaria aquesta energia i potser em convertiria en un amic de debò, en un amic d'aquells que no són col·legues i que saben dir les veritats ni que les veritats siguin dures, que saben estimar sense deixar de ser educadors, pares o guies, i que no tenen por d'acostar-se a les persones, perquè quan s'acosten a una persona, aquesta persona automàticament s'acosta a ells, quan respecten una persona tal com ella és, aquesta persona espontàniament els accepta com són; i si els accepta com són, absorbeix també millor allò de bo que els professors li puguin mostrar. Hi ha alumnes que et parlaran com si fossis igual que ells; no intentis impedir-ho, perquè tenen raó, ets igual que ells, i com més igual sentin que ets, més cas et faran; limitat a demostrar, sense gaires mots, que ni que tu siguis igual que ells, la teva feina no és igual, i que a cops et veuràs obligat a actuar amb una autoritat que el teu càrrec té, i que ells tindran el dia que estiguin al teu lloc; però ells tenen raó, sou iguals; i si els dónes la raó quan de debò la tenen, la seva actitud millorarà. N'hi ha que són tan carrinclons o tan sensibles que t'estimen, i se'ls nota, i potser t'ho diran; no te'n riguis ni t'enfadis, tornen a tenir raó, i no són carrinclons, són normals i espontanis; aprofita l'estimació per a ensenyar que es pot estimar essent seriós, i de manera austera, i sense necessitat de cap mena de demostració carrinclona; però reconeix també que no s'ha de tenir por de mostrar els sentiments, perquè som humans. L'amor de debò és com l'herba que creix sota la neu, oculta, discreta, silenciosa, alimentant-se del líquid pur que es va desfent a poc a poc sense que ningú no ho vegi.

El món que ens espera és el que construirem; i el món que brollaria d'una educació no uniforme, sense processos normativitzats, sense estàtues de marbre, sense patrons reductors... seria una educació que no es fonamentaria en el Llit de Procust sinó en la missió d'extraure de cadascú allò que cadascú és ja, i allò que cadascú pot ser encara més. Aquesta educació, seria més poderosa que l'educació dels utilitaristes que produiran societats que s'autodestruiran, que es moriran d'èxit, que faran fallida, i que crearan éssers infeliços. Només cal perdre la por a aquesta visió acollidora de les persones al llarg del seu procés de creixement i d'aprenentatge, i deixar de posar excuses, pronunciant la paraula utopia, impossible, inversemblant... Cal començar a extraure el màxim de cadascú, respectant cadascú com és, en un procés únic i personal que treballa amb les eines de la llibertat, la creativitat, la intel·ligencia, l'autoconfiança, l'optimisme, l'amor... i molt, molt endins, com les capes d'una ceba... també l'autoritat, que hi és i que hi ha de ser, però ben bé a l'última capa de la ceba, perquè si no... ho espatlla tot.  

.

.

.

Vivim tan poc.

Vivim tan poc, que tenir por és absurd.

I a l'equipatge amb què ens van deixar en aquest planeta, hi ha tantes andròmines perilloses, que qui ens el va preparar, o qui va permetre que ens el plantessin al costat, o qui sigui que ens va fer viatjar, haurà de respondre per les malifetes que les andròmines de la bossa puguin produir. De vegades, i segons com, tenim un equipatge tan inadequat, que tenir por és absurd.

I tot va tan de pressa, que el fet de no estar content un sol segon és absurd. Allò que perds, ho perds perquè ho has tingut. Allò que se'n va, ha estat amb tu, i aquesta és l'arrel del goig. I allò que mai no has tingut no pot competir amb allò que ja tens i que és tan gran; però si no mires el que tens, no veuràs la seva immensitat.

Som tant de carn, i ens dirigeix tant l'ocult de la ment, que sentir-se més que algú és absurd. I les normes i els cànons i els costums i les tradicions i els protocols escrits i decidits són tan arbitraris, i depenen tant de la decisió de tants que són de carn, que convertir res en norma és absurd, i estèril, i contraproduent. Qui imposa una forma es reencarna en el ridícul i en l'ofensiu. L'autèntic mal gust és imposar un gust en nom de no se sap quina tradició o quina norma de bèsties ancestrals. Qualsevol rei és de carn i el seu orgull, i la seva arrogància, evidencia l'encarnació del ridícul.

Vivim tan poc, que jutjar-nos és absurd. I diu la noia que crida tant, i que es pensa que té raó, que si un pateix, no és lògic que sigui bord, perquè aquell altre també pateix i no ho és. Però la noia, que es pensa que ho sap tot i que creu que té raó no s'adona que som diferents, que hi ha equipatges diferents. Ella, que per cert no és capaç de recordar les cares de les persones, no sap que venim amb un equipatge, i s'ha cregut el mite imposat pels “bons i savis avis i besavis” que diu que tots som iguals i que el bon déu ens ha fet perfectament lliures per a decidir com els àngels. 
La ignorància antropològica dels qui tracten amb persones fa que aquests fereixin les persones, perquè no les comprenen i perquè no es comprenen.

Vivim tan poc, que tot és clar, perquè l'instant, cadascun, és únic, i se'n va per a no tornar més. La fugacitat de cada punt del temps fa que tot sigui d'or immaterial i que, a cada clivella de temps, s'hi amagui un somriure lluminós i l'oportunitat de ser u amb algú que és allà.

Sovint, qui camina, no et veu encara que et miri, perquè no és a l'instant present. L'acció de caminar, massa vegades no és considerada una acció en sí mateixa sinó un estat de transició entre dos actes que sí que són  acció. La major part de les persones, sense adonar-se'n, consideren que els desplaçaments són formes de “no ser”, i sovint no hi són. Hi és el cos, que es mou i que avança, però la consciència viu pendolant cap al passat o cap al futur immediats; per això, sovint, quan algú camina per un carrer, no hi és, ni hi veu, ni hi sent, ni gaudeix de la caminada, ni s'adona que camina, ni veu les façanes, ni el cel, ni els núvols de cotó, de color rosat o de color llautó. 

I vivim tan poc que no hi hauria d'haver instants secundaris de no ser, perquè cada moment amaga un instant miraculós, que en si mateix és l'essència de la divinitat. Hi ha qui no creu en déu perquè li resulta increïble la seva existència; a mi el que em resulta increïble és l'existència de qualsevol cosa, fins i tot la meva existència.

.

.

.

Creure en el miracle que pot arribar a ser, i que ja és com a llavor, o renunciar-hi per a sempre.

És com un boig divertit, amb tics perillosos.

Capaç d'estimar sense interès, però que ho fa poc, i que sovint sembla que només es mou a força de càstigs o esperonat per algun objectiu llaminer que veu assequible.

Li falta molta cultura, i és moltes vegades esclau de les creences mitològiques i de les tradicions retalladores de la creativitat i la llibertat individual.

Es creu diferent i superior a la resta de companys de viatge, i no s'adona que és un més, amb les seves peculiaritats, les seves grandeses i les seves immenses potencialitats. De vegades es comporta com un psicòpata.

Podria arribar a ser allò que es pensa que ja és; però encara li queda molt per aconseguir-ho.

No sé si lligar-lo, per a evitar que es faci mal ell, i que faci mal algú; o si, per contra, deixar-lo en llibertat, perquè pugui crear, construir, aprendre, progressar...

Si el lligo, es perdrà bona part d'aquest progrés, que s'alentirà i s'ofegarà; potser fins i tot es quedarà com la bèstia que és, sense cap mena de millora.

Si el deslligo, em pot fer mal; a mi o als meus; a ell mateix o als seus.

Llibertat o seguretat.

Confiança o por.

Creure en el miracle que pot arribar a ser, i que ja és com a llavor, o renunciar-hi per a sempre.

Això és el que em suggereix aquesta espècie anomenada Homo sapiens...

Llibertat o seguretat; contínuament ens debatim entre aquestes dues opcions. Potser hi ha algun punt intermig, tan a prop com sigui possible de la llibertat, que també serveixi.

En tot cas, l'evolució continua.

.

.

.

Doneu-me temps i quedeu-vos els diners. Doneu-me espais oberts que no siguin de ningú i quedeu-vos els productes.

La vida és tan curta, i la natura és tan bella, que no suportaria perdre-me-les perseguint diners, o fama, o aplaudiments. Ara mateix podria estar escrivint algun relat, o alguna novel·la; fa cinc anys, ho feia; i acabava obtenint el minúscul plaer de guanyar algun premi. I a la majoria de premis, a la cerimònia de lliurament de guardons, s'oblidaven d'allò que jo havia escrit, gairebé ni ho esmentaven; i s'obsessionaven amb el sopar del lliurament, i amb les cerimònies de repartiment de guardons, i que si els finalistes! I que si les fotos! No sé... ara per ara, quan escric alguna cosa, ho faig perquè se'm posa la pell de gallina, pel plaer d'escriure-la, pel gust de veure que allò que em surt és idèntic a allò que vull que surti; pel goig de sentir-ho tan meu, de creure-hi tant, ni que ningú no ho llegeixi. Pot ser que algun dia em torni a presentar a premis; alguna vegada encara ho faig; però més per a conèixer gent interessant, o algun poble de costa, o de muntanya, que per cap altra raó. I no impedeixo pas que qui vulgui llegeixi el que escric, faltaria més, però el goig que sento rau a l'instant en què ho escric, sigui llegit o no, i no em motiva que em lloïn; si ho fan, ho agraeixo, perquè és un detall d'afecte, però la vida no són els aplaudiments, ni els diners, ni els premis, ni l'especulació; la vida és l'ara. I demà, la vida serà l'ara de demà. 

I pel món tot va tan ple de fanfàrria balmada! Les xarxes socials vessen de publicitat que busca compradors. Vinga mentides sobre si tal o qual producte és imprescindible! I flashos, i dringar de copes de cava amb rialletes protocolàries de bonhòmia forçada! Guapa! No, guapa tu! No, tu més! No! Tu més! 

Tot ho respecto, faltaria més, però doneu-me un camí de poble, una lluna blanca, l'olor dels pins i un gat que maula, el tractor que ve de llaurar, i hores i hores sense pressa ni rellotge. I no vull ni un euro; vull estones per a no fer res. Doneu-me temps i quedeu-vos els diners. Doneu-me espais oberts que no siguin de ningú i quedeu-vos els productes. No em sento del món que identifica home de bé amb home que té ambicions i que vol anar a més. Sóc com un pobre indígena de les planúries del nord d'Amèrica al segle disset o divuit al qui es van entestar de convèncer que havia d'aspirar a tenir més; més escopetes, més alcohol... potser un terreny, que el pobre home no entenia com podia adquirir, si ja era seu, i del seu germà, i del seu cosí, perquè la Terra no podia tenir propietari. 

Diners de merda; signe d'espècie imperfecte i infeliç. La infelicitat està programada als gens; probablement només a l'epigenètica, per assegurar que els individus mai no estiguin satisfets i busquin sempre expandir-se. Els qui són feliços no mouen cel i terra per a produir, ni per a guanyar diners, ni per a conquerir un territori nou i fundar una nova tribu, ni per a reproduir-se amb més parelles. La felicitat, a les societats primitives que som, no és un fenotip que meni a la supervivència de l'individu i de l'espècie; però hem de deixar de ser una societat primitiva. 

Creieu-me, malgrat els ordinadors, som una societat primitiva. Malgrat que hàgim trepitjat la lluna, malgrat que hàgim arribat (en alguns racons del món) a l'anomenada societat del benestar, som una societat primitiva; perquè si no ens inventem l'interès, la nostra organització social no rutlla. Els individus, en la seva majoria i a l'engròs, actuen per interès; és trist però és així. Per això, no sabríem viure sense diners. L'evolució humana no és una evolució tecnològica, o de coneixements, sinó una evolució genètica que ens hauria de fer arribar fins a una espècie els fenotips de la qual permetessin que les persones fossin felices, i que aquesta benedicció no impedís el correcte funcionament de la societat. Al meu parer, l'exemplar Homo sapiens actual, justeja. Sí que hi ha gent feliç, però no gaire. Quan dic que justeja, em refereixo a que no és impossible, però és difícil, que s'arribi a una societat de persones felices només amb una evolució cultural i tecnològica, sense que a més hi hagi una evolució biològica. Intueixo que és possible, perquè conec alguna persona que actua no pas per interès sinó per una estranya passió per la vida que la mou a estimar el que li toca fer i no tant a plorar pel que voldria fer i no pot. Però el singular que faig servir expressa la raresa d'aquest fet. Com més joves són les persones, més actuen per passió i menys per a obtenir diners, fama, poder... El creixement de l'individu, amb els anys, implica l'aparició de la producció d'unes hormones que garanteixen la inestabilitat psicològica suficient com per a esperonar la persona que creix a perseguir, si cal amb violència, la reproducció, el control de l'entorn, i l'aliment; i tot això, el nostre subconscient, ens mou a cercar-ho a través de l'obsessiva persecució dels diners entre d'altres objectius. La passió per la bellesa i el gust de servir les altres consciències queda molt i molt en segon pla a mida que ens anem fent grans. 

Per això torno a dir el que he escrit al principi: tot això, per a morir-nos! Hom em podria respondre que, en el fons, qui treballa per diners ho fa pels seus fills, per la continuació dels que venen al darrere, i que és un acte de generositat... Però em pregunto quina herència realment deixem als nostres fills. La continuació del tràfec? La perpetuació d'una existència abocada a perseguir poder, diners, prestigi, possessions...? L'obsessió per amuntegar milions d'euros a comptes bancaris?

Anar en contra de tot això, és tan descomunal, que ve a ser com enfrontar-se al repte de buidar un oceà amb una galleda. El món és ple d'Antonios de la Rosa reals, potencials i futurs. Hi ha molts Jordis Pujol que encara no han nascut, molts Bárcenas... Nosaltres, cadascun, encara que no us ho cregueu, som corruptes en potència. No som tan diferents als corruptes com per a assegurar que si haguéssim heretat per atzar el seu bagatge vital, les experiències viscudes, els exemples rebuts, l'entorn, els fenotips, les connexions neuronals... no hauríem caigut en la corrupció. Per això dic que la tara és una tara d'espècie; amb la cultura ho podem arreglar, i molt; potser podria arribar a funcionar amb molts segles de progrés, molta educació i molt d'esforç; però ho veig tan difícil, que no puc fer altra cosa que dipositar la meva esperança en l'evolució filogenètica. 

Hi ha qui viu com si l'Homo sapiens fos un producte acabat, però això seria un antropocentrisme patatero. Som només un punt variable, fugaç, canviant, d'una evolució que no s'atura. També cal dir, però, que quan parlem d'evolució no estem parlant de millora des del punt de vista de la felicitat i de l'ètica. Konrad Lorentz ens ha ensenyat que hi ha espècies vives que “involucionen” vers virus. L'evolució busca la millor adaptació a l'entorn, no pas l'apropament vers la humanitat ideal que tots tenim al cap com si ja hi fóssim; aquest apropament és cosa nostra. Potser per primera vegada al sistema solar una espècie està en disposició d'orientar la seva evolució biològica mitjançant la seva evolució cultural. Calen, però, molts esforços, molts plors, moltes derrotes... La bèstia que som no renunciarà tan de pressa a la presa morta que ha caçat i que es dessagna, no abandonarà tan fàcilment la lluita pel poder i l'esclafament del competidor. Naixeran mil vegades els moviments alliberadors de l'individu, reclamant la pau i l'amor lliure, i mil vegades més seran esclafats, difamats, corromputs, pervertits... Però tornaran a néixer, perquè la tendència natural de les consciències és la llibertat i l'amor.

Ahir vam deixar l'esclavatge oficial i legislat. Ens manca deixar l'esclavatge de fet, l'esclavatge camuflat dels diners i de les màfies legals i il·legals. Ahir vam deixar la tirania dels reis absoluts, ens cal abandonar la tirania dels qui tenen més per damunt dels qui tenen menys. Fa una estona, hem deixat parcialment la tirania dels dogmatismes mitològics i tradicionalistes; però aquesta tirania reclama el seu paper a la història i, creient que salva el món, el pot tornar a enfonsar dins la foscor més miserable. Si una dona és dins d'un burka, jo sóc dins d'un burka. Si una dona és considerada propietat d'un home, jo no sóc lliure. Si una persona és lapidada per la seva orientació sexual, jo no estic satisfet. Si un sol ésser humà és perseguit per ser com és, per pensar com pensa, per estimar el que estima, per anhelar el que anhela... la humanitat encara està malalta i moribunda. 

Necessitem arribar a ser humans; la feina és descomunal i a tot arreu a on mirem hi ha interessos ben diferents als de la llibertat i l'amor, interessos enaltits per la suma organitzada dels individus primitius i ignorants que som. La tasca, creieu-me, és descomunal, però jo hi crec. No ens hem d'acostumar mai al fet que la vida sigui injusta, mai... ni que ho aconselli Bill gates. Si li fem cas a Bill Gates, podem tenir la desgràcia de posar-nos a perseguir diners i més diners, en comptes de mirar la lluna, tan bonica. I ara deixo d'escriure, perquè estic veient un firmament estelat que em fascina i vull caminar una mica pel carrer sense fer res; és un plaer.

.

.  

Si us plau, més música, més art, més vida... que no som insectes!

Bamba Lamine actuant a l'INS Terrassa.

.

.

.

Sembla que un ministre, que alguns asseguren que està relacionat amb l'educació, ha dit no fa pas gaire que la música i l'educació visual i plàstica, distreuen l'alumne de la resta d'assignatures. Comentar la pobresa intel·lectual d'aquesta afirmació és un exercici innecessari, perquè la gent normal no és cega ni ruca, i no cal explicar el que és evident; però em produeix tanta tristesa, que ho vull fer.

La música desenvolupa àrees del cervell que no pot desenvolupar de la mateixa manera i amb la mateixa intensitat cap altre exercici. L'estimulació d'aquestes zones cerebrals reforça el bon funcionament de la resta de funcions mentals. No sóc l'única persona que ha aconseguit recordar, repetir i comprendre, una melodia (que es resistia per la seva complexitat) després d'estudiar unes quantes hores d'àlgebra a la carrera d'enginyeria industrial; o que, després d'interpretar una peça de Cole Porter amb el piano, li ha resultat molt més comprensible el càlcul de la intersecció d'un plànol amb un altre plànol. Però tot això és esoterisme per algunes persones que, bo i tenir un càrrec al ministeri d'educació, pateixen una severa disminució d'intel·ligència emocional i una absoluta ignorància sobre el funcionament mental. A mi, tot això, em provoca més llàstima que enuig; una pena profunda, per ells, i per tants que són com ells, i sobretot pels que en patiran les conseqüències. El fet és que estem tornant al pla educatiu de 1970. I el món se submergeix en l'esclavatge dels capitals. I així, tots plegats com bens, deslliurats de la violència dogmàtica de l'edat mitjana amb la foscor de la seva misèria material i la submissió del poble a l'analfabetisme i a l'aristocràcia rància i hipòcrita, ens aboquem a la tirania d'una producció salvatge, obligada a créixer, a guanyar més i més diners, a produir més i més, i a desaparèixer i fer desaparèixer qualsevol que no sigui productiu. L'art distreu de la producció; diuen. L'art distreu de l'exercici absolut de guanyar diners. La vida distreu als capitals i al seu engreix; carreguem-nos doncs la vida, que no és útil. Aquest és el rerefons del que està passant, tot i que ho disfressin de racionalitat i de seny. 

Ni racionalitat, ni seny; pulsió d'insectes abocats a un objectiu asèptic, inhumà, pobre, molt pobre; tot i que es vesteixi amb l'uniforme que acostumen a dur els corruptes: tern i corbata.

L'escola necessita més art, més música, més dibuix, més pintura, més creativitat... Jo, com a tecnòleg, com a científic, com a educador, necessito que els meus fills i que els meus alumnes rebin més educació en la creativitat, que en el fons, esdevé educació en la llibertat, educació en la humanitat... La resta és esclavatge.

.

.

.

En el fons, en el fons, la por sempre s'equivoca.

Petits, petits, petits... el món és gran i bell.

.

.

Si fas una línia amb regle, probablement no hauràs creat res; si fas un gargot, existeix una possibilitat remota que allò que has fet amagui un univers. Aprèn les normes, les normes, va bé complir-les; però no decideixen la realitat, són un convencionalisme, que un dia pot ser diferent; aprèn a no menysprear sense més ni més la creació d'aquell que no prioritza les normes. Atreveix-te a escoltar les raons d'aquell creador que actua amb una ànima tan diferent a la teva, i que desobeeix els principis que a tu, encertadament o no, et van ensenyar com a sagrats. No tinguis por de la bellesa, ni que les normes i les morals de les diferents ètiques, alguna vegada i en alguna circumstància, la condemnin sense possibilitat de judici. En el fons, en el fons, la por sempre s'equivoca. No facis cas de qui t'anomeni germà, fes cas de qui ho sigui de debò. No adoris tots els somriures que es veuen, que no se t'escapi cap somriure de debò, encara que no el vegis, encara que no sàpiga sortir. Si el cor et diu que allò que vols fer és bo i convenient, gosa actuar encara que hagis de demanar perdó o reconèixer després l'error; sempre és millor això que no pas haver de demanar perdó al teu cor per no haver actuat. Riu-te'n, si cal, dels que es riuen de la bondat; o plora per ells; o ignora'ls... però no renunciïs a la bondat. Si et diuen que tot allò que fas acabarà un dia sent rutinari, no t'ho creguis; i si ets dels que ja han descobert que la rutina no existeix, proclama sense vergonya que cada dia és únic, que cada hora és inigualable, que cada gest salva la humanitat sencera, que cada intenció deslliga riuades de felicitat silenciosa, i que l'amor és infinitament poderós perquè és l'energia que mata la rutina. Si trobes algú, que diu totes aquestes coses i que tot i així és imperfecte, felicita't d'anar ben encaminat, perquè el que resulta sospitós és trobar algú perfecte, i convé desconfiar de la filosofia que algú a qui trobes perfecte pretén ensenyar; la veritat sovint és a prop d'algú que va begut o que està boig, i amb això no vull dir que s'hagi de beure o tornar-se boig, ni que la veritat no pugui brollar d'altres persones. Sàpigues que, encara que la Bíblia digui el contrari, un alumne sempre arribarà a ser millor que el seu mestre per llei natural; sempre que el mestre sigui bo. Sàpigues que, encara que la Bíblia digui el contrari, les persones som més que palla que avui és i que demà es llença al foc; totes les persones som consciències aparegudes a l'existència sense haver-ho escollit i mereixedores del do d'estimar i de ser estimades. 

.

.

.