La típica frase de l’ultradretà que no suporta que ens horroritzem de l’estratègia d’Israel de matar de gana la població de Gaza és:
“ I per què no parles del conflicte
rus-ucraïnès, de les guerres civils de Síria, Sudan i Iemen, de la
República Democràtica del Congo, de Caixmir i Myanmar…? Només
parles de Gaza!”
La resposta és tan senzilla com
real:
“ I tu, com saps que no he parlat de totes aquestes
guerres? Que em coneixes? Que has assistit a les conferències on jo
era? No t’hi he vist. Has escoltat les meves classes? Els
genocidis, les matances que alimenten els noticiaris i arriben a les
ments infantils s’han de digerir: cal educar! Fins i tot vaig fer
un curtmetratge amb uns alumnes sobre la guerra d’Ucraïna, i la
protagonista era una nena que n’havia fugit. He parlat un munt de
vegades, i sense prendre partit, de la guerra de Síria, de les
guerres d’Àfrica, dels propis ostatges segrestats de Hamas i dels
assassinats. Recordo que, quan va passar la tragèdia de la matança
de Hamas, el primer que vaig fer va ser posar-me en contacte amb una
coneguda d’Israel per saber si estava bé.”
Els
fatxots no conscients de ser-ho no tenen ni punyetera idea dels
horrors dels quals s’han queixat les mateixes persones que ara
ploren pels nens de Gaza, i van dient, com si ho sabessin, que només
es parla de Gaza! És més còmode creure-s’ho sense
verificar-ho.
I són els mateixos que odien els moviments
migratoris. Els qui insulten les persones que defensen els palestins
són els mateixos que criminalitzen els immigrants; coincideixen com
un rellotge. Senten por i fàstic per la immigració, que als seus
països és majoritàriament de l’Islam. S’arrapen al seu
territori com si el dret a la vida dels qui fugen de la guerra o de
la fam no fos més important que els seus privilegis de classe
benestant. Prefereixen viure sobrats que compartir país amb aquells
que no poden sobreviure a la seva terra d’origen. Són
l’egocentrisme perpetuador de les diferències. Ni es plantegen
que, a més, a nivell econòmic els necessitem; necessitem la seva
feina per mantenir l’estat del benestar. El detall que la naixença
a Europa, en un entorn de privilegi, sigui pur atzar, i que els podia
haver tocat a ells i als seus fills néixer al Sudan del Sud, al
Marroc o al Congo… se’ls en refot.
Un resum dels últims minuts del Marinette, quan els soldats d’Israel l’han assetjat amb diversos vaixells de guerra i l’han abordat, pujant al petit esquif que duia menjar per la gent moribunda.
Molta gent, de mentalitat pràctica, considera que la gesta de les petites embarcacions de la Sumud no serveix de res, fins i tot n’hi ha que afirmen que fan el ridícul. Aquesta mentalitat és la que al llarg de la història ha sostingut els genocidis, els genocides i les injustícies imperials i feixistes. Sense aquests ximples útils que només miren pel seu petit interès, i que no arrisquen mai res si no és per intentar una pujada de sou, els genocides no podrien sostenir el seu horror. I són les barques petites, les missions impossibles que s’enfronten a la maldad que sembla invencible les que aconsegueixen al final de tot enderrocar els tirans.
La fragilitat és un tret comú que ens hauria de fer sentir germans.
Tots la compartim, encara que poden ser diferents els contextos; però convé pensar-hi una mica cada dia; cadascú coneix molt bé els seus topants, aquells punts on el vaixell pot fer aigües. Dins la intimitat del nostre jo, allà on ningú fora de nosaltres entra, sabem (o podem saber si som prou valents per ser humils) tot allò que evidencia que som fràgils.
Si ho som, no ens hauria de costar posar-nos al lloc de l’altre quan el percebem fràgil. Del color del cor, depèn la manera com cadascú respon en adonar-se que qui té al davant és tan feble com ell, encara que sigui en camps diferents als nostres, encara que la fragilitat que li descobrim ens pugui provocar repugnància. En aquests moments hem de pensar si la nostra fragilitat pot repugnar a algú, i com ens agradaria que ens tractessin si fos el cas.
Als humans, la fragilitat dels altres ens hauria de moure a l’amor.
Estem fets de misteri; i si no ens n’adonem és que no hem pensat prou. I un ésser humà és tan valuós! Però tant!
Tenim tan poc temps per descobrir el poc que cal descobrir! Tan poc temps per cantar junts! Tan poc temps per somriure! Em sento mogut a no malbaratar aquest temps amb res que no enalteixi aquest valor tan gran que té tota persona.
No hi ha res que desitgi més que encomanar als meus fills, als meus alumnes, a la gent que estimo, aquesta dèria pel valor que té cada persona.
Un jove muntanyenc, de mentalitat progressista, convençudament ateu, en l’entorn del qual jo estava familiaritzat, va tenir un problema gravíssim a la serralada de l’Himàlaia; diversos dels seus companys havien mort, i ell no sabia on es trobava, i era de nit.
Doncs bé, explicava que només es recordava a si mateix
resant el “Pare Nostre”.
Va sobreviure, i va continuar sent
ateu; però l’important és que, quan es trobava a punt de morir a
la muntanya, resava el “Pare Nostre”. Va explicar, després, que
en aquell moment no podia fer altra cosa, que el Pare Nostre era tot
el que tenia.
L’ateisme és una creença.
Sent honestos, en un
espai i un temps infinits i il·limitats, mai no es pot demostrar la
“no existència” de cap cosa; per això l’ateisme és també
una actitud “no científica”.
Molts dels qui es
proclamen ateus, quan parles amb ells, t’adones que són agnòstics.
A partir de la seva convicció (respectable) que “No hi ha proves
que Déu existeixi”, conclouen erròniament que “Déu no
existeix”. Però el mateix Carl Sagan (que es considerava ateu)
afirmava que l’absència de proves no prova l’absència; i
després es declarava ateu, la qual cosa és una contradicció.
A
bona part de la comunitat científica, li falta formació filosòfica;
i a la comunitat filosòfica, li falta formació científica.
Al
llibre “La societat de la neu”, alguns supervivents van passar
d’un agnosticisme practicant a una fe universal, més enllà de
qualsevol religió, que feia néixer a l’interior la convicció de
l’existència d’un Déu present a la natura, fins i tot amb les
seves contradiccions. Altres supervivents, catòlics practicants, van
experimentar la mateixa conversió però en sentit invers; alguns van
passar de la seva fe reglada i normativa, a la fe en un Déu que està
per damunt de qualsevol creença humana, i que es manifesta
especialment a la natura, a la seva bellesa i les seves
contradiccions. Altres van continuar amb la seva manera de
pensar.
Recomano vivament La societat de la neu,
especialment a aquells que estan cridats a pujar una muntanya en
condicions molt adverses (metafòricament).
La incertesa
és un regal que ens permet experimentar el despreniment del que és
segur i confiar, si ho considerem oportú, en allò que anomenem
“Déu”. La paraula “Déu”, però, és perillosa, perquè per
si sola ens porta a concretar la realitat de Déu en un ésser més.
No hauria d’existir cap paraula per a Déu, perquè les paraules
ens confonen. El nom és com el dit que assenyala; mirem el dit i,
vulguem o no, la nostra ment confon el dit amb la realitat a la qual
apunta.
Pannikar deia que ni tan sols tenia sentit parlar
d’un, dos o tres déus… Perquè la realitat de Déu no es pot
determinar amb un número, amb cap número; i que les discussions
sobre monoteisme o politeisme no tenen sentit, perquè es fonamenten
en els números; i Déu està més enllà dels números, més enllà
de la quantificació.
L’únic segur és la incertesa; i
unida a la confiança, fa que l’únic segur sigui l’alegria.
El
dubte no fa por, perquè és l’essència mateixa de la vida; si no
dubtéssim, no hi hauria fe, ni incertesa, ni misteri. Sense misteri,
no hi ha bellesa.
La bellesa no és tal si no amaga una bona
dosi de misteri.
Sense el dubte, no hi hauria sorpresa.
Recordo la mirada del cos mort del meu pare, ara fa tres anys; l’última mirada que va tenir en vida. Jo el coneixia bé, i sé, vaig saber, què implicava aquella mirada.
Era la mirada amb què va veure la primera visió de l’altre món; i era una imatge de sorpresa agradable. Es va sorprendre agradablement del que sigui que va veure.
Parlant del mateix tema que a l’anterior escrit, voldria afegir que sí, que tenim dret a l’existència d’espais de platja on el codi sigui només la nuesa i ningú no l’espatlli.
Per què? Doncs pel mateix motiu que hi ha gent que, amb raó o sense, té el dret efectiu, per imperatiu municipal sancionador, a tenir espais on no hi hagi ningú nu.
Si en molts espais s’ha establert, per la força de l’autoritat —amb raó o sense—, que tothom ha de tenir el cos, o part del cos, cobert de roba, és lògic que, per equilibrar-ho, n’hi hagi alguns altres on s’hagi establert que el cos hagi d’estar descobert.
Més que res perquè això garantiria l'existència d'espais on el costum de la nuesa a la platja fos la norma establerta. Tenim dret a aquests espais, perquè si no hi són, molta gent, pel caràcter gregari de l'ésser humà, no podrà exercir el seu dret.
L'existència d'aquests espais, a la pràctica, faria que la nuesa a la platja no desaparegués; i que tothom sabés que, com a mínim, hi ha llocs on, malgrat la pressió dels que es tapen, i la massificació del turisme de consumisme i banyadors, la nuesa continuarà existint, i on es podrà exercir el dret d’anar nu a la platja sense sentir-nos intimidats per masses de gent vestida que no respecte els costums dels llocs.
Els humans, com que majorjitàriament som gregaris, com que necessitem fer pinya, com que ens incomodem si el nostre entorn és completament diferent en algun costum bàsic, tenim dret a l’existència d’espais que ens permetin exercir amb comoditat i sense mals ambients un dret tan senzill i natural com el de prendre el sol sense cap peça de roba. Actualment aquest dret està en perill, perquè la gent d'avui no respecta els costums dels espais si no hi ha una norma que li obliga. I això fa que la majoria es mengi a la minoria.
A banda d’això, també hi hauria d’haver espais —i haurien de ser la majoria— on allò que imperés fos la convivència; és a dir, on tothom pugués anar com desitgés. Això facilitaria que dins dels grups d’amics o familiars amb gustos diferents, cadascú pogués anar com vulgués. I permetria que les persones que comencen en el nudisme poguessin treure’s la roba progressivament, sense pressió; alhora que donaria a conèixer un costum que, en cas de segregació absoluta, no podria ser conegut en la seva essència per aquells que en tenen una idea falsa.
No és tan difícil. Per llei, tres espais: només banyadors (espai minoritari), només nuesa (espai minoritari), i espai de lliure convivència (el majoritari).
Ho podrem pactar?
No cal que ens agradi del tot; només cal que pactem una solució que, sense que a uns i altres ens agradi del tot, sigui la més democràtica per a tothom, la menys dolenta de totes les possibles, tenint en compte que no tothom pensa igual, i que és bo trobar un punt de convivència.
Un amic m'ha fet pensar en una cosa que em va passar una vegada a Madrid; una mena de pèrdua absoluta que va acabar sent un regal del destí.
Jo tenia 18 anys i em vaig unir a un grup de persones de diferents edats que viatjaven a Madrid per a un congrés. Érem un autocar ple des de Barcelona, i tots érem adults. Coneixia algunes de les persones amb qui viatjava, però no era amic de ningú, ni tan sols company.
Quan va acabar el congrés, l’últim dia, faltaven vuit hores per anar a agafar l’autocar de tornada a Barcelona, i vaig decidir mentalment amb qui volia passar-les. Però abans de dir-los-ho i de quedar amb ells, vaig anar un moment al bany. En tornar del lavabo, tothom havia marxat. M’havia quedat sol a Madrid, en una època en què no existien els telèfons mòbils.
No tenia manera humana de posar-me en contacte amb ningú. Vaig sortir al passeig de la Castellana i em va impressionar la meva soledat, el meu abandonament, i totes les hores que tenia al davant. A aquella edat, mai no havia experimentat encara una soledat tan imposada. Em sentia imbècil i desgraciat, pràcticament "com un idiota".
Doncs bé, malgrat aquell mal moment inicial, mai no hauria pogut imaginar que m’esperaven les vuit hores més meravelloses i especials de la meva vida fins aleshores. Tenia Madrid als meus peus, diners, i un munt de novel·les llegides i pel·lícules vistes, amb racons de Madrid representats en cadascuna d’elles, els quals vaig anar visitant un rere l’altre.
Com que no podia parlar amb ningú, em vaig amarar de tots els sons que inundaven el parc del Retiro. Em vaig fixar en cada persona amb qui em creuava, vaig escoltar converses que em van il·lustrar sobre moltes vides anònimes per a mi. Em vaig trobar amb un home que viatjava al metro amb un cactus embolicat en plàstic, i no era cap càmera oculta.
I va haver-hi més, però no sé com explicar-ho.
Hi va haver moments en què vaig plorar de felicitat. Dins meu sonaven cançons d’Antonio Vega i d’Enrique Urquijo.
Vaig veure moltes noies boniques, vaig imaginar les seves històries, i vaig gaudir de la seva manera de vestir. En aquella època, les noies em miraven, i alguna fins i tot em somreia. Ara només em mira la meva dona, i perquè m’estima. Sembla increïble que això em passés alguna vegada a mi.
Se’m va fer curt. Em va faltar temps. Em vaig prometre repetir aquella "dolça" inesperada de soledat gustosa en què em vaig submergir en totes les pel·lícules de la meva infància i adolescència, convertint-me en un personatge més.
Quan vaig arribar a l’autocar, després de les vuit hores, no vaig saber explicar a ningú l’experiència meravellosa que havia viscut sense fer res més que deixar-me portar per la meva ànima.
Encara ara m’emociono en recordar-ho.
Als 14 anys em van definir Déu com aquell que premia els bons i castiga els dolents.
Gràcies a Déu, em va arribar aquest input als 14 anys i no als 4.
Als 4 o 5, i de veu de la meva àvia, em van parlar de Déu com de l’ésser que més m’estimava; m’estimava tant i tan bé, que m’estimava més i millor que jo a mi mateix.
Però la definició suposadament teològica i fonamentada dels apòstols que als 14 anys van identificar la seva essència com la de premiador i castigador va fer els seus estralls. Vaig sortir d’aquests molt ben parat gràcies a Déu; altres no van tenir tanta sort.
He conegut persones els dubtes de les quals sobre si alguna cosa absolutament anodina era pecat eren tan grans, que no podien ni caminar sense preguntar-se si el següent pas que farien era pecat o no; i si no se’l preguntaven se sentien culpables (no és una metàfora, van haver de medicar-se). Gent que es va impressionar tant per les lúgubres i terrorífiques meditacions sobre l’infern, que han vist la seva vida futura condicionada per la por. Em recorden a aquelles pobres noies segrestades a Àfrica i portades a Espanya per a ser explotades; l’agulla amb què coartaven la seva llibertat era la seva fe en el vudú; creien tan fermament en la capacitat d’exercir el vudú per part de les persones que les tenien segrestades, que no necessitaven cadenes per no sortir de l’apartament on estaven recloses.
Com a éssers humans hauríem d’aspirar a que la nostra fe no fos la que se sosté pel terror. Els escrúpols de les persones que jo vaig conèixer naixien del terror a Déu i de la seva suposada obsessió per la perfecció de les seves criatures, o per l’anhel de complir unes expectatives per a les quals el mateix Déu no ens havia pensat; un Déu l'univers del qual conté errors que provoquen intensos patiments als éssers vius que els pateixen. Déu no va obrar amb perfecció, ell sabrà per què; ens ha d'imposar la perfecció com a exigència a nosaltres?
Algunes vegades, pintem els sostres de les catedrals amb una perfecció carregada i obsessiva; però Déu simplement dissenya la simplicitat i la bellesa del cel nocturn estrellat, que ens assenyala camins cap a l’infinit i ens porta ecos de consciències possibles i llunyanes. Nosaltres construïm rellotges per atrapar el temps; i Déu ens regala el temps perquè siguem lliures.
Paraula d’heretge, el veritable Déu no té inferns, ni tortures, ni dimonis mossegant els cossos dolorits dels pecadors, ni inquisicions, ni drets canònics, ni llargs tractats de litúrgia i protocol, ni prínceps, ni reis, ni corones, ni vestits amb encaixos d’or, ni sants de guix adornats amb joies, ni ciris suplicant anhels de vida i salut, ni anul·lacions matrimonials, ni recompte de crims i immoralitats, ni censures, ni censuradors, ni por, ni terror, ni fils de letanies angoixants, ni cerimònies avorrides de guerrers saciats de triomfs i venjances, ni catedrals, ni palaus, ni roba, ni diners, ni imperis, ni governants, ni fama, ni espectacles de poder i fanfarroneria, ni llista d’imperfeccions, ni banderes de victòria, ni estendards, ni cabres guerrilleres, ni exèrcits, ni pobles escollits, ni fills torturats i sacrificats per redimir res, ni guerres santes, ni sotanes, ni hàbits, ni dejunis, ni càstigs corporals, ni penediments, ni sang, ni violència, ni odi...
Però compte; no sóc cristià; el que dic no va a missa. Agafeu de la meva olla només el que no ofengui la vostra fe, o reinterpreteu-ho al vostre criteri; al cap i a la fi, tot el que està escrit a l’arena de la riba del mar és efímer.
"El qui la fa, la paga! No haver començat!"
La gent que mor a Palestina no ha començat res. És gent i prou, que ha nascut a on l i ha tocat néixer. No han de pagar a ningú amb les seves vides. No té sentit cap mort. No és justificable cap agressió. No és un tema de pagar o cobrar; és un tema de no destruir persones.
Imagineu que arriba algú i us venta un clatellot. Després us mira als ulls i us diu:
"El qui la fa la paga! Els de Terrassa vau obrir el cap del meu avi d'un cop de Roc en una batalla campal que van fer a la Riera de les arenes fa noranta anys! Au! Ja he fet justícia!"
Aquesta és la lògica de molts!
Des de molt amunt, les persones es veuen com a punts. I de vegades, ni tan sols com a punts; es perceben com a grups. Però allò que existeix de veritat no són punts, ni grups; l'únic que hi ha amb entitat pròpia són persones. Per veure-les com a persones cal baixar de dalt; trepitjar la terra.
Hi ha qui va baixar del lloc més alt perquè els éssers humans deixéssim de ser punts i comencéssim a ser persones; però també hi ha els qui mai baixen. Per obediència? Dues guerres mundials han demostrat que l'obediència pot conduir al genocidi i alguns encara no se n'han assabentat.
La primera obediència és a la pròpia consciència encara que fossin milions els que t'exigissin quelcom contrari al que discerneixes que has de fer.
Hi ha qui va baixar de dalt per no tenir ja mai més un cor de pedra, sinó de carn. Una persona em va dir en aquells temps dels “consells” que hi havia massa gent amb cors de plàstic, i jo li vaig respondre, que de plàstic no, però que de pedra tampoc; que probablement eren de carn; ens havien fet de carn; i qui ens va fer segur que no es va equivocar tant.
Un cop vaig escriure un llibre d'un aviador que bombardejava ciutats a la guerra civil; se sentia molt orgullós. Des del cel, destruïa punts negres que com a formigues intentaven amagar-se, i destruïa també els edificis on s'amagaven aquests punts negres. Un dia, l'artilleria defensiva de la ciutat va impactar en el seu avió, i, ferit, va haver d'aterrar d'emergència. Un cop a terra, es va canviar de roba i va aconseguir que el confonguessin amb un ciutadà més. El van cuidar i el van curar aquells que abans ell veia com a punts negres, i als quals havia estat destruint. Va haver de baixar del cel per adonar-se dels sentits i del cor que tenien els punts negres que ell assassinava, per descobrir que eren persones, que tenien sentiments, i que estimaven i eren estimats.
