Màrroc (XVI). Posta de terra endins, micos, serps i bogeria.

Un problema que sempre he tingut és la grandària del meu cap. Quan vaig ser a la “mili”, van tenir feina a trobar-me una gorra que em valgués. El foc que cau del cel a Marràqueix, però, no m’ha permès deixar de banda la qüestió d’aconseguir un barret; en una parada del soc poso en pràctica les tècniques apreses de regateig, i, després de localitzar-ne un que permet entrar el meu crani, talla seixanta, ve la lluita desfermada amb el venedor. Ell, d’entrada, em demana vint-i-cinc euros; i, a l’últim, me’l deixa per set. Tingueu en compte que en aquest escrit parlo sovint d’euros, perquè faig la transformació directa de dírhams a euros, però al Marroc sempre negociem en la moneda del país. La frase que millor em va per convèncer el venedor és: “Ara me’n vaig, no te’l compro, però si no trobo cap oferta millor, d’aquí a unes hores tornaré i acceptaré la teva oferta”. Funciona. L’home baixa el preu immediatament; un preu que, fet i fet, no és un regal; és el que de debò val un barret de palla senzillet com el que adquireixo.

Un cop superada l’aventura del barret, i protegit ja del sol, ens acostem a un rooftop per assaborir la primera posta de Marràqueix. És una posta de terra endins; i el Sol, morint-se sense el mar a prop, no és el mateix. L’edifici on pugem és molt antic, i sembla que tremoli. La terrassa es mou, i això produeix una sensació força curiosa.

Demanem dues coca-coles zero i dues orangines, i lentament, sense pressa, esperem la nit. La calor va baixant i deixa d’exercir aquella insolació que fa que no sàpigues on amagar-te. Tot va a poc a poc, i aquests són els millors moments de les vacances. Hi ha prou temps perquè el Marc baixi al carrer a adquirir un nou carregador de mòbil i torni a pujar. Arriba el moment culminant de la desaparició del Sol, i malgrat la manca de mar, tot en un conjunt, resulta bellíssim.

Tot seguit, passegem de nou per Marràqueix. Com ja he comentat, el soc és d’un urbanisme més modern que el d’Essaouira, li manca el seu encant medieval. I els carrers del soc van a parar a la plaça més gran de la ciutat, que és la plaça Djemà-el-Fna. En aquest moment, és una bogeria. Dir que hi ha molta gent és fer curt. De turistes, n’hi ha alguns, però el gruix és gent del Marroc; potser turistes del mateix Marroc. Els qui passegem som objectes desitjats pels cambrers i venedors que hi ha arreu. Ens abasseguen, ens assetgen, ens manipulen, ens persegueixen, ens agafen de la mà, ens estiren el braç. La seva obsessió és que sopem al seu establiment; no ens deixen marxar fins que els prometem que després del passeig tornarem al seu negoci a sopar. Ens pregunten d’on som, i en dir-los que som de prop de Barcelona, es posen a cantar “La Lluna, la pruna, vestida de dol…” “Visca el Barça” “Rajoy, el gran cabron”. Un d’ells em mira fix als ulls i m’etziba: “tú eres el jefe” “Tú eres Pablo Escobar”. Hi ha alguns homes amb micos asseguts a la seva espatlla, que s’acosten als clients i els ofereixen el mico per fer-se una foto amb ell. De vegades, no demanen ni permís, i et posen el mico a sobre. N’hi ha d’altres, amb serps, amb camaleons… Qualsevol animaló els serveix per guanyar uns dírhams. Veiem espais on organitzen apostes. Hi ha una ampolla damunt d’una altra, i si amb una pilota aconsegueixes tombar l’ampolla de dalt sense fer caure la de baix, guanyes diners. A banda de tot això, hi ha molts espectacles: balls, saltimbanquis, música… Cal vigilar molt amb les fotografies; si et descobreixen fent fotos d’alguna de les curiositats de la plaça, t’exigiran diners per haver-los fet servir de models. Tot està enfocat a arreplegar diners.

Tenim idea d’acostar-nos a un establiment a peu de carrer a on, per l’equivalent a 1,5 euros, et menges una mena de dúrum que resulta suficient per sopar, però hi ha tanta gent, tanta pressió humana, que acostar-nos-hi és impracticable.

Ens quedem en un restaurant de l’extrem nord-est de la plaça, a on fan menjar ràpid i de qualitat. Està ple de gent, però van molt de pressa. Ens esperem uns minuts al costat de la terrassa que tenen a peu de plaça, i acabem aconseguint una taula. El menjar és espectacular; un plat de “tacos mixtos” immens, acompanyat de patates i amanida. Dins del “taco”, vedella, pollastre, salsitxa, formatge… Acabem menjant copiosament, i amb salses i aigua, per només l’equivalent a quatre euros i mig per persona.

Acabem de sopar i veiem que com més de nit més boja sembla la plaça, més plena, més diversa… Des de dones amb nicab, xador, estrangers d’aspecte suec, subsaharians, catalans, sud-americans venedors, cambrers, cuiners, gent amb micos, amb serps… Hi ha tota mena de pols d’atracció pels visitants; amb l’objectiu que el turista pagui, que el turista deixi diners ni que siguin pocs. El reclam és tal que no dono l'abast a escoltar-los a tots; no es cansen; no et donen per perdut.

De camí al riad, uns nens petits en demanen aigua. No sabrem mai si la demanen perquè no la poden adquirir o perquè és un costum. Em quedo amb ganes de donar-los la vida; si tingués més d’una vida, si tingués més diners, m’agradaria donar-los tot el que necessiten. Potser no aconseguiria grans canvis, però la gent que rebés els petits canvis se’n beneficiaria.

Marroc (XV). Marràqueix.

L’arribada a Marràqueix ens genera la sensació d’entrada en un forn, la calor del qual ens aclapara sense que trobem la manera d’evitar-ho. Em faig conscient que necessito un barret amb urgència, perquè la insolació afegeix un turment infernal al meu estat; i em fa l'efecte que no exagero. Aquesta calor és una sensació que mai no he experimentat; diuen que aquest agost, frega els seus màxims.

El Riad Lakhdar de Marràqueix és molt bonic. La calor, però, ens atabala molt i afecta la nostra ment. La Merche, just després d’instal·lar-nos, no troba la cartera amb la targeta de crèdit el DNI de tots; són moments de neguit, però intentem mantenir la calma. Sabem que és al riad, perquè l’hem vist, per tant, sortirà. I surt. Era a terra, entre el llit i la paret.

A les habitacions, les finestres tenen vidres de molts colors diferents. Em recorden els finestrals de les antigues mansions gòtiques, concretament de la mansió gòtica d’un dels meus últims relats, el de la nena que va a parar a la terrible casa de la seva tia. El bany, té el mateix tipus de finestra; el vidre està dividit en petits rectangles de colors, que fa un efecte de pel·lícula. Apago les làmpades del bany i em dutxo només amb la claror del sol travessant els vidres de colors de la finestra.

Sortim del riad, i com que és tard, busquem un restaurant per dinar. Pel soc i pel carrer, hi veiem poca gent; no és d’estranyar, atesa la temperatura i la insolació. Insisteixo en el fet que les condicions tèrmiques són indescriptibles. No deixo de mirar les parades amb barrets; no trigaré a comprar-me’n un.

No tenim esma ni temps per escollir gaire on dinarem. A l’últim, entrem a un restaurant d’un nivell potser un xic superior al que nosaltres estilem; així i tot, els preus són com els dels restaurants de Catalunya. El contingut gastronòmic de la carta és força europeu. Em menjo un Pokebowl de salmó i un refresc de taronja i mango d’una marca que es diu Hawaii. El dinar és un moment de calma, sobretot per l’aire condicionat.

Després de dinar ens endinsem en el soc de Marràqueix, que és força diferent al soc d’Essaouira. Per una banda, en aquest soc, els elements urbans són més nous, més moderns; d’altra banda, té sostre, unes cobertes de fusta o de tela que regalen una ombra important. També és un soc on els venedors exerceixen una interacció molt més activa amb els clients potencials; a Essaouira, també passava, però potser hi havia un xic més de respecte; aquí és gairebé un assalt, un assetjament en tota regla, una coacció per la qual has d’estar entrenat o moure’t amb una expressió al rostre d’assassí despietat. Els venedors són tan hàbils, que observant els teus ulls saben quin producte t’ha agradat; encara que no t’aturis, encara que no el toquis, per la manera com mires, saben què t’ha cridat l’atenció i per on poden atacar-te. Potser caldria fer un curset per als turistes que tenen pensat d’acostar-se al soc de Marràqueix, un curs de supervivència, de comunicació comercial.

El primer que comprem són uns mocadors de colors intensos, i ens en sortim prou bé. Ens en volien vendre un per quaranta-dos euros, i acabem comprant-ne dos, per vint. El venedor és metafòricament un encantador de serps. De primeres, en veure’ns caminar pel soc, fa una expressió d’èxtasi en contemplar la meva dona i la meva filla, els diu que té uns mocadors que semblen dissenyats per la seva bellesa, i tant sí com no, els hi posa. Aprofita per ensenyar-los com convertir el mocador en un torbant, i els el posa al cap. Realment, el mocador els queda impecable; la bellesa de les faccions del rostre queda ressaltada quan els cabells són coberts per les sanefes de fantasia del torbant. El venedor em crida i m’insisteix perquè faci fotos a la Martina i a la Merche. Després li ofereix al meu fill la possibilitat de provar-se també un torbant, i no espera la seva resposta; ja li està col·locant, i també li queda molt bé. Continuo fent-los fotos. Tot seguit, ve el regateig del qual us parlava i acabem fent la compra. Mentre alguns membres de la família, gestionen el regateig, un dependent jove de la parada ens fa una demostració a la Martina i a mi dels diferents tints que brollen de l’exercici de mullar uns productes determinats. De vegades, el color que apareix del tint després d’afegir-hi l’aigua no té a veure amb el color del producte sec inicial. Potser cal dir que el xicot sembla més interessat a explicar-li a la meva filla que a mi. Després de l’explicació, m’ofereix quatre mil camells per ella amb un somriure als llavis.

Un cop feta la compra (dels mocadors no pas de la meva filla) el venedor no ens abandona pas; ens acompanya reverencialment fins a una altra parada on un artesà treballa la fusta amb una mena d’eina mecànica que la talla i la grava, i el que de debò és sorprenent és que controla el funcionament de l’eina, i la subjecta, amb els dits dels peus, mentre amb les mans subjecta la peça que es va foradant. Al tapís del seu damunt, hi té penjada una imatge on surt ell, uns quants anys més jove, fent la mateixa demostració que ens està oferint al president dels Estats Units Ronald Reagan. Ens ho explica orgullós, i afegeix que des d’aquell dia tothom l’anomena “el americano”. Suposo que per donar una empenta al nostre impuls de compra, ens ensenya unes caixes de fusta fabricades per ell que funcionen com cofres sense clau. El seu mecanisme d’obertura és tan secret, tan discret, tan amagat, i requereix pressions simultànies tan precises, que no cal cap clau per assegurar la seguretat del que vulguis guardar-hi. Aquestes petites construccions entrarien dins del que s’anomena enginyeria màgica artesanal. Però el cas és que no tenim intenció d’adquirir cap d’aquestes caixes. Per això, el venedor dels mocadors, que no ens vol deixar escapar, torna i ens empeny per carrerons secrets, portes que s’obren i es tanquen, cortinatges… El cas és que acabem dins de la botiga d’espècies i perfums d’un altre artesà; un espai, cal dir-ho, amb aire condicionat, la qual cosa a Marràqueix, atorga una sensació com de ser al cel. L’expert en espècies i productes naturals ens fa una exposició llaminera dels diferents productes i les seves aplicacions. Acabem comprant una bosseta de gingebre.

Marroc (XIV). Viatge d'Essaouira a Marrakech.

Poc després de sortir d’Essaouira, avancem per una autovia, i vaig prenent nota de situacions curioses que vaig veient:

Carros arrossegats per burros circulant per l’autovia, i prometo que no és cap metàfora.
Un tuk-tuk amb un remolc; i dins del remolc, nens dormint barrejats amb la mercaderia.
Gent asseguda a la cuneta, grups familiars o d’amics, enmig del no-res, sense cap nucli urbà, esperant no se sap què.

Deixem l’autovia i fem via per una carretera que circula enmig d’uns camps erms. Continuo anotant el que vaig veient:

La policia, amb un trípode i una càmera que apunta al mig de la carretera, i el seu cotxe oficial, aturat al costat. Al llarg de tot el trajecte, veiem molts controls policials.

Diversos carros amb famílies vestides amb la indumentària tradicional.

Gent venent melons als vorals de l’autovia; n’hi ha molta, i separada per centenars de metres; de vegades són venedors sols, altres vegades grups de dues o tres persones.

Un senyor que du un barret de palla i que vesteix una túnica llarga fins als peus i que avança en bicicleta.
Persones amb una cafetera idèntica a les dels bars, fent cafè arran de carretera i estirant el braç per oferir-lo als cotxes que circulem.

Després d’aquestes observacions, paro atenció als detalls urbans:

Edificis que semblen a mig construir, aparentment sense finestres, però amb antenes de televisió al sostre.
Les parets dels edificis, fetes de totxanes d’un color gris intens.

Automòbils atrotinats, abonyegats, i amb portes enfonsades, circulant! Models habituals a l’Espanya dels anys setanta. Edificis mig derruïts sense arreglar.

La carretera, en travessar el poble, es converteix en el carrer principal d’un mercat, amb les parades a la cuneta i la bullícia de la gent al voltant.

El Mohamed s’atura en un d’aquests bars que tenen de tot i que semblen com oasis, perquè s’alcen enmig d’una extensió de terreny sec a on no hi ha res. Intueixo que els taxistes, conductors d’autocars, guies d’excursions… paren tots aquí, i que d’alguna manera en reben alguna compensació per part de l’establiment. De fet, hem passat molts pobles, amb bars i establiments que hauria estat interessant de visitar, i el Mohamed no hi ha parat, ha anat directe al lloc on estem. El bar es diu Mazagan i és a pocs quilòmetres abans d’arribar a Chichaoua; aproximadament, a la meitat del camí que ens toca de fer avui. Quan hem sortit del cotxe, el Mohamed ha saludat el xofer d’un altre taxi del qual també han baixat uns turistes. L’establiment intenta simular un cert luxe i està planificat per atendre els turistes estrangers d’alt poder adquisitiu; els preus són fins i tot superiors als d’Europa; però cal tenir en compte que els preus van una mica a criteri del cambrer que et toca. Un cafè sol em va costar l’equivalent a dos euros. Al WC, una senyora demana la voluntat, però segons a qui, li demana un preu determinat, normalment de cinquanta cèntims; jo ni tan sols la vaig veure. El bar té un jardí força agradable, però impossible de visitar pel sol abrusador que cau. Prenc el cafè al porxo de la terrassa, al costat d’uns ocells que s’hi estan lliures; unes carolines i algun lloro. Als laterals, també hi ha galls dindis dins de gàbies. Em fixo en les imatges que apareixen a la televisió d’aquest bar: hi apareix un país molt més modern, tecnològic, científic i universitari que no pas el que hem vist fins ara al carrer. Els locutors semblen cultes, amables, moderns...
Sento que no em puc queixar dels preus elevats, ni de la juguesca de fer parar els turistes en aquestes àrees. La gent viu com pot, i si algú pensa que el fet de fer servir aquesta estratègia és injust, hauria de pensar que és la reacció natural a la situació injusta de desigualtat entre Europa i el Marroc; fet i fet, no obliguen pas a ningú a consumir res.

Després d’aquest descans, tornem a pujar al taxi, i la meva filla em demana d’escriure un afegit en aquest treball:

Se m’han quedat, els auriculars, sense bateria; ja no puc escoltar música. Aquest viatge em recorda les cançons del Manu Chao. Ja no em fa tant de mal el coll; estic molt millor. Ara mateix soc en un cotxe de cinc places, i òbviament, a mi, em toca anar al darrere; és la llei de la filla petita. Tinc a la dreta la mama, i a l’esquerra el Marc. Al davant, de copilot, hi és el papa. El que condueix és un "pavo" d’aquí que crec que es diu Mohamed. Hem parat a pixar i a prendre alguna cosa. És molt xulo, el lloc, i es nota ja la calor; no fa fred ni vent com a Essaouira. Uns “chetos”, en aquesta àrea de servei, valen 45 dinars, el que equival a 4,5 euros. Flipant! Més car que a Espanya.

I per anar al lavabo (al bar), 50 cèntims; un dret humà; flipant!

Però bé… El lloc és molt "xulo"; però se n’aprofiten molt. Ara mateix em menjaria una safata de sushi, o un poke bowl.

Travessem la població de Chichaoua. Els seus blocs de pisos no tenen balcons i els colors de les façanes són pàl·lids.

Continuo apuntant, des del cotxe, tot el que vaig veient:

La majoria dels rius que estan marcats com a tals no tenen aigua; el seu aspecte és similar al de les rieres.
Es continuen succeint els edificis en estat ruïnós.

Als pobles que anem travessant, hi ha molts solars, i acostumen a estar plens de deixalles i brutor.

Es veuen gossos sense collar, i lliures, travessant tots sols la carretera.

Els pobles que passem tenen blocs de pisos en els quals tres de les quatre parets no tenen cap mena de finestra ni porta; l’única comunicació amb l’exterior és a la façana principal; sospito que pot ser una manera de protegir-se de la calor, intentant reproduir l’efecte cova.

A les motos que fins ara he vist, el conductor i els paquets no duen casc.

La carretera que hem seguit des d’Essaouira és molt recte i travessa, al llarg de tot el trajecte, un terreny molt pla i molt sec.

Veig un nen d’uns dotze anys conduint una moto; vesteix una túnica i du al darrere una bombona de gas, la qual aguanta amb una mà, mentre que amb l’altra mà subjecta el manillar de la moto.

Hi ha un home amb túnica, ajagut sota un arbre, contemplant el trànsit de la carretera.

Em fixo que la gasolina i el gasoil tenen un preu força constant d’una benzinera a una altra. El gasoil està a 1,42 euros el litre, i la gasolina a 1,52.

Un nen molt jovenet, no sabria dir si arriba a dotze anys, condueix una moto i porta un altre nen de paquet; cap dels dos no du casc.

Arribem a Marràqueix a les 14:23, i continuo apuntant curiositats:

Un home condueix una moto, i porta de paquet una dona que vesteix un nicab de color marró clar.

Tres persones van en una moto, cap no du casc i carreguen unes maletes.

Veig una mena de carrossa arrossegada per dos cavalls. Un cavall mossega l’altre mentre el conductor el copeja per evitar que ho faci.

Marroc (XIII). L'ambigu art de vendre.

Com sempre, esmorzem tots quatre al terrat del riad. Tot seguit, la Merche i jo anem a comprar records, perquè d’aquí a unes hores, deixarem aquesta ciutat per viatjar fins a Marrakech. La Martina i el Marc es queden una estona més al riad.

Comprem set o vuit moneders de colors, amb dissenys divertits, per cinquanta cèntims cadascun; al nostre món haurien costat quatre o cinc euros. En una parada del carrer, veiem gallines vives, amuntegades una damunt de l’altra. Deixem reposar la mirada sense judicis damunt d'un grapat de vistes inaudites del soc just en el moment en què un tuareg ens assalta.

“Nice!”, exclama l’home apuntant cap a les arracades de la Merche. Va guarnit amb la indumentària típica dels tuaregs, amb el seu tagelmust, el drap llarg i acolorit que li envolta el cap i el coll; la gandora, de color índigo; les sandàlies senzilles de cuir. De cuir, també du un munt d’amulets amb versets de l’alcorà, i a les orelles unes arracades d’argent amb motius àrabs.

Ens interroga sobre les arracades que du la Merche, i li expliquem que les vam comprar a Cadaqués. Ens diu que les arracades són autèntiques obres d’art, i que ell sap distingir les obres d’art. 

Ens pregunta per Cadaqués, i li parlem de l’Empordà i de Catalunya. Va fent que sí amb el cap, i afegeix que les arracades reflecteixen l’esperit de Cadaqués i de l’Empordà. Ens convida amb la il·lusió quallada als ulls a visitar la seva humil botiga, que és allà mateix; no podem dir-li que no, no podem fer-li aquest lleig. 

Un cop allà, descobrim un altre tuareg assegut dins la botiga, que és plena de joies de tota mena, la majoria d’argent; bijuteria artesanal econòmica, però molt imaginativa i de qualitat. El primer tuareg, ens ensenya unes arracades que diu que simbolitzen la dona lliure. Les veiem molt senzilles, fins i tot un xic rovellades. Li fem veure; i ens diu que aquestes són les senzilles, que ara ens ensenyarà les bones, les de debò. 

En un altre punt de la botiga, en mostra unes de molt boniques, i molt ben treballades, amb el mateix disseny gravat de la dona lliure. Ens diu que aquestes sí que són d’argent, i que no s’oxidaran mai, que estan fetes a mà per autèntics experts. Li preguntem el preu, i ens repeteix que són d’argent, i que són molt bones, que ell ven productes d’altíssima qualitat. Mentre va dient això, els agafa del penjador de la paret on eren, i els posa damunt d'una mena de balances. Es fixa en el pes, tanca els ulls com si medités, i ens diu: “sixty”; seixanta euros. Fem que no amb el cap, li diem que ni parlar-ne; li expliquem que no tenim previst gastar-nos aquests diners en joies. Ens repeteix que són unes arracades molt bones, i en veure que marxem, ens demana que posem nosaltres el preu, i que li diguem quan estem disposats a gastar-nos. La Merche li respon que no més de vint euros. L’home fa que no, i ens proposa vint euros per cada arracada. Nosaltres insistim que no i que no. A l’últim, quan veu que marxem, i amb molt mala cara, ens accepta els vint euros, gairebé ens els pren de les mans; i, abans de donar-nos les arracades, les torna a pesar. Comença a fer que no amb el cap amb expressió de disgust. Ens diu que abans de tancar la venda, l’ha de consultar amb el seu germà, i sense deixar anar els vint euros que li hem donat, ni tornar-nos les arracades, surt de la botiga i es troba amb un altre home, vestit a la manera europea, i que és calb i forçut; realment, està quadrat, sembla ben bé un guardaespatlles. 

El tuareg intercanvia uns mots amb l’home forçut, que fa una expressió com de llàstima; es torna a girar cap a nosaltres i ens diu que accepta la venda si li donem trenta euros més. Li responem que no, i li demanem que ens torni els vint euros perquè volem marxar. Fa molt mala cara, com si estigués molest; ens embolica les arracades i ens les dona, guardant-se els vint euros.

Quan sortim de la botiga i obrim el paquet, descobrim que de les dues arracades, una no té els gravats ni és d’argent; en algun moment, ens l’ha canviada. Tornem a la botiga a queixar-nos. L’home ens escolta, es mira les arracades, i mentrestant el seu germà, el forçut, es posa darrere nostre amb cara de pocs amics. Aleshores el tuareg enamorat de Cadaqués ens explica que les arracades són diferents perquè una representa la dona lliure, i l’altre l’home lliure, i que n’hi ha d’haver una de cada; afegeix que per vint euros, no es pot demanar més.

Sortim de la botiga, conscients que ens ha engalipat i ens n’anem al riad a buscar el Marc i la Martina.

Un cop allà, deixem endreçades les habitacions, preparem les motxilles i les maletes, i ens acomiadem de l’Amine, que molt amable, ens pregunta com ha anat tot; li responem que molt bé i li donem les gràcies. El Marc li demana una targeta per si en alguna altra ocasió decideix de tornar-hi amb alguns amics.

Sortim al carrer. Allà ens trobem de nou a la Cristina, i li expliquem que ja marxem cap a Marrakech, i que, per tant, no ens tornarem a veure; qui sap si algun dia a Catalunya coincidirem de nou. Ens intercanviem el número de telèfon per estar en contacte, sobretot pel tema de la indemnització per l’endarreriment del vol des de Barcelona, i ens acomiadem.

El Mohamed ens espera amb el taxi al punt de sempre, i iniciem el viatge cap a Marrakech.

.

Han passat molts anys

Han passat molts anys, i estic igual com estava ahir: envoltat d’una bellesa que em posseeix encara que em pensi que soc jo qui la domino. Escarit, ja que en qualsevol moment em poden reclamar i no podré dur equipatge, ni tan sols un quadern, ni un bolígraf per aprofitar el viatge i fer-ne una crònica. Soc sempre a les mans d’unes forces que em toleren, però que en qualsevol moment em poden esquinçar contra una roca. Jutjat, incomprès, envejat, usat, ignorat… per alguns. Estimat, admirat, enyorat, desitjat, ajudat, sostingut, valorat, enriquit... per molts. Soc el mateix ésser vulnerable i malaltís al qui van trencar el braç en néixer; tan defectuós com agraït.

El cas és que han passat molts anys, i sé de tot tan poc com quan vaig arribar; i posseeixo el mateix que quan vaig néixer.

Tant se val, aniré fent amb l’esperança que sempre tindré un raconet de Jaizkibel per mi en cas que les coses vagin pitjor.

Potser em quedaré sense alè, però ningú em podrà prendre mai ni aquest mar, ni aquest Sol, ni aquest vent, ni aquest cel.

I això ho vaig escriure ahir, dia 29 d'agost.

Salut!

Marroc (XII). Cal venir uns dies cada any al Marroc per fugir de la tirania de la qualitat.

Després de la migdiada, la Merche i jo ens n’anem a passejar. El Marc i la Martina es queden descansant una estona més.

Transitem per carrers increïbles. Sobretot els subterranis, els que avancen en forma de túnels dessota les agrupacions de cases d’Essaouira. Alguns sostres són tan baixos que ens hem d’ajupir. Descobrim façanes extretes d’altres temps, tan velles que sembla que no pot ser; clarobscurs dissenyats pel Sol i per les ombres. Travessem el barri jueu, força abandonat. Descobrim una platja oculta rere les muralles. El vent, tan fort, forma dunes arran de les totxanes. Dins del mar, a uns centenars de metres, unes roques bellíssimes formen illots que atorguen profunditat al quadre. El mar és blau fosc amb borrallons blancs. A l’altra banda de la muralla, pels carrers interiors de la ciutat, el mar no es veu, però se sent com si caigués damunt nostre, i l’aire du una sorra finíssima que se’ns escola pels ulls i la boca.

Ens trobem la Martina i el Marc. A la Martina, encara li fa mal el coll; el continua tenint contracturat. Ens acostem a una farmàcia a comprar voltaren. El farmacèutic té l’aire de saviesa dels antics metges; guarda les distàncies amb una solemnitat professional. Convida la Martina a posar-se la pomada en un espai discret de la botiga, que té un estil antic, i fa olor de caramels de menta.

Anem a un rooftop a veure la posta; es diu la Smala. A dalt, a la terrassa, fa molt de vent i la temperatura ha baixat. Cal que ens abriguem. La vista del mar amb tota la seva amplitud és preciosa. El Sol, molt a poc a poc, enfila la seva capbussada. Els cambrers van lents, no tenen pressa. Demano un suc de taronja i pastanaga amb gingebre. Ens fem un munt de fotografies i contemplem la diversitat humana que ens envolta. El rooftop té un estil clarament europeu, fins i tot en la música que fa sonar.

Després del ritual del sol, caminem per la ciutat quan la nit va prenent possessió de la bullícia dels carrers, que no minva. Decidim anar a sopar a un fishburguer que hem vist al costat del Cafè de France. La Martina no s’acaba de trobar bé i se’n va al riad, després li portarem alguna cosa per menjar.

El fishburguer té diverses plantes, i de nou acabem al rooftop, amb una visió nocturna d’Essaouira des del cel. La gent es mouen com formigues, il·luminades per làmpades càlides i fredes. Tenim al davant la torre de la mesquita, i en aquest moment comencen a sonar les pregàries per un altaveu que ho ensordeix tot, tal com succeeix cinc vegades cada dia. La gent continua amb la seva marxa com si no passés res.

Demanem un entrepà d’hamburguesa de sardines; principalment pel seu exotisme i perquè no n’havíem sentit a parlar mai. És una decisió que té un cert risc, el qual es confirma quan ens la mengem. És bona, però la sardina és purament sardina triturada amb les seves parts més gustoses i amb les menys gustoses. Ens costa una mica de finalitzar l’entrepà; però l’experiència s’ho val.

A les onze, ja som al llit, perquè el nostre riad és aquí mateix.

8-08-2026

És dissabte al matí, i la Merche i jo ens aixequem a les 07:30, abans que els nostres fills, i sortim per a descobrir com és el carrer quan encara no s’ha despertat la gent. El soc és molt diferent quan no hi ha clients, gairebé no el reconeixem. Els venedors estan obrint la porta de fusta de les parades; van per feina. Se senten cops secs de fusta i els crits estrepitosos de les gavines; al lluny, la remor de la mar, i flaire de peix arreu. El sol comença a regalar els seus raigs.

Caminem cap al port amb el desig secret de veure arribar, o, si més no, descarregar, els vaixells de pesca.

Un grapat de peixaters, tots homes, s’agombolen al voltant d’un camió que obre les portes de la seva caixa. A dins, multitud de peixos. No és el que ens esperàvem; se suposa que els peixos havien d'arribar per mar i no per carretera. Els preguntem la nostra inquietud als homes i ens assenyalen l’atmosfera: “wind” “no pesca!” diuen. Es veu que des de juny fins a finals d’agost, el vent no permet sortir a pescar als petits vaixells d’Essaouira, i han de comprar el peix a Agadir. L’espectacle de l’arribada dels vaixells al port d’Essaouira només esdevé la resta de l’any.

Al port, hi ha personatges molt peculiars. Una dona gran, molt morena, que té la pell arrugada en mil plecs, com una pansa, va parlant sola. Porta els cabells grisos, recollits en un monyo; ens parla com si ens conegués de tota la vida, i no entenem què ens diu. Un peixater ens diu: “crazy”, assenyalant la dona. Un altre home molt vell se’ns acosta, es posa d’esquena a nosaltres, i s’ajup assenyalant-los la seva espatlla, a on veiem tota una simbologia que no identifiquem.

Els peixaters continuen esperant els camions, i a mesura que van arribant i obrint les portes, els homes fan que no amb el cap i exclamen: “No fish!”. A dins dels camions, s’hi entreveuen algunes caixes de sardines.

Continuem fent una volta per l’Essaouira adormida. Amb les botigues tancades i els porticons de fusta blava closos, sembla un poble mort. El gènere és premut a dins de les parades tancades, i es va desplegant quan es van obrint.

Ens endinsem als túnels de sota les cases. Contemplo el sostre sostingut per arcs antics. Travessers de fusta s’aguanten entre arc i arc; al damunt, els habitatges i la vida. Els corralons subterranis de vegades es bifurquen i connecten per altres cantons amb els carrers exteriors. Sota terra, per tant, hi trobem botigues de tota mena; moltes són tallers artístics; també hi ha gent al mateix carrer, exposant les seves obres. En moltes cases i a molts riads, s’hi entra des d’aquests carrers subterranis. L’espai és també l’hàbitat de moltes poblacions de gats lliures. Sota dels edificis d’Essaouira, hi bull una vida oculta, protegida de la pluja, que en aquest punt de l’Atlàntic, i en determinades èpoques de l’any, és habitual.

Sortim de sota terra, i caminem ran del tros de muralla que a l’altra banda rep l’embat de les onades; tot i que no el veiem, sentim el mar bramar i els seus esquitxos cauen del cel com una pluja inesperada.

El soc ja és ple, i de tant en tant, ens trobem persones en situacions que a les nostres latituds no acostumem a veure: Un home dormint amb les cames obertes dins d’un carretó, un altre que passa corrent entre la multitud amb un embalum immens a l’espatlla, carretons amunt i avall obrint-se pas a crits entre la gent, captaires, músics, saltimbanquis… No sabrien dir quan ha succeït, però el soc ha tornat a engegar fins a un punt que l'exercici d'avançar ja costa. Tot és deliciós i imperfecte. Cal venir uns dies cada any al Marroc per fugir de la tirania de la qualitat. 

Suposo que la qualitat agrada a tothom, però no a qualsevol preu. Quan la qualitat esborra la identitat, ens pren més que no pas ens dona. Quan la qualitat prefereix la comoditat a la bellesa, acaba cansant. Quan la qualitat es converteix en una exigència vital, acabem valorant les experiències no pas per les vivències i l'aprenentatge que ens han regalat, sinó pel grau de satisfacció material que ens han concedit. Quan la qualitat és només una puntuació que es fonamenta en la riquesa material del lloc, la vida esdevé una competició que ens atrapa a tots vulguem o no, i que ens desvia de la finalitat essencial dels actes. La qualitat és la qualitat humana o no és qualitat. Hem de saber veure la qualitat en aspectes que la societat d’on venim no té en compte; si no és així, no haurem viatjat enlloc, no haurem desconnectat de la peixera d’on venim; no ens haurem alliberat de la presó daurada on hem nascut. 

Hi ha qualitats que només es troben als carrers d’Essaouira i que no estan recollides per cap rúbrica ni per cap indicador. Hi ha qualitats que van nues, que van brutes, que no estan taxades, que no apareixen en cap llibre de cap facultat de turisme o d’ADE, i el que és més greu… hi ha qualitats que haurien atorgat resultats excel·lents a la maquinària tecnològica del tercer Reich. La tirania de la qualitat redueix les experiències multidimensionals a uns valors esquelètics que només contemplen estructures fredes, capaces de sostenir l’edifici, però inútils quan es tracta d’aportar humanitat. 

Marroc (XI). La humanitat és una obra wabi-sabi de Déu.

A les 15:00, dinem en un restaurant tradicional marroquí per trenta-vuit euros tots quatre. Tan tradicional, que quan arribem, tot i que és obert, ens demanen de tornar al cap de mitja hora perquè la majoria del personal està pregant; avui és divendres, el dia sagrat dels musulmans. Els diem que no ens importa i fem temps pels carrerons dels voltants mentre escoltem els càntics religiosos. Per tant, sense haver dinat encara, ens apropem, de moment, a un caixer a treure diners. 

Ens trobem que no funciona. Anem a un altre caixer, i aquesta vegada sí. Al Marroc, no hi ha problema; hi ha molts caixers automàtics i a llocs impensables; el que cal vigilar són les comissions; no són les mateixes a tot arreu. Portar el pressupost ben planificat des de Catalunya per no haver de treure diners pot ajudar a reduir les despeses.

Hem passat per un herbolari i tant sí com no ens ha volgut fer provar un producte que s’esnifava pel nas; ens adverteix que no és cap droga, que està fet d’eucaliptus. Es tracta d'uns cristalls que s’emboliquen en un drap, i tot seguit s’esnifa el drap. La sensació és intensa i ens recorda al Vicks VapoRub. A partir d’aquest moment, ens adonarem que tots els herbolaris ho tenen, i que tots ofereixen als turistes de provar-ho.

Tornem al restaurant just en el moment en què el personal torna de la mesquita, i ens disposem a dinar. El local està decorat a l’estil marroquí, amb força elements àrabs; però són molt lents, bastant descoordinats, i el menjar només és correcte.

Després de dinar ens n’anem a descansar al riad i aprofito per pensar i escriure sobretot el que veig aquests dies.

El primer que em plantejo és el concepte de “normalitat”.

“Normalitat” ve de norma. Les normes de les platges d’aquí, del Marroc, no són les normes de les platges d’allà, de Catalunya. I “allà” hi ha diferents platges amb diferents normes a cadascuna. Aquestes normes no totes ni sempre estan escrites; ni aquí, a Essaouira, ni allà, a Catalunya. És evident que per poder anomenar “normal” a un comportament, és a dir, adequat a les “normes”, ens hem de referir a un sistema de normes concret, pertanyent a un lloc i un temps concrets. Sovint, i despistadament, diem que una realitat és normal només perquè és habitual al lloc on vivim, sense més reflexió. Ni tan sols ens adonem que el mot “normal” ve de “norma”, i que tota norma és una imposició, la qual cosa no vol dir que sigui dolenta.

La segona qüestió en la qual penso és que cada persona podrà considerar com a més humana o com a menys humana una determinada “normalitat”; la podrà considerar més “sana” o menys “sana”. 

És a dir, la persona humana, cada persona humana, pot arribar a tenir la capacitat de valorar objectivament (és a dir, fora del sistema de referència normatiu) allò que se li presenta com a “normal”. I dic “Pot arribar a tenir” perquè si la persona no ha sortit del seu sistema referencial, de la seva peixera, del seu món, pot no tenir aquesta capacitat activada, pot ser absolutista en conclusions que es deriven d’un coneixement molt limitat en l’espai i en el temps. Això, poc o molt, i en qüestions concretes diferents, ens passa i ens ha passat a tots.

La tercera reflexió que faig estirat en aquest antic palauet marroquí és que la “normalitat”, d’un lloc i d’un temps, tendeix a imposar-se als individus d’aquest lloc i d’aquest temps. 

No sempre s’imposa amb la força de la llei; la major part de les vegades, la imposició es fonamenta en el caràcter imitador de l'individu sàpiens. Sense adonar-nos-en, actuem per imitació; i quan tot, en una peixera, és d’una manera, ens abracem sense reflexió a aquesta manera. Aquest és el principal mecanisme d’imposició de normes no escrites socials; i tots estem sotmesos, poc o molt, a la seva coacció; amb més energia com menys viatgem i com menys cultura universal posseïm. 

Els individus que no comparteixen la “normalitat” d’una peixera concreta ho passaran pitjor o millor depenent del caràcter més o menys obert, més o menys democràtic, dels individus de la peixera. 

Com més respecte a la llibertat de l’individu humà, més diversa serà la peixera. Com més tancada i limitada sigui la ment i les experiències dels individus de la peixera; més uniforme serà la peixera, i més dolor experimentaran les minories humanes diferents. 

Faig servir el mot peixera perquè les societats diverses que hi ha al món funcionen com petites peixeres en les quals la comunitat de peixos estableix unes interaccions no escrites que imposen formes a tots els elements que les composen.

En quart lloc, valoro tots els altres mecanismes d’absorció d’una cultura a banda de la imitació i la legalitat. La més poderosa són els llaços familiars. A qui més costa violentar quan el nostre “fer” es diferencia de la cultura imperant és als familiars. En moltes xerrades que he sostingut amb persones que han acabat adquirint un costum que no és fàcilment digerible per l’entorn on han crescut, m’han manifestat que el que més els ha costat és imaginar què pensaria la seva mare o el seu pare si sabessin que ell o ella ara viuen d’aquesta o d’aquella altra manera. La “normalitat” a l’entorn familiar es dona per suposada, i desobeir aquells dogmes que no s’arriben ni a qüestionar costa molt, sobretot perquè l’afecte vers les persones que ens han educat i amb qui hem crescut ens coacciona a no ferir-les, tot i que racionalment tinguem molt clar que aquesta sensació de ferida no és lícita humanament perquè va contra la llibertat essencial de tota persona humana. 

El mateix succeeix, encara que sense tanta força, amb els llaços d’amistat o de veïnatge. És per això que tal com va escriure Maurice Godelier, quan la imposició o la prohibició legal desapareix a causa d'un progrés en la legislació d’un estat, persisteix la imposició social, pels llaços familiars, d’amistat, de veinatge... L’estiu passat, per exemple, a les piscines municipals de Terrassa va deixar d’estar prohibit per llei el “top-less”; no obstant això, el dret a anar amb el bust superior lliure per part de les dones no s’ha exercit ni una sola vegada. 

Això mateix que explico del top-less passa amb totes les altres imposicions socials, "no legals", les quals tenen una força que cap administració pot modificar només amb una llei. Correspon a l'educació, a la cultura, a la iniciativa individual, a la convicció personal... enderrocar murs, trencar cadenes, canviar mentalitats, guanyar llibertats...

Altres evidències que em venen al cap:

La imposició és essencialment inhumana; va en contra de la naturalesa íntima humana. L'única imposició que és efectiva és la d'un mateix sobre un mateix.

Totes les societats, d’aquí i d’allà, exerceixen imposicions; encara que es veuen més fàcilment les dels “altres”.

El wabi-sabi, del qual ja he parlat en aquest treball, ens permet descobrir la bellesa present en tot allò que té imperfeccions; i específicament, en les imperfeccions. El perfeccionisme no comprendrà mai el concepte “wabi-sabi”.

El perfeccionisme tendeix a ser cec vers determinats aspectes de la pròpia imperfecció i ignorància, especialment els que fan referència a la capacitat de veure la bellesa en allò que no és perfecte; senzillament, no la veu, i com que no la veu, la nega; i no ho reconeixerà mai com a error, ni com a possible error; i aixó és una imperfecció del perfeccionisme. 

Amb el perfeccionisme, l’art està mort. La identitat de cada bellesa rau en la seva imperfecció. La imperfecció ens mostra l’essència de la qualitat de cada artista.

La humanitat és una obra d’art wabi-sabi de Déu.

Marroc (X) Caminant cap al sud, i el pintor sorprenent.

 

A la Martina, li fa molt mal el coll, no pot girar el cap en cap direcció, tampoc cap amunt ni cap avall; probablement és una contractura. L’Amine ens deixa una bossa d’aigua calenta i la Martina se la posa al coll. 

Durant l’esmorzar, al terrat del riad, coincidim amb una família que acaba de venir del desert; nosaltres farem aquesta ruta d’aquí a uns dies. Ens recomanen que visitem els estudis de cine “Atlas” on ha fet pel·lícules molt importants, i que són molt divertits. La dona és d’Aranda de Duero, la resta de la família tenen l’anglès com a llengua materna.

El Marc i la Martina decideixen quedar-se descansant al riad, i la Merche i jo ens proposem de caminar per la sorra de la platja en direcció al sud, amb la intenció d’arribar a l’altura de Diabat i visitar les ruïnes del castell de Dar Sultan, mig soterrades a la sorra.

De primeres, avancem pel passeig marítim, i el que veiem és molt semblant al que vam veure a la platja de Sidi Kaoki on vam anar ahir: gent amb molta roba i amb una manera de gestionar l’ocultació del cos molt similar. 

Al mateix passeig marítim, hi descobrim unes casetes de fusta, decorades de manera divertida, a on hi guarden jocs de taula i altres elements lúdics, que s’ofereixen de manera gratuïta a les persones que ho desitgin, especialment als infants. De tant en tant, també hi ha blocs de armariets de color blau per a desar-hi la roba o el que l’usuari desitgi. 

A la platja, s’hi veuen molts para-sols de lloguer, amb gandula inclosa, i la persona que gestiona el lloguer ens crida des de la sorra per tal que no perdem l’oportunitat que ens ofereix; alguns fins i tot salten al passeig marítim per explicar-nos fil per randa els avantatges de llogar-li a ell el para-sol. 

Ara i adés, grups de dones molt cobertes de roba s’estan assegudes al mur que separa el passeig amb la platja. Ara mateix, no gaire lluny del mur, veig una tenda iglú plantada a la sorra, i a dins s’hi estan dues dones amb nicab que sostenen dues criatures petites amb les mans. Un home de mitjana edat, gras i vestit amb bermudes i samarreta, s’hi acosta caminant des de l’aigua.

Quan s’acaba el passeig enrajolat, continuem per la sorra; i després per les pedres quan aquestes apareixen. En aquesta zona, hi ha molta gent practicant amb el kitesurf; alguns van sols, d’altres tenen un monitor que els va instruint. Part de la instrucció consisteix a estar asseguts tots dos, monitor i aprenent, damunt la sorra, i aprendre a sostenir l’estel a l’aire i a fer-lo moure. 

També passem pel costat de molts conductors de camells i de cavalls que ens ofereixen passeigs. Hi ha moltes famílies del Marroc passejant juntes. A Catalunya existeix la creença que les famílies marroquines mai passegen juntes, que els homes viuen el seu oci per un cantó, i les mares i els fills per un altre. Això no és del tot així; les unitats familiars tenen una convivència lúdica igual com a qualsevol ciutat d’Europa. 

Ara mateix, passem pel costat de tres persones: una mare d’uns cinquanta anys, que abraça la seva filla; totes dues ploren en silenci. Un noi se les mira amb aspecte seriós. Són d’aspecte europeu, segurament turistes, molt rossos. Una de les dones sosté com una mena de cofre petit a les mans. Al seu darrere, el paisatge impactant d’uns illots formats per roques roges dins del mar; blau fosc i vermell sota d’un atzur brillant, i el vent que els fa voleiar els cabells.

Finalment, ens trobem un riu que desemboca a la platja i que du força aigua tenint en compte com està tot de sec. Descobrim la manera de passar el riuet sense mullar-nos i arribem a la zona de les dunes.

Ens trobem un grup organitzat de turistes que van en camell amb un guia. El guia els està fent fotografies. Els preguntem si saben on són les ruïnes de Sar Sultan i ens assenyalen l’interior de les dunes per la riba dreta del riuet. Comencem a caminar vers la direcció que ens diuen, per damunt de les muntanyes de sorra, i sembla ben bé que caminem per un desert. 

En una duna, hi veiem un munt de plàstics agombolats per la forta ventada. Hi ha molta solitud i molt vent, i no acabem de descobrir les runes. 

Tot d’un plegat apareix una noia rossa, d’aspecte nòrdic, muntada en un cavall blanc. Li preguntem en anglès per les ruïnes de Sar Sultan, i ens explica amb bastant detall com arribar-hi. Ens adonem que cal tenir paciència i avançar per les dunes. 

A l’últim les veiem, però són tan lluny, fa un vent tan fort, i cau un sol tan aclaparador, que ens donem per satisfets en descobrir que es troben a uns cinc-cents metres de nosaltres. La travessia per aquesta mena de desert ha valgut la pena, perquè és un medi diferent per nosaltres i conèixer-lo des de dins se’ns fa molt interessant.

A poc a poc, tornem a acostar-nos al mar i iniciem el camí del retorn. Abans, mirem cap a terra endins, i veiem les cases de Diabat al lluny, i el llogarret del bar de Jimmy Hendrix on vam ser ahir. Ara tenim el vent en contra, i costa més avançar. 

Veiem de nou els perfils humans que ens hem trobat a l’anada. Després d’una hora caminant, tornem a ser a les portes de la Medina. Ens traiem, com podem, la sorra de la roba i de les sabates, i travessem les muralles.

En una botiga d’art, hi descobrim uns quadres que ens són familiars; semblen dibuixos infantils, força simbòlics, no gaire realistes, que mantenen tots una línia similar; unes tonalitats cromàtiques pàl·lides i simples, i una temàtica força humana. Em fixo en la signatura, i tot i que està feta de lletres àrabs, la reconec; és la mateixa signatura que els quadres que tenim penjats a les habitacions del riad. 

El venedor, en veure que ens fixem en aquests quadres, i que la Merche i jo els comentem, s’acosta. Ens pregunta si coneixem la història de l’artista d’aquests dibuixos. Li diem que no i ens l’explica. Es tracta de Mohamed Babahoum, que va néixer en un llogarret prop d’Essaouira, al costat dels camps d’argànies. Es va dedicar a moltes feines: pagès, venedor al soc, gestor d’un molí d’oli arrossegat per un camell. A setanta anys, va començar a fer dibuixos damunt de papers vells. De primeres, deia que els quadres els feia un nebot seu, perquè li feia vergonya dir que eren obra seva. Més tard, es va apassionar pel dibuix, i va anar evolucionant; fins al punt que va arribar dibuixar amb retolador negre i damunt de caixes d’embalatge tota mena d’escenes quotidianes de la vida de la comarca. Va anar tenint èxit i va arribar a publicar les seves il·lustracions en llibres, i a exposar a Londres. Segons l’home de la botiga, com que li fa por volar, mai no ha sortit del Marroc. Encara és viu i té vuitanta-nou anys; viu amb el seu fill, i mai no ha deixat de dibuixar ni de pintar.

Contemplem una mica més els seus quadres, i continuem el passeig pel soc.

Marroc (IX) La vida de Diabat, la vida del port.

 

Abans de sortir de la platja, ens traiem, tant com ens és possible, la sorra de tot arreu i ens vestim. Caminem fins al punt del camí on ens ha deixat el Mohamed, i li posem un missatge perquè ens vingui a recollir. Triga molt, però això ens permet el plaer d’observar. 

Veiem un ciclista, que circula per la carretera sense asfaltar on esperem, i que va vestit de carrer amb una roba força vella i unes xancles. Li’n cau una, i com que porta certa velocitat, quan se n’adona i s’atura, ha de recular un bon tros per a recollir la xancla. Intento concretar què és el que fa que la imatge em resulti xocant i força diferent de qualsevol altra imatge similar que hauria pogut veure a Catalunya: l’estat precari de la bicicleta? El fet que el ciclista pedalés amb xancles? La indumentària del ciclista, que és de carrer, però no ho acaba de ser del tot, i que tampoc no és esportiva? El fet que la xancla li hagi caigut? Aquest sol abrusador gens adequat per anar en bicicleta per un camí que avança enmig d’un sequer? 

De vegades em costa determinar per què una escena em sembla extreta del guió d’una pel·lícula d’art i assaig, i no aconsegueixo desenvolupar una descripció prou fidel a les imatges i les sensacions. Suposo que cal acceptar que el llenguatge no ho pot descriure tot.

En aquesta estona en què esperem el Mohamed, aprofito per pensar quin és el problema del Marroc. 

La primera hipòtesi que em ve al cap és la possibilitat que no tingui cap problema; però de seguida m’adono que aquesta idea no té sentit. Fa molt pocs dies, van morir més de cent persones intentant arribar a Ceuta nadant; no es pot dir que no existeixi un problema. És evident l’obsessió de la gent per guanyar ni que sigui una ínfima quantitat de diners a canvi, sovint, de feines desproporcionades, o bescanviant mercaderies de qualitat per quantitats irrisòries. Hi ha un problema econòmic profund. No obstant això, el pes de la comparació amb el nord hi juga un rol important. Per pobre que sigui una persona, aquí, tothom té un mòbil; i amb el mòbil, un aparador seductor de com podria viure si fos a Europa, de quines oportunitats tindrien els seus fills, la seva futura família; un cocktel de fam i d'aparadors llampants, acompanyat d'un mar que els separa d’una vida digna; angoixa per sobreviure i les imatges de les xarxes socials; el totalitarisme d’un règim autoritari i el conte de fades de la societat del nord, a on la gent té drets i exhumen felicitat. 

Al Marroc hi ha molts problemes; i a més dels problemes, una constant mirada vers les terres que semblen no tenir-ne. Les desigualtats entre estats exerceixen un fenomen similar al que succeeix quan poses de costat aigües de diferent salinitat. I això sense entrar en la responsabilitat de les economies europees (ara i a l’època colonial) pel fet que les desigualtats siguin les que són.

Arriba el Mohamed i li demanem que ens dugui a Diabat; ens ve de gust aturar-nos al bar de Jimmy Hendrix. Un cop allà, el Mohamed diu que ens esperarà amb el cotxe al tros ombrívol d’una esplanada. Nosaltres entrem al bar.

Diabat és un poble d’origen berber, uns tres quilòmetres al sud d’Essaouira, tot i que els habitatges actuals van ser construïts al segle XX. La platja queda a mig quilòmetre. Mig enterrat a la sorra, hi ha les ruïnes del palau de Dar Sultan, que és del segle XIX.

El bar de Jimmy Hendrix és molt senzill, sense cap sofisticació tècnica. Té l’aspecte fresc d’un bar hippy de l’Eivissa dels anys seixanta. Per fora, està cobert de grafitis, ben fets, del Jimmy Hendrix. Per dins, tot és ple de detalls decoratius artesans, gens industrials. 

Uns joves estan asseguts en una taula de la terrassa exterior. Entrem al local i no hi veiem ningú. L’interior té molts elements fets de palla i de canya, i ens regala una sensació de frescor natural. Com que ningú no ens atén, dic un “hola” fort; però continua sense aparèixer ningú. Sortim i ens asseiem en una altra taula de la terrassa exterior. Tot i que brilla el sol, el vent fa que no tinguem calor. 

Uns minuts després, m’aixeco i entro a l’establiment de nou. Torno a dir “Hola!” ben fort, i aquesta vegada apareix corrents un nen d’uns vuit anys amb una carta de refrescs a les mans, me la dona, i torna a desaparèixer cap a les interioritats del local. Surto amb la carta, i decidim el que prendrem. 

A l’últim, surt la cambrera, que és una dona amb un aspecte a mig camí entre hippy i musulmà. No es dirigeix de primeres cap a nosaltres, s’acosta als joves de l’altra taula, i no sé pas quina trifulga tenen, però tot i que no entenc el que diuen, la conversa sembla una mica tensa i els joves acaben marxant. 

La cambrera, després, s’acosta a nosaltres, i ens pregunta què volem. Li demanem dos sucs de taronja, una aigua i una Coca-Cola. La dona s’ho pren amb molta calma, i passats uns minuts, torna amb les begudes. Assaborim els refrescs. Estem una mica cansats i ens surt fer o dir ximpleries per divertir-nos. El meu fill gran intenta beure per l’ull.

Sortim del bar i caminem una mica per Diabat. El poble està format per un grapat de cases blanques i cúbiques, d’aparença hippy, amb grafitis. Al lluny, a uns quatre-cents metres en direcció al mar, i més enllà d’un bosc de matolls, veiem les formes blanques i arrodonides de les dunes de sorra. Va ser aquí on Jimmy Hendrix va compondre “Castle of sands”? Són aquestes realment les cases d'un antic poblat hippy? Diuen que en tot això hi ha molta llegenda.

Caminem pels voltants del bar, i hi veiem habitatges similars amb trossos de terra adjacents atapeïts de palmeres, hortalisses, tallers mecànics improvisats, cotxes dels anys seixanta encara en funcionament, alguns mig desmuntats. També hi ha nens mal vestits jugant pels carrerons. L’urbanisme hi és absent, o en tot cas es podria dir que segueix una línia caòtica, espontània, salvatge… La qual cosa no fa disminuir la bellesa de l’espai. És allò que escrivia fa uns dies sobre el “wabi-sabi”. Hi ha alguna realitat en tot aquest paisatge contrafet que fa que tot plegat esdevingui bell, diferent, lliure, desitjable.

El Mohamed ens retorna a Essaouira i acabem la nostra excursió. Ens acomiadem d’ell fins dissabte, que serà el dia en què ens portarà a Marràqueix.

Anem fins al riad, ens dutxem, ens canviem de roba i sortim a passejar. De primeres, ho fem la Merche i jo; els nostres fills s’ho prenen més amb calma. Ens dirigim al port d’Essaouira, que continua ple de gent. 

Al primer dels molls, ens trobem uns nens, d’entre onze i tretze anys, que salten a l’aigua des de parets adjacent molt elevades sobre el nivell de l’aigua. Molta gent, se’ls mira, i ells se senten protagonistes; no sembla que ho facin per diners. La policia els contempla i de vegades parla animosament amb ells. No entenem què els diuen, però en cap cas els prohibeixen saltar. Hi ha un moment en què dos dels infants s’enfilen al capdamunt de la façana principal del port, que està molt i molt amunt, massa; uns vuit metres per sobre de l’aigua. Veig un policia que els fa senyals perquè baixin. Els nens no li fan cas i salten a l’aigua. Pocs minuts després passem per davant d’una petita caserna que la policia té al port i veig a un dels nens, encara mullat, plorant, mentre un policia el renya en to paternal.

Els nostres fills ja s’han dutxat i vestit i s’uneixen a nosaltres al mateix moll.

El vent no s’atura. La jaqueta que m’he comprat m'estalvia de passar fred. Una gavina espicossa la panxa reventada d’un peix llarguíssim, de més de 1,2 metres, que un venedor despistat té a la seva mercaderia; quan se n’adona, l’espanta. El sol davalla. Contemplem la posta de sol des de les muralles que estan al costat del port. Hi ha molta gent, i l’ambient és profundament marroquí. Un grup de música molt tradicional ambienta el lloc. De sobte, sonen les pregàries per l’altaveu de la mesquita i tots els sons es barregen: el so del mar, les veus de la gent, els crits dels nens, el reclam dels venedors, els cants i els timbals dels músics, els embats del vent, les pregàries religioses… El cel es torna de color vermell. La indumentària de la gent és majoritàriament musulmana. Tot se’ns fa força estrany, diferent; això és el que ha de ser quan es viatja a un lloc que té una identitat pròpia.

Caminem cap al soc, ara que es fa de nit, i busquem un lloc per sopar. Escollim un establiment de menjar ràpid, però tradicional marroquí. Tenen una planxa encesa constantment al pis inferior i la fan servir a una velocitat desorbitada; alguns dels cambrers són molt joves. El menjador de la planta baixa és ple i ens fan pujar al pis de dalt. La sensació és una mica claustrofòbica, perquè l’escala de pujada és tan estreta que només hi cap un cos, i el sostre queda arran de cap. Un cop al pis superior, l’espai s’eixampla una mica, però el menjador de dalt és ple, i no puc evitar de pensar que si passés una desgràcia i haguéssim de sortir de pressa, no sortiríem. Hi ha una finestra reixada, que tampoc solucionaria el problema. Decideixo no transmetre la preocupació a la resta de la família, i confiar que la major part de les vegades no succeeix res. 

El cambrer puja a prendre nota del que volem, i ens disposem a esperar el sopar. Al nostre voltant, observo que només hi ha dones; dones del país amb nens. Dels plats que ens porten, en destaco una sopa que he demanat per un euro; és deliciosa i tan densa que gairebé no em cal menjar res més. Descobreixo que la sopa es diu harira, i conté ceba, api, tomàquet, pastanaga, oli, llenties, cigrons, fideus, coriandre, julivert, cúrcuma, pebrot vermell, Ras el Hanout, canyella, gingebre, sal i pebre. M’expliquen que és tan rica en nutrients i vitamines, que es menja principalment durant el Ramadà, per refer-se del dejuni diürn.

Acabem de sopar a les 22:00 i baixem les escales estretes, disposats a pagar al pis de sota. Van tant de bòlid, que ens costa que ens facin cas. Malgrat que el sopar ha estat copiós, i que hem quedat molt saciats, el preu per a tots quatre junts només ha estat de catorze euros i vuitanta cèntims.

A la Merche li plora l’ull esquerra; la molèstia li ha començat quan hem baixat del cotxe a Cap Sim. Probablement, algun gra de sorra se li ha ficat a dins; no és estrany amb la ventada que ha bufat tot el dia.