Marroc (XII). Cal venir uns dies cada any al Marroc per fugir de la tirania de la qualitat.

Després de la migdiada, la Merche i jo ens n’anem a passejar. El Marc i la Martina es queden descansant una estona més.

Transitem per carrers increïbles. Sobretot els subterranis, els que avancen en forma de túnels dessota les agrupacions de cases d’Essaouira. Alguns sostres són tan baixos que ens hem d’ajupir. Descobrim façanes extretes d’altres temps, tan velles que sembla que no pot ser; clarobscurs dissenyats pel Sol i per les ombres. Travessem el barri jueu, força abandonat. Descobrim una platja oculta rere les muralles. El vent, tan fort, forma dunes arran de les totxanes. Dins del mar, a uns centenars de metres, unes roques bellíssimes formen illots que atorguen profunditat al quadre. El mar és blau fosc amb borrallons blancs. A l’altra banda de la muralla, pels carrers interiors de la ciutat, el mar no es veu, però se sent com si caigués damunt nostre, i l’aire du una sorra finíssima que se’ns escola pels ulls i la boca.

Ens trobem la Martina i el Marc. A la Martina, encara li fa mal el coll; el continua tenint contracturat. Ens acostem a una farmàcia a comprar voltaren. El farmacèutic té l’aire de saviesa dels antics metges; guarda les distàncies amb una solemnitat professional. Convida la Martina a posar-se la pomada en un espai discret de la botiga, que té un estil antic, i fa olor de caramels de menta.

Anem a un rooftop a veure la posta; es diu la Smala. A dalt, a la terrassa, fa molt de vent i la temperatura ha baixat. Cal que ens abriguem. La vista del mar amb tota la seva amplitud és preciosa. El Sol, molt a poc a poc, enfila la seva capbussada. Els cambrers van lents, no tenen pressa. Demano un suc de taronja i pastanaga amb gingebre. Ens fem un munt de fotografies i contemplem la diversitat humana que ens envolta. El rooftop té un estil clarament europeu, fins i tot en la música que fa sonar.

Després del ritual del sol, caminem per la ciutat quan la nit va prenent possessió de la bullícia dels carrers, que no minva. Decidim anar a sopar a un fishburguer que hem vist al costat del Cafè de France. La Martina no s’acaba de trobar bé i se’n va al riad, després li portarem alguna cosa per menjar.

El fishburguer té diverses plantes, i de nou acabem al rooftop, amb una visió nocturna d’Essaouira des del cel. La gent es mouen com formigues, il·luminades per làmpades càlides i fredes. Tenim al davant la torre de la mesquita, i en aquest moment comencen a sonar les pregàries per un altaveu que ho ensordeix tot, tal com succeeix cinc vegades cada dia. La gent continua amb la seva marxa com si no passés res.

Demanem un entrepà d’hamburguesa de sardines; principalment pel seu exotisme i perquè no n’havíem sentit a parlar mai. És una decisió que té un cert risc, el qual es confirma quan ens la mengem. És bona, però la sardina és purament sardina triturada amb les seves parts més gustoses i amb les menys gustoses. Ens costa una mica de finalitzar l’entrepà; però l’experiència s’ho val.

A les onze, ja som al llit, perquè el nostre riad és aquí mateix.

8-08-2026

És dissabte al matí, i la Merche i jo ens aixequem a les 07:30, abans que els nostres fills, i sortim per a descobrir com és el carrer quan encara no s’ha despertat la gent. El soc és molt diferent quan no hi ha clients, gairebé no el reconeixem. Els venedors estan obrint la porta de fusta de les parades; van per feina. Se senten cops secs de fusta i els crits estrepitosos de les gavines; al lluny, la remor de la mar, i flaire de peix arreu. El sol comença a regalar els seus raigs.

Caminem cap al port amb el desig secret de veure arribar, o, si més no, descarregar, els vaixells de pesca.

Un grapat de peixaters, tots homes, s’agombolen al voltant d’un camió que obre les portes de la seva caixa. A dins, multitud de peixos. No és el que ens esperàvem; se suposa que els peixos havien d'arribar per mar i no per carretera. Els preguntem la nostra inquietud als homes i ens assenyalen l’atmosfera: “wind” “no pesca!” diuen. Es veu que des de juny fins a finals d’agost, el vent no permet sortir a pescar als petits vaixells d’Essaouira, i han de comprar el peix a Agadir. L’espectacle de l’arribada dels vaixells al port d’Essaouira només esdevé la resta de l’any.

Al port, hi ha personatges molt peculiars. Una dona gran, molt morena, que té la pell arrugada en mil plecs, com una pansa, va parlant sola. Porta els cabells grisos, recollits en un monyo; ens parla com si ens conegués de tota la vida, i no entenem què ens diu. Un peixater ens diu: “crazy”, assenyalant la dona. Un altre home molt vell se’ns acosta, es posa d’esquena a nosaltres, i s’ajup assenyalant-los la seva espatlla, a on veiem tota una simbologia que no identifiquem.

Els peixaters continuen esperant els camions, i a mesura que van arribant i obrint les portes, els homes fan que no amb el cap i exclamen: “No fish!”. A dins dels camions, s’hi entreveuen algunes caixes de sardines.

Continuem fent una volta per l’Essaouira adormida. Amb les botigues tancades i els porticons de fusta blava closos, sembla un poble mort. El gènere és premut a dins de les parades tancades, i es va desplegant quan es van obrint.

Ens endinsem als túnels de sota les cases. Contemplo el sostre sostingut per arcs antics. Travessers de fusta s’aguanten entre arc i arc; al damunt, els habitatges i la vida. Els corralons subterranis de vegades es bifurquen i connecten per altres cantons amb els carrers exteriors. Sota terra, per tant, hi trobem botigues de tota mena; moltes són tallers artístics; també hi ha gent al mateix carrer, exposant les seves obres. En moltes cases i a molts riads, s’hi entra des d’aquests carrers subterranis. L’espai és també l’hàbitat de moltes poblacions de gats lliures. Sota dels edificis d’Essaouira, hi bull una vida oculta, protegida de la pluja, que en aquest punt de l’Atlàntic, i en determinades èpoques de l’any, és habitual.

Sortim de sota terra, i caminem ran del tros de muralla que a l’altra banda rep l’embat de les onades; tot i que no el veiem, sentim el mar bramar i els seus esquitxos cauen del cel com una pluja inesperada.

El soc ja és ple, i de tant en tant, ens trobem persones en situacions que a les nostres latituds no acostumem a veure: Un home dormint amb les cames obertes dins d’un carretó, un altre que passa corrent entre la multitud amb un embalum immens a l’espatlla, carretons amunt i avall obrint-se pas a crits entre la gent, captaires, músics, saltimbanquis… No sabrien dir quan ha succeït, però el soc ha tornat a engegar fins a un punt que l'exercici d'avançar ja costa. Tot és deliciós i imperfecte. Cal venir uns dies cada any al Marroc per fugir de la tirania de la qualitat. 

Suposo que la qualitat agrada a tothom, però no a qualsevol preu. Quan la qualitat esborra la identitat, ens pren més que no pas ens dona. Quan la qualitat prefereix la comoditat a la bellesa, acaba cansant. Quan la qualitat es converteix en una exigència vital, acabem valorant les experiències no pas per les vivències i l'aprenentatge que ens han regalat, sinó pel grau de satisfacció material que ens han concedit. Quan la qualitat és només una puntuació que es fonamenta en la riquesa material del lloc, la vida esdevé una competició que ens atrapa a tots vulguem o no, i que ens desvia de la finalitat essencial dels actes. La qualitat és la qualitat humana o no és qualitat. Hem de saber veure la qualitat en aspectes que la societat d’on venim no té en compte; si no és així, no haurem viatjat enlloc, no haurem desconnectat de la peixera d’on venim; no ens haurem alliberat de la presó daurada on hem nascut. 

Hi ha qualitats que només es troben als carrers d’Essaouira i que no estan recollides per cap rúbrica ni per cap indicador. Hi ha qualitats que van nues, que van brutes, que no estan taxades, que no apareixen en cap llibre de cap facultat de turisme o d’ADE, i el que és més greu… hi ha qualitats que haurien atorgat resultats excel·lents a la maquinària tecnològica del tercer Reich. La tirania de la qualitat redueix les experiències multidimensionals a uns valors esquelètics que només contemplen estructures fredes, capaces de sostenir l’edifici, però inútils quan es tracta d’aportar humanitat.