Com sempre, esmorzem tots quatre al terrat del riad. Tot seguit, la Merche i jo anem a comprar records, perquè d’aquí a unes hores, deixarem aquesta ciutat per viatjar fins a Marrakech. La Martina i el Marc es queden una estona més al riad.
Comprem set o vuit moneders de colors, amb dissenys divertits, per cinquanta cèntims cadascun; al nostre món haurien costat quatre o cinc euros. En una parada del carrer, veiem gallines vives, amuntegades una damunt de l’altra. Deixem reposar la mirada sense judicis damunt d'un grapat de vistes inaudites del soc just en el moment en què un tuareg ens assalta.
“Nice!”, exclama l’home apuntant cap a les arracades de la Merche. Va guarnit amb la indumentària típica dels tuaregs, amb el seu tagelmust, el drap llarg i acolorit que li envolta el cap i el coll; la gandora, de color índigo; les sandàlies senzilles de cuir. De cuir, també du un munt d’amulets amb versets de l’alcorà, i a les orelles unes arracades d’argent amb motius àrabs.
Ens interroga sobre les arracades, i li expliquem que les vam comprar a Cadaqués. Ens diu que les arracades són autèntiques obres d’art, i que ell sap distingir les obres d’art.
Ens pregunta per Cadaqués, i li parlem de l’Empordà i de Catalunya. Va fent que sí amb el cap, i afegeix que les arracades reflecteixen l’esperit de Cadaqués i de l’Empordà. Ens convida amb la il·lusió quallada als ulls a visitar la seva humil botiga, que és allà mateix; no podem dir-li que no, no podem fer-li aquest lleig.
Un cop allà, descobrim un altre tuareg assegut dins la botiga, que és plena de joies de tota mena, la majoria d’argent; bijuteria artesanal econòmica, però molt imaginativa i de qualitat. El primer tuareg, ens ensenya unes arracades que diu que simbolitzen la dona lliure. Les veiem molt senzilles, fins i tot un xic rovellades. Li fem veure; i ens diu que aquestes són les senzilles, que ara ens ensenyarà les bones, les de debò.
En un altre punt de la botiga, en mostra unes de molt boniques, i molt ben treballades, amb el mateix disseny gravat de la dona lliure. Ens diu que aquestes sí que són d’argent, i que no s’oxidaran mai, que estan fetes a mà per autèntics experts. Li preguntem el preu, i ens repeteix que són d’argent, i que són molt bones, que ell ven productes d’altíssima qualitat. Mentre va dient això, els agafa del penjador de la paret on eren, i els posa damunt d'una mena de balances. Es fixa en el pes, tanca els ulls com si medités, i ens diu: “sixty”; seixanta euros. Fem que no amb el cap, li diem que ni parlar-ne; li expliquem que no tenim previst gastar-nos aquests diners en joies. Ens repeteix que són unes arracades molt bones, i en veure que marxem, ens demana que posem nosaltres el preu, i que li diguem quan estem disposats a gastar-nos. La Merche li respon que no més de vint euros. L’home fa que no, i ens proposa vint euros per cada arracada. Nosaltres insistim que no i que no. A l’últim, quan veu que marxem, i amb molt mala cara, ens accepta els vint euros, gairebé ens els pren de les mans; i, abans de donar-nos les arracades, les torna a pesar. Comença a fer que no amb el cap amb expressió de disgust. Ens diu que abans de tancar la venda, l’ha de consultar amb el seu germà, i sense deixar anar els dos-cents euros que li hem donat, ni tornar-nos les arracades, surt de la botiga i es troba amb un altre home, vestit a la manera europea, i que és calb i forçut; realment, està quadrat, sembla ben bé un guardaespatlles.
El tuareg intercanvia uns mots amb l’home forçut, que fa una expressió com de llàstima; es torna a girar cap a nosaltres i ens diu que accepta la venda si li donem trenta euros més. Li responem que no, i li demanem que ens torni els vint euros perquè volem marxar. Fa molt mala cara, com si estigués molest; ens embolica les arracades i ens les dona, guardant-se els vint euros.
Quan sortim de la botiga i obrim el paquet, descobrim que de les dues arracades, una no té els gravats ni és d’argent; en algun moment, ens l’ha canviada. Tornem a la botiga a queixar-nos. L’home ens escolta, es mira les arracades, i mentrestant el seu germà, el forçut, es posa darrere nostre amb cara de pocs amics. Aleshores el tuareg enamorat de Cadaqués ens explica que les arracades són diferents perquè una representa la dona lliure, i l’altre l’home lliure, i que n’hi ha d’haver una de cada; afegeix que per vint euros, no es pot demanar més.
Sortim de la botiga, conscients que ens ha engalipat i ens n’anem al riad a buscar el Marc i la Martina.
Un cop allà, deixem endreçades les habitacions, preparem les motxilles i les maletes, i ens acomiadem de l’Amine, que molt amable, ens pregunta com ha anat tot; li responem que molt bé i li donem les gràcies. El Marc li demana una targeta per si en alguna altra ocasió decideix de tornar-hi amb alguns amics.
Sortim al carrer. Allà ens trobem de nou a la Cristina, i li expliquem que ja marxem cap a Marrakech, i que, per tant, no ens tornarem a veure; qui sap si algun dia a Catalunya coincidirem de nou. Ens intercanviem el número de telèfon per estar en contacte, sobretot pel tema de la indemnització per l’endarreriment del vol des de Barcelona, i ens acomiadem.
El Mohamed ens espera amb el taxi al punt de sempre i iniciem el viatge cap a Marrakech.
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada