Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Monday, October 12, 2015

Mura és Lourdes, Mura és Benidorm, Mura és el Baricentro quan hi ha rebaixes.

  






Vas al bosc i xerres de la baralla que has tingut amb la companya de feina; t'esplaies bé, perquè ella no és davant teu, i tu no ets al bosc, perquè la teva ment no hi és. T'enduus al bosc allò del qual volies fugir, i et poses nerviosa pensant en la baralla. El teu neguit no descansa, i tu no ets a on voldries ser, ets enmig de la baralla amb la teva amiga.

Te'n vas al bosc, i et passes l'estona angoixada, explicant als teus amics com n'estàs de malament amb la teva companya de pis, que té un concepte de l'ordre diferent al teu, i que per tant és un desastre, perquè el teu sistema de l'ordre i el lloc que ocupa l'absència de pols a les teves prioritats vitals és el correcte. I tu no ets al bosc, ets a on està el teu pensament: al pis, amb la teva companya, a la qual no suportes; i el bosc no hi és, perquè te'n dus al bosc allò del qual volies fugir.

El gruix de la població no és gairebé mai enlloc. Quan es desplaça de la feina a casa, per exemple, no és al carrer, perquè el pensament el té en algun altre lloc. No veu la gent, ni les flors dels balcons, ni els raig de sol; no és enlloc. La vida passa, per al gruix de la població, sense que estiguin enlloc. Són a on és el seu cap, que tria estar allà a on hi ha una alerta més gran, allà a on el neguit voldria solucionar-ho tot de cop, acomplint amb els tòpics i prioritats que gairebé mai no es posen en dubte, perquè s'han adquirit a partir dels hàbits apresos, dels dogmes creguts, de les tradicions assumides sense discussió. Quan tot allò que sempre s'ha cregut no es posa en dubte, la realitat sencera es veu només a través del vidre de les conviccions indiscutibles, i resulta pràcticament impossible fugir de la tirania de la ment, que ens du allà a on la ment vol estar, i que ens presenta el món i les situacions de la manera com la nostra manca d'obertura decideix que han de ser. I no som mai a on nosaltres triem ser.

Tot i així, de bones intencions en tenim; tots cap a Mura. 
Diumenge 11 d'octubre, Mura és Lourdes, Mura és Benidorm, Mura és el Baricentro quan hi ha rebaixes. Exhibició de bastonets d'aquests que jo anomeno pijowalikings i que es veu que si els duus ja no camines, sinó que practiques «Nordic Walking», tant se val que ho facis a Tortosa o a Sant Carles de la Ràpita, si dus aquests bastons no camines, fas «Nordic Walking», i costen el que costen, quan els pals secs del bosc, llençats sobre l'humus, i fets per la natura, són gratuïts, però no tenen els colors del Decathlon, que fan que més d'un i d'una diguin que que bé que van aquests Nordic Walking per caminar! I s'ho creuen, i no els duguis la contrària explicant-los que podrien trobar pals secs al bosc, perquè no et sentiran, estan parlant de la discussió que van tenir amb la seva companya de feina, i no són al bosc. 

Després paren a dinar a la taula de la zona de picnic de Mura, al costat del riuet, a on hi trobes un cartellet que et diu «Passi per recepció», i penses, caram, han anat al bosc (diuen ells i elles) i els han d'obrir una fitxa. I mentre penses això, has d'anar esquivant les desenes de cotxes que busquen aparcament sota d'un Sol de justícia, que són els vehicles dels centenars de persones que han decidit d'anar al bosc a Mura. Bé... a l'àrea de pícnic de Mura, que, després de baixar del cotxe, implica una caminada d'uns dos-cents metres ben bons, i la necessitat de fer la fitxa perquè et puguin donar una bona taula a on poder dinar de gust. Mura és Benicàssim. Mura és una simfonia de persones que no són allà i que s'enduen al bosc, o a allò que ells entenen per bosc, la seva pròpia presó quotidiana.
.
.
.
P.D. Tot i el que he dit, Mura és preciós, que no se m'enfadi la gent de Mura!
.
.
.
.
.

Friday, October 9, 2015

12 d'octubre


Que visqui la llengua que us van robar,
i la fe que us van destruir.
Que verdegi altre cop el jardí que van esquinçar,
i que es purifiqui l'aigua que van embrutar.
Que s'alcin les vides que van segar,
i els esclaus que van explotar.
Que tornin i vencin els pobles que van morir
sota l'espasa miserable dels fanàtics religiosos i els imperialistes.
La monarquia que menyspreava el que no coneixia,
inconscient de la seva pròpia ignorància.
Que somriguin els vostres fills,
i els nens i nenes que mai no van poder néixer,
de pell d'aram i ulls de foc,
els del vestit que la selva va teixir,
i que els raigs de sol de després de la pluja del migdia va il·luminar.
Bufarà Quetzalcóatl, de més cap al nord,
la serp emplomallada que no volia sacrificis humans,
la qui va vèncer Tezcatlipoca,
la que segle rere segle refulgia,
adorada pels fills i les filles del bé...
Bufarà i ho retornarà tot.
Brollarà de la terra
la sang que els que van imposar la seva llengua van vessar,
i tornarà a córrer per les venes dels que no van poder continuar vivint.
S'escoltaran els crits dels milions d'aus que ja no hi són.
I ressonaran els mots dels que van callar per sempre.
Ningú tornarà a cobrir la bellesa dels vostres cossos sagrats
ni el disseny inigualable dels segles a la vostra carn sagrada.
S'endurà, el buf de la serp, les armes amb què us van pervertir,
la por a la llibertat amb què us van engarjolar,
i la consciència d'inferioritat amb què us van humiliar.
Tornaran els poemes del vent i el so de la flauta de guadua,
el ritme dels cinturons de Shakap, i les danses de les noies joves.
Quetzalcóatl, la gran serp que vola, us ho tornarà tot..

Thursday, October 8, 2015

El dret a la secessió és un dret humà. Els estats han de tractar bé els pobles si volen mantenir la unió. Només hi ha unió quan qui està unit, si vol, pot marxar.




Qualsevol estat democràtic hauria de contemplar a la seva constitució la possibilitat que qualsevol dels seus territoris es pogués independitzar si una majoria de la població prou gran d'aquest territori ho exigís.
Qualsevol estat democràtic en tindria prou amb tractar de manera digna i respectuosa (pel que fa als drets de les persones i dels pobles) tots els seus territoris, per tal d'evitar que volguessin independitzar-se. No li caldrien, ni tindrien sentit, lleis repressores o tiràniques que blindessin la unió. Només hi ha una unió autèntica, quan qui està unit pot decidir en un moment donat no estar-ho.
Algun dia, totes les legislacions del món, acceptaran aquests postulats com a irrenunciables i com a patrimoni dels drets de totes les persones. Igual com ha arribat a acceptar-se que l'esclavatge és inacceptable i que totes les persones hem de ser iguals en drets i oportunitats.

Sunday, October 4, 2015

I si fos, que només hi hagués ment?


Cervell de Ximpanzè. Imatge de Gaetan Lee a Wikipedia. CC. BY. 2.0

.
.
 I si només hi hagués ment
i el cos fos creat per ella?
Que poc trascendent seria la mort del cos.
I si el cos fos només el router
que ens connecta a aquest univers?
En espatllar-se el router,
quin descans d'internet!

Curiós router creat per la ment,
i confós sovint pel seu generador.
És ben cert, que sense energia,
el router no diu res,
ni res li poden dir;
però aquell que el fa servir
continua pensant i sentint.
I potser se'n torna a la botiga
a comprar-ne un altre (parlo de l'usuari i del router).
I potser en comença a fabricar un altre
dins d'una nova mare (parlo del cos i de la ment).

Ben mirat, el primer coneixement
que en tinc, del cos,
és per la ment, i no a l'inrevés.
I si veig braços, i ulls i mans,
i massa encefàlica i budells,
és tan sols per les sensacions conscients
dins la ment,
i no a l'inrevés.

I si fos,
que només hi hagués ment
i el cos fos sols
un pensament?
.
.

Wednesday, September 30, 2015

El sentit de la dignitat

Rosa Parks
El sentit de la dignitat.
Que estudiar i aprendre llengües minoritàries no pren espai a l'estudi de les llengües majoritàries, sinó que més aviat incrementa la capacitat de la ment per obrir-se a noves estructures lingüístiques, i en conseqüència, facilita l'aprenentatge de noves llengües.
Que estudiar i aprendre llengües minoritàries és un gest de respecte vers les cultures i els pobles que les viuen, i en conseqüència un gest de respecte profund i autèntic vers totes les llengües i cultures del món.
Que cal prendre com a absoluts únicament els drets i les necessitats de cada poble; i no pas les lleis i les normes que un dia es decideixen, i que caduquen, i que són imperfectes, i que contínuament s'han d'adaptar i de sotmetre a allò que de debò és essencial, que són les necessitats i els drets de cada poble, que coincideixen amb les necessitats i els drets de les persones del poble.
Que és la llei la que s'ha de sotmetre a la llibertat i a la justícia, i no pas la llibertat i la justícia la que es defineix a partir de les lleis. Que és de la llibertat i de la democràcia que han de sortir les lleis, i no la llei la que s'inventi la llibertat i la democràcia. Que si la llei s'hagués de complir per damunt de la fidelitat a la llibertat i a la dignitat humana, les persones de color encara serien esclaves, les dones no podrien votar, els familiars dels delinqüents patirien les mateixes penes que el culpable, i continuarien vigents una infinitud de miserables lleis que un dia foren considerades «normals» i de compliment prescriptiu.
Que enganyar el poble és enganyar els fills, i els fills dels fills, i que és trair la memòria dels avantpassats. Que els diners i els privilegis no són l'esquer que ens ha de moure a treballar i a crear. Que les persones tenen la llavor de la bondat al cor, i que només els instints ancestrals esperonats per la por, i la manca d'una educació digna, les poden convertir en bèsties.
Que tots els homes i dones han de tenir els mateixos drets i les mateixes oportunitats, i que allò que principalment han de posseir ha de dependre del seu esforç i del seu treball dins la societat, i no pas d'herències immenses, ni de privilegis feudals, ni nobiliaris, ni aristocràtics.
Que tots els pobles tenen dret a la independència, i dret a proposar la unió a d'altres pobles, i que aquest dret l'han de poder decidir els seus ciutadans mitjançant procediments democràtics.
Que totes aquestes veritats són evidents per si mateixes, i que provenen de la infinita dignitat de cada persona humana, de l'immens poder de la seva ment, i de la necessitat que tots tenim d'estimar i de ser estimats.  
.
.
.

Saturday, September 26, 2015

De ben a prop hi ha algú que tot s'ho mira.



De ben a prop, hi ha algú que s'ho mira
passejant per carrers i places
a la façana de la gàbia a on li van penjar el cap,
o amb la humitat als ossos;
de tants anys empresonat.

De ben a prop, i invisible, hi ha algú que somnia,
i que ha esperat tres segles en un silenci ignot,
que allò que la guerra va esvair
la pau ho torni un altre cop,
per un demà d'identitat i independència.

De ben a prop, i a frec de pell,
o a dins dels focs dels cors,
o a la il·lusió dels ulls,
no ens resignarem a tocar de peus a terra,
quan en aquesta terra hi veiem tanta sang,
i tanta misèria,
quan hem callat tant temps,
empassant-nos els himnes i els encensos,
dels imperialistes i els bisbes que els van riure els odis,
i els menyspreus funestos.
No volareu, diuen amb la boca torta,
perquè vola el que vola,
però de ben a prop, uns ulls de llum i amor,
contemplen una ciutat que se sent forta,
i un país que avui és un nou país,
i que mai no reviurà cap més derrota.

Pels carrerons del gòtic,
alça la vista i respira amb serenor,
com si tot de debò fos nou,
com si la por formés part de la història,
com si el present tingués ja la llavor
de la lluita, del respecte i la victòria.

Camina, i espera freturós
que demà s'enceti una altra ritme,
passi el que passi, si avui no hem tingut por,

mai no renunciarem a viure lliures.






.
.
.