El vestidisme; una neurosi col·lectiva i invisible.

Anem enrere en molts aspectes. L'americanització de l'estètica i de la moral s'obre pas lentament; tan sigil·losament que els bens no se n'adonen. A poc a poc ens comencem a esgarrifar de realitats naturals i humanes que la voràgine de la manera com vivim dogmatitza com a vulgars.

L'altre dia una ianqui protrump, obsessionada contra el comunisme, demonitzadora de la immigració, adoradora de les nòmines elevades i ridiculitzadora de les vides que decideixen seguir el seu cor, em discutia el nudisme tot intentant convèncer-me que els nens no ha de veure genitals, ni els seus genitals han de ser vistos. No em va entendre la resposta quan vaig intentar fer-li veure que és precisament la nuesa en entorns naturals i quotidians la que fa que els genitals no es vegin. 

Si hi ha nuesa integral habitual, els genitals adquireixen el mateix valor que el nas o que les orelles, i no es veuen com a genitals; és a dir, no es veuen amb la potència morbosa i eròtica amb què els veuen i assenyalen aquelles persones que els tapen sempre i obsessivament. 

No em va entendre. 

La nuesa habitual desfà la nuesa. 

L'ocultació obsessiva constant, fins en els moments de banyar-se i prendre el sol, produeix que l'inconscient situï els genitals en un pla més enllà del natural, i que les persones vestidistes els vegin com a "genitals", amb tota la força que la tradició "vestidista" de les societats els han atorgat.

És per això que aquesta ocultació en el període de creixement de la persona és una forma de perversió educativa que contribueix a construir les societats tal com són avui, amb totes les neurosis invisibles que campen pel món. 

Una neurosi, quan és compartida, no és vista com a neurosi sinó com a costum de les bones persones. I a una part del cos tan natural com qualsevol altre l'anomenen "vergonyes", "Tapa't les vergonyes!". La neurosi entra dins les formes de la societat i passa fins i tot a formar part de la moral, robant-nos el plaer i la felicitat del sol a la pell; i el que és més greu, desfigurant-nos la capacitat d'assaborir la bellesa del disseny que la natura ha establert per als nostres cossos. Només tenim la capacitat de veure correctament un cos si no patim la neurosi provocada per l'ocultació; una neurosi col·lectiva i invisible.

 

Acceptar que som diferents

Acceptar que els altres no veuen ni entenen les coses com tu les veus, i que no senten, davant dels mateixos estímuls, allò que tu sents.

Acceptar que hi ha maneres de sentir que no entens, i que no has d'entendre necessàriament, i que habitualment això no et fa ni millor ni pitjor, ni superior ni inferior.

Dubtar, relativitzar, prescindir, viure independent de la normalitat establerta, seguint el teu criteri i evitant servilismes.

Acceptar que els altres són diferents; per ells mateixos i pels inputs rebuts, i evitar, per tant, fer valoracions segons els teus paràmetres, sempre ignorants de la seva realitat.
Acceptar el molt que no saps, el molt que no entens, el molt que no pots, i agrair el molt que has rebut.

La recepta de la pau

Tractar bé la gent.

Respectar la llibertat.

No imposar creences.

Fer servir la paraula tranquil·la i clara, en comptes de la manipulació o la por.

Ajudar a qui ho necessita.

Pensar bé dels altres mentre no es demostri el contrari.

Saber marxar.

Saber deixar marxar.

Saber no saber coses.

No etiquetar.

No reduir les opcions possibles per simplificar la realitat.

Acceptar la realitat com és, inabastable, amb totes les seves incògnites i possibilitats il·limitades; acceptar que no la coneixem del tot.

No encasellar les persones.

Acceptar que qualsevol persona pot canviar.

Acceptar que podem aprendre lliçons de tothom sempre; fins i tot en els camps en els que ens considerem experts; fins i tot de persones a qui no considerem expertes; fins i tot dels nostres adversaris.

Assumir que necessitem canviar alguna cosa en nosaltres contínuament.

Acceptar que sempre estem canviant, vulguem o no.

Assumir que ens morirem i que això serà natural.

Agrair el viscut; agrair-ho tot als qui hem tingut a prop.

Assaborir fins l'últim raig de sol, fins la besllum de l'últim estel de l'última nit, mentre ens quedi un bri d'alè de vida.

I think you’ve got me mixed up

I think you’ve got me mixed up when you tell me to let die the sweet, deep longing for wind and sand, for wildness and those pure desires that shine beside the waves and foam under the burning sky of fire. I think you’ve got me mixed up.

Further down the water, along the line of dreams, my heart is born again at noon. I’m just a child, naked and free— only a man standing by the sea. Further down the water, along the line of dreams.

Where are you fellows taking me? I don’t come here often enough. Your road is bright, empty, and hard. All I need is a little love. Where are you fellows taking me?

I’m pushing for a better life— poorer, perhaps, but clear and true. I won’t let any dice decide my steps, my thoughts, my words, my mood. I’m pushing for a better life.

I think you’ve got me mixed up. Further down the water, along the line of dreams. Where are you fellows taking me? I’m pushing for a better life.

J.S.

Un diumenge de 2005 a la Cala Boadella, (quan encara existia com a tal).

Vencem el diumenge com es venç la vida: xuclant la saba invisible que s’escampa arreu, aturant l’instant, capbussant-nos en l’ara, sense abans ni després, sense demà ni ahir.

Deixem la televisió, la ràdio, el món i els seus déus enfurismats; i malgrat que l’estiu quedi enrere, ens atansem a la Boadella i absorbim el sol. La nuesa absoluta ens permet assaborir l’enigma d’una llibertat difícil de descriure.

En Marc i jo entrem dins del blau fluorescent de la mar, mentre la Mercè, a la sorra, ens mira. La flaire dels pins ens arriba des del roig dels penya-segats. La platja, mig buida, esdevé el premi pels qui fugim del temps; aquí no és diumenge, ni matí, ni tarda: aquí és brum de mar, salabror i vertigen.

En un racó, una parella amb un nen i una nena, nus tots ells, preparen les brases per a una calçotada.

Enmig d’una Catalunya taxada i venuda, descobrim un paradís que ens permet abandonar totes les possessions, totes les morals i complexos; i aprenem que el millor de la vida no costa diners.

Mentre ens sigui possible unir-nos a la mar només amb el que som, mentre puguem contemplar el blau entre els arbres… veurem sempre al nostre entorn suficient bellesa com perquè l’existència valgui la pena.

21 d'octubre de 2005

Ens ho hem trobat.

(Image in unsplash by Max Böhme )

Em fa feliç, avui, la tranquil·litat de mig milió de persones que podran normalitzar una mica més la seva vida. La majoria són gent que compten acuradament els euros per pagar una habitació o un lloguer, comprar menjar, els llibres dels fills, l'escaire i el cartabó, la roba, i tot el que poden perquè els seus no se sentin malament. De vegades són persones que es veuen abocades a treballar moltes hores fora de casa, de manera que els seus fills estan sols pràcticament tot el temps en què no són a l'escola; amb tot el que significa això.

No sempre som conscients del sofriment que ens envolta; ens preocupem del preu de les coses quan probablement, nosaltres en concret, les podem comprar sense haver de fer trucs de màgia, sense angoixar-nos. Hi ha qui pateix pel seu estatus, per la pèrdua de poder adquisitiu; aquest patiment mai no serà tan digne com el qui pateix per poder pagar un habitatge, o les llibretes dels nens. 

Sé que el que escric a alguns els hi cau com una puntada de peu a l'estómac, però és el que sincerament penso. Hi ha qui es queixa pel fet que cada dia és més pobre, però si es para a pensar, no és això el que passa; el que passa és que cada dia és menys ric. 

La riquesa i la pobresa són conceptes molt relatius, i he vist tanta misèria i tant dolor que no puc fer altra cosa que considerar-me ric. Sé que m'hauria d'enfadar per les meves condicions laborals, protestar, i probablement ho faré, i demanaré i exigiré... Però no té una importància tan essencial com qui pateix perquè no treballa en unes condicions dignes a causa de no tenir papers; la nacionalitat marca a les persones, decideix qui sí i qui no com si fos una condició ontològica. 

La inseguretat, la vulnerabilitat, la por, la solitud, la fam metafòrica i literal, el carrer... són paraules que per a algunes persones tenen gust d'angoixa. Les fronteres ens regalen un paradís amb el qual mai no estem contents del tot, i sempre volem més. Jo també vull més; però allò que les fronteres protegeixen és un privilegi, no ens ho hem guanyat més que altres que no ho tenen; ens ho hem trobat. Abans d'exclamar-se contra aquesta frase que he escrit, cal pensar-la a poc a poc: ens ho hem trobat. 

Ens hem trobat el país, l'estat, el sistema, les oportunitats, la família, la possibilitat de formar-nos... Si no haguéssim nascut on hem nascut, no ens ho hauríem trobat. Patim una confusió sobre allò que és nostre i allò que no ho és; i sobretot, sobre allò que hem aconseguit i allò que ens ha estat donat. Tot el que hem aconseguit, ho hem aconseguit perquè hem tingut per naixença l'oportunitat d'aconseguir-ho. Molts, la majoria, de fet, la gran majoria del món, no ha tingut aquesta sort. 

M'importa molt poc el cabreig dels que només es preocupen dels seus problemes. "No és el meu problema!" diuen... 

Si només em preocupessin els meus problemes, seria una merda de persona i la meva vida no valdria la pena de ser viscuda.

Només se senten les cadenes de qui es mou.

No tot és fruit de l'esforç, primer hi ha la mirada i l'entusiasme. I hi ha moltes maneres de ser; no som iguals. No tothom és com nosaltres.

Les nostres opinions sobre els altres sovint tenen més a veure amb com som nosaltres que no pas amb com són els altres; i sobretot amb si ens pensem o no que els demés són com nosaltres.

Les normes i les lleis gairebé sempre es fabriquen amb un objectiu; aquest objectiu no sempre és encertat.

Hi ha maneres de ser que el sistema no té capacitat d’ajudar; no es pot introduir una mà de vuit dits en un guant que en té sis. En aquests casos és preferible que la mà no es posi el guant si realment no fa fred, encara que estigui mal vist; o bé és preferible demanar que es fabriquin guants de vuit dits. I si no fa fred, potser acabem descobrint que no calen guants ni de sis dits ni de vuit dits.

És injust que les mans de vuit dits puguin ser felices sense guants quan de fet les mans de cinc dits han hagut de posar-se un guant de cinc dits per ser felices? Potser a les mans de cinc dits no els calien realment els guants.

La mediocritat del sistema està sostinguda per la mandra i la indiferència d’aquells que no canvien el sistema perquè a ells aquesta mediocritat no els perjudica. Per això el sistema és ideal per a aquells que no necessiten combatre’l. Només se senten les cadenes de qui es mou. Anar contra el sistema, algunes vegades, és una virtut i un deure. No es pot ser bona persona si no se sap desobeir, quan cal, la llei. L’ésser humà, amb cinc o vuit dits, és més important i té més dignitat que el conjunt de les lleis.

De vegades, cal aprendre a creuar alguns semàfors en vermell, perquè, si alguna vegada se’ns fa necessari fer-ho, sapiguem fer-ho amb seguretat. Aprendre a creuar alguns semàfors en vermell és important per no convertir-nos ni en genocides ni en còmplices d’un genocidi a causa de l’obediència a unes lleis injustes.