Línia i llum

                                                 AI image

(...) Un diumenge vaig aconseguir d'acostar-les al Museu Picasso. De petita me l'havia recorregut tot sencer amb el pare; el qual m'havia explicat, a poc a poc, els secrets de cadascun dels quadres. Encara no sé com vaig aconseguir que m'hi acompanyessin, car les meves amigues eren de les que trepitjaven els museus a les excursions escolars i prou; però varen acceptar la proposta. Tal vegada estaven canviant.
Cap a les quatre entràrem al pati de l'edifici, tan senyorial, i començàrem per les primeres sales: la infantesa, els primers gargots, la mestria d'un infant que ja era un creador inquiet; tot plegat enmig de l'encís del lloc. Els colors parlaven amb el nervi del traç. Les cambres guarnien el geni. Ens sentíem com en un somni, fora del temps. Jo els explicava els records que custodiava dins del cor com a tresors:
-Fixeu-vos com la seva pintura és una recerca de la forma, no té tan sols una finalitat decorativa o d'exhibició de les qualitats personals... A més, Picasso mostra interès en el món que l'envolta: el retrata, el jutja, opina...
Em miraven amb sorpresa:
-Tia... com saps tot això...?
Jo seguia, amb indiferència:
-Picasso va trencar amb tot el que li havien ensenyat. Va desobeir. En el fons gràcies a molts pintors amics que ho havien fet abans... Ell sabia que si seguia unes normes estètiques determinades tindria molt de suport social... però tant li va fer... Enteneu?
-Sí... com l'audiència de la "tele".
-Això mateix... Ell va passar de l'audiència. Va escollir la llibertat de l'art, la creació, el trencament d'unes regles massa rígides, l'elecció de temes polèmics, escabrosos, crítics amb el món del temps que vivia... I tot això ho va aprendre aquí... a Barcelona...
-A Barcelona...? Sembla mentida... tan monstruosa com sembla aquesta ciutat...
-Barcelona, sí... I encara s'hi poden trobar racons especials... Aquest n'és un... -els vaig dir. - Barcelona a principis de segle era una ciutat màgica, com París, com Sinera...
-Sinera...?
-Sí... No coneixeu l'Espriu...?
-L'Espriu...? El de l'examen de l'altre dia...?
-Sí tia... L'Espriu va somniar Sinera, que és Arenys de Mar; però és més que Arenys... L'Espriu va tornar a imaginar Arenys de bell nou, i el va fer Sinera... Picasso vivia en una Barcelona inventada de nou pels artistes: Russinyol, Carles Riba, Gaudí... Dins de Barcelona hi havia moltes Barcelones... Avui succeeix el mateix... Cadascú viu a la Barcelona que els seus ulls miren...

Aquell dia m'havia posat una faldilla de color blau cel que m'arribava per damunt del genoll i un jersei rosa pastel. Els cabells bruns i arrissats em relliscaven pels muscles. Les amigues, en adonar-se de com m'havia vestit, van riure.
-No és el teu estil... -em van dir.-. Què t'ha agafat avui...?
-No ho sé... Ja sabeu que soc rara, jo...
-No dona... però sembles una nina.

M'havia vestit com quan era una nena, tal com anava durant les visites al Museu Picasso amb el pare; ho vaig fer de manera inconscient, sense pensar-hi. Portava les cametes a l'aire, sense mitges, i unes sabatilles blanques de tela prima.
Quan ens vam asseure a les escales del pati, abans de sortir del museu, mentre m'agafava als barrots de la barana, vaig sentir un ventet per sota les faldilles que em va recórrer el cos sencer, com si fos nua. Vaig sentir com el rostre m'envermellia, mentre el cel de la ciutat també ho feia amb un munt de núvols de textures màgiques. I allà, altra vegada, amb la fresqueta a les cames, els vaig tornar a parlar del gran pintor, i de París i la bohèmia...
Al davant nostre es dibuixava un portal antic, envoltat de sanefes de pedra, i parets de pedra, i arcs de pedra, bruta de regalims d'aigua. I més barrots de ferro a balcons closos on fa segles algú devia mirar, alertat pel clasc d'un cavall que entrava. Que segurs que hi devien viure els antics inquilins de la fortalesa...! Però ara ja no hi eren. La casa seguia dempeus, més bella encara, i la gent de llavors no era enlloc i ningú no els recordava.
I els turistes entraven i sortien dessota les palmeres del pati, entre les plantes amb flors. I un rosset que semblava alemany se'm va quedar mirant i em picà l'ullet, i el rostre em bullí de nou. I l'airet em tornà a acariciar les cames, enmig dels genolls...
-Línia i llum... línia i llum... Barcelona és línia i llum...

-T'has posat vermella... -m'interrompé la Raquel, i va riure. -. Fixa't...! Ara un altre cop... I quina carona de bona nena que fas... - i vinga a riure totes, i jo amb elles.
(...)

(ELS PEUS DINS L'ESCUMA, 2001, J.S.)

Uns dies als llacs de la Maragda (IX)

IX

A partir d’aquí la meva història ja no neix de les pàgines d’un diari adolescent; està corregit. La meva veu infantil va enregistrar tot allò d'una manera massa imperfecte i he cregut convenient millorar-ne la forma. Hi queden, potser, algunes frases originals. Tot el que us explicaré seran records del que vaig viure i que m’he disposat a escriure molts anys després.

Un cop es van haver oblidat de mi al llarg d’una setmana sencera, la mare va dir que volia compensar-me. Ho va dir així, exactament; com si hi hagués alguna compensació que tingués sentit fora de l’actitud evident de no tornar a oblidar-se mai més de mi. Però aquest llenguatge era tot el que jo tenia llavors, i era més que res; si més no, era algun gest, o ho semblava.

Va entrar a la meva habitació un matí de dissabte amb un somriure molt gran i em va dir que aniríem al Tibidabo, només ella i jo; que passaríem tot el dia pujant a les atraccions, que menjaríem gelats, que ens faríem fotografies, i que seria “el nostre dia”. Em vaig posar tan contenta que em van venir ganes de saltar damunt del llit. Feia molt de temps que no anàvem enlloc juntes sense ningú més. Vaig pensar que potser això volia dir que tot tornava a ser com abans, com en els temps en què el Xavi no existia, quan jo era algú important per a ella.

Vaig passar tot el matí preparant-me. Vaig triar els texans que més m’agradaven, els que tenien un forat petit al genoll, i una samarreta blava amb un dibuix d’un ocell que em va regalar la Magda quan vam marxar del refugi. La mare va entrar quan ja m’estava posant les bambes; em va mirar de dalt a baix. Va fer una cara estranya, com si no li agradés res del que portava.
—No, amor, avui no. Avui et posaràs roba més bonica, com quan eres petita. Mira què vaig trobar l’altre dia!
Va treure del fons de l’armari un vestit rosa de quan jo tenia deu o onze anys. Era un d’aquells vestits que es posen les nenes petites per anar als casaments: de maniga llarga, amb tot de tul i de volants, amb un llaç enorme a l’esquena que semblava una papallona gegant. El color rosa era tan intens que feia mal als ulls. Quan me’l vaig posar, vaig veure que m'anava curt, la faldilla m’arribava just per sobre del genoll; em feia sentir com una nina que algú hagués tret d’una caixa vella.
—Mare, això… és massa infantil. Tinc dotze anys. Em va massa petit.
Ella va riure i em va fer girar davant del mirall.
—Estàs preciosa! Sembla que tornis a ser la meva nena petita. Avui vull que siguis la meva nena petita, eh? Sense discussions.

—Si us plau, no vull dur això; no puc anar així!

—Ja veig que el que vols és que m’enfadi. I mira que estava contenta! A mi, em fa il·lusió que et mudis, que et vesteixis una mica més maca que de costum. Tan difícil és fer-me contenta?

No vaig dir res més. Em vaig mirar al mirall i em vaig sentir ridícula. No em podia moure amb comoditat; m'anava tan curt que tenia por que se’m veiés més del compte. A més, cada pas que feia sonava com si portés paper de seda arrugat; la tela estava com resseca. Però la mare estava tan il·lusionada, i per a mi era tan difícil tenir-la contenta, que no li volia esgarrar el dia posant-me tossuda. Vaig pensar que, al capdavall, ningú no es fixaria en mi.

Quan vam arribar al portal, el Jeep vell estava aparcat allà mateix, i el Xavi era al volant, amb les ulleres de sol posades i un somriure que em va provocar un calfred.
—Ei, barrufeta! Mira quina nina més maca que tenim aquí! Si sembles una princesa de sucre!
Va riure molt fort, com si fos la broma més graciosa del món. La mare va riure també i va dir:
—Va, puja, que avui ho passarem genial tots tres.
Jo em vaig quedar parada al mig del carrer. No m’ho podia creure. La mare m’havia assegurat que estaríem soles totes dues. La vaig mirar i ella va fer com si no passés res, només em va obrir la porta del darrere.
—Va, amor, que arribarem tard!
Vaig pujar sense dir res. No em vaig atrevir davant del Xavi, però per dintre, em sentia enfonsada. I a sobre, el vestit va fer soroll quan em vaig asseure. Em vaig posar la motxilla davant per tapar-me una mica les cames.
Al Tibidabo, tot era com a les fotos antigues de l’àlbum que de vegades em mostrava la mare quan era petita; a on hi sortia ella amb un cotofluix de sucre: la muntanya alta, el cel molt blau, l’aire que feia olor de dolces i de fusta vella. Vam agafar el funicular, i des de dalt, s'hi veia tota Barcelona com un tapís gegant. Jo volia estar contenta, oblidar-me del disgust de tenir el Xavi a prop, però el vestit no m’ajudava. Cada vegada que bufava una mica el vent, i en feia bastant, la faldilla se m’aixecava i havia d’aguantar-me-la amb les mans. Em va semblar que la gent em mirava. Uns nens petits van riure i van assenyalar el llaç. Una senyora gran em va dir “quina nena més maca”, però ho va dir com si parlés amb una criatura de cinc anys. Em sentia exposada, com si portés un cartell que deia “mireu-me, sóc ridícula”.
Vam pujar primer a l’avió, aquella atracció antiga que sembla un avió antic de veritat i que gira fent cercles amb vistes de la ciutat. M’encantava la idea, però quan em vaig asseure al seient, el Xavi es va posar al meu costat i no parava de fer-me bromes:
—Ei, barrufeta, no et moguis gaire que el llaç et volarà com una bandera! Sembla que portis un coixí a l’esquena!
La mare reia.
Després vam anar a la Muntanya Russa. Allà el problema va ser pitjor: em vaig despistar i el vent em va aixecar la faldilla mentre baixàvem la primera rampa a tota velocitat; vaig haver de subjectar-la amb les mans tot el trajecte. Quan vam baixar, tenia la cara vermella i les mans suades. Em feia mal l’estómac pels nervis.
Vam pujar al Carrusel, al Globus, al Giradabo… En tots em passava el mateix: el vestit no em deixava gaudir, se m’enganxava, feia soroll, em voleiava, i el Xavi no parava de fer comentaris. “Mira quina nina! Sembla que vagis a una festa de nenes de quatre anys!”. La mare de vegades li deia “deixa-la”, però reia mentre ho deia.

A mig matí, vam parar a menjar un entrepà i un gelat. El Xavi va anar a buscar begudes; va tornar amb cerveses per a ell i la mare, i amb una cola per a mi.
Després de dinar vam anar a la Talaia, aquella torre alta que puja i gira. Quan érem a dalt, mirant Barcelona, la mare em va abraçar per darrere i em va dir a cau d’orella:
—Gràcies per avui, amor. Sé que he fet coses malament últimament… però avui som felices, oi?
Jo vaig fer que sí, però no ho era del tot. Tenia ganes de treure’m el vestit i llençar-lo muntanya avall.

I llavors, no sabria dir com, van desaparèixer.
Va ser de cop. 

Havíem baixat de la Talaia i tots dos van dir que anaven a buscar una beguda. 

—Ara tornem —, va dir la mare. —No et moguis d’aquí . 

Em vaig quedar asseguda en un banc davant del Museu d’Autòmats, mirant la porta per on havien entrat. Van passar deu minuts, i no els vaig veure sortir. Vaig a entrar a veure què passava, i no eren a dins. Vaig caminar una mica, buscant-los entre la gent. El parc era ple de famílies, de nens que corrien, de parelles que es feien fotos. Vaig sentir un rosec a la panxa que no m’abandonava. Ningú no em mirava, i ja ja gairebé no feia cas del vestit rosa i el llaç gegant; només m’angoixava haver-me quedat sola. 

Vaig preguntar a una noia que treballava allà si havia vist una dona amb un home amb barba i una samarreta negra. Em va dir que no ho sabia.

Les hores passaven. El sol va començar a baixar. Van anunciar per megafonia que el parc tancaria en mitja hora. Vaig esperar prop de la sortida, asseguda en un mur baix. Feia vent, i tot i que estàvem a finals d’agost, a dalt de la muntanya ja refrescava. Em vaig abraçar les cames i vaig esperar; no apareixien. Em vaig cansar d’escrutar tots els rostres i de no descobrir el d’ells dos mentre em consumia d’angoixa.
Quan van tancar les portes, vaig sortir al carrer de fora. Hi havia un petit aparcament i la carretera que baixa cap a Barcelona. Va passar gent que em miraven amb curiositat. Què havien de pensar? Una nena sola amb un vestit rosa ridícul a les deu de la nit! Un home gran em va preguntar si necessitava ajuda. Vaig dir que no, que esperava la meva mare; després em vaig penedir de no haver-li demanat ajuda. Se’n va anar.
Va aparèixer un cotxe amb quatre nois joves. Van frenar al meu costat i van baixar la finestra. Van riure molt fort.
—Ei, nena! Vas a una festa de princeses o què? On has deixat el castell?
Em vaig tapar la cara. Van accelerar i se’n van anar, rient.
Llavors em vaig posar a plorar. Vaig plorar tant que em feia mal el pit. Vaig decidir baixar caminant a Barcelona. No sabia què més fer.
La carretera era fosca, amb revolts i arbres al costat. Vaig caminar una estona i de cop vaig sentir un soroll al bosc. Va aparèixer un senglar, gros i negre, amb els ulls brillants sota dels fars d’un cotxe llunyà. Vaig córrer cap al voral i em vaig quedar quieta. El senglar em va mirar i se’n va tornar al bosc. Jo tremolava.
Em venien ganes de fer pipí i caca alhora. Vaig entrar una mica al bosc, entre els arbres, molt espantada. Em vaig ajupir darrere d’un matoll i ho vaig fer ràpid, amb por que sortís un altre animal o que algú em veiés. El vestit es va embrutar de fulles i de terra. Em sentia bruta i perduda.
Vaig continuar baixant per la carretera. Les cames em tremolaven. El llaç se m’havia descosit una mica i penjava tort. Vaig veure unes llums que s’acostaven; era el Jeep del Xavi.
Es van aturar al meu costat. El Xavi va baixar la finestra. Feia olor de cervesa.
—Ei, barrufeta! T’ha agradat la broma? T’hem buscat una estona, eh!
La mare va riure des de dins, una rialla estranya, massa alta.
—Ai, Xavi, no siguis dolent! Vine, reina, puja. T’hem deixat de veure un moment al parc i hem pensat: “deu estar gaudint molt”. Hem anat a fer un volt i se’ns ha fet tard. Perdona, amor…
Vaig pujar al darrere sense dir res. El cotxe feia pudor d’alcohol i de tabac. El Xavi conduïa molt de pressa, la inèrica em feia tombar als revolts. La mare cantava una cançó i reia sola. Jo mirava per la finestra i plorava baixet.
De cop, van aparèixer unes llums blaves i vermelles darrere nostre; la policia. Ens van fer parar.
Van parlar amb el Xavi. Li van fer la prova de l’alcohol. Va donar positiu. Van dir que de moment li retenien el cotxe i que havíem de baixar. La mare va discutir una mica, però no va servir de res. Vam haver de continuar a peu carretera avall.
Jo plorava fort. La mare es va girar i em va renyar:
—No facis un espectacle, eh? Ja està! Ja ha passat! Camina i calla!
El Xavi reia i deia que tot plegat era una aventura.

Vam trigar més d’una hora a arribar al peu de la muntanya. Allà vam agafar un taxi. A casa, quan vam entrar, la mare va tancar la porta i es va girar cap a mi. Tenia els ulls molt vermells.

—Per què has baixat sola? Podria haver-te passat alguna cosa!
Jo la vaig mirar i, per primera vegada, li vaig dir el que pensava:
—Perquè us heu oblidat de mi un altre cop.
Ella es va quedar quieta. Després va començar a plorar, però no com plora una mare que ho sent. Plorava com si fos ella la víctima. Va dir:
—No em diguis això! No em facis sentir pitjor! Jo t’estimo, sents? Tot ho faig per tu.

Va agafar l’ampolla de vi que tenia a la nevera i se’n va servir un got sencer. Se’l va empassar d’un glop. Després va agafar el telèfon i va trucar a algú, parlant molt alt i plorant.
Em vaig tancar a l’habitació. Em vaig treure el vestit rosa i el vaig deixar a terra com si fos una maledicció. Em vaig ficar al llit amb la roba interior i vaig plorar fins que em vaig adormir.

L’endemà al matí, quan em vaig llevar, el vestit ja no era allà. Més tard vaig saber que la mare l’havia llençat a les escombraries. No em va dir res. Només em va fer un cafè amb llet i me’l va posar al davant.
Alguna cosa dins meu s’havia trencat definitivament.

Uns dies als llacs de la Maragda (VIII)

La mare, fa uns quants dies i ben d’hora al matí, em va fer un petó al front abans de marxar.
Em va dir:
—Avui sortim una estoneta amb el Xavi, que hem de parlar de coses d’adults. Tornem aviat, eh? No et moguis ni obris a ningú.
Vaig fer que sí.
Vaig pensar que “aviat” volia dir a la tarda, o abans de sopar, que potser portarien alguna cosa per menjar, com una pizza o un entrepà de calamars que, a la mare, li agraden tant.
Però a les vuit del vespre, encara no havien tornat.
Vaig engegar la tele una estona, i només hi feien programes que no m’interessaven. Vaig menjar mitja bossa de patates fregides que quedaven al fons del calaix i un iogurt que ja feia una olor una mica rara, però que encara es podia menjar.
Vaig pensar que la mare i el Xavi es devien haver quedat a sopar en algun bar i que després vindrien; de vegades ho feien.

Me’n vaig anar a dormir.
L’endemà al matí, em vaig despertar amb el sol entrant per la persiana mal tancada. La casa estava en silenci. Com que no hi eren, vaig agafar el mòbil i vaig trucar a la mare. Em va sortir un missatge que deia que el mòbil estava apagat o fora de cobertura.

Vaig anar a la cuina i vaig veure que a la nevera hi havia dos ous, mig paquet de pernil (que ja estava una mica verd per les vores), una llauna de tonyina oberta d’ahir i una ampolla de llet que feia grumolls quan l’agitava.
Em vaig fer un ou ferrat i me'l vaig menjar amb pa dur, que vaig remullar prèviament amb aigua. Després vaig sortir al balcó i vaig mirar el carrer. Feia molta calor, era agost i no hi havia gairebé ningú. Els nens del veïnat devien ser de vacances a algun lloc amb piscina o amb els avis.
Vaig concloure que aquell mateix dia tornarien. Potser havien anat a la platja o a veure algun amic i s’havien quedat a dormir allà. La mare m’havia dit moltes vegades que no m’angoixés perquè ella sempre tornava.
Vaig trucar un munt de vegades a la mare i em sortia sempre el mateix missatge: el mòbil estava apagat o fora de cobertura.
El tercer dia ja no m’ho creia tant que tornaria aviat.
Vaig comptar els diners que tenia: vuit euros i setanta cèntims que duia a la cartera de l’escola, i dos euros que vaig trobar dins d’una butxaca dels texans. Vaig baixar al "súper" petit de sota casa, i vaig comprar un pa de motlle, un paquet de macarrons i una llauna de tomàquet fregit. La senyora de la caixa em va mirar una mica estranyada, però no em va dir res.
Vaig tornar a casa i vaig cuinar macarrons amb tomàquet. En vaig fer per a dos dies. Vaig intentar no pensar gaire. Vaig mirar dibuixos a la tele i vaig llegir un llibre vell que tinc des de petita, aquell de la nena que viu sola en una illa. Però cada vegada que sentia l’ascensor em posava dreta i corria a la porta. Sempre era algú altre. Quan trucava a la mare, el mòbil continuava sense respondre.
El quart dia vaig començar a plorar al balcó; baixet perquè els veïns no em sentissin. Vaig pensar de trucar a la policia, però què els diria? Que la meva mare se n’havia anat amb el seu xicot i no tornava? I si després tornava i em deia que era una ximpleta i que havia provocat un daltabaix per res?
Vaig buscar el número de la Magda del refugi, però no m’atrevia a trucar. Què li diria? Que estava sola? Que no sabia on era la meva mare?
Vaig decidir que aguantaria. Que no passaria res. Que tornarien aviat.
El cinquè dia la nevera ja era gairebé buida. Només quedava pa sec i una mica de tomàquet fregit. Vaig beure molta aigua per omplir la panxa. Vaig sortir al carrer i vaig caminar fins al parc. Hi havia coloms i un gos petit que jugava amb una pilota. Vaig asseure’m en un banc i vaig mirar com passava la gent. Ningú no em mirava. Ningú no preguntava res.
Vaig pensar que potser la mare i el Xavi havien tingut un accident. O que s’havien barallat molt fort i ella no s’atrevia a tornar. O que s’havien enamorat tant que se n’havien anat lluny. Totes les idees em feien mal, però la pitjor de totes era pensar que simplement s'havien oblidat de mi. I quan trucava a la mare, res.
El sisè dia vaig plorar tant que em feia mal el cap. Vaig dormir al sofà perquè el llit em feia por, com si fos massa gran i estigués massa buit. Vaig somiar que era al refugi i que el Núvol em mirava des de lluny, però quan m’acostava desapareixia. Vaig pensar de trucar al Marcel, o a la seva mare, però em feia ràbia que sabessin totes les coses que em passaven.
El setè dia al matí vaig sentir les claus al pany.
Vaig córrer cap a la porta.
Era ella. La mare. Amb els ulls vermells i els cabells despentinats. Portava la mateixa roba que el dia que va marxar, però molt més arrugada. Darrere seu, hi havia el Xavi, amb una barba de molts dies i una bossa d’esport penjada a l’espatlla. Feia olor de suor i de tabac.
La mare em va mirar i va obrir els braços.
—Ai, amor meu… Perdona, perdona… Vam tenir problemes amb el cotxe i després amb els diners… Vam haver de dormir en un càmping i… perdona…
No plorava, però la veu li tremolava molt. El Xavi va entrar sense dir res, va deixar la bossa a terra i se’n va anar directe al lavabo.
Jo em vaig quedar allà plantada. No sabia si córrer a abraçar-la, enfadar-me, o plorar; o tot alhora. Al final només vaig dir, molt baixet:
—Només queda pa dur, i tinc gana.
La mare em va agafar la cara amb les dues mans i em va fer un petó al front, molt fort.
—Ets tan forta! Tan forta! No tornaré a fer-ho mai més, t’ho prometo.
Després va entrar a la cuina i va veure la nevera gairebé buida. Es va quedar quieta una estona. Va obrir l’armari i va treure l’ampolla de vi que encara hi havia. La va mirar com si fos una cosa estranya i la va tornar a deixar a dins sense obrir-la.
El Xavi va sortir del lavabo i va dir:
—Vaig a comprar alguna cosa per menjar.
Va sortir sense mirar-me.
La mare va asseure’s al sofà i em va indicar que em posés al seu costat. Em va abraçar molt fort i va estar una estona sense dir res. Jo tampoc no parlava. Només sentia el seu cor que bategava molt de pressa.
Al final em va dir, gairebé xiuxiuejant:
—No has trucat a la policia?
Vaig fer que no amb el cap.
—Per què?
—Perquè sabia que tornaries.
Llavors va plorar molt baixet, com si no volgués que la sentís.
Vaig tancar els ulls i vaig pensar en el llac de dalt de tot, en aquell dia que vam banyar-nos juntes. Vaig pensar que potser algun dia hi tornaríem, però soles. Sense ningú més.
Avui no sé si estic contenta, trista o enfadada.
Només sé que he aguantat una setmana sola.
I que he après que puc aguantar.
Però no vull haver-ho d’aprendre mai més.

Uns dies als llacs de la Maragda (VII)

Avui hem tornat a Barcelona.
El viatge ha estat llarg i silenciós. El Xavi conduïa el Jeep vell i de tant en tant posava la música amb el volum massa alt. La mare s’asseia al seu costat i mirava per la finestra tota l’estona, com si hi hagués alguna cosa interessant enmig de la carretera. Jo era al darrere, amb la motxilla als peus.
Quan hem arribat a casa, la mare ha dit que estava molt cansada i se n’ha anat directa al llit. El Xavi ha deixat les bosses al mig del passadís i ha sortit dient que anava a comprar tabac. No ha tornat fins a les onze de la nit i feia olor de cervesa i d’alguna cosa dolça i cremada. La mare s’ha despertat quan ha sentit la porta i ha sortit al menjador en pijama. Han parlat baixet una estona i després s’han ficat al llit tots dos. Jo m’he estat al sofà mirant el sostre.
L’endemà al matí (és a dir avui), la mare m’ha fet un cafè amb llet i m’ha dit que avui faríem neteja de casa, perquè tot estava fet un desastre, i que això ens aniria molt bé. Ens hem passat tot el matí fregant, tirant coses velles, ordenant armaris...
Aquesta tarda el Xavi ha vingut amb una bossa de supermercat i ha dit que faria macarrons amb tomàquet per a tots tres, que era el seu plat estrella. Mentre cuinava cantava amb molta energia una cançó de reggaeton i de tant en tant em cridava: “Ei, barrufeta, vine a tastar la salsa!”. Jo m’he quedat al sofà fent veure que llegia un llibre de l’escola. No volia tastar res. La mare ha vingut a asseure’s al meu costat i m’ha passat el braç per les espatlles. M’ha fet un petó al cap i m’ha dit:
—Estàs contenta de ser a casa, oi?
He fet que sí amb el cap, però no n’estava de contenta. Em sentia alegre per haver tornat al meu llit, per tenir els meus llibres, la meva finestra, que dona al pati interior… però no estava contenta de ser aquí amb tots dos. Tot feia olor de fals. Com quan fas un somriure per a una foto, però per dins tens ganes de plorar.
Després de dinar, el Xavi s’ha estirat al sofà i s’ha adormit amb la tele engegada. La mare ha recollit els plats i de cop m’ha dit:
—Vine, anem a fer un volt tu i jo.
Hem sortit al carrer. Feia fred, però el sol picava una mica. Hem caminat fins al parc que hi ha al final del carrer i ens hem assegut en un banc. La mare ha encès una cigarreta i ha estat una estona sense dir res. Després ha parlat:
—Saps què? Que el Xavi i jo hem parlat molt aquests dies. Vol que visquem junts de veritat. Que ell vingui a viure del tot aquí. Què et sembla?
Jo no sabia què dir. He mirat els coloms que picaven a terra i he pensat en el Núvol. M’he imaginat que era allà dalt, al refugi, i que em mirava des de lluny.
—No ho sé —he dit finalment.
La mare ha fet una pipada llarga i ha deixat anar el fum cap amunt.
—És que si ell ve, tot serà més fàcil. Tindrem més diners. Podrem fer coses. Potser fins i tot podrem tornar als Llacs de la Maragda l’estiu que ve. T’agradaria, oi?
He fet que sí amb el cap, però no era veritat. No volia tornar-hi amb el Xavi. Volia tornar-hi amb ella sola, o amb l’Arnau i el Marcel, o, fins i tot, sola amb el Núvol. Però amb ell no.
De cop la mare m’ha agafat la mà amb molta força.
—No em deixis mai, eh? —m’ha dit—. Si algun dia et canses de mi, m’ho dius abans. No marxis com fa tothom.
Li he dit que no marxaria. I era veritat. On aniria? No tinc pare. No tinc avis. No tinc ningú més. Només la tinc a ella.
Quan hem tornat a casa el Xavi encara dormia al sofà. La mare ha anat a la cuina i ha obert l’armari de les ampolles. N’ha tret una de vi blanc que feia temps que hi era i se n’ha servit un got. Ha begut un glop llarg i després m’ha mirat i ha somrigut com si res.
—Va, vine, que et faré una banyera calenta. T’agrada banyar-te amb espuma, oi?
Hem anat al bany i m’ha preparat la banyera. Mentre l’aigua corria m’ha cantat una cançó que em cantava quan era petita. Per un moment m’he sentit com abans, quan només érem ella i jo. Però després he sentit que el Xavi es despertava al menjador i cridava alguna cosa sobre un partit de futbol. La mare ha deixat de cantar de cop. Ha sortit del bany i l’he sentida riure amb ell.
Jo m’he ficat dins l’aigua calenta i he tancat els ulls. He intentat imaginar-me que era al llac d’alta muntanya, aquell dia que vam banyar-nos juntes. Però no era el mateix. L’aigua feia olor de sabó. I sobretot, jo estava sola.
Abans d’anar a dormir he escrit això al diari.
No sé què passarà demà.
Potser el Xavi es quedarà a viure aquí.
Potser la mare deixarà de beure una temporada.
Potser tornarem a riure tots tres com si fóssim una família de veritat.
O potser no.
L’únic que sé és que, passi el que passi, jo continuaré escrivint aquí.
Perquè si no escric, em fa por que, de tot això que sento, me n'oblidi.
I si me n'oblido, potser un dia em creuré que tot va estar bé.
I no ho va estar.
Bona nit, estimat diari.

La flor no somnia amb l'abella; floreix i l'abella ve.

La flor no somnia amb l'abella; floreix i l'abella ve.

Allò que creix a poc a poc, i amb pujades i baixades, però que creix; arriba amb constància a ser gran i estable. Allò que creix massa de pressa, i amb agror, davalla de pressa. Ningú no atura un tsunami enfadant-se amb ell. La llibertat de la natura rau no només a les platges, sinó a cada ciutat, al ritme de treball de cadascú, a l'ergonomia laboral i domèstica, a les prioritats vitals, als valors.

Si volem que un camp produeixi, hi ha un munt de factors diferents del camp dels quals cal tenir cura amb tendresa i convicció. La sembra, l'aigua, el vent, el Sol, l'abonament, el fet de llaurar... Si se sembra malva no se'n treu blat.

La porta més eficient per abraçar la nuesa és la seducció de la llibertat, de l'aventura de trepitjar terrenys allunyats de la zona de la rutina i el conservadorisme, de la lluor de la bellesa, de l'atreviment vers un minimalisme profundament ecològic, de la proximitat humana i pura a persones que no s'oculten, de la comunicació amb la Terra i la seva bellesa natural, de la convicció que no som enemics del nostre cos.

L'amor (interior i sovint innat) a una experiència que ens du més enllà del que es té, la seducció del que és autèntic, és la veu que millor convenç, que millor publicita, que millor reivindica, que millor resisteix, i la idea que mou a sortir de la gàbia daurada que la massa i el consum han forjat per a tothom.

Els humans pensem en petites escales de temps de deu, vint anys... La història avança per segles o mil·lennis, l'espècie centenars de milers d'anys. Les persones, si volem, posseïm els instants. Llavors florim, i l'abella ve, i l'abella bé.

Vivim una crisi de respecte

Vivim una crisi de respecte. Agredir, menysprear, atacar, ferir... unes persones que fan una trobada perquè els agrada, un dia de la seva vida, actuar com a animals. Una altra cosa seria que amenacessin de fer obligatori que tots anéssim amb cua i màscara de gos, però l'expressió divertida, contracultural, imaginativa... d'interpretar una bèstia forma part d'aquesta llibertat d'expressió que tan pocs exerceixen creativament i que tants confonen amb l'agressió o l'insult.

I és cert que no fa gaires dies jo defensava la prohibició del burca, però suposo que no costa gaire adonar-se que són conceptes diferents. No és el mateix una peça que oculta de manera crònica la dona pel fet de ser-ho, que una festa de disfresses. No és el mateix la llibertat de recrear un animal un dia lúdic que la imposició invisible mitjançant doctrines religioses i tradicionals i la pressió familiar d'una indumentària que esborra la identitat i la veu de la dona a la societat. Però tot i això, i a banda de la llei, cal respecte; respecte sempre a la persona.

Jo em trobo amb el fet que no puc opinar sobre la inconveniència de convertir un animal en mascota sense ser agredit pels talibans defensors de les mascotes, i em trobo exabruptes i incomprensions quan defenso el dret a la nuesa a la platja; i he rebut insults per defensar la independència, i he rebut també menyspreus per no acompanyar crítiques ferotges contra les persones que parlen castellà vivint a Catalunya. Tampoc no suporten que em consideri una persona creient, creient profundament en Déu, però sense estar adscrit ni seguir cap religió. M'ataquen alguns ateus i alguns agnòstics, que s'esparveren que una persona de vocació i professió científica resi; i m'ataquen alguns cristians, que ja em veuen a l'infern; m'ataquen persones que coincideixen amb mi en moltes idees sobre la llibertat de la nuesa, perquè diuen la religió va contra aquesta llibertat, i es descol·loquen quan els parlo d'un Déu que estima el nudisme, el vi, la festa... sempre que aquests comportaments no deixin de prioritzar un concepte força bescantat actualment que és la bondat. Em difamen, també, alguns integristes religiosos o socials que consideren que el dret a la nuesa és un pecat o un crim, i que menyspreen qualsevol raó, benefici social o educatiu, que se'ls intenti explicar sense ni tan sols aturar-se a escoltar-la, i sense tolerar-la en comunitats humanes diferents a la seva.

Necessitem respecte. Necessitem matisos. Necessitem escoltar-nos i respectar-nos. Hi ha espais i temps per a tots. Tothom té dret a construir la seva vida i a no sentir-se exclòs... Trobar el teu espai et protegeix contra qualsevol temptació d'abandonar la bondat. Al final, és la bondat la que et regala una llibertat que et permet fer el que et doni la gana mentre no deixis d'estimar les persones.

Objectificació i desig no són el mateix.

Quan trobes bella una persona, el seu cos, la seva pell, la seva estètica natural, la seva mirada, el disseny que la natura ha traçat en la seva realitat, no l’estàs convertint en un objecte (almenys no ho estàs fent a causa de trobar-la bella i bonica físicament). L’ús d’aquest recurs argumental ha estat sovint fet servir de manera abusiva per censurar qualsevol desig que no sigui el de trobar bella la interioritat intel·lectual o espiritual. L’integrisme religiós més extrem sovint coincideix en les seves conclusions pràctiques amb unes altres veus (molt diferents a l’integrisme religiós) que demonitzen el desig sexual heterosexual perquè aquest desig ha deslligat al llarg de la història tristes experiències d’objectificació; curiosament, les posicions extremes poden acabar convergint en la pràctica. La culpa no la té la qualitat del desig sinó l’abús de poder, la societat hetero-patriarcal.

Però el tema de no confondre el que vol dir “convertir una persona en un objecte” amb el desig natural o amb la sensibilitat que fa que trobem bella o atractiva una persona és important, perquè ens hi juguem la llibertat d’estimar, la llibertat de sentir, la llibertat d'admirar, la llibertad de trobar bell allò que trobem bell sense haver escollit trobar-ho bell.

Quan convertim una persona en un objecte?

Quan ignorem les qualitats que fan que sigui una persona, o quan actuem on ens expressem de manera contradictòria amb aquestes qualitats. Quan ens quedem només en la realitat física, i no comprovem que res en la nostra actuació o expressió no entra en contradicció amb la realitat integral humana. Quan cometem la gosadia irrespectuosa d’opinar sobre un físic, de lloar sense permís, d'expressar la nostra opinió sobre un cos sense que ens l’hagin demanada. Quan tenim en compte aquesta opinió sobre el físic per prendre decisions que només han de dependre de les qualitats d’una persona com a treballadora, com a companya, com a amiga, depenent del context o situació. Quan el fet de trobar bella físicament una persona influeix en com ens hi dirigim. Quan fem servir la seva imatge per satisfer un instint sense autorització de la persona propietària de la imatge. Quan no tenim en compte l’edat de la persona i no ens disposem a valorar la seva qualitat d’infant, que fa que totes les altres qualitats quedin minoritzades i deixin de ser importants, davant l’extrema necessitat de protegir, valorar, acollir i respectar les necessitats educatives i humanes de la persona.

No convertim una persona en un objecte quan la trobem bella o atractiva físicament. El que pot fer que la convertim en un objecte és la manera com gestionem aquesta percepció, i la prioritat que donem a aquesta percepció per damunt de la totalitat de les qualitats de la persona, les internes i externes; qualitats que entronquen amb la seva llibertat i amb la seva necessitat i el seu dret a ser tractada com una persona.

No som responsables del que sentim o copsem (ens agrada el que ens agrada) ho som del que fem amb això que sentim o copsem; ho som del fet d’aplicar o no l’empatia i el respecte a la dignitat humana en el moment en què sentim i copsem.

Fins i tot, de vegades, darrere d’una excessiva amabilitat, hi pot haver una objectificació. La igualtat ha d’implicar que tractem cadascun dels altres éssers humans amb igualtat; ni amb instint paternalista (que dissimula una superioritat secretament o inconscient assumida), ni molt menys amb instint possessiu (que directament exhibeix l’objectificació). La igualtat consisteix a tractar els altres com a iguals, independentment de la seva sexualitat i de la bellesa o atractiu que puguem o no trobar-los.