L'experiència d'escriure una novel·la on line sense saber com acabarà

No havia provat mai d'escriure un relat llarg, o una novel·la, on line. M'estic estrenant amb "Uns dies als llacs de la Maragda". Tampoc no  havia escrit un relat llarg sense saber per avançat què li passaria a la persona protagonista. He posat un personatge en una situació vital, i he anat deixant que vagi fent el seu curs. Tot això té avantatges i inconvenients. 

L'avantatge principal és que publicar-lo on line en un blog per capítols t'obliga a atorgar interès argumental a cada capítol. Quan, en canvi, ho fas de manera planificada, i en privat, pots cometre l'error de construir transicions sense un atractiu prou intens per a un hipotètic públic. 

Escriure amb una línia argumental que no està traçada prèviament simula millor la realitat de la vida, en la qual els esdeveniments no estan sempre previstos, i on sovint la realitat supera la ficció. El, o la, protagonista, potser un teu alter ego, algú a qui succeeixen fets semblants, o equivalents dins de la seva diferència, als que et van succeir a tu mateix en un entorn diferent i amb conseqüències similars o diferents. Escriure així és com viure un altre cop, perquè quan escrius, ho vius; hi ha estudis científics que han demostrat que quan imaginem una situació s'activen les mateixes zones de la xarxa neuronal que quan la vivim de debò; això és parcialment cert; la realitat n'activa més i pot fer més mal, o si més no, deixar més empremta.

Els inconvenients principals de deixar anar un personatge en un determinat entorn, sense rellegir gaire el que has escrit als capítols anteriors, pot dur a cometre errors de sincronització. Pots dir que fa dos dies que ha succeït tal esdeveniment quan en realitat només n'ha passat un. També pots cometre els errors típics de quan no has deixat reposar el text: repeticions de mots, expressions que en ser escrites et semblaven correctes i passat el temps veus que no. Però sempre ho pots corregir posteriorment. Escriure una sèrie escrita on line és com despullar el procés creatiu a ulls de tothom i no importar-te que es vegin els errors inicials ni les correccions posteriors.

Un altre inconvenient menor és que la història que escrius deixa de ser inèdita des del moment que neix, i això t'impedeix presentar-la als diferents premis literaris. Però aquest fet ja el coneixes abans de prendre la decisió, i l'assumeixes. No escrius per guanyar diners; escrius per viure una altra vida amb les seves tensions, tristeses i alegries; i per oferir-la a qui vulgui llegir-la.

Resumint, no us sorprengui que "Uns dies als llacs de la Maragda" aparegui un dia autoeditada, amb força correccions, canviant noms que hauré considerat inadequats, i potser fins i tot indrets.

I la història continua.

Cert, bell i claríssim!

Al mateix espai del vídeo que vaig penjar ahir, fa uns cinc anys, vaig enregistrar-me cantant. Faltaven no gaires setmanes (una mica més de tres mesos) perquè patís un íctus del qual m'he anat recuperant tant com he pogut. En aquell moment vaig superar, gràcies a la força de l'amor i a l'actitud d'anar assolint petites fites, una situació que semblava la fi. Ara, i en totes les dificultats que apareguin a la vida, anirem superant els esculls i treballant per una llibertat a la qual cap ésser humà no pot mai renunciar. Poso la meva confiança en l'existència i en la inspiració del Déu de la llibertat. 

Centra't a les coses boniques de la vida que no et poden prendre

Centra't a les coses boniques de la vida que no et poden prendre; acostumen a ser les més senzilles. 

Sigues senzill, digues la veritat, i no aixequis la veu a ningú; només criden els qui no tenen raó i es pensen que cridant se la fan seva.

Fes el que puguis; allunyat, quan puguis, dels qui et fan mal a tu o als teus; i no intentis convèncer qui no pot ser convençut.

Recorda el molt que tens i que no es perdrà mai; el que tens de debò, no es pot perdre mai: les cançons vora del mar, la gent que estimes, les estones viscudes i les que encara viuràs; el geni que et farà lluitar fins a l´últim alè per la vida que has construït, el déu del vi, de la festa i de la natura; un déu, la voluntat del qual no sempre esdevé, que no pot protegir a tothom qui vol, que contempla impotent moltes realitats que ara no pot canviar, però que està al costat de la bondat i de la llibertat, que no necessita ser aplacat, ni que li ploriquegin, ni que el manipulin, posant-se'l a la bandera els qui no tenen ni idea de qui és. Un Déu que estima totes les maneres d'estimar, totes les opcions sexuals, la nuesa, la llibertat, els somriures, el respecte, el civisme, el bon tracte, la tendresa, la independència, la lluita, l'esperança. 

I si no creus en Déu, tant se val... Canvia el nom "déu" pel nom "vida", pel nom "bé", pel nom "pau"... Tant se val el nom. El nom redueix la realitat a un concepte fals; la idea que et fas de les realitats les redueix a un concepte fals.

Oblida't de tu i del teu ego. 

Mira el mar, ves-hi amb res, oblida't del "jo".

Estimo la nuesa! Com estimo la nuesa!

 

Uns dies als llacs de la Maragda (XVIII)

XVIII

 Un cop sola, vaig començar a llegir el llibre que em va lliurar l’Elisenda, però se’m feia molt difícil. El castellà era antic, molt formal, i redactat en un estil que m’obligava a repassar els paràgrafs dues o tres vegades per arribar a entendre’ls. Cansada de seguir l’ordre natural de les pàgines, vaig escollir unes línies a l’atzar:

“Así el niño, que es hijo de padre plebeyo, no apetecerá el vestido del hijo del Principe ni del Señor. Las niñas no se aficionarán a la gala de seda, ni a la cinta”

I igualment em va costar d’entendre. M’angoixava la idea que l’Elisenda m’hagués dit que em posaria un examen. Em resultava inquietant. Tampoc no entenia quin problema hi havia en llegir les aventures de Tom Sawyer; jo no sabia ni qui era Mark Twain. Vaig continuar amb aquestes cavil·lacions fins que vaig sentir el so de la veu de l'Elisenda, que des del passadís em cridava per sopar.

Encara no sabia ben bé com havia d’actuar en cada moment. Em feia por fer qualsevol cosa que l’Elisenda pogués jutjar de manera negativa. Em trobava enmig d’una inseguretat constant i d’una tristesa creixent. Dins meu, sentia el desig de telefonar a la mare. Necessitava saber que havia arribat bé a casa, si és que era a casa, i preguntar-li per què va marxar ahir d'aquella manera. Volia escoltar, de la seva pròpia veu, que tot això tan estrany que vivia s’acabaria aviat. Volia explicar-li com m’havia tractat l’Elisenda i com m’havia sentit jo.

-Podria trucar a la meva mare? -vaig dir, amb timidesa, quan ja érem tots tres a taula.

-No pots estar ni un dia sense ella? Ja comences a ser grandeta per estar-hi tan enganxada -va fer l’Elisenda.

-Dona… És natural que vulgui saber que la seva mare ha arribat bé a Barcelona i que vulgui sentir la seva veu. I més, de la manera com li va desaparèixer. -va dir el Santi.

-Sempre m’has de contradir davant d’ella? -va reaccionar l’Elisenda, mirant-lo amb menyspreu.

Després, van venir uns minuts de silenci en els quals només se sentia el so dels coberts dins dels plats.

-Més tard, li trucarem i hi parlaràs. -va dir de cop l’Elisenda sense mirar-me, com si hagués estat una decisió espontània. Em vaig posar molt contenta.

Havent sopat, l’Elisenda i jo vam desparar taula i ho vam portar tot a la cuina. L’Elisenda ho va ficar tot al rentaplats i em va demanar que passés el drap i que escombrés. En acabat, em va ordenar que la seguís. Vam caminar pels passadissos de la primera planta fins a arribar a una porta de fusta molt antiga a la qual, en les meves exploracions, jo mai no havia arribat. L’Elisenda va posar una clau al pany i la va obrir. Va prémer un interruptor de bronze, i una llum ataronjada va il·luminar una estança molt petita, atapeïda de llibres. Els llibres eren en prestatges que ocupaven les quatre parets, i tota l’alçada, des del terra fins al sostre. Enmig de la petita habitació, hi havia una taula amb un telèfon antic al damunt. L’Elisenda es va treure un paper de la butxaca i va marcar.

-Noia! Soc l’Elisenda. Heu arribat bé? Perfecte! Escolta, tinc aquí la teva nena que t’enyora molt i que vol parlar amb tu. -va dir, i em va passar el telèfon.

-Mare?

-Hola, bonica, com va?

-Vaig fent. Per què vàreu marxar així? -li vaig etzibar directament com si la pregunta em cremés.

-Ai! No t’enfadis! Ja saps que no m’agraden els drames; vam pensar que seria més fàcil per tu.

-Em va fer mal. Em vaig sentir enganyada i abandonada. Tu m’havies dit que us quedaríeu una setmana amb mi.

-Ja ho sé, però el Xavi no volia quedar-se. Durant el viatge, em va demanar de deixar-te, a tu, aquí, i anar tots dos a un hotel, per tornar avui tranquil·lament a Barcelona.

-M’ho havies d’haver explicat, em vaig posar molt nerviosa.

-No siguis pesada. Ja he entès que no et va agradar; doncs ja està! Em sap molt greu, i intentaré no fer més coses d’aquestes. Però parlem de tu; com et va?

Vaig mirar l’Elisenda que s’estava dreta al meu costat i que escoltava tota la conversa. Em sentia incòmoda amb ella al davant; no m’atrevia a dir a la mare tot el que tenia a dins si l’Elisenda no marxava.

-Escolti… Jo… -vaig dir, mirant l’Elisenda.

-Sí? -va fer ella.

-És que m’agradaria parlar en privat amb la meva mare.

-I ara! Quines coses tens! Què li has de dir que no pugui escoltar jo?

La mare, que sentia la conversa, em va dir que li passés el telèfon a l’Elisenda.

-Escolta, és que està molesta amb mi per haver marxat sense acomiadar-me… -va dir la mare a l’Elisenda quan aquesta s’hi va posar -. Deixa’m parlar a soles amb ella un momentet i així la faré feliç.

-El que tu diguis, però em fa l’efecte, per detalls que he vist, que la tens molt consentida.

La dona va tornar a passar el telèfon a la nena i va sortir sense dir res i amb l’expressió d’enuig.

-Que t’has portat malament? -em va demanar la mare.

-Jo no m’he portat malament!

-Doncs quins detalls ha vist l’Elisenda que li facin pensar que et tinc consentida en només vint-i-quatre hores que dus a casa seva?

-Ai mama! Aquesta dona està molt boja. És molt estricta. No és normal.

-Doncs sí que és estricta. Jo vaig passar un estiu amb ella quan era petita i me’n recordo perfectament; però no és mala dona; al Santi no el conec tant.

-Mare! He passat el dia despullada!

-Despullada? No m’ho crec. Què vols dir?

-No vau baixar la maleta del cotxe i…

-Ai! És veritat! Vam marxar tan precipitadament que no ens en vam adonar fins a l’endemà i ja érem lluny. Però a casa de l’Elisenda segur que hi ha més roba; de les seves germanes, de quan eren petites. És una casa immensa.

-Sí, però em va rentar l’uniforme de l’escola i em va donar una camisa de dormir i prou!

-De les de lli? L’Elisenda és molt amiga de les camises de dormir de lli; però tapen més que un vestit!

-Sí, ja… Així i tot, no duia ni calces…

-Ai, nena! Quina figaflor!

-I aquest matí encara no estava net l’uniforme, i m'ha escollit un munt de vestits per posar-me.

-Ho veus!

-Però no me’ls ha deixat posar fins fa una estona, perquè ha dit que s’havien de rentar i planxar abans.

-Mira, reina… L’Elisenda és molt exagerada amb la neteja; tanmateix, això no és dolent. Pots aprendre moltes coses d’ella.

-I he hagut d’anar amb la camisa de dormir tota l’estona. Després l'he embrutat i…

-L'has embrutat? Com ha sigut?

-He caigut dins d’una tomba i…

-Dins d’una tomba? Has anat al petit cementiri de darrere de la casa?

-El coneixes?

-Sí. Les persones enterrades són familiars de l’Elisenda que van morir el segle passat. És un lloc curiós. I com és que has caigut en una tomba? T'has fet mal?

-No ha sigut ben bé caure. S'ha enfonsat el terra de la tomba i…


-Mira, Aurora… No vull que t’acostis al cementiri. És molt vell, i recordo que estava molt descuidat. No em posis les coses més difícils. Jo ara no puc estar per tu, entens? No és que no vulgui, és que no puc. Tinc uns problemes tan grossos que no te’ls pots ni imaginar!

-Quins problemes!

-Uns problemes! No són cosa teva!

-D'acord… però deixa’m explicar-te. Quan he caigut a la tomba se m'ha embrutat la camisa de dormir i l’Elisenda s'ha enfadat molt.

-T’ho has guanyat!

-Però hi he caigut sense voler!

-No haver-hi anat! A qui se li acut anar en camisa de dormir al jardí. No et podies esperar a tenir la roba a punt?

-I llavors l’Elisenda m'ha banyat! Entens! I a l’arribada, quan vàreu marxar amb el cotxe, em va ajudar a treure'm la roba i a posar-me la camisa de dormir com si fos un bebé! No és normal!

-Què és el que no és normal? Que t’ajudi a banyar-te? Li hauries d’estar agraïda.

-Mare, que tinc dotze anys! Quasi tretze! Tu trobes normal que em banyi com si en tingués cinc? I a més, mentre em banyava, m'ha fet netejar dins l’aigua la camisa de dormir bruta!

-L’Elisenda té les seves maneres particulars d’aplicar disciplina. No ho veig tan gros. És una dona gran. No em diràs que et fa vergonya que et vegi sense roba una senyora gran?

-Sí! No ho sé! Una mica sí! És la situació! I si m’hi nego, em pega! M'ha pegat!

-Mira… Coneixent-te, no m’estranya! I no creguis que queixant-te a mi, evitaràs les conseqüències dels teus actes. Si m’assabento que t’ha hagut de pegar, o de castigar, no em queixaré! Al contrari! Fes el favor de comportar-te i no et passaran aquestes coses.

-No puc creure que em diguis això. Tu em vas defensar quan el Xavi em va pegar al refugi l’any passat. Te’n recordes?

-Doncs potser vaig ser massa tova!

-Massa tova? Mare! No entenc res! I a més, després d’embrutar la camisa de dormir, no tenia roba! I ella s'ha enfadat molt! No sabia què passaria!

-Vols dir que t'ha deixat despullada? Doncs no m’ho crec.

-No ben bé. Després del bany, m'ha donat una tovallola per tapar-me.

-Veus! No t'ha deixat despullada! Segur que devia ser una d’aquelles tovalloles blanques, tan flonges i suaus, que semblen mantes.

-Sí.

-Doncs no diguis que t'ha deixat despullada, perquè no és el mateix. L’Elisenda és molt religiosa i té molta cura de la moral. I al capdavall, tu ets una nena! N’estàs fent un gra massa!

-Una nena! Què vols dir amb això?

-Que has d’acceptar la seva manera d’educar! Mira, amb l’Elisenda, porta’t molt bé. Obeeix-la en tot! Absolutament en tot! Que no m’hagi de dir res dolent de tu!

-Però no m’agrada! No m’agrada com em parla ni com em mira!

-Ai, Aurora! M’estàs posant molt nerviosa i no fa ni tres dies que ets a El Barraco. Fes-te la idea que l’Elisenda ara és la teva mare. A mi, oblida’m!

-Mare! Per favor! -jo estava a punt del plor; feia esforços per no trencar-me.

-No… No et defensaré! Ella mana! Si et castiga, tu t’ho hauràs buscat. No és tan difícil fer les coses bé. No busquis en mi la solució del teu mal comportament, busca’l en tu.

I va penjar.
I tot seguit, el plor se’m va deslligar i no podia ofegar-lo.
L’Elisenda va entrar de nou a la sala i amb un gest em va indicar que la seguís.

Vam caminar fins a una de les sales d’estar. Em va convidar a asseure’m en una butaca amb una amabilitat excessiva, tenint en compte com m’havia parlat al llarg de les últimes hores.

-Escolta… Vull que et calmis. -va dir molt tranquil·la. Jo vaig fer que sí amb el cap i ella va continuar parlant -. Els principis sempre són difícils, i això és molt nou per tu. Vull que entenguis que la meva duresa no té cap més raó de ser que la teva educació. Jo podria concedir-te tots els capricis: comprar-te roba de perdulària i deixar-te anar amb uns pantalons foradats, no castigar-te quan arribes a casa feta una desferra i amb la camisa de dormir tacada de no sé què, no corregir la teva supèrbia quan dius que ja ets gran per banyar-te sola, donar-te tota mena de roba per posar-te sense rentar-la i que després agafessis qualsevol irritació a la pell… Podria comportar-me com una mama tolerant d’aquelles que només busquen ser idolatrades pels seus fills, però et faria un mal favor. Entens?

-Una mica sí -vaig respondre entre llàgrimes -. Però no ets la meva mare.

-Ai! -va fer l’Elisenda, abaixant la mirada i somrient amb sarcasme, com si s’aguantés unes paraules que potser trencarien el to de concòrdia que pel to semblava que em volia transmetre malgrat la contundència de les seves paraules -. Soc la teva mama! -va insistir -. I he sentit com la teva mare t’ho ha dit; t'ha dit que aquí soc jo la teva mare.

-M’has estat espiant?

-Ho veus? Aquest és el to amb què em fas sortir de polleguera. I estic fent un esforç per parlar-te amb calma i no enfadar-me -va fer, amb els ulls molt oberts i la veu asserenada -. Sí, que t’estava espiant. Quan m’has demanat que sortís per parlar amb la teva mare, he anat fins a un altre telèfon des del qual he pogut escoltar tota la conversa. No ho amago pas!

-Oh! -vaig cridar, i vaig baixar la mirada, envermellint.

-Ep! Aixeca la mirada! Mira’m!

Ho vaig fer, perquè em va espantar el to en què m’ho va dir.

-Tu, no tindràs secrets per mi. Has entès? Cap ni un. Tot, en tu, ho he de saber jo; fins els teus pensament més íntims. Només quan acceptis això, estaràs contenta aquí. I no deixaré que marxis d’aquí fins que aconsegueixi, en tu, aquesta actitud.

-Què vols dir? -vaig sentir una escalfor a les cames i als braços, i el cor se’m va accelerar. Ella va continuar xerrant.

-Vull dir el que sents. No tornaràs a Barcelona fins que acceptis d’assumir el comportament que correspon a una noieta com tu. M’és igual que triguis un mes, sis mesos, un any, dos anys… No tinc pressa. Però l’objectiu ets tu, convertir-te en el que has de ser.

-La meva mare no deixarà que em tinguis aquí tant de temps -vaig gemegar, trencada per dins.

-La teva mare està completament d’acord amb mi; per això ets aquí.

-A mi, no m’ho ha dit així…

-Perquè no ha sortit el tema. Li has parlat de ximpleries, T’has queixat de la meva disciplina. Però no li has preguntat fins quan series aquí. La teva mare té molts problemes. Tants… que no pot ni decidir quan tornes amb ella. -continuava parlant amb una tranquil·litat estranya -. Ho decidiré jo; només jo.

-Però això és legal? -em vaig atrevir a dir de tan desesperada com estava.

-Completament legal; jo soc una persona legal; per això estem en tràmits d’acollida.

-D’acollida?

-D’això no te n’ha explicat res, oi? Doncs sí. I jo un dia, si vols, sí que et puc parlar dels problemes de la teva mare; dels problemes que no t’ha volgut explicar ella.

Em vaig tornar a posar a plorar amb desconsol.

-Pots plorar, si et relaxa. Però després hauràs d’assumir on ets i fer tot el possible per estar contenta. Perquè jo vull que estiguis contenta. Però t’haig d’educar; és la meva obligació, perquè soc la teva mama.

Em sentia tan enfonsada que no tenia ni esma per protestar.

-Mira, si vols, farem una cosa… A la teva mare de Barcelona, li diràs “mare”; i a mi, em diràs “mama”. Ja veus que soc comprensiva.

Jo no deia res, ni la mirava. Ella insistia.

-Si et poses tossuda, trigaràs més a tornar a casa. Jo decidiré quan he acabat la feina amb tu, i és evident que amb aquesta actitud de rebequeria, haurà de passar molt de temps abans no vegi clar que puguis tornar a Barcelona.

Vaig mirar-la amb l’expressió de la cara trencada.

-No és tan difícil, mirar-me, dona. Va! Ara digues: mama, intentaré portar-me bé. Només això!

El que realment desitjava era fer-me invisible, no existir; no tenia forces per fer res del que em pogués demanar.

-No m’ho dius? -va continuar, ella -. Doncs començo a apuntar observacions negatives i…

-Mama, intentaré portar-me bé. -vaig pronunciar amb molta ràbia i molta tristesa dins meu; volia que tot això s’acabés, em desitjava despertar del malson.

Ella em va abraçar i amb molta tendresa em va agafar de la mà i em va dur fins a la cambra de bany. Allà em va preparar una banyera i em va tornar a rentar com una nena petita. Després em va posar la camisa de dormir i em va acompanyar fins a l'habitació.

-No estàs sola! -em va dir -. El Santi i jo ara som la teva família!

Em va fer un petó a la galta, va apagar la llum i va tancar la porta.

Vaig plorar molt abans d'adormir-me. Era en un carreró sense sortida i no em deixaven recular. Jo no havia escollit res del que vivia; no havia fet, a la meva vida, res malament que hagués provocat la negror on estava ficada. Tot el que havia patit, els abandonaments de la mare, les seves absències, la meva solitud, les males estones amb el Xavi, la nit fosca i angoixant del Tibidabo, els dies sola a casa, la por a tot, la por a res, els pensaments de merda que m'han envaït tantes vegades. Injustícia era la paraula que em sortia del pit; ràbia i injustícia. Sentia que no podia més; m'ofegava i no podia deixar de plorar.

I llavors la vaig tornar a veure. La foscor es va il·luminar sobtadament i la Clara tornava a ser al costat de la finestra envoltada d'una claror estranya. Em mirava i somreia amb un punt de tristor a la mirada. Portava el vestit de sempre, i era molt bonica.

-Tot passarà! Estigues tranquil·la! És dur, però tot passarà. -va dir. I va desaparèixer.

Em vaig adormir de seguida.

 

Ser ocell

Tinc a l’abast, l’espai, les ales freguen
el vent enterc del nord que em sosté al cel.
Fóra sens vent tan sols matèria morta.
Fóra sens cops un ésser sense esperit.

Ara volant, albiro crespons nivis,
al mar obscur enllà del roig Montgrí.
Ara davallo a frec de les onades,
per no oblidar d’on soc i que soc viu.

Tinc als meus ulls una humitat salada,
ballo pels núvols, lliure com l’instant.
No tinc res més que aquest present on ploro
de tan feliç com soc sols per ser ocell.

J.S.

.

.

.

.

.

(Poema publicat a relatsencatala.cat sota el pseudònim de P.A.)

Saltar de l'helicòpter

Alguna vegada, abans de saltar de l’helicòpter, havia pogut exercir algun comportament que no fos mirar una pantalla. Fins i tot havia arribat a estar tranquil amb mi mateix pel fet d’aconseguir no mirar el mòbil durant cinc minuts seguits. De nit, per exemple, el podia oblidar, fora de les alarmes que em sonaven cada hora. Llavors em despertava, i la llum del telèfon semblava una torxa d’esperança enmig d’un univers solitari.

Per això el papa em va fer el regal. Jo m’esperava un anell, una colònia cara, o qualsevol altre element material, però em va parlar d’un vol en helicòpter.

Em va fer il·lusió, però quan sobrevolàvem els Pirineus, jo ja veia que allò no acabaria bé: el papa em retenia el mòbil i jo forcejava per recuperar-lo.

Un cop vam ser damunt d’un poble perdut, el papa em va assenyalar l’escala de corda que penjava de l’helicòpter i que arribava fins a les cases. Jo només veia el mòbil a les seves mans, i ell em va haver de prometre que me’l tornaria quan fóssim a terra; que jo baixés primer, i que després ell em seguiria. Un cop vaig trepitjar el carrer, l’helicòpter es va enfilar amb el mòbil a les mans del papa.

Els meus crits de desesperació, els plors, aquella gent que se’m va acostar i que no sabien qui era jo, l’espera del retorn del mòbil amb els ulls clavats als núvols un dia sí i l’altre també, els àpats avorrits, el suplici de parlar amb la gola i la llengua, els nois i les noies de fora de les pantalles… Va ser un infern.

A més, aquell poble no tenia carreteres que hi arribessin, no s'hi podia accedir amb vehicle rodat, i òbviament, ningú podia fugir-ne.

Tres mesos després, però, amb l’arribada de les primeres neus, em vaig adonar que no havia sigut mai tan feliç. No tenir res m'ho va fer descobrir tot; de fet, em vaig adonar que allà ho tenia tot. No cal que us expliqui res més, estic segura que us podeu fer a la idea del que em va passar i que no és del tot senzill descriure amb mots.

I un dia va tornar el papa a buscar-me amb l’helicòpter, però jo no m’hi volia enfilar. Em feia por retrobar-me el mòbil i perdre’m aquell indret que tenia gust de llet salvatge i olor d’herba segada, i on em podia treure els mitjons i entrar descalça a la part menys fonda del riu sense cap més raó que sentir-me viva.

Em van haver d’obligar a marxar, i m’he passat la vida, intentant tornar-hi, però aquell indret no surt als mapes.

De vegades, quan soc en un poble de muntanya, escolto el silenci, i bado sense fer res més que contemplar-ho tot. Llavors, em sembla que soc a prop del cel, i sento com una pau estranya.

J.S.

.

.

.

(Publicat a relatsencatala amb el pseudònim de P.A.)

No hi ha on fugir

 

El vent udola lluny ran del massís,
i tu no el sents, hipnòtic i silent.
La teva pell té fam de raigs de vida,
esblanqueïda i fràgil mentre et mors.

Les vides inventades et desperten,
les de debò t’enyoren prat enllà.
El Sol es pon i no l’has vist alçar-se.
El temps, que és breu, es gasta i no has viscut.

On és el so del got damunt la taula,
la rialla de l’avi, el torró dolç,
la ratafia, el dòmino i les cartes,
el graó de la porta, el carrer humit?

L’acarabassat del far, la cantonada,
la cadira de vímet al pendent
del corraló on vivia la xicota
que guipava pels vidres cada nit?

On és el crit, d’abans dels llavis closos,
vora pantalles amb fermalls de llum,
que ressonava per tota la plaça,
espetegant colors dins la negror?

Enfonsat al sofà, la vida et fuig,
bescanviada per fums de flama insulsa,
rere un vidre de llum, esbossant somnis,
que s’envolen sovint abans de ser.

Es quantifica tot, tot s’abassega
amb xifres de dos tons simplificats,
puntets de foc al toc de l’algoritme,
tot registrat, glaçat de temps etern.

No hi ha on fugir, totes les passes deixen
petjades que mai més s’esborraran;
com ho farem per néixer cada dia,
i escriure una altra història amb nous renglons?

Qui ens pensarà quan la ventada esbotzi
l’intrincat laberint que sosté el món?
Recordarem com sonen les sabates
dins d’un bassal quan plou i tot llueix?

Qui aplaudirà la indiferència freda,
tan inconscient de tot allò que es perd,
entaforada a la besllum dels nombres
orfes d’instants, esbalaïts, balmats?

J.S.

.

.

.

.

(Publicat a relatsencatala.cat sota el pseudònim de P.A.)