Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

dimarts, 2 de juny del 2026

Els meus primers records (I)



He començat a fer recerca dins de la meva ment, intentant escriure els meus primers records, els més antics que em venen al cap. Potser si faig aquesta pràctica sovint, aniré cada vegada més enrere, i arribaré a recordar successos d'abans de la naixença. El no ja el tinc; provar-ho no costa diners i m'ajuda a anar escrivint vivències que ni recordava que recordava.


1972..........3 anys.............La ràdio de la germana del meu avi sonava molt alegre al pati de la casa del carrer Doctor Ullés, la que tenia rates grosses com conills, que quedaven atrapades a les trampes que la meva àvia i la seva germana els preparaven amb trossos de cansalada:

 “Felicitacion, felicitacion felicitaciones

con el corazon, y de corazon, con los corazones

hoy en la mañana te trajimos flores con las mañanitas

y ahora debes darnos algun agasajo con las nochesitas”



1972.......3 anys..........“Lucecita” novel·la de la ràdio fins a 1974:


https://youtu.be/sg-aWlaCwIY?si=ZjWuP8zgc-YgvYGe


1970.......1 any i mig............Quan m’ensenyaven el meu germà acabat de néixer, a braços, jo era a baix a terra, jo tindria un any i mig i el meu germà, mesos.


1970.......2 anys....................Quan viatjava en autobús fins a La Roda l'any 1970, jo tenia dos anys, potser dos i mig. Recordo l’angoixa del moment. No suportava anar-hi, m’hi van haver de canviar, i el viatge en autocar eren els instants previs al suplici.


1973.......5 anys..........Quan li vaig dir a la mestra, quan jo tenia cinc anys, que em deixés llegir tots els llibres de contes del parvulari, i que la colònia i la brossa tenien una part de l’olor que era semblant.


1971......3 anys...........Quan als 3 o 4 anys em visitava una germana de la meva àvia que havia mort tretze anys abans de néixer jo.


1972.....4 anys............Un malson que tenia diàriament aproximadament a 4 anys en què el meu pare era el director d’una mena de tub metàl·lic molt llarg i amb moltes giragonses i a mi em provocava una angoixa molt gran, fins a un dia en què en el somni vaig aconseguir deslliurar-me d’aquest tub metàl·lic, i al meu pare també. Han passat cinquanta-tres anys i me’n recordo, del somni i la seva recurrència, i de com va desaparèixer.


1972...............4 anys.................Quan tenia quatre anys, hi havia un home a casa de la meva iaia, un conegut; portava una americana grisa i una corbata, i apuntava amb el dit a una imatge de Jesucrist i deia cridant: “Ell! Ell té la culpa de tot!”


1971..............3 anys..................Amb l'Elisa, al 1971, jugàvem a caçadors. Se'm fa difícil pensar quina edat tenia l'Elisa, potser 16 anys, 18? Jo no sabia decidir l'edat de les persones quan en tenia 3. No fa gaire, vaig veure l'Elisa. És curiós, però tot i no haver-la vist des de llavors la vaig reconèixer, i per la manera de mirar-me, diria que ella també em va conèixer.


1972................4 anys.............................Al parvulari Arquímedes, quan no ens portàvem bé, ens havíem de menjar un polvoron amb una cullera de sopa. Almenys, jo ho recordo així.  


1972..............4 anys........................En algun moment, al parvulari, ens vam treure i posar la roba. No recordo si era per les disfresses de carnaval, per vacunacions, o per alguna revisió mèdica... Però me'n recordo, perquè va ser la primera vegada que vaig veure algú nu que no fos jo.


1972...........3 anys................Als mesos de juliol i agost anava cada tarda al Parc de Sant Jordi amb la germana del meu avi i allà caçava capgrossos; o almenys ho intentava.


1972..............3 anys....................Em recordo al balcó del pis carrer Arquímedes, i l’angoixa dins meu, esperant el meu pare de la feina, en veure l’angoixa de la meva mare, perquè no venia el meu pare, revisant els cotxes que passaven, i que no eren el cotxe del meu pare. Sempre he pensat que les angoixes lògiques o il·lògiques dels pares es transmeten als fills. Aprenem a patir per raons sense sentit.


1970...............2 anys..............................El bar de l’Èpic, i la meva mare de mala llet, jo no savia per què, i també em posava de mala llet; el que deia abans, les emocions que es transmeten.

.

.

dilluns, 1 de juny del 2026

Els camins lliures i bells que un dia un senyor compte va prohibir



Vull emprendre aquests camins tan lliures que un dia un senyor compte, tan noble i poderós, va dir que eren pecat; i tothom, sense cap més raó que la veu del senyor compte, s'ho va creure i ho va fer dogma, llei, realitat inqüestionable.

Vull estimar aquells colors prohibits que ha produït aquest paisatge tan bell que ens envolta; la terra no els ha prohibit, ho va fer el senyor compte; tan ben vist ell; perquè amb el seu poder i els seus diners podia no deixar abandonats els pobres pagesos esclaus de la terra, que necessitaven tant la terra i el compte per continuar respirant ells i els seus fills.

I així es va configurar aquest món estrany fet de boires mentals de senyors comptes i senyors bisbes i reis i presidents i rics i militars... Els nostres avantpassats, per por, per amor als seus, van anar dient que sí, que sí i que sí, i ens vam quedar sense els tresors d'aquesta bellesa tan exuberant que qui sigui que va generar l'existència va regalar per tothom.

I aprofito per agrair l'existència a aquest ésser, o més que ésser, meravellós, que ens l'ha regalada. Gràcies per fer-me ser, ni que sigui patint cops, ni que sigui havent de reivindicar els colors que vas generar i que han decidit mantenir ocults, ni que sigui lluitant pel dret a la gorra dins les aules, als passeigs de milers de ladies Godiva, o per ser cadascú qui vulgui ser sense fer mal a ningú; encara que els senyors comptes de cada temps se sentin incòmodes. Gràcies per fer-me existir, gràcies per deixar-me existir, per deixar-me viure, per deixar-me ser, per haver-me fet conscient, per comptar amb mi, per donar-me la possibilitat de no estar d'acord amb allò que no està bé quan et trobo a faltar en qualsevol conflicte, gràcies per la vida...

No sé si t'ho havia dit. És el mínim que puc fer de moment: agrair-t'ho.


dissabte, 30 de maig del 2026

No vull ser perfecte; vull ser lliure.

 


No vull ser perfecte; vull ser lliure.

No vull ser eficaç; vull ser calma.

No vull ser el millor; vull gaudir.

No vull ser implacable; vull escoltar.

No vull tenir raó; vull aprendre.

No vull seguretat; vull viure.

No vull un horari; vull el temps.

No vull respostes; vull buscar la veritat.

No vull manar; vull que decideixis.

No vull que pensis com jo; vull que siguis tu.

No vull que em tinguis por; vull que no tinguis mai por.

No vull no equivocar-me; vull ser capaç de rectificar.

No vull viatjar al paradís; vull construir-lo.

No vull un hotel de cinc estrelles; vull una cabana de palla.

No vull diners; vull temps.

No vull que em venguis la teva música; vull cantar.

No vull l’amistat dels gloriosos; vull la companyia dels que estan sols.

No vull crits; vull paraules.

No vull una felicitat infinita; vull un dia asolellat vora el mar sense roba.

No vull un racó entre els teus; vull tots els espais per a tots.

No vull estar sempre sa; vull viure sense por d’emmalaltir.

No vull ser immortal; vull morir per no haver de veure morir els meus.

No vull no morir; vull que neixi el meu relleu.

No vull viure per sempre; vull viure de veritat.

No vull condemnes; vull amor.

No vull que em demanis perdó, vull que estimis.

No vull ser perfecte; vull ser lliure.

divendres, 29 de maig del 2026

Un frànkfurt i unes patates fregides de bossa



L’Abel tenia la pell d’un blanc lletós, i a ple maig anava guarnit com al març. Els palpissos de l’abdomen no li permetien caminar amb agilitat, i feia una expressió de tristor; potser perquè la bossa de plàstic que sostenia amb la mà dreta s’estava quedant sense uns cuquets rosats que pudien a oli d’indústria i a àcid butíric. Amb tretze anys, adorava tant la seva mare, la Gertrudis, que es menjava tot allò que la dona li proporcionava per fer-li més feliç la infantesa. Potser per això, ara mateix, caminava amb malaptesa pel camí que duia a l’establiment rural que havia reservat la seva mare; la qual, esgarrifada en no poder apropar el cotxe fins a la casa, suava els seus cent-vint quilos dins d’un vestit de flors vermelles sobre fons blau.


Arribats a la tanca del jardí de la masia, feta de troncs d’àlber, hi van descobrir una bassa plena d’un líquid viscós de color de xocolata, amb dues figures humanes nues de pèl a pèl, rient com boges i esquitxant-se fang. L’Abel les mirà amb expressió d’incredulitat. Després, s’obrí la porta de l’edifici i aparegué la Jana, amb una cua rossa de trena, un vestit de lli i un somriure franc.


-Sou la Gertrudis i l’Abel, oi?
-Sí… Però no sé si és aquí on havíem de venir -digué la Gertrudis.
-Sí que és aquí, sí. Fa un dia fantàstic! -exclamà, i les acompanyà al pis de dalt perquè s’instal·lessin, moment en què la Gertrudis va demanar pel menú.
-Som al maig; faves amb ceba tendra, de primer. Mandonguilles vegetals de bleda i pastanaga, banyades amb salsa de maduixa, de segon. De postres, mató de la casa, amb mel dels nostres ruscs. Tots els productes, cultivats en aquesta finca!
-Ah, no! L’Abelet no passarà sense un frànkfurt i unes patates fregides; ni que siguin de bossa.
-De bossa? Aquí només tenim la “bossa nova” -va fer la Jana, i es posà a taral·lejar i a ballar.


Les nenes que es banyaven al fang van pujar enriallades, embolicades amb dues tovalloles de cotó de grau llarg, tafanejant les peripècies dels nous inquilins.

-Us heu tret bé la terra? -feu la Jana-. Si no, us tocarà escombrar! -i es tornà a girar cap a la Gertrudis i l’Abel -. Cada dia tindreu un menú per llepar-vos els dits! -exclamà, amb un gest com si es besés les mans -. Instal·leu-vos. Després, si us ve de gust, podeu fer un bany de fang.
-Ni de broma! I, quètxup, en teniu?
-Tomàquets naturals. Però no els posem al menú fins al juliol.
-Saps què? -va fer mirant l’Abel -. Em sembla que ens hem confós. Molt agraïts, eh… Però ens n’anem!


La Jana i les seves filles contemplaren amb tristor com tots dos baixaven les escales amb dificultats, i com s’allunyen de la bassa, del llot, dels camps verds, del cel esbandit, i de totes les rialles que haurien pogut deslligar en un espai tan desconnectat de tot.

dijous, 28 de maig del 2026

L'estornell rebel




Eixam que ets bord, de fosc batec, aleteig tètric, que abassegues,
digues qui ets, un tot de molts, aus espoltrides, fumarada,
tòxic respir, que anul·la el jo, nervi ancestral, combat dels segles.
Digues qui ets! Digues on vas! De qui tens por? A qui menysprees?

Mates el verd, tintes el fum, i el nombre creix, com sorra negra.
Estels penats, llum de lignit. Per què sou tants? Per què sou guerra?
Crits i pulsions, bramuls i ofec; les arrels fugen dins la terra.
El Sol que es mor, el vent que put, el cor que bat, el gust del pebre.

No vull ser el minso insecte cec, que forma un ésser tan infecte.
Soc l’estornell, rebel i absurd, begut i boig, brut i imperfecte.
M’allunyo lliure de l’eixam, com un bard rar, perdut i excèntric.
Sol i oblidat, veuré el captard, i els seus colors, dins del silenci.

J.S.

dimecres, 27 de maig del 2026

Per què no soc catòlic?



(Això ho vaig escriure al 2008 també, i ho poso aquí perquè no desaparegui. No sabria dir si penso exactament igual que en aquell moment, però crec que sí.)


Últimament, molta gent m'ha preguntat per què no soc catòlic; gent que en una altra etapa de la meva vida m'han conegut com a tal. Per aquest motiu he escrit algunes de les raons, no pas totes. Les he escrit a raig, sense ordre, conscient que molts dels punts els podria ampliar molt més. Les he escrit sense intenció de convèncer ningú, ans al contrari, amb el secret desig que algú m'expliqui alguna manera de tornar a ser-ho. No hi ha res com la seguretat d'una fe oficial; però tal vegada el risc, la incertesa, el misteri, el vertigen, el dubte... siguin companys de viatge obligatoris per qualsevol que cerqui la veritat, la justícia, l'amor, la pau, l'esperança. No s'ha escrit cap doctrina religiosa que respecti del tot aquests mots que acabo d'escriure i que per programació natural s'intueixen atributs de Déu. Podria resumir l'article dient simplement que no soc catòlic perquè no descobreixo justícia ni veritat en algunes afirmacions fonamentals de la doctrina catòlica, però m'estendré una mica més.


Per què no soc catòlic?


Perquè no crec en el pecat original, ni en la transmissió de la culpa del pecat original de pares a fills (fet que seria ineluctablement injust i impropi de Déu), ni en la necessitat que cap persona mori assassinada i torturada per redimir el món o per aplacar les ires de Déu (necessitat que ens descriuria un Déu monstruós). No crec que a Déu li calgui la tortura ni l'execució de ningú per a ser misericordiós, ni que ho exigeixi, ni que ho desitgi, ni que li agradi.


Perquè per raons antropològiques i filogenètiques no puc acceptar l'existència d'Adan i Eva com a éssers literalment reals, sinó que veig amb claredat que no hi va haver una primera parella Homo sapiens, sinó un grup nombrós que residia a Àfrica i que va aparèixer per evolució. Perquè no crec en l'existència d'un mal espiritual, sinó que entenc el "mal" a l'ésser humà com la pervivència d'uns instints, pulsions o tendències ancestrals que han romàs a la psique humana perquè en algun moment han representat un benefici evolutiu, i que han entrat i entren en contradicció amb la consciència evolucionada empàtica humana.
Perquè no puc atribuir a Déu l'existència d'un infern que no mereixeria ni el pitjor dels éssers. Perquè el pitjor dels pecats humans és infinitament més lleu que la condemna a l'infern, i això aniria contra la justícia a la qual s'apel·la. Perquè orientar la conducta per temor a l'infern no representa cap canvi essencial a la realitat de l'individu humà, ans l'autèntic canvi i l'autèntica conversió esdevenen quan el canvi cap al bé es produeix per convicció i no per terror. El terror no converteix ni educa, ni salva, ni il·lumina, ni recupera ningú. Perquè mirant la natura, com al llibre metafòric que és, observo que res no perdura per sempre, que el mal acaba desapareixent, que cada primavera reneixen les flors, i que el canvi i l'evolució són una constant de l'existència. Perquè la condemna a l'infern d'un sol ésser voldria dir la pervivència eterna del mal, i la derrota eterna del bé. Perquè si algú escull el mal és perquè no veu clarament tota la seva maldat, tot el bé que destrueix i que ignora; i perquè n'hi hauria prou amb aconseguir que aquest ésser hi veiés clar per fer que escollís amb llibertat rebutjar el mal i escollir el bé. Perquè si algú escollís definitivament el mal sense penedir-se'n, plenament conscient del que això implica, ens trobaríem davant d'un problema de disseny, i el dissenyador és Déu. La llibertat només vol escollir el bé, si no ho fa és perquè està equivocada, i si està equivocada no hi veu bé, i si no hi veu bé no hi ha llibertat. Perquè la fe a l'infern aboca a les persones a una crisi existencial que les mou a escollir entre convertir-se en intolerants o viure amargades i atemorides. Perquè la completa comprensió de l'infern elimina del tot la llibertat i la capacitat d'aprenentatge de qui el comprèn; el terror, el risc i la crisi existencial impedeixen que des del moment d'aquesta comprensió, cap acte no estigui condicionat pel terror, i l'esperit i la consciència de la persona deixen de créixer. Un canvi de conducta mogut pel terror implica que la interioritat humana no ha progressat ni un bri malgrat que ho hagi fet la conducta. 

El terror serveix per pasturar i domar les vaques, no pas les persones. Les persones valen més que un camp de blat que avui se sembra, demà se sega i si no és bo es llença al foc. El valor de les persones no rau en la seva utilitat, ni en els seus actes; la seva dignitat resta intacta siguin quins siguin els seus actes, i la seva capacitat de canvi i de progrés no s'acaba mai (fet que no comprenen ni accepten Sant Pau i Sant Joan). Soc incapaç de creure'm la idea d'un Déu que contempla com cada dia es condemnen a l'infern etern milers de persones (segons algunes aparicions i alguns sermons), i que es limita a culpar d'aquest fet a la marxa de la societat allunyada de la religiositat i abocada a la recerca de la felicitat. 

Creure en un Déu així seria tenir un concepte de Déu com d'un ésser irresponsable de l'obra que ell ha creat, fred, mancat d'empatia, insensible al sofriment etern de les consciències que el seu univers genera i que com flocs de neu cauen a les flames i l'odi etern. Seria aquest un Déu que menysprearia els sentiments dels éssers que ha creat, un demiürg. ¿Quin sentit tindria la creació de la Terra i de la humanitat si servís perquè cada dia es condemnessin irremissiblement milers d'éssers (com afirmen algunes aparicions que passa)? ¿Quina mena de Déu seria aquest que posa el destí etern de milers de persones en mans de la feblesa o de l'engany de milers d'altres? Qualsevol humà, quan veu que algú vol suïcidar-se o automutilar-se, li impedeix d'exercir la seva llibertat i no li retorna fins que sap que el desesperat té lucidesa; i tot això es fa per evitar-li mals irreparables. ¿És Déu menys bo que un humà? És menys empàtic? És més insensible? Té menys senderi? ¿Es queda tranquil, potser, deixant els humans sota la influència dels diables, com afirmen un munt d'aparicions i com insinua la doctrina oficial? Si jo cregués en un Déu així, em faria l'efecte que l'existència estaria en mans d'un tirà cruel i boig, i no podria comprendre com jo sent obra seva, no soc tan despietat com ell, i com milers de persones sent obra seva el superen en empatia, caritat, seny, solidaritat, positivitat... Per això no puc creure en un Déu així. I faig servir la intel·ligència, la visió i els raonaments que ell ha permès que existeixin en mi per realitzar aquesta afirmació. 

No renuncio a la recerca de la veritat, simplement em nego a acceptar afirmacions que contemplo clarament allunyades de la veritat, reductores de la perfecció que Déu ha de tenir perquè tot rutlli o perquè la lògica i el bé tinguin algun sentit. Malgrat la bonior d'aparicions, i l'aparent evidència d'algunes, escullo el seny i la serenor per a no convertir-me en un crèdul per por, perquè tal resultat estic convençut que no seria del gust del Déu veritable a qui continuo buscant. No puc acceptar la demonització de la recerca natural de la felicitat que tenen totes les criatures, i que les aparicions condemnen i situen com a causa de condemnació eterna. ¿Qui és que ha posat en nosaltres aquest desig natural de ser feliços i lliures? Crec que s'ha d'harmonitzar aquest desig individual amb el respecte a la vida i a la llibertat dels altres. Crec que sovint, a la vida, ens cal un sacrifici personal per aconseguir que els que ens envolten siguin feliços: fills, pare, germans, amics, companys... Cal donar la vida una i moltes vegades. Però fora d'aquestes restriccions naturals, i de seny, em nego a predicar que la recerca de la felicitat i de la llibertat siguin una influència diabòlica o un mitjà de condemnació. 

Crec que la vida ha estat creada per Déu, mitjançant les lleis naturals de l'evolució; i en conseqüència la bellesa de la vida emana directament de Déu. La llibertat és un do i un regal i ha de ser exercida en la seva mesura justa i adequada. Tot allò que ha generat Déu és bo i natural. Res que vingui de fora del nostre cor no ens pot contaminar. Només els nostres ulls, la nostra ment, la nostra por, la nostra visió distorsionada o afeblida, manipulada o atemorida, ens poden fer mal. La vida ha de ser una lluita constant vers la felicitat global de tots els éssers, vers la pau entre els pobles, vers la justícia social. La manera com l'ésser humà pot estimar Déu, és estimant els éssers humans amb actes i amb fets concrets, amb una lluita sense treva per a destruir les estructures injustes i esclavitzants, i amb una extroversió envers els qui ens envolten perquè mai se sentin sols o oblidats i perquè arribin a la llibertat.
Perquè les úniques evidències aparents de la seguretat de la fe catòlica són algunes aparicions marianes que, per altra banda, entren en contradicció amb els punts que abans he esmentat i que poden tenir una bonior d'explicacions psicològiques, hipnòtiques, mentals... Una vegada vaig veure un il·lusionista que feia desaparèixer davant dels meus ulls mocadors, cartes, i d'altres objectes d'una manera incomprensible, i no per aquest motiu em vaig fer deixeble seu. Una evidència que elabora el discurs d'un Déu injust i tirà, evidencia la seva pròpia falsedat.
Perquè descobreixo en la contemplació de la natura i l'estudi de la ciència una bellesa i una mística de senzillesa i simplicitat que supera amb escreix el tancament de mires del moralisme catòlic, a cops tan poc caritatiu, tan cec, tan xovinista, tan limitat.


Si algú, de bona fe, creu que pensant tot això puc ser encara catòlic, que m'ho expliqui, perquè de gust l'escoltaré, i si em convenç tornaré de gust a la fe que em va educar i que amb encert em va esperonar a cercar el bé i l'amor per damunt de totes les coses. La meva disposició envers el Déu veritable és l'acceptació del que ell sigui, la rectificació de tots els meus errors, el penediment de totes les meves maldats; ara per ara, però, com a humà tinc, l'obligació de cercar la veritat sense por, fent servir els instruments que el Déu que busco m'ha proporcionat: la lògica, la intel·ligència, el sentit de la justícia, el seny, l'amor, la ciència, l'antropologia, la psicologia, la biologia, la filogenètica, la llibertat, el sentit crític, l'obediència a la meva sincera consciència, l'empatia. Tots aquests dons gratuïts, a l'abast de tots els éssers humans, em mouen a no ser crèdul, a no moure'm a ritme del terror, a opinar sense por, amb serenor i tranquil·litat, a no sotmetre'm a cap senyor que se'm pugui morir, a no acceptar cap obediència que no evidenciï el seu compromís amb la veritat contrastada pel mètode científic i avalada per un comportament just en tot moment de la història, a no renunciar a la ciència com a instrument de recerca de la veritat present a la natura, a acceptar la tendència natural i legítima de totes les criatures a una vida cada vegada més feliç per a tots els éssers, a confiar en Déu com a responsable últim de totes les criatures pel fet de ser el seu enginyer, a confiar en Déu com a pare amorós de totes les criatures pel fet d'haver sembrat dins d'elles una espurna del seu amor, del sentit del bé i de la bondat, i de la recerca de la bellesa ètica i estètica. 

Confio en Déu, com a humà que soc, i em sé sol i ignorant de tot, però sé també que existeixo, i que algú m'ha portat a l'existència. Miro enllà de l'univers, i el veig buit, clapat d'estels que viatgen vers l'infinit, curull de formes de vida llunyanes i silencioses que segurament es fan les mateixes preguntes que jo em faig, i torno a confiar en aquest Déu que ha escollit el misteri per a mi; i ara la solitud i el flagell del silenci davant les mateixes preguntes que vaig pronunciar en el primer moment en què em vaig sorprendre d'existir. Les respostes que fins ara m'han estat donades no em són vàlides, perquè han esdevingut respostes humanes, plenes de violència, de venjança, d'orgull, d'imprecisió, de supèrbia, de por.

 Desestimades les respostes pel seu allunyament de la veritat, em torno a quedar amb les preguntes, i la meva veu reverbera per l'univers buit i ple alhora. I accepto la incertesa del misteri com allò que ha de ser, perquè qui m'ha posat aquí sabia que arribaria. I manifesto la intenció de continuar buscant, abraçat a la voluntat ferma de fer el bé sense caure en obediències servils a morals relatives pertanyents a religions que no em responen a les preguntes. No es pot exigir obediència si no s'ofereix una doctrina mancada d'injustícies, contradiccions, i terrors. Amb la voluntat de rectificar qualsevol error que se'm demostri que cometo, amb la intenció de sotmetre'm a qualsevol decisió del Déu veritable quan aquest se'm manifesti com a tal, camino sol per les incerteses de la vida sense més ajut que el d'aquest Déu misteriós que al llarg de tota la meva existència m'ha assistit i que cap religió no ha estat capaç d'atrapar dins la seva doctrina. A ell li demano perdó per tot el meu mal, i li manifesto adhesió incondicional ara i sempre.


dimarts, 26 de maig del 2026

Punts d'arribada



Cada moment, sigui de llum o de foscor, és un miracle, va escriure Walt Whitman. Desitjo que els moments de llum guanyin la partida, i que els de foscor serveixin per aprendre a valorar la llum.
Els colors senzills són els més sublims. Les trepitjades més útils són les que es fan sense cap utilitat. Vivim per les realitats inútils, no pas en el sentit negatiu de la paraula, sinó perquè ja són finalitats; allò que és una finalitat, un punt d'arribada, no és instrument de cap altre objectiu. Correm tant, i de vegades amb tant de neguit, que no pensem que tot se n'anirà i que cal assaborir-ho, estimar-ho, agrair-ho, viure-ho, caminar-hi, respirar-ho. Som de debò als llocs on podem asseure'ns i respirar, i agafar forces per tornar a començar, per no tenir por, per sentir-nos tranquils en un entorn que no hem de fer servir per anar enlloc més, perquè ja hem arribat a on havíem de ser.